FLUIR

El nivell de complexitat de la nostra cultura, amb un desenvolupament inaudit i prodigiós en tots els àmbits del coneixement és un reflex de la pròpia complexitat que ha assolit en els últims segles la psique humana, i el seu desplegament és alhora causa de més refinament i capacitat en el conjunt de la nostra vida psicològica, en una retroalimentació permanent on les causes i els efectes s’entrellacen en una dansa manifesta i oculta alhora, i que forma part del misteri de l’evolució.

L’evolució sempre va d’allò més simple a allò més complex per retrobar-se finalment en una síntesi d’ordre superior. Des d’aquesta perspectiva podem veure com han evolucionat en els últims anys conceptes com el què ha de ser una personalitat completa, o per quins valors s’ha de sentir motivada una persona, o quines activitats el portaran a la tan anhelada felicitat. Fa vint-i-tres segles que Aristòtil va arribar a la conclusió que el que busquen els humans, per sobre de qualsevol altra cosa, és la felicitat. O sia que allò que perseguim en la vida tindria per finalitat conscient o inconscient la recerca de la felicitat. I ara ens trobem amb la paradoxa que aquesta complexitat que hem assolit, i que és fonamentalment positiva, se’ns torna tot sovint en contra i esdevé motiu d’angoixa i aflicció, com si fos el preu no desitjat de la nostra pròpia evolució.

Davant la nostra impotència enfront de tant de coneixement disponible hem compartimentat el saber en múltiples especialitats que han acabat per fragmentar la nostra consciència i la nostra visió del món creant confusió i sofriment a dintre nostre, doncs aquesta confusió esdevé un laberint que ens impedeix trobar sentit i significat al conjunt de la nostra vida. Voldríem retrobar els valors permanents dels nostres pares sense adonar-nos que en la dinàmica accelerada de la nostra existència cal més aviat integrar-se harmònicament en processos impermanents i canviables, en un fluir constant en l’essència del qual, no obstant, rau el secret de la nostra plenitud com a sers humans.

Han quedat enrere per sempre els conceptes rígids de temps passats, i en els quals molts de nosaltres hem estat educats. La recerca de la seguretat a qualsevol preu, sigui a través de l’adhesió a una escala de valors inamovible, o a una ideologia política o a unes creences religioses, no ens pot portar més que un consol passatger, puix que està assentat en un auto-engany, en un miratge que s’ensorra a la primera dificultat seriosa que afrontem. La pròpia recerca de seguretat, quan depassa un cert límit, esdevé un bloqueig que només ens aporta amargor i ens impedeix gaudir de les coses bones de la vida, de l’amor i de les relacions interpersonals.

Per això cal substituir la rigidesa, basada en un fals sentit de permanència, amb el concepte de fluir, que és sentir-se integrat en l’esdevenir de la vida en el seu sentit més profund. Sentir que fluïm en i amb la vida és un factor de benestar, de llibertat i de despreniment, i ens fa sentir lleugers d’equipatge, frescos interiorment, oberts a valors fonamentals sempre presents com l’amor i la bellesa, i ens obre a unes relacions plenes de sentit que ens fa sensibles a allò més íntim i veritable de cada persona, més enllà de les seves màscares, els seus temors i els seus complexes.

El propi sentit de fluir ens farà conrear un propòsit que doni sentit i coherència al conjunt dels nostres actes i de la nostra vida mental i emocional, doncs és obvi que ens cal un propòsit unificador que ens ajudi a superar la fragmentació de la consciència que esmentàvem més amunt. Un propòsit que ens ajudi a integrar en una dialèctica creativa les antítesis a les que ens submergeix  la complexitat de la vida actual. Individu-societat, idees pròpies-idees convencionals, activitat-reflexió, ment concreta-ment intuïtiva, etc. demanen una síntesi creativa si volem viure la nostra vida amb plenitud i alegria.

Igualment necessitem fluir amb el món natural, amb les lleis de la naturalesa i del cosmos, superant l’estat actual de separativitat entre l’home i la natura. Si la cultura ha consistit en els últims segles en diferenciar-nos del món natural a través d’un procés d’allunyament i individualització, ara és hora de retrobar-nos –en una volta més elevada de l’espiral- amb la natura, amb el planeta i amb el cosmos en una integració superior i curulla de significat. Només així podrem superar l’angoixa derivada d’aquesta separativitat que la cultura actual ha construït,  alliberar-nos del temor a l’autodestrucció i gaudir del goig que dóna la percepció de l’harmonia i de l’ordre subjacent a tota la Creació. 

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 22 de desembre del 2002

 JO, PREJUDICIS?

 

Vaig fullejar el llibre després que el títol m'hagués cridat l'atenció. El ritual fou similar a altres vegades, mirar l'índex, aturar-me breument en els punts de més interès, buscar en la contraportada més informació sobre l'autor, i després tancar-lo i tenir-lo uns instants entre les mans tot esperant percebre les seves vibracions, el seu to general. Vaig comprar-lo. El seu autor és un terapeuta nord-americà força eclèctic que pretén oferir al lector les claus de l'equilibri i el creixement personal i fins i tot espiritual per aquest nou mil·lenni.

Així que començo a llegir el llibre, a casa, l'autor em fa saber que ha estat força anys alcohòlic. Carai! Totes les meves alarmes internes es disparen. Com pot anar de mestre espiritual un ex-alcohòlic? Una cosa és rehabilitar-se i l’altra anar de gurú!

El cas és que segueixo llegint i m’engoleixo les dues-centes cinquanta pàgines del llibre en un parell de dies. M’he emocionat tot sovint llegint-lo; aquest home demostra conèixer bé l’ànima humana, les seves lluites, els seus anhels, les seves frustracions. Constato que la meva intuïció en comprar el llibre m’ha guiat bé i que les meves reserves inicials no tenien cap fonament. A la fi, doncs, el més valuós d’aquest llibre, més enllà d’ell mateix, és que m’ha fet de mirall i m’ha fet veure com n’és de fàcil caure en el parany dels prejudicis.

Els prejudicis formen una part important del nostre actiu psicològic. És la part fosca de la nostra herència familiar, cultural, religiosa i social. Ningú escapa al seu influx a no ser que sigui prou agosarat com per fer una revisió crítica de tot allò que ha rebut del seu entorn des del mateix moment del naixement i ha anat acumulant en aquest farcell que de tan ple i pesant ens limita per tots costats: prejudicis de tipus social, polític, racial, sexual, religiós o econòmic rebuts dels pares, la religió, els professors, la cultura, etc.

Efectivament podríem veure el prejudicis com el gran limitador del nostre creixement personal, de les nostres relacions, i de la nostra riquesa cultural i espiritual. Estan ben aixoplugats i amagats dins l’estructura de l’ego, i aquest sempre troba arguments per a defensar-los. Però la seva permanència dins nostre ens bloqueja i no ens permet viure i manifestar els veritables valors de la persona, que son universals.

Els prejudicis son sempre opinions o actituds sense cap fonament racional, simples reflexos emocionals vers altres persones, grups o cultures que activen en nosaltres algun tipus de temor pel simple fet de percebre’ls com a diferents de nosaltres, dels nostres costums i valors. És doncs el temor que ens provoca l’”altre”, en tant que diferent de nosaltres, allò que hem de treballar si ens interessa ser persones més íntegres i completes.

Val la pena fer un inventari dels nostres prejudicis. Intentem una actitud de distanciament psicològic, de màxima llibertat interior, i també de sentit de l’humor. Fem-ho per temes, és més fàcil. Molts d’ells intentaran amagar-se sota arguments d’allò més sofisticats. No ho permetem. Cal desemmascarar-los. En desprendre’ns d’ells, en alleugerir el farcell, no sols no hi perdrem res, sinó que esdevindrem persones més lliures, i les nostres relacions, les de sempre i les noves, s’enriquiran, i veurem com obrim portes allà on les tancàvem.

I alliberats ni que sigui parcialment d’aquesta vulgar trampa de d’intel·lecte viurem la realitat que més enllà de les cultures, els costums i les pròpies creences, més enllà d’uns valors que assumim únicament en funció d’on hem nascut, més enllà de tot això hi ha la realitat d’un món i una humanitat amb l’exultant riquesa de la seva diversitat, i aprendrem a mirar les persones una a una pels seus propis valors i tal vegada descobrim que alguns del seus trets que fins aquell moment miravem amb recel en realitat son un valor inestimable que ens convé integrar en la nostra persona i en la nostra cultura, i la resta de coses que ens diferencien ja no seran un motiu de temor o de menysteniment sino un valuós coneixement d’altres formes de viure l’experiència humana.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 2 de març del 2008

 CREATIVA  MENT

La ciència actual ha arribat al coneixement que la matèria és tan sols energia condensada. Tots els objectes estan formats per àtoms, i els àtoms es formen de partícules subatòmiques. Els científics han descobert, abreviant molt, que les partícules subatòmiques s’escapen del concepte habitual de matèria i més aviat els hauríem de veure com a raigs d’energia. De com estigui organitzada aquesta energia veurem un moble de fusta o una pastanaga. Aquest coneixement, que ja tenien els alquimistes i els hermètics fa alguns milers d’anys, ens porta a creure que allò que avui anomenem energia demà es reconeixerà com a pura consciència. En l’antiga literatura sagrada de l’Índia ja ve reflectida aquesta idea, i en la filosofia hermètica es declara que tota la creació no és sinó una idea mantinguda en la ment de la divinitat.

Si això fos així, i seguint la llei de l’analogia que va proclamar Hermes Trismegist, el mític savi al qual hom identifica amb el déu egipci Thot, qui digué que “tal com és a dalt és a baix, i tal com és a baix és a dalt”, aleshores podríem també pensar que la ment, la consciència, és en realitat el principi i fonament de la realitat, que les coses son perquè son en la nostra ment, defugint d’aquesta manera els postulats de la ciència materialista que diu que la ment i la consciència no son altra cosa que un producte del cervell, de l’activitat cerebral i neuronal. Si les coses son perquè així és com ens les representem en la nostra ment i si tota la creació és finalment una idea mantinguda en la ment divina podem, seguint el fil de l’analogia, connectar la nostra ment amb la ment divina per extreure d’ella tot el potencial i tota la creativitat que com a humans podem arribar a expressar.

Hi ha una metàfora que ens pot ajudar a comprendre aquesta idea amb claredat. Em refereixo  al símbol de la creu, un símbol tan ric en significats filosòfics i metafísics al llarg de la història de la humanitat que ha acabat essent un arquetip, o sia una estructura bàsica, primordial, de la nostra psique. La creu com a símbol de l’home universal qui tot i sòlidament assentat a la terra roman no obstant connectat verticalment amb les esferes divines, d’on extreu coneixement i creativitat, visió i força. La ment divina i el seu reflex  vinculats eternament més enllà de l’espai i el temps. I la dimensió horitzontal de la creu on se’ns mostra l’expressió en l’espai i el temps dels fruits d’aquesta vinculació vertical. O sia que en el ser humà com a unitat o centre de consciència hi ha una expansió vertical, cap a dalt, i una altra horitzontal vers el nostre món físic que és on es desenvolupen les infinites possibilitats creatives que mitjançant l’acció portem a la manifestació tangible.

El Buda va dir fa dos mil cinc-cents anys: “Som el que pensem. Amb els nostres pensaments creem el món”. La nostra vida, ho podem observar, és un pur reflex dels nostres pensaments. Hi ha ànimes fortes, creatives, i ànimes dèbils, imitadores. Com més creativa és una persona més necessitat té d’espais de silenci, reflexió i recolliment per tal de connectar-se verticalment i extreure de la part més íntima de la seva ment, en aquell punt on es reflecteix diàfanament la llum de  la ment universal, el coneixement que busca o necessita. La creativitat sorgeix espontània quan hom cultiva aquest estat de connexió interior, i d’integració amb la totalitat del ser.

La persona que inhibeix de forma considerable la connexió vertical, sigui per ignorància, incapacitat o desídia i viu tan sols en la dimensió horitzontal de la creu, és la persona que no fa altra cosa que imitar. Mancat del coneixement i la creativitat que subministra la connexió vertical, no li queda altra opció que la imitació. Imitarà per via de l’herència, reproduint inconscientment al llarg de la seva vida els patrons heretats dels seus pares i avantpassats, i imitarà el que vegi al seu voltant, doncs en la seva debilitat psicològica i espiritual no tindrà altra opció que conduir la seva vida segons els valors convencionals dictats per la cultura en la qual estigui immers. I tot això d’una manera acrítica i automàtica. Es tracta de l’home alienat tan estès avui dia.

L’equilibri de la vida humana ve representada per la creu els braços de la qual tenen la mateixa longitud, perquè quan en el silenci de la nostra cambra sagrada hem recollit els fruits de la connexió vertical, aleshores cal que obrim el nostre cor al brogit del món i compartim la collita amb els homes i les dones, els nostres germans.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 27 de novembre del 2005

EL MÓN ÉS DINS NOSTRE

Tots nosaltres tenim una manera “d’estar” en el món. En el nostre espai més íntim i personal com ara a la llar anem modelant un petit món que acaba sent l’expressió de la nostra realitat interna, un espai que és l’expressió no solament dels nostres gustos i del nostre sentit estètic, sinó que també hi son presents continguts ideològics, creences personals, etc. Així quan entrem a casa d’algú i ens fixem en la decoració, els llibres, els quadres o cartells de la paret ens és fàcil fer-nos una idea ni que sigui parcial de les creences i valors de la persona que hi habita.

Les nostres creences i els nostres valors són un patró que va configurant progressivament la nostra personalitat. Són el conjunt de conceptes que ens donen una particular visió del món doncs son el filtre de la nostra percepció. Tenen el poder de fer-nos sentir, per exemple, que aquest planeta és un lloc acollidor en quin cas viurem la vida amb una actitud bàsica d’obertura, d’expansió i de relacions fecundes, o contràriament poden fer-nos veure i sentir el món com un lloc inhòspit la qual cosa ens portarà a prendre una actitud de desconfiança i tancament tot limitant les possibilitats d’una vida plena i enriquidora.

Les nostres creences determinen en gran mesura la qualitat de la nostra vida quotidiana, l’abast de les nostres expectatives, i també la intensitat dels nostres prejudicis. Les nostres possibilitats i les nostres limitacions vénen donades gairebé sempre per les nostres creences personals, i també per la forma com ens parlem a nosaltres mateixos, per la qualitat, estructura i contingut dels nostre diàleg intern.

I si podem considerar que les nostres creences tenen un ingredient dramàtic és perquè moltes d’elles són inconscients. I el nostre inconscient, sempre amatent a que les nostres creences siguin coherents amb les nostres vivències tindrà cura de que el nostre món exterior reflecteixi fidelment el nostre món interior. Introduïdes dins nostre en la llunyania de la nostra infància a través de la interacció amb els pares, mestres, educadors i ambient social, les hem anat integrant de tal manera en la nostra estructura psicològica que han esdevingut per a moltes persones dogmes, pilars fonamentals de la seva particular manera de veure i de viure la vida i el món.

És per això que l’anàlisi i qüestionament de les nostres creences esdevé indefugible si volem eixamplar l’horitzó de la nostra vida. Creences com "La vida és lluita i sofriment", "La felicitat dura poc", "Tots els homes són ..." (o totes les dones són...) formen part del voluminós catàleg de creences limitadores que en l’àmbit cultural, social, religiós, sexual, racial, econòmic, amorós, etc. ofeguen el nostre normal i feliç creixement i converteixen la vida humana en una experiència gris i mediocre. Aquest tipus de creences aboquen inevitablement a un inacabable monòleg intern que justifica les nostres experiències desgraciades i reforcen, en un procés continu de realimentació, les creences en qüestió.

Però les creences es poden canviar. Primer caldrà identificar-les. Després discriminar quines són en el moment present de la nostra vida aquelles que ens beneficien, que ens expandeixen, que són un factor de creixement; i aquelles que ens limiten, que ens bloquegen, que no ens deixen seguir avançant. Per a transformar una creença negativa en una de positiva ens haurem de preguntar primer quin valor té per a nosaltres en el moment present, i si estem realment disposats a canviar-la doncs una creença negativa per paradoxal que sigui també pot significar un "avantatge" per a nosaltres com a justificant de la nostra indigència o peresa.

Escollim ara la nova creença que capgiri en sentit positiu la vella creença, i que estigui fonamentada en l’amor, la confiança en el procés de la vida i la seguretat en els nostres recursos interns.  "La felicitat dura poc" la canviarem per "Tinc el poder de crear una vida feliç mitjançant pensaments i actes positius". "No valc gaire res" la canviarem per "Sóc digne d’amor i respecte" i també “Dins meu tinc els recursos necessaris per a portar a terme tot allò que em proposi”. Són exemples. Repetim la nova creença amb esperança, la visualitzem, ens obrim al seu poder transformador. Acceptem que som els constructors de la nostre vida, els artífexs del nostre destí. No ens permetem caure en el victimisme o el desànim.

Aviat ens adonarem que el món és dins nostre, doncs el món extern anirà canviant a mesura que anem canviant les creences limitadores i els pensaments negatius, i nous horitzons cada vegada més engrescadors s’obriran per a nosaltres com una albada alegre i lluminosa.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 4 de febrer del 2007

MIRATGES PSICOLÒGICS

El cor és el centre de la vida, deia en l’últim article d’ara fa quinze dies, posant de relleu com el sentit últim d’identitat rau en aquest centre energètic, poderós i en certa manera misteriós, que anomenem tant en sentit metafòric com en sentit literal el centre del cor. Avui dic, tot és a la ment. Qualsevol acció humana, qualsevol gran construcció sorgida de la mà de l’home ha tingut el seu origen en un pensament. Això que ara sembla ben obvi ja ho digué Buda fa dos mil cinc-cents anys i amb l’adveniment de la psicologia científica Occident ha pres consciència de la importància d’aquest enunciat. Que ningú hi vegi cap contradicció amb el que parlava en l’article passat; tot és a la ment. sí, però en la ment connectada i integrada amb les energies del cor, que juntament amb un actuar d’acord i amb harmonia amb els dos centres esmentats ens farà persones completes i alliberades de la guerra civil interior que tan sovint veiem en homes i dones al nostre voltant on la ment i el cor estan en conflicte permanent quedant abocats a un estat neuròtic ple de sofriment i a un dispendi sagnant de les seves energies vitals. Per tant l’harmonia dels aspectes físic emocional i mental, o sia una personalitat integrada, és el primera fita de tota persona interessada en el seu benestar psicològic.

La ment és víctima tot sovint de miratges que ella mateixa es construeix. Aquests miratges, dels que qualsevol psicòleg clínic en pot donar fe, son la causa del 80% del sofriment humà, i per tant ens el podríem estalviar si coneguéssim una mica més el funcionament de la psique humana i tinguéssim la voluntat d’avançar en el camí del autoconeixement. També son la causa aquests miratges, o vanes fantasies mentals, de l’estat d’indigència psicològica d’algunes persones per a les quals sembla que la vida no els aporti res de positiu instal·lades com estan en un bloqueig crònic pel que fa al seu creixement com a persones. Una de les trampes mentals que veig que afecten més fàcilment a moltes persones és la de creure’s de forma totalment acrítica i passiva les pròpies limitacions. De limitacions tots tenim les nostres, però utilitzar-les com a excusa per no seguir avançant en el camí de la vida és una pobre manera de viure-la. La frase “jo sóc així” a la que ja vaig dedicar un article fa alguns anys, amaga tot sovint una negativa a seguir creixent i a respondre positivament i creativament als reptes de la vida. La responsabilitat al capdavall no és altra cosa, tal com ens suggereix la seva etimologia, que l’habilitat de respondre (respons-abilitat) a la vida, als reptes que ens planteja contínuament. És en aquest sentit que cal emmarcar l’acarament amb les pròpies limitacions. És en la relació i interacció amb les altres persones on aquestes surten a la llum. Però les limitacions personals tot i que sempre seran presents en la nostra vida, no son en cap cas una situació estàtica, un límit infranquejable, una realitat tràgica a la que cal sotmetre’s resignadament, sinó que més aviat ens indiquen un camí, un full de ruta, una línia de treball sobre nosaltres mateixos, un repte, una crida de la pròpia vida a anar més enllà per tal d’anar eixamplant l’espai d’un cercle que no és rígid ni inamovible, sinó ben al contrari flexible, expandible, sotmès tan sols a les limitacions dels miratges o falses percepcions i creences de la nostra ment.

Igualment hem d’entendre que molt del sofriment emocional i psicològic que patim és provocat per una errònia interpretació i ubicació dels esdeveniments i circumstàncies de la nostra vida. El filòsof llatí Epictet deia que és més important la manera com ens expliquem a nosaltres mateixos els esdeveniments de la vida que no pas els esdeveniments en si, posant de relleu que tot sovint som nosaltres mateixos els qui fem que una vivència sigui una experiència agradable o dolorosa, profitosa o estèril, en funció de com ens l’expliquem. En situacions que ens poden abocar a un estat de frustració, o en esdeveniments que poden afectar significativament la nostra autoestima, aquest enunciat d’Epictet esdevé d’una gran importància i ens mostra com el pensament positiu i optimista és un acte creatiu que ens farà més capaços i feliços, doncs vulguem o no, per bé o per mal, constantment estem creant en la nostra ment les condicions de la nostra existència i la qualitat de la nostra vida emocional i psicològica.

Ens interessa doncs estar molt amatents a no deixar-nos portar de forma mecànica pel “m’agrada-no m’agrada” tan pròpia de l’ego i deixar d’actuar reactivament, tot aprenent a aturar-nos davant de cada situació de la vida, o de cada pensament que sorgeixi en la nostra consciència, i amb plena atenció decidir, des del discerniment i la llibertat, com interpretem aquella situació, o si donem acolliment a aquell pensament dins nostre o decidim potser transformar-lo de manera que estigui més d’acord amb els nostres anhels i sigui un factor de benestar emocional i psicològic.

 

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 18 de juliol del 2004

 

CRITICAIRES

La capacitat crítica és un aspecte fonamental en el conjunt de les capacitats humanes, i un factor cabdal pel progrés d’una cultura i una civilització. És impensable el progrés en la cultura sense el cultiu intel·lectual de la capacitat crítica, i totes les branques de la ciència la necessiten per igual. Tant en les anàlisis teòriques de filòsofs i assagistes com en la política i en els processos d’investigació científica, la capacitat crítica per analitzar, avaluar, comparar i actuar adequadament és una condició indispensable. Aquesta seria la vessant pública o acadèmica de la crítica.

A nivell de les relacions interpersonals la crítica és tota una altra cosa, i el ser humà s'hi mostra força vulnerable. Atrapat com està en la màscara que ha anat bastint al llarg dels anys producte de les seves vicissituds existencials i de la seva interacció amb el món ja des de la seva primera infància, és especialment sensible als comentaris i expressions que qüestionin la imatge amb la qual es vol presentar davant als altres, doncs és una imatge que per un costat ha anat forjant de forma laboriosa i per altra està tan identificada amb ella que qualsevol crítica que li arriba la percep com un atac a la seva identitat, a la seva persona.

Òbviament els personatges públics, autors, actors, artistes, polítics, etc. han de conviure amb la crítica de forma constant. A l’altra costat hi ha o bé el crític professional o bé el criticaire. Hom diu que el crític professional ha de saber més del tema que critica que no pas el propi artista o autor a qui destina la seva crítica. Llegint crítiques literàries o artístiques és fàcil percebre la línia divisòria entre la crítica professional, fonamentada en un sòlid coneixement i en una ben cultivada sensibilitat, i la crítica fàcil i banal sorgida dels propis prejudicis del crític o fins i tot de les seves simpaties o antipaties vers el personatge o obra objecte de la seva crítica.

A un nivell més immediat hi trobem el criticaire quotidià. Per un costat tenim el perfeccionista que fent honor a la seva condició ho critica gairebé tot doncs poques son les coses o situacions que poden arribar a complaure el seu nivell d’exigència. Cal tenir paciència i una certa commiseració vers ells, doncs el perfeccionisme patològic és un dels estats neuròtics que més sofriment provoca a les persones que el pateixen. Com en tantes coses aquí també la línia divisòria entre una sana exigència de feina ben feta i un perfeccionisme neuròtic és una qüestió de grau.

Per altra banda trobem els que podríem anomenar falsos perfeccionistes. Son aquells criticaires que exerceixen la seva passió desmesurada des de l’aparent convenciment de la seva perfecció. Però la psicologia humana és complexa, i tot sovint el que passa en realitat és que el criticaire és una persona insegura que s’amaga rere la crítica, o una persona amb baixa autoestima que ho compensa fabricant-se una autoimatge idealitzada d’ella mateixa, una autoimatge fantasiosa on hi aboca el revers de les seves mancances, reals o imaginàries, que tant el fan patir. Però la realitat és molt tossuda, i si per la boca mor el peix, en la seva incontrolada compulsió a la crítica permanent hi descobrim una persona que necessita reconciliar-se amb la seva realitat interna, i en aquest descobrir-se, potser amb l’ajuda d’un professional, hi trobarà no solament aquells bloquejos que distorsionen la seva visió de les persones i de la realitat sinó també un munt d’aspectes positius que ignorava d’ella mateixa, doncs hem de tenir present que quan una persona es fabrica una imatge idealitzada i neuròtica d’ella mateixa, que no es correspon amb la seva realitat interna i externa, és bé per fugir bé per ocultar-se aspectes d’ella mateixa que la fan patir o que li desagraden profundament, però amb l’inconvenient que al fabricar-se aquesta màscara també s’està ocultant a ella mateixa tot el seu potencial positiu, tots aquells aspectes del seu ser que la farien sentir bé i que l’ajudarien a créixer i a expandir-se però que el seu complex d’inferioritat no li permet percebre.

Hom s’acaba allunyant del criticaires, d'aquests garlaires impenitents que amb la seva negativitat acaben malmenant per esgotament amistats i relacions afectives. Son com un disc ratllat dels d’abans, dramàticament encallats en un punt del seu creixement psicològic i de la seva capacitat de relació, repetint fins al fastigueig la seva cançó enfadosa. Vostè, no és pas d’aquests, oi?

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 19 d’agost del 2007

LES FRONTERES DE LA MENT

És la ment un mer subproducte del cervell? La ment en tant que consciència, que ego, té una vida independent de l’estructura física que li dóna suport? L’ànima en tant que psyché és una simple fusió de neurones del cervell? Això és el que pensa Francis Crick, Premi Nobel el 1962 pel descobriment de l’estructura molecular de l’ADN, la doble hèlice que conté els secrets de la vida. Segons Crick la consciència neix de reaccions bioquímiques del cervell, i per tant tota idea d’una ànima immortal és pura fantasia.

Pels qui no compartim aquest plantejament és un bon moment per recordar que el coneixement humà és sempre provisional, a més de parcial. Avui dia és inexcusable per a qualsevol persona culta seguir tant com li sigui possible l’evolució de les neurociències i també dels postulats de la física i la mecànica quàntica. Però cultivar una visió global i actualitzada del coneixement no vol pas dir que ens haguem d’adherir automàticament a l’últim suposat descobriment revolucionari, doncs les neurociències son un terreny tot just encetat, i el fet que sigui una autoritat científica qui es posicioni en un sentit concret no ens hauria pas de fer perdre la perspectiva de la provisionalitat de tot coneixement, el qual avança a ziga-zaga, amb alts i baixos, i en qualsevol moment, com ens ha demostrat la història, sorgeix un nou paradigma, una nova visió de la realitat que invalida o relativitza tot el que s’havia donat per bo fins aquell moment.

De fet quan Francis Crick va publicar aquest article a la revista Nature Neuroscience a l’any 2003 va provocar un gran rebombori a nivell mundial. Molts científics es varen oposar als seus postulats. Michael Reiss, científic i professor de la Universitats de Londres, a més de religiós, va objectar: “Allò que Crick ha descobert son els components neurològics de la consciència. És com dir que una catedral és simplement un conjunt de pedres i vidrieres. Seria tanmateix una constatació ben simplista”.

Sigui com sigui és obvi que la consciència, la ment, necessita del hardware per ser operativa en aquesta nostra dimensió fins al punt de funcionar com una unitat indivisible. De la ment no en coneixem els límits, però pel que fa a les seves prestacions sembla clar que estem tot just a les beceroles. El biòleg  anglès Rupert Sheldrake sosté la hipòtesi que a més dels camps que ja coneix la ciència -el camp gravitacional, el camp electromagnètic, etc.- hi han també en la naturalesa camps morfogenètics, que defineix com “estructures organitzatives invisibles que motlluren o donen forma a coses tals com els cristalls, les plantes i els animals, i que també tenen un efecte organitzat en la conducta”. Aquests camps morfogenètics contenen informació recopilada de tota la història i l’evolució del passat, quelcom semblant a la memòria racial de Freud o l’inconscient col·lectiu de Jung. Els nostres cervells vindrien a ser doncs, diu Sheldrake, com aparells de televisió, i els camps morfogenètics ens transmeten informació com ho faria un canal televisiu. Això potser explicaria fenòmens com el fet que una persona en estat d’hipnosi comenci a parlar llengües estrangeres que no coneix o que fins i tot que ja han desaparegut, o que en aquest estat una persona del altra banda de l’Atlàntic doni detalls d’una altra completament anònima que visqué a França o a Anglaterra el segle divuit, informació que després ha estat comprovada a través de partides de naixement, etc.

Avui dia les analogies entre la ment i el cervell i els ordinadors son inevitables. Sabem que el cervell processa informació amb una capacitat infinitament superior a qualsevol ordinador, tant en volum d’informació com en rapidesa. Un experiment que vaig llegir fa anys explicava com a una persona en estat d’hipnosis se li varen donar ordres post-hipnòtiques -o sia a realitzar després d’haver sortit de l’estat hipnòtic- a través d’una veu gravada que amb procediment informàtic s’havia voltejat literalment, o sia que s’escoltava a l’inrevés. Saben com es sent una gravació així? Doncs totalment inintel·ligible. Doncs bé, el cervell-ment de la persona sotmesa a l’experiment processà correctament la informació rebuda d’aquesta forma tan heterodoxa i realitzà la suggestió rebuda.

Les fronteres de la ment son ara per ara inabastables, i el ser humà, si assoleix de superar la seva perniciosa tendència a l’autodestrucció del planeta i d’ell mateix a través de l’ambició de poder desmesurada, del conflicte i la guerra, arribarà, mitjançant la penetració en el coneixement pur, a ser veritablement com un  déu. Ja ho va dir tot preocupat Jahvè quan va veure que Adam i Eva havien menjat del fruit de l’arbre del coneixement: “L’home s’ha tornat com un de nosaltres, ja coneix el bé i el mal! I si ara agafa el fruit de l’arbre de la vida, el cull i el menja, viurà per sempre! Llavors Jahvè-Déu va expulsar l’home del jardí de l’edèn”. Mira que n’era de gelós aquest Jahvè...

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 16 d’abril del 2006

ACTUAR O REACCIONAR

 

El procés de fer-nos persones més completes, més humanes i més realitzades és igualment un procés cap a la llibertat, cap a la llibertat interior, psicològica, que és la més difícil d’assolir i que és la que al capdavall fa possible la llibertat exterior, social i política. Tot sovint he defensat en els meus escrits el fet que és del tot il·lusori pensar en una societat lliure, pacífica, justa i progressista sinó és una societat formada per persones lliures i pacificades en el seu interior. La psicologia del ser humà és complexa perquè sofisticades i elevades son les potencialitats que està cridat a expressar en el seu esdevenir evolutiu, i també perquè son molts els esculls que ha de superar per tal de poder expressar la seva plena humanitat. Tant l’antiga psicologia oriental, vinculada a formes espirituals i religioses com el budisme i l’hinduisme, com la moderna psicologia occidental ens han posat al descobert que la veritable realització i plenitud humanes passa per assolir un nivell elevat de llibertat interior, i que aquesta està fortament condicionada per les nostres experiències infantils, per la forma en que les hem interioritzat i per l’habilitat per integrar de forma positiva les experiències de la vida adulta.

Des d’aquesta perspectiva voldria en aquesta ocasió reflexionar sobre una de les maneres en que solem expressar el nostre grau de llibertat interior i també els nostres condicionaments. Si observem al nostre voltant, les persones amb les que ens relacionem, i també i sobretot si ens observem a nosaltres mateixos veurem que la majoria de les vegades ens limitem a reaccionar a estímuls que rebem, estímuls externs provinents de la interacció amb altres persones, o estímuls interns provinents del nostre interior, de la nostra psique. Per exemple, una persona ens diu quelcom que considerem ofensiu i automàticament ens sentim ferits i actuem de forma purament reactiva, bé amb agressivitat o potser quedant bloquejats i deixant-nos arrossegar pel ressentiment. O tal vegada estem intentant deixar de fumar i quan es presenta el mono ens deixem arrossegar cap a un estat d’ansietat limitant-nos a reaccionar automàticament sense que, aparentment, tinguem cap altra sortida que una reacció d’angoixa.

Però el cas és que quan ens limitem a reaccionar de forma automàtica davant d’un fet, d’una situació, d’un estímul o d’una sensació no som en absolut nosaltres mateixos, sinó que ens deixem posseir per l’estímul, som l’estímul, quedem totalment alienats i ens allunyem de la nostra llibertat interior i del nostre ser real. El filòsof Krishnamurti té l’habilitat de desemmascarar de forma magistral els mecanismes psicològics que ens fan actuar de forma mecànica, inconscient, i ens adverteix que mentre no assolim la plena consciència no podrem ser veritablement lliures. Tots els grans savis han insistit en aquest punt, com ara el gran i enigmàtic Gurdjieff que considerava que els humans, en l’actual moment evolutiu, no son més que robots. Igualment el budisme parla de "despertar" d’aquesta mena de somnolència en la que vivim, d’aquest "ser pensats" i “ser viscuts” pels estímuls externs i interns en comptes de pensar i actuar per nosaltres mateixos.

Actuar, en tant que oposat a reaccionar, vol dir l’acció que sorgeix lliure i espontània, però també reflexiva i equànime quan estem situats en el nostre jo central i perquè això sigui possible haurem d’haver pres possessió de nosaltres mateixos. Pot semblar sorprenent aquesta afirmació, però la realitat és que moltes persones passen per la vida sense que s’hagi produït aquest estat psicològic, no arriben a ser mai ells mateixos, no arriben mai a posseir-se plenament, i en conseqüència  les seves accions estan dramàticament condicionades i distorsionades pel contingut conflictiu de la seva psique, per les compulsions de la seva ombra, i per tot el conjunt d’aspectes o subpersonalitats no integrades que provoquen caos i falta d’harmonia, o sia núvols, xàfecs i tempestes que priven que el sol interior, el  jo essencial pugui il·luminar i fer fèrtil els diferents aspectes que conformen la  psique i l’existència.

L’acció es l’instrument que ens permet fer real els nostres somnis i els nostres desigs, que transforma la intangible energia mental en palpable realitat material. Però perquè les nostres accions puguin ser veritablement actes creatius que ens portin a la realització i a la plenitud personal cal que siguin accions sorgides des de la llibertat interior i des de la connexió amb el nostre jo central, el nostre Si Mateix, accions alliberades i allunyades de la mera reacció, de l’actuar mecànic, inconscient, sonàmbul i confús, perquè, pot haver-hi plenitud, alegria, bellesa, amor i veritat en un actuar dominat per forces alienes al nostre jo real?

Publicat al Dominical del Diari de Girona el  26 de juny del 2005

CONFIANÇA BÀSICA

 

Tenir el sentiment que aquest món nostre, i fins i tot el conjunt de l’univers, és un lloc acollidor, de que vagi com vagi la nostra vida, amb totes les seves circumstàncies, serà quelcom positiu per a nosaltres, que finalment hi ha una força, una energia, una intel·ligència que farà que la nostra vida estigui curulla de sentit i significat. Sentir que la vida és un viatge vers una realitat més gran, de que som una consciència que s’expandeix constantment vers nivells superiors de comprensió, coneixement i experiència. I percebre-ho, tot això, com una sensació que abraça el conjunt de la nostra existència, una sensació profunda, implícita i no conceptual que cap circumstància de la vida ens pot prendre. Això és la confiança  bàsica.

Confiança bàsica és un concepte fonamental en la psicologia del desenvolupament infantil. Possiblement el primer en utilitzar-lo fou el psicoanalista nord-americà d’origen alemany Erik H. Erikson qui fou professor a Harvard i destacat autor d’obres sobre el desenvolupament humà. La confiança bàsica, segons Erikson, es desenvolupa en l’infant durant el primer any o any i mig de la seva vida, i és el resultat d’un entorn immediat càlid i acollidor. Òbviament l’entorn immediat es refereix principalment a la mare, encara que no en exclusiva. Si el pare i la mare proveeixen al nen d’una relació amorosa consistent i continuada, el nen desenvoluparà un sentiment que el món és un lloc segur per estar-s’hi, i que les persones son fiables i afectuoses. Si per contra els pares son desconfiats o maldestres en el tracte amb ell, si el rebutgen o li causen mal, si no atenen les seves necessitats immediates, el nen desenvoluparà una desconfiança que esdevindrà crònica i que arrossegarà tota la seva vida, amb totes les pertorbacions psicològiques i limitacions en el seu creixement que això significa.

Contemporani d’Erikson, Donald W. Winnicott (Erikson morí l’any 1989 i  Winnicott el 1971)  psicoanalista anglès, pediatre i afamat escriptor desenvolupà molt el concepte de confiança bàsica, que trobem sovint en les seves obres. Per tal que aquesta pugui arrelar en el nen Winnicott planteja un requisit previ que ell anomena "entorn sustentador", un entorn segur i amorós que fa possible en el nen una "continuïtat de ser". Quan l’entorn esdevé emocionalment inestable o conflictiu l’infant se sent impel·lit a generar estratègies de supervivència que provoquen la pèrdua del contacte amb el seu nucli, amb la seva naturalesa essencial, quedant distorsionat el procés natural de creixement fins a fer-lo una criatura, i més endavant un adult, temorenca i amb una marcada tendència al ressentiment, al victimisme i a la desconfiança crònica. El contacte físic és una part fonamental de l’entorn sustentador, doncs qualsevol nen necessita i li agrada esser agafat pel pare i la mare: tacte, temperatura i sensibilitat d’aquest contacte suposen un factor bàsic pel creixement i sà desenvolupament del nen. Amb aquest entorn sustentador el nen experimenta la confiança bàsica i experimentarà una continuïtat de ser que el farà un infant estable, feliç i ben equipat per arribar a desenvolupar les seves potencialitats en l’edat adulta.

Actualment A.H. Almaas, pseudònim de Ameed Ali, un físic i psicòleg kuwaití resident als Estats Units ha integrat el concepte de confiança bàsica en el seu sistema psicoterapèutic tot donant-li una dimensió metafísica. Segons ell l’ego constitueix una estructura psíquica que es basa en creences cristal·litzades sobre el que som i sobre el que és el món. En base a aquestes idees cristal·litzades producte d’una manca de confiança bàsica, i que actuen com a filtre distorsionador, és com ens percebem a nosaltres mateixos i percebem el món. Segons Almaas la confiança bàsica és la forma en que l’ànima sintonitza amb una llei fonamental de la realitat: el fet que la nostra existència com a entitats separades i aïllades és il·lusori i falç. També la confiança bàsica ens atorga un sentit innat de que la vida és fonamentalment benèvola, i que aquest benevolència és independent de nosaltres i dels nostres actes. Una mena doncs d’innocència primordial acompanya a aquells qui en els primers mesos de vida han tingut la fortuna de conservar intacte la confiança bàsica. Com que aquesta circumstància és poc habitual, el conjunt d’homes i dones pateix en un grau o un altre una distorsió del que és ell mateix, en la seva naturalesa essencial, i del que és el món. Assumim la perspectiva de l’ego en comptes d’assumir la perspectiva de l’ànima. L’ego en la seva lluita per adaptar-se i sobreviure ha creat una ficció i ens l’hem cregut. Ens cal, doncs, recuperar, mitjançant un treball psicològic, la perspectiva de l’ànima, del ser essencial, per tal de poder simplement ser, més enllà de l’actuar reactiu, de la desconfiança crònica, de la lluita amb nosaltres mateixos, i del temor.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el  30 d’abril del 2006

 LA FASCINACIÓ D’ORIENT

 

Quan l’escriptor britànic Ruyard Kipling va escriure la famosa frase: “Orient és Orient i Occident és Occident i mai no es trobaran” és obvi que no es podia imaginar, a les acaballes del segle XIX i a principi del XX, els canvis radicals que aviat es produirien en la civilització occidental. Canvis produïts per un costat per la industrialització i l’adveniment de l’era científica, però també pel cansament i fastigueig que produiria en molts individus la prominència del materialisme i el consumisme com a valor suprem sobre el qual fonamental l’existència humana. En aquest context l’encontre de la cultura europea i la cultura hindú i oriental en general ha estat acompanyat d’una fascinació mútua que ha provocat influències i processos de canvis a ambdós costats. Orient s’ha anat accelerant progressivament, i la seva forma de vida tradicional ha estat posada a prova, cedint en molts aspectes davant l’impacte de la tecnologia que els ve d’Occident. Per altra banda Occident ha trobat en la cultura, la filosofia i l’espiritualitat orientals un bàlsam per a la seva vida agitada i neuròtica, i també nous horitzons que venen a donar una resposta àmplia, fresca i lluminosa a les seves inquietuds interiors. Occident doncs ha anat abandonant a poc a poc la idea etnocèntrica de que tan sols hi ha una civilització en diversos graus de desenvolupament i ha anat acceptant la immensa diversitat de cultures que es despleguen en sentits diferents i el fet que el seu coneixement no fa sinó enriquir extraordinàriament la vida dels individus.

Hom diu que Orient es el cor i Occident el cap de la humanitat. També des d’una visió planetària es diu que Occident representa l’aspecte masculí, actiu i agressiu, i Orient l’aspecte femení, passiu i intuïtiu. Com tots els tòpics aquests també tenen una part d’exageració i una part de veritat. Els qui s’atansen a la cultura oriental ho fan per l’atractiu de la seva espiritualitat curulla de sensibilitat i bellesa, pels seus immensos coneixements de l’ànima humana i per la seva capacitat d’arribar a la saviesa per la via del cor.

La psicologia i l’espiritualitat son dos dels camps on de forma més clara s’ha produït, a Occident, una influx decisiu a causa d’aquest encontre. Un encontre que ha esdevingut finalment un maridatge que ha donat els seus fruits. La nova corrent de la psicologia anomenada transpersonal representa una clara síntesi dels coneixements d’Orient i Occident, i sota la influència del budisme, ha anat ampliant la visió de la psique i la consciència humana tot integrant-t’hi plenament el nivell espiritual fins el punt que molts psicòlegs i psicoterapeutes contemplen actualment el fet que molts malestars i pertorbacions psicològiques dels individus de la nostra societat venen donats per la negació i repressió del nivell espiritual en les seves vides. I en aquest sentit cada vegada son més els que integren en la teràpia tècniques orientals de meditació com a coadjuvant del tractament psicoterapèutic.

No cal dir com n’ha estat de fructífer l’encontre d’Orient i Occident en el camp de l’espiritualitat. Més enllà del inevitable esnobisme en el que varen caure molts joves en la dècada dels seixanta i setanta del segle passat que buscaven tan sols noves sensacions que vinguessin a compensar la seva pobresa existencial, el cert és que molts dels postulats i tècniques orientals estan actualment del tot integrats en la nostra cultura i la nostra quotidianitat. A cada barri de les nostres ciutats podem trobar-hi un centre de ioga, el tai-txi s’ensenya a moltes escoles, i les tècniques de meditació com a eina d’autoconeixement i benestar mental s’han popularitzat i han esdevingut habituals. A nivell més genuí pel que fa a la pròpia espiritualitat el budisme i la pròpia filosofia ioga han influït o han estat adoptats per milions de persones cansades de les religions tradicionals basades en dogmes i creences difícilment assumibles a la llum dels coneixements actuals.

Si Occident representa l’aspecte masculí i Orient el femení, i si el ser humà complet és aquell que ha desenvolupat totes les qualitats i potencialitats humanes independentment del gènere, és clar que la integració en la nostra vida dels valors culturals, psicològics i espirituals d’Orient sense menystenir els propis ens aproparà a aquest ideal de ser humà plenament realitzat, un ser humà amb una consciència expandida, planetària, lliure de prejudicis i solidari amb la comuna condició humana que compartim la totalitat dels sers humans. OM, OM, OM.

  

Publicat al Dominical del Diari de Girona l’1 de maig del 2005