divendres, 28 de juliol del 2017

CONVIURE I ESTIMAR-SE


L’article publicat el diumenge 14 de setembre amb el títol “Separar-se, i estimar-se” ha resultat ser un dels escrits que més comunicacions ha generat, i han estat força els comentaris que he rebut bé per correu electrònic, bé personalment per expressar-me l’acord amb la forma com tractava el tema. M’arriba la notícia que fins i tot un lector va trobar l’article prou interessant com per fer-ne fotocòpies i repartir-les entre els amics i coneguts de la cafeteria on sol esmorzar. Sembla clar doncs que l’intent d’aportar elements clarificadors i positius ha estat útil per alguns dels lectors.

Aquesta resposta positiva m’ha motivat a reflexionar i a fer uns comentaris sobre la naturalesa de l’amor i de la convivència en l’àmbit de la parella, doncs és obvi que al costat de les parelles que per causes diverses es veuen abocades a la separació, també hi ha les que viuen en harmonia i han assolit de fer de la seva unió una matriu fecunda i sinèrgica tant per ells com per als fills, si n’hi han, a través del camí de la comunicació, el diàleg, la tolerància, el respecte mutu i la tendresa i la passió en els seus moments d’intimitat.

Dos pensaments poderosos em venen a la ment en reflexionar sobre la vida de parella: l’un és que l’amor veritable, aquest que esdevé un factor de maduresa personal i de felicitat plena i creativa cal aprendre’l, i aprendre’l en un procés continuat i a voltes difícil que en realitat dura tota la vida, i que no està pas exempt de tensions, errors i ensopegades, puix que com en tantes altres coses tampoc en l’amor no naixem pas ensenyats.

L’altra pensament és el convenciment que la vida en parella és la millor escola de creixement personal que la vida ens ofereix, doncs ella és el gresol on es poden manifestar i experimentar tota la gamma d’experiències que ens fan créixer veritablement en el sentit de donar-nos l’oportunitat de desenvolupar tots aquells trets que fan de nosaltres sers més complets, o sia més savis, més amorosos i més capaços.

Hi ha, al meu parer, un factor, una realitat determinant en el qual es fonamenten els dos pensaments que acabo d’expressar, i és que la parella, la nostra parella esdevé, per la pròpia dinàmica de la vida en comú el nostre mirall on s’hi reflecteix inevitablement el millor i el pitjor de nosaltres mateixos, les nostres llums i les nostres ombres, les nostres capacitats i les nostres carències, els nostres estats neuròtics i els nostres conflictes interns no solucionats.

Una vegada culminada la primera etapa de la relació anomenada d’amor-passió i una vegada s’han dissolt la fascinació, el miratge i les projeccions idealitzades, o sia la imatge distorsionada de la nostra parella, és quan tenim veritablement davant nostre la persona real amb la qual podem construir una relació que respongui als nostres anhels més íntims. L’amor és una força expansiva que ens porta al despertar, i justament és aquesta capacitat expansiva de l’amor la que ens enfronta amb les nostres velles pautes limitadores i conflictives. Aleshores el primer sofriment de l’amor compromès es fa present i en aquest despertar prenem consciència que només en la mesura que ens coneguem i ens sanem a nosaltres mateixos podrem conèixer i estimar veritablement l’altre. El descobriment és doble. Per un costat descobrim la realitat de la persona que hem escollit com a parella, i per l’altre ens descobrim a nosaltres mateixos d’una manera com mai hagués estat possible fora de la relació de parella.

Aquest és el context des d’on pot ser construït un amor intel·ligent, fecund i perdurable, un amor que involucri la totalitat de la persona. Un amor que es fonamenti en el compromís i la voluntat de recórrer junts el camí de la vida siguin quins siguin els obstacles que hagin d’enfrontar. És quan hom descobreix que l’amor més enllà de l’enamorament és també un voler estimar, un acte volitiu, i un obrir-se a dimensions desconegudes del sentiment, del compartir, del goig i del plaer d’una intimitat que no és limita ja a una simple genitalitat, sinó que abraça, en una experiència curulla de goig i transcendència, la totalitat del ser dels amants i les fa persones més completes i més capaces en l’amor en cada encontre i en cada experiència que comparteixen.


Companys, amics, amants. La batalla amb nosaltres mateixos pot ser dura, puix que l’amor és la més alta crida, i és fa impossible ignorar el mirall. Comunicació transparent, sentit de l’humor i voluntat de créixer i de compartir esdevenen imprescindibles. L’egoisme, la desídia, les reaccions impulsives i exagerades, el descontrol de les emocions negatives i destructives, la manca d’habilitat per gestionar els conflictes, el voler imposar a l’altre el nostre criteri, la necessitat imperiosa i neuròtica de tenir raó, la incapacitat per escoltar l’altre, etc. L’amor conscient no defuig ni ignora les dificultats sinó que les reconeix, les enfronta, les transforma i les integra, tot convertint d’aquesta manera l’amor de la parella en una experiència sagrada, si em permeteu l’expressió. Convertint també l’amor de parella en el gresol que comentava al principi, un gresol alquímic on la fusió de les energies de la parella converteix cada acte de la seva relació en or pur i refulgent.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 26 d’octubre del 2003