EL PRIMER FULL DE L’AGENDA

Més enllà de la pressió publicitària i consumista, o de les motivacions religioses per a qui les tingui, és interessant veure amb quina intensitat ens lliurem a la celebració d’aquestes festes. El mite d’un infant diví que es digna baixar fins aquest món perdut i turmentat per portar-hi una mica de llum i de consol omple el nostre cor de bons sentiments i d’un cert confort emocional, però no per això deixem d’horroritzar-nos pels centenars de morts palestins, pels infants vilment assassinats aquests dies davant la indiferència de gran part dels governs del món, o pels milers d’infants de l’Àfrica amb el ventre inflamat per la fam.

A més de la significació que pugui tenir actualment el Nadal sentim també que amb el nou any encetem un nou cicle i no és estrany doncs que ens desitgem els uns als altres felicitat i prosperitat. Potser l’objecte que representa més clarament aquest fet és l’agenda, l’agenda del nou any. Una agenda en blanc, una agenda per omplir que simbolitza la capacitat que tenim les persones per a crear-nos la nostra realitat personal i col·lectiva, el nostre futur. La capacitat que tenim per a donar-nos noves oportunitats que estiguin d’acord amb el moment que estem vivint. Sigui en el camp sentimental, professional, social, espiritual o econòmic és bo preguntar-nos si mantenim la complicitat amb els nostres somnis, si mantenim l’harmonia dels nostres actes amb els nostres anhels i els nostres valors.

És un bon moment doncs per concertar una cita amb nosaltres mateixos per tal de definir i concretar tots aquests anhels, per donar-los forma i estructurar-los, i així dotar-los de la força i el poder que facin possible la seva realització. Un simple exercici ens pot ajudar en aquest procés de presa de consciència. Agafem tres fulls de paper en blanc. Deixem per una vegada l’ordinador i utilitzem el sistema tradicional doncs ens ajudarà a concentrar-nos més eficaçment. En el primer full anirem escrivint tots aquelles coses que hem assolit en aquest any que s’ha acabat. Potser a algunes persones els pot semblar que no tenen res per apuntar, però si miren enrere amb equanimitat i afecte vers elles mateixes veuran com comencen a fluir ni que siguin petites coses, petits èxits que els fan sentir bé i els serviran d’anclatge per definir el futur més immediat. Si fem l’exercici tal com l’escric, com una meditació, en un lloc on puguem romandre tranquils i sense interferències serà més fàcil que emergeixin en la nostra consciència fets i circumstàncies que no sortirien si el féssim d’una forma més superficial.

Ara agafem el segon full en blanc. És el moment de fer neteja. Escrivim tot allò que no volem més en la nostra vida. Potser trets del nostre caràcter, mals hàbits, addiccions (bon moment per decidir deixar de fumar), estats interns que no ens fan sentir bé, qui sap si també tantes coses o objectes acumulats que ja no tenen utilitat per a nosaltres, o tal vegada relacions insanes que només ens aporten sofriment i malestar. I també tots els errors comesos i que no volem tornar a cometre. Val la pena ser exhaustiu, no per deixar-nos ressolar vers cap estat morbós, sinó perquè com més ho siguem més eficaç serà la neteja.

Arribats aquí és el moment d’agafar el tercer full i escriure els nostres anhels, els nostres somnis més preuats, tot allò que desitgem que es faci present en la nostra vida. Potser desenvolupar noves habilitats, noves relacions, una nova situació professional. O noves realitats que vulguem experimentar. Agafem sense inhibicions la làmpada l’Aladino i no ens autolimitem, apuntem tot allò que el nostre cor anhela realment.

Ja tenim les tres llistes escrites a mà. Agafem la primera. Sigui el que sigui que hem assolit ho hem fet amb el poder que hi ha dins nostre, amb les capacitats que ens ha donat la vida. És important sentir-nos connectats amb aquest poder, doncs tal com diu Don Juan, el mestre de Castaneda: “Un guerrer sempre confia en el seu poder personal, sigui gran o petit, perquè així aquest creix i es manifesta”. És també el moment de donar gràcies pels nostres assoliments, doncs la gratitud és la mare del poder interior. Sentim la connexió amb aquest poder.

Ara treballarem amb la segona llista, amb tot allò que ja no desitgem en la nostra vida, prenem consciència que el errors comesos ho han estat per manca de saviesa, però també ens adonem que en prendre’n consciència ens en podem desprendre i créixer en experiència i saviesa. I sí, prenem la decisió de deixar-ho enrere i també la responsabilitat de no ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. Sentim-nos connectats amb aquesta sensació.

Agafem ja l’última llista, aquí hi han els nostres somnis i aspiracions, i la nostra determinació de portar-ho a la realització en el nou any que comença. És important que comprenguem que aquesta llista està totalment vinculada a l’acció, instrument final de la realització de les nostres aspiracions. Visualitzem de la forma més clara i nítida possible una situació en la que tot allò que hem apuntat ja està realitzat i connectem intensament amb un sentiment de satisfacció i plenitud per aquests assoliments, tant si son materials, psicològics o espirituals.

Guardem aquestes llistes en un sobre. Serà un sobre molt especial, doncs aquestes llistes simbolitzen poder, saviesa i acció. Guardem-les en un lloc ben personal. Bon any nou, amics.

Publicat al Diari de Girona el Diumenge 4 de gener de 2009

 

RE-CREAR-SE

Imagino que és una preocupació generalitzada entre els qui escrivim articles en diaris i revistes que els títols que hi posem reflecteixin amb claredat, però també amb la màxima intensitat el contingut del mateix. Aquest és el motiu de la transgressió gramatical que m’he permès en aquest encapçalament el qual cerca de comunicar no sols d’una forma escrita el tema d’aquest escrit sinó que és també un intent de donar-li una força gràfica que arribi a la consciència del lector com una idea-força capaç de provocar en ell, de forma intuïtiva i gairebé abans de llegir-lo, la comprensió i la idea global del article.

La psicologia ens ha ensenyat que la major part de les nostres decisions i dels nostres actes responen a estímuls que estan més enllà de la nostra consciència, que responen a impulsos inconscients que per tant no controlem. Això vol dir que gran part de la nostra vida ens la passem actuant com autòmats programats per forces alienes. És en la infantesa, com sabem, quan s’esdevé gran part d’aquesta programació. La interacció amb els pares i amb l’entorn ens aportarà experiències i vivències que afavoriran el nostre creixement psicològic i humà, però també ens aportarà fixacions, traumes, pors, fòbies, i prejudicis, molts prejudicis.

Aquest patró psicològic creat en la nostra infància conté indefectiblement les nostres possibilitats i també les nostres limitacions. Aquestes limitacions, a més, oculten la nostra essència, o sia la nostra veritable identitat, i les nostres potencialitats. Així entenem que més que viure amb plena consciència, desenvolupament i expressió de les nostres capacitats, ens limitem a “deixar-nos viure” per aquests impulsos inconscients que estan més enllà del nostre coneixement i control. Heus aquí perquè cal recrear-nos.

Si no ens recreem la nostra vida pot esdevenir la crònica d’un ser permanentment alienat, com si una existència aliena es manifestés a través nostre en comptes de sentir que vivim la vida que ens pertoca, que despleguem amb plena consciència els recursos i les potencialitats que fan de nosaltres sers singulars encarnant la nostra essència única i veritable. Em vénen a la memòria unes paraules d’Oscar Wilde que deia que la majoria de les persones en comptes de viure la vida es limiten a existir.

Bé, i com es fa això de recrear-nos?  Podríem dir que aquest és el camí de la vida,  puix que recrear-nos no és un acte sinó un procés, no és quelcom que assolim d’avui per demà, sinó un viatge ple de descobertes i ple d’assoliments. També ple de renúncies doncs ens tocarà renunciar a molts del continguts limitatius, d’aquests que vénen de la nostra infantesa, i que des de la lucidesa de la ment inquisitiva veiem que en aquest moment de la nostra vida ens fan més mal que bé, i que cal transformar-los en quelcom que en comptes de bloquejar-nos ens estimuli i ens doni força i coneixement per viure amb plenitud.

Aquest és un camí de transformació vers la llibertat, anhel suprem del ser humà, doncs hem de comprendre que habitualment som esclaus de pensaments condicionats i que les nostres accions son en gran part reactives en funció de continguts que rauen en el nostre subconscient. La llibertat no és un estat que tingui a veure amb les condicions externes, sinó amb les condicions internes de la ment i de la consciència.

I a mesura que creix la consciència i aclarim els continguts del subconscient ens alliberem de l’esclavatge de les condicions externes i aquestes deixen de ser un factor de sofriment o confusió puix que haurem trobat i establert el centre de les nostres accions en el nostre jo més profund, en l’essència, que és la nostra autèntica identitat, sempre sàvia, sempre lluminosa, sempre incondicionada.

Les condicions prèvies per aquest viatge, per aquest procés de recrear-nos son l’autoacceptació, l’autorespecte i l’autoestima des d’on sorgirà l’autèntic autoconeixement, altrament es produiria una repressió automàtica dels aspectes que no acceptem de nosaltres mateixos en el moment que emergissin en la consciència, i d’aquesta manera no podrien fer-se conscients i no podrien ser transformats.

Comprensió i coratge, flexibilitat i fluïdesa també son condicions necessàries per afrontar aquest procés. Al recrear-nos prenem definitivament possessió de nosaltres mateixos en el millor sentit de la paraula, puix que connectem amb la nostra essència i podem expressar-la. Al connectar amb la nostra essència ho fem igualment amb les nostres potencialitats, i elles contenen la crida, l’impuls i l’energia per expressar-les plenament en la nostra vida. Aquest procés, aquesta dinàmica, ens mostra moment a moment el sentit profund de la nostra vida.

 

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 28 de setembre del 2003

EL VOL DE L’ÀGUILA

Feia dies que arrossegava aquell problema, i no hi veia l’entrellat. I el cas és que em cremava fins els replecs més profunds de la meva ànima, i em feia sentir bloquejat, fràgil i vulnerable. Instintivament em vaig allunyà dels meus espais quotidians i vaig buscar refugi en la profunditat del bosc, com si cerqués inconscientment una matriu fecunda i creativa que aportés una mica de llum i de consol al meu estat d’aflicció. Em vaig asseure al peu d’un roure centenari i vaig portar l’atenció a l’interior de mi mateix. Es va fer un silenci majestuós i càlid dins meu.

De sobte em vaig trobar al cim d'una alta muntanya; la vista davant meu era esplèndida, amb cadenes de muntanyes davant els meus ulls meravellats. L’aire era d’una puresa tal que en respirar sentia com una energia poderosa arribava a tots els punts del meu cos, com si els àtoms que conformen el meu organisme comencessin a vibrar a una freqüència diferent, més alta, i jo m’anés transformant en un ser eteri i  transparent. Tenia la sensació de trobar-me al sostre del món. Em vaig adonar que hi havia algunes àguiles en el cel compartint el meu espai visual. Es notava que algunes eren ben joves per la seva esvelta figura i una certa manca d'habilitat en el vol.

De l'altre costat d'on jo mirava en aquell moment vaig sentir el poderós batec d’ales d’una àguila que s’acostà fins a situar-se just damunt del meu cap tot dient-me: "Agafa’t en mi, sóc vella, però forta i hàbil en el vol". Així vaig fer-ho, em vaig agafar en les seves potes, que eren fortes i sòlides, i en aquell moment em va semblar que no hi havia lloc més segur per a mi. Vaig sentir amb molta vivesa la rugositat de la seva pell colrada pels anys i per mil aventures entre cingleres i vols, entre la terra i el cel. En un tres i no res estàvem volant en grans cercles pel damunt de les cadenes. Jo em trobava molt còmode, com si no fos pas la primera vegada que la meva amiga m’enlairés més enllà del temps i de l’esguard blau, com si tot allò ja em fos familiar. I va ser en aquest moment quan va succeir un dels fets més increïbles que mai hagi viscut: de sobte vaig sentir com les nostres ments, la de l'àliga i la meva es fusionaven i començaven a funcionar com una de sola. Havia desaparegut totalment qualsevol noció de tu i jo, i qualsevol sentiment de distinció, de separativitat, es va fer fonedís. Havíem esdevingut, més enllà de qualsevol concepte conegut, un sol ser. I això és el que pensàvem: Mira com s’esclareixen les coses i les situacions des d'aquesta privilegiada perspectiva. Val la pena remuntar-s'hi cada vegada que necessitem veure-hi més clar o que la confusió ens porti aflicció i sofriment.

El cel d'allà on volàvem era d'un blau delicat i estava serè; més enllà s'hi veien alguns núvols rodons, blancs, com de cotó fluix; la seva blancor tan lluminosa donava al paisatge aquella qualitat que només trobem quan ascendim a les altes muntanyes.

Mentre, i de forma misteriosa anava fluint en la meva consciència un coneixement nou, una nova percepció de les meves lluites i de les meves dificultats. Era com una destil·lació líquida i refrescant que m’arribava des del centre ocult d’on tot brolla i d’on tot és, i que no solament m’aportava el coneixement que necessitava en aquell moment sinó també una serena alegria, i el convenciment que cap dificultat és endebades i que cada una d’elles és, per més que l’ego es queixi i es resisteixi, una font de saviesa i de creixement.

Ara, tot volant en aquest cel puríssim, en aquest espai obert i lluminós vaig tornar a mirar els problemes i les angoixes que m’havien portat a buscar alguna resposta en la profunditat del bosc. I vaig sentir que sense haver desaparegut s’havien situat de forma diferent en l’esquema de la meva vida. La nova mirada que l’àguila m’havia aportat era l’expressió d’una renovació en la meva consciència, i aquells problemes que tan em pertorbaven havien perdut el seu poder d’angoixar-me. L’àguila des de la seva fortalesa sense opulència i des del seu poder sense agressivitat, m’havia aportat el que necessitava, una perspectiva i una visió suficientment àmplies per a poder ubicar els problemes en la seva justa mesura i per alliberar-me  de la ceguesa d’una excessiva identificació amb ells.

En el moment que tot això succeïa, quan tot s’esclaria dins meu, vaig tornar a sentir la meva pròpia consciència diferenciada de la consciència de l’àguila, i vaig saber que ella era una vella amiga. Ara, cada u de nosaltres havia de retornar al seu món, a la seva dimensió habitual. En acomiadar-se em va dir "-Recorda tot el que acabes de veure i de sentir. I sàpigues que sempre que em necessitis em trobaràs disposada a enlairar-te cel amunt, aquí on som, on la bellesa, la saviesa i la llum formen part de l'ànima d'aquest lloc ..."

 

Publicat al Diari de Girona el 15 d’agost del 2003

LA SAVIESA OCULTA DELS SUFÍS

El concepte majoritari que es té de l’islam a occident actualment, tan condicionat pels fonamentalistes i grups fanàtics que usen la violència i el terrorisme, de la mateixa manera que ho feren els cristians segles enrere en les seves inacabables creuades i guerres en nom de Déu, no és realment el més adient per traspassar els vels que amaguen la seva immensa saviesa i veure amb claredat i llibertat interior les decisives aportacions que la cultura i l’espiritualitat islàmica han fet tant a la cultura universal com als camins i sistemes de realització espiritual.

Avui més que comentar les decisives aportacions que la cultura àrab feu en els camps de l’astronomia, les matemàtiques, la física, la medicina, la botànica, la geologia, etc. voldria centrar-me en la comunitat d’homes i dones que coneixem com els sufís, hereus d’una filosofia, una psicologia i una espiritualitat capaç de fascinar qualsevol buscador seriós de coneixement metafísic i realització espiritual. Qui son els sufís? La resposta més fàcil es dir que son els místics de l’Islam. Però essent com son dipositaris d’una gran saviesa no solament en el camp espiritual, sinó també en el de la psicologia, la literatura, la poesia, etc. veiem que qualsevol definició estàndard esdevé reduccionista i confusa. Hazrat Inayat Khan – Mestre sufí contemporani nascut a l’Índia i mort el 1927 en fa una aproximació poètico-espiritual amb aquestes paraules: “Què és un sufí? algú que no se separa dels demés per opinió o creença i que concep el cor de l’home com el Regne de Déu. Què vol i quin anhel té el sufí? desprendre’s del fals jo i descobrir Déu dins d’ell mateix. Què ensenya el sufí? Felicitat. Què busca el sufí? Il·luminació. Què veu el sufí ? Harmonia. Què regala el sufí? Amor a tot el creat. Què obté el sufí? Un més gran poder d’amor. Què troba el sufí? A Déu. I què perd? El jo”.

Hom diu que hi ha tres maneres de viure l’Islam: La Llei, la filosofia i la mística. La llei pel poble sense instrucció, al que cal donar pautes i conduir-lo pel recte camí. La filosofia pels instruïts, que son els qui han de preservar el coneixement i els dogmes. I la mística pels sants que son els únics que tindran accés a la veritable saviesa, la saviesa del cor. Els sufís estan ubicats en aquesta última categoria.

La mística sufí ens ha arribat per mitjà d’una immensa obra poètica i literària i està embolcallada d’un aroma saturat de bellesa i d’anhel. La santa musulmana sufí  Rabi’a  Al-Adawiya al segle vuitè EC escriví “Oh Déu, si t’adorés per temor a l’infern, crema’m en les seves fogueres, i si t’adorés amb l’esperança del Paradís exclou-me del paradís, però si t’adoro a Tu per Tu, no m’allunyis de la teva eterna Bellesa”.

Hi ha sufís que ens han deixat una obra poètica i filosòfica incomparable, i que actualment son àmpliament coneguts a occident. L’un és Rumi, qui ha estat qualificat el més gran poeta místic que ha donat mai la humanitat. Aquest poeta persa del segle XIII és conegut també per haver fundat d’orde dels dervixos dansaires, de quina música i art hem pogut gaudir els gironins en el marc del Festival de Músiques Religioses del Món. Ell canta, com Joan de la Creu, a l’estimat:

“Hi ha un lloc on les paraules sorgeixen del silenci,

un lloc d’on brolla el murmuri del cor.

És un lloc on es canta molt alt la Teva bellesa,

un lloc en el que cada alè

esculpeix en la meva ànima la Teva figura”.

Ibn ‘Arabí (Múrcia 1165-Damasc 1240) gran filòsof, místic i erudit ens llegà una obra abundosa, difícil i tot sovint hermètica. Com a gran savi que fou expressà com ningú l’universalitat de l’experiència mística i religiosa. Aquest seu poema reflecteix l’Home universal que alliberat de tota forma externa percep la veritat subjacent que rau per igual en tota forma religiosa genuïna:

“El meu cor abraça totes les formes,

conté un prat per a les gaseles

i un monestir pels monjos cristians.

Hi ha un temple pels idòlatres

i un santuari pels pelegrins;

dins hi ha la Torà

i el llibre de l’Alcorà.

Doncs jo segueixo la religió de l’Amor

i vaig per qualsevol sendera

per on em porti el Seu camell.

Aquesta és la veritable fe;

aquesta és la veritable religió”.

El sufisme es resisteix, per pròpia naturalesa, a qualsevol definició tancada. Una filosofia de vida, una fraternitat hermètica i esotèrica dipositària de grans secrets i poders, místics del més alt rang, poetes sublims que han assaborit el nèctar de la Bellesa divina, gnòstics coneixedors de l’Ultima Realitat, tot això és real, però no ho és tot. Perquè quan hom es submergeix en la seva literatura i la seva poesia, quan hom penetra en l’ànima de seu ser místic hi troba l’Home Universal amarat d’Amor, Bellesa i Coneixement.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 20 de juny del 2004

RECUPERAR LA INNOCÈNCIA

Ens diu el mite que en l’albada de la humanitat, l’home i la dona vivien en un paradís envoltats de fruits i delectances que donaven plenitud natural i instintiva a les seves vides. No coneixien l’ambició ni el desig, puix que la llei natural regulava la seva existència. Tampoc no coneixien la mort, doncs no albiraven ni temien el futur. En la seva pacífica nuesa vivien un present acompanyats d’amistosos animals, esplèndida vegetació, i brolls d’aigua transparent i refrescant. Fou l’edat de la innocència.

Com prou bé sabem, aquest estat celestial aviat s’acabà, i amb la mítica caiguda va començar veritablement la història de l’home, que amb l’expulsió del paradís se situa en l’espai i el temps, i trepitja per primera vegada l’escenari del món. Coneix el bé i el mal, i esdevé auto-conscient. Ja mai més tornaria a parlar amb el seu creador cara a cara, doncs la seva nuesa esdevindria tabú i signe d’impuresa. Deixaria de viure amb harmonia amb el món natural per passar a dominar-lo i explotar-lo. En endavant mataria animals per alimentar-se, i en la seva sobrevinguda agressivitat arribaria fins a matar el seu germà.

El ròssec d’aquest mite el portem en el nostre inconscient, i sura en la nostra consciència en moments que voldríem recuperar aquella innocència. De vegades els infants, amb la seva espontaneïtat, la seva alegria i els seus acudits lliures encara de les pressions de les normes dels adults, ens evoquen aquella frescor d’esperit que voldríem fer compatible amb el coneixement, amb la capacitat intel·lectual, i amb la cultura, en un món dominat per l’ambició i l’egoisme.

Sí, perquè hem creat una cultura que ens aporta coneixement de les coses materials, però ignorància dels mons i els valors espirituals com la bellesa, la sensibilitat, les relacions harmonioses entre nosaltres i amb el món natural. Hem esdevingut un ser humà fragmentat, i d’aquesta fragmentació neix l’angoixa i el malestar psicològic que com una epidèmia estén la seva malèfica alenada per tota la cultura occidental. Els elevats índexs de consum d’ansiolítics son un signe visible d’aquesta ansietat que com líquid verinós s’ha esmicolat per tots els doblecs de la nostra psique i de la nostra societat.

Per altra banda és obvi que el ser humà no ha d’evocar els seus mites per caure en una malenconia i una regressió patològiques, sinó per interrogar-se com, en la seva evolució ascendent, en una volta més elevada de l’espiral, pot integrar valors com una nova innocència en la seva mirada i en les seves relacions, que aporti una nova plenitud i un nou benestar a la seva vida. Perquè la innocència de la que parlem no és pas quelcom fofo i pueril, sinó que és aquella frescor d’esperit, aquell sentit del bé plenament assumit, aquella renúncia conscient a l’egoisme i la maldat, aquell deixar anar el carregós farcell dels prejudicis, aquella actitud de simpatia vers l’altra sigui qui sigui i vingui d’on vingui.

La innocència de la que parlem té a veure amb la mirada poètica, amb el cultiu de la sensibilitat, amb aquell estat de consciència que ens permet percebre les petites coses de la vida, plenes de significat i de bellesa.

Fa anys vaig llegir en un llibre de Mabel Collins, Luz en el Sendero, aquestes paraules: “Creix com creix la flor, inconscientment”. Vaig pensar que si meditéssim i seguíssim el profund significat d’aquesta frase aleshores la nostra ànima estaria en primavera tots els dies de la nostra vida.

 

Publicat al Diari de Girona el 29 de maig del 1999

LA MÚSICA, PORTAL INTERDIMENSIONAL

 

Son les 9 del vespre. Acaba de marxar l’últim client. El tercer aquesta tarda. La seva lluita per alliberar-se de l’addicció al tabac és també la meva. Aquest client té dificultats especials relacionades amb un alt nivell d’estrès, i m’hi aboco intensament tot acompanyant-lo en el seu trànsit alliberador. Tinc la sensació que m’ha xuclat tota l’energia psíquica i em sento esgotat. M’assec al sofà i instintivament poso al lector de cd el concert per a violí n.3 de Mozart. Deixo que la música s’endinsi vers el meu interior no solament per l’oïda sinó també  pels porus de la pell, pels ossos, per les meves cèl·lules i la meva psique. Als pocs minuts sento que es desplega dins meu un nou horitzó, ampli i lluminós, que em fa respirar profundament des del ventre, des de l’abdomen. Una sensació de llibertat i benestar m’embolcalla, sento la música de Mozart arreu del meu cos i de la meva ment, és més, la sento com si fos meva, com si fos una part de mi plena d’energia que emergís de sobte a la superfície amb la potència d’una balena a l’oceà i s’emportés aquesta altra part cansada i debilitada. Han passat deu minuts i em sento recuperat, guarit del meu cansament, segur de mi mateix i amb tot el cabal d’energia recuperat.

El poder de la música ha estat reconegut i practicat des de fa milers d’anys. Utilitzat com a via per accedir a estats expandits de la consciència, com una forma d’entrar en contacte amb les esferes divines en els antics temples de l’Índia i Grècia, i també per la seva capacitat de sanar tant els mals de l’ànima com els del cos (si és que encara hi ha algú que pensa que son diferents). La música per la seva pròpia naturalesa és la més misteriosa de les arts. Per més que la sentim, que la gaudim, que la coneguem sempre hi ha quelcom del seu secret que se’ns escapa, que es fa fonedís quan sembla que l’anem a assolir. Quan hom està immers en l’experiència de l’audició musical les ales del cor es despleguen i s’eleven cap a regnes de llibertat i de llum. Des d’allà sentim la música com una vibració, un aroma, i tal vegada també com una remembrança de dimensions i vivències oblidades.

Walter Pater, professor universitari, assagista i crític d’art,  afirma que “tot art aspira constantment a tenir la condició de música”. Raoul Dufy, Paul Klee i Kandinsky confessaren la seva fascinació per la música, i pintors com Marc Chagall i Jackson Pollock escoltaven habitualment música per treballar. El mateix Chagall deia que el seu estil canviava quan escoltava Mozart.

A finals dels anys seixanta del segle passat en un monestir de benedictins del sud de França es va desfermà entre els monjos una estranya malaltia que els tenia postrats als seus llits sense que cap dels metges consultats pogués esclarir l’origen d’aquesta estranya malura que havia agafat l’aire d’una veritable epidèmia. En aquesta situació es demanà ajuda al cèlebre metge Alfred Tomatis, creador del sistema terapèutic en l’àrea de l’audició i el so que porta el seu nom. Després d’examinar-los i estudiar la seva norma de vida va descobrir la causa dels seus mals. Resulta que arran de les reformes del Concili Vaticà II, algunes de les quals foren fruit tant de la bona fe i la voluntat de popularitzar els ritus litúrgics com de la ignorància del poder i la naturalesa oculta de la música, l’abat va decretar que els monjos deixessin de cantar els cants gregorians que com era costum cantaven diverses vegades al dia i dediquessin aquests temps a tasques “més profitoses”. Tomatis va suggerir de seguida que tornessin a cantar gregorià, i amb aquesta simple mesura els setanta monjos malalts quedaren totalment restablerts en poques setmanes.

Per més que la cultura i els valors materialistes en els que estem immersos ens vulguin fer creure que res no hi ha més enllà dels consumisme i l’hedonisme, el cert és que tots els grans músics i també molts poetes i altres artistes ens han donat fe reiteradament de la realitat d’altres dimensions que han viscut com un estat de consciència ampliat, més subtil, d’alta freqüència, des d’on han esdevingut un receptacle, un calze on s’han destil·lat les grans obres que després han donat al món.

La música, com qualsevol expressió de la genuïna bellesa és la forma mitjançant la qual allò diví es revela davant nostre. I la bellesa, juntament amb l’amor i el coneixement formen el triangle màgic de la plenitud de l’esperit, des d’on es fa realitat el veritable sentit de la vida humana.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 9 de maig del 2004

OH, QUINA COINCIDÈNCIA!

Tal com acostumo a fer cada any en aquestes dates estava fent neteja de la paperassa amuntegada al llarg dels últims mesos. Entre retalls de diari, documents baixats d'Internet, fotocòpies, notes personals, etc. arriba un moment que sento la necessitat de fer esbandida i posar al dia tot allò que en un moment donat he anat guardant per un motiu o un altre. A més vaig aprofitar aquesta vegada per desempallegar-me d'unes caixes de papers i documents antics amuntegades al garatge. Aquestes neteges cícliques tenen damunt meu un efecte terapèutic i tonificador. Desprendre'm de tot allò que he anat acumulant i que en el moment present ha deixat de ser útil és com una alenada d'aire fresc que em fa sentir realment bé.

En una de les carpetes van aparèixer uns papers amb unes notes que m'havia passat fa més de deu anys un amic que se'n va anar a viure fora de Girona, era un esquema sobre un llibre que pensava escriure i sobre el qual m'havia demanat l'opinió. Tot i que havíem sigut molt amics feia anys que no teníem contacte i no sabia res d'ell. Ara aquelles notes em portaven records de vivències i ideals compartits i em preguntava què seria d'ell al cap de tants anys. Li vaig desitjar sort i felicitat en el meu pensament. Instintivament vaig agafar aquelles notes i en comptes de llançar-les me les vaig endur cap al despatx.

Mentre, s'havia fet de nit i em disposava a sopar. Com sol passar segons el Principi de Peter (ja sabeu, si us cau a terra la torrada amb mantega s'esclafarà sempre per la part de la mantega!) quan anava a fer la primera queixalada al pa amb tomata sona el telèfon. Ostres! qui serà ara! -Oh Jaume, quina alegria tan gran, tants anys sense saber res de tu, i quina coincidència, justament aquesta tarda fent neteja he trobat aquell esquema del teu llibre... etc.

Coincidències d'aquesta mena gairebé tothom en pot explicar. Unes son aparentment banals, sense més transcendència i no van més enllà de la categoria d'anècdota, per bé que possiblement succeeixin amb la finalitat de cridar la nostra atenció cap al fenomen en si. D'altres, però, son plenes de significat i actuen com a signes reveladors i estan marcats per un sentit personal important. Potser estem buscant una resposta existencial o espiritual de primera magnitud i en una conversa que no té res a veure amb el tema amb un desconegut trobem la resposta que buscàvem. O potser la  trobem inesperadament obrint una revista a l'atzar mentre esmorzem a la cafeteria. En l'època actual va ser el psicòleg Carl G. Jung qui es va interessar per aquest fenomen i el va investigar, donant-li el nom de sincronicitat. Segons ell la sincronicitat és "una coincidència significativa de dos o més esdeveniments en la que està implicat quelcom més que la probabilitat de l'atzar". O sia que la connexió entre els successos implicats no son el resultat del principi de causa i efecte sinó de quelcom més, un factor que Jung anomenà un principi de connexió acausal. S'esdevé de sobte una connexió intel·ligent i plena de significat del món intern i el món extern, de l'invisible i el tangible, de la ment i l'univers físic. Aquesta aparició conjunta en el moment correcte només pot succeir sense la intervenció conscient de l'ego. Jung va utilitzar aquestes coincidències misterioses dels seus clients i pacients per posar-los en contacte amb un nivell més profund de la seva psique, del seu inconscient i dotar així de més significat i plenitud les seves vides.

És clar que com tantes vegades passa quan parlem de temes de psicologia i espiritualitat els episodis de sincronicitat ja eren reconeguts i valorats a la literatura sagrada dels Vedes, a l'Índia, 700 anys aC. Segons l'endocrinòleg i conegut escriptor indi resident als Estats Units Deepak Chopra a la literatura vedanta hi ha descrites dues senyals que permeten saber quan  una persona es troba espiritualment ben orientada. L'una, la sensació que les preocupacions estan desapareixent. Hom no se sent abatut per la vida. Les coses poden anar-li malament, però aquesta circumstància ja no el pertorba. L'altra, en cada àrea de la vida comença a notar un gran nombre de fets i esdeveniments sincronístics. Les coincidències curulles de significat sovintegen cada vegada més, com una mà invisible que va indicant el camí.

Als lectors més inquiets els agradaria saber de quina manera la física quàntica ha vingut a aportar llum en un tema tan misteriós com aquest, però malauradament no ens queda espai per endinsar-nos-hi i haurem de deixar-ho per un proper article. Però sí que voldria subratllar abans d'acabar que les coincidències significatives esdevenen en la mesura que ens obrim a les dimensions inconscients i no racionals de la nostra psique i, sense temor, deixem que flueixi vers la nostra consciència l'extraordinari cabal d'energia que en forma de símbols, arquetips, imatges i vivències oníriques plenes de llum i saviesa hi ha dipositada com una mena de cofre dels tresors. Quan ens decidim a obrir el cofre, o sia a prendre consciència que les coincidències i les casualitats com a tals no existeixen i no son fruit de l’atzar, aquestes esdevenen el que realment son: una guia interior, una veu subtil que ens marca dia a dia la sendera correcta de la nostra existència.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 30 de juliol del 2003

ATRAPATS EN LES EMOCIONS

Conèixer la forma de treballar de la nostra ment, de quina manera es generen els nostres pensaments i les nostres emocions, i com acaben afectant la nostra visió de la realitat i el nostre benestar psicològic ens permet per un costat tenir una visió més objectiva de la realitat, i per altre dissenyar estratègies que ens portin a relacionar-nos satisfactòriament amb nosaltres mateixos i amb els altres, a comprendre i acceptar més les circumstàncies de la nostra vida personal, i a “explicar-nos” a nosaltres mateixos allò que sentim, vivim o experimentem de forma que evitem quedar atrapats bé en processos morbosos d’autocommiseració i victimisme, bé en reaccions automàtiques i volcàniques que no fan altra cosa que omplir la nostra vida d’aflicció i desassossec.

La cultura occidental ha separat tradicionalment els pensament i les emocions, però els contorns d’aquests dos aspectes de la ment humana s’han anat desdibuixant a mesura que tant la psicologia com les neurociències han fet evident que es tracta més aviat d’un continuum, de dos aspectes d’una mateixa realitat –la pròpia ment- que no solament interactuen i s’alimenten mútuament, sinó que son actors necessàriament solidaris un de l’altre per a la seva vivència i expressió.

Les emocions positives, com ara l’amor (per bé que l’amor és més que una emoció), l’alegria, el goig, l’amistat, el gaudi, la gratitud, el perdó, la compassió i l’altruisme ens aporten serenitat i equanimitat davant les circumstàncies de la vida, i un sentit de connexió interna que ens permet percebre un ordre implícit que dóna sentit tant a la nostra vida com a tot el que existeix.

Per contra les emocions destructives ens omplen d’aflicció i, si persisteixen, arriben a ser causa de malaltia. Les podríem definir com aquelles que fan mal o perjudiquen els altres o a nosaltres mateixos. El ressentiment, l’odi, la gelosia, l’enveja, l’orgull, la ira, la tristesa, el menyspreu, la cobdícia, totes elles restringeixen la nostra llibertat interna, puix que desfiguren la nostra visió de la realitat i obstaculitzen la nostra capacitat de judici de tal manera que ens aboquen a pensar, parlar i a actuar de forma equivocada. Això ho hem experimentat moltes vegades quan, a causa d’una pertorbació emocional, comencem a donar voltes obsessivament, com una nòria mental,  a un pensament fins al punt que sentim que ens posseeix i ens esclavitza sense que siguem capaços d’alliberar-nos-en. És com si el nostre judici i la nostra objectivitat fossin temporalment segrestats, sumint-nos en un estat d’autèntica penúria psicològica.

Hi ha alguna manera, algun sistema per evitar el sofriment de les emocions destructives? Perquè el cert és que les emocions ens “assalten” de tal manera que quan en prenem consciència ja és perquè ens hi sentim atrapats. I és inútil l’intent de reprimir-les, doncs semblen tenir vida pròpia i estar més enllà de la nostra voluntat. El budisme, que a Occident més que una religió ha esdevingut una filosofia i una psicologia, proposa dues tècniques per afrontar les emocions destructives. La primera és una estratègia i planteja que cada emoció destructiva té el seu antídot, que és cultivar l’emoció positiva contrària a la que volem combatre. Així quan ens descobrim odiant algú ens imposarem conscientment un sentiment d’amor i simpatia vers aquella persona, o quan sentim enveja d’algú transformarem al moment aquest sentiment per un de satisfacció pel seu benestar i felicitat, etc.

La segona solució que proposa la psicologia budista és més sofisticada i més compromesa. Ja no es tracta d’accions puntuals en el moment que es presenta l’emoció negativa, sinó d’una transformació completa de la ment i de la consciència. Com que en ella no poden haver-hi dos sentiments antagònics al mateix temps, es tracta de cultivar de forma permanent emocions positives i constructives, com l’amabilitat, la compassió i l’altruisme, de manera que com més impregnin la nostra consciència més improbable serà que es manifestin els seus contraris. Amb la pràctica, arriba un moment que les emocions positives impregnen de tal manera la ment que es converteixen en una segona naturalesa de forma que les emocions negatives com l’odi, la ira, o l’enveja simplement desapareixen del corrent mental, doncs la ment es torna lliure, transparent i cristal·lina, i resulta ja impossible fer mal voluntàriament a ningú. Els budistes aboquen molts esforços a aquesta transformació, i es serveixen d’elaborades tècniques de meditació i atenció permanent per assolir un estat que és fonamental per a ells, que és l’estat de compassió permanent, universal i indiscriminada, o sia una mena d’empatia amorosa pels demés, per les altres persones, independentment de la seva bondat o la seva maldat, i per tots els sers vius. Aquest estat representa, segons ells, l’alliberament definitiu de les emocions destructives i del sofriment que li és inherent.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 31 d’octubre del 2004

EL COLOR DEL CRISTALL

“En este mundo traidor nada es verdad ni es mentira; todo es según el color del cristal con que se mira”. No sabem si en el moment d’escriure aquests versos el poeta espanyol Ramón de Campoamor es pogué imaginar la fortuna que farien i de quina manera esdevindrien una forma genèrica i universal d’expressar la relativitat de la percepció i dels judicis que fem els humans respecte de tantes coses. No obstant això el color del cristall no es limita sols a la relativitat amb la que podem mesurar els esdeveniments externs sinó que també ens descobreix i ens mostra tota una gamma d’actituds que assumim davant la vida i que per bé o per mal l’acaben condicionant sigui per aportar-nos plenitud i felicitat, sigui per empobrir la nostra existència per mor de posar davant dels nostres ulls mentals cristalls amb colors equivocats que ens fan veure i viure la vida d’una forma esbiaixada.

Hi ha persones que veuen el món a través de cristalls de colors foscos i tristos i d’altres en canvi que s’equipen amb cristalls de colors vitals i alegres. En els últims anys una munió de llibres made in USA ens ofereixen, des de la més extrema banalitat, l’èxit i la felicitat a canvi d’una actitud positiva per part nostra. Una actitud mental positiva no obstant que segons aquests llibres no és altra cosa que forçar-nos a un condicionament mental per tal de veure-ho tot “positiu” per la via d’inhibir la percepció de tot allò que no encaixi amb els principis doctrinaris que solen transmetre aquesta mena de llibres, principis com ara l’individualisme, l’èxit material i econòmic com a finalitat primordial de la vida, i tots els valors que identifiquem amb el capitalisme més ranci i deshumanitzador.

Essent tant important pel nostre benestar psicològic, i fins i tot per la nostra salut, una actitud positiva davant la vida, hem de comprendre no obstant que ser positiu no vol pas dir forçar-nos a veure les coses d’una determinada manera sinó ben al contrari obrir-nos a la percepció total, a la realitat en tota la seva amplitud, i des d’aquí optar, des de la lucidesa i la llibertat, per l’opció personal més creativa i d’acord amb els nostres anhels i legítims interessos.

Habitualment percebem la vida i les nostres circumstàncies en funció del nostre estat d’ànim. Tal com és la nostra percepció interior serà l’exterior puix que no fem altra cosa que projectar en el món l’estat de la nostra psique i de la nostra vida anímica. Aquest mecanisme sol funcionar de forma automàtica i també de forma inconscient.

Una actitud positiva ben entesa vol dir alinear-se amb la força primigènia de la vida, que és sempre constructiva i creativa, i en un acte conscient i volitiu encarnar aquesta energia que s’expressa fonamentalment com una obertura a allò que ja som realment, o sia com una obertura a tot el nostre potencial interior.

Prendre consciència que la vida és del color del cristall a través del qual mirem és en realitat un reconeixement i una crida. Un reconeixement de que la vida humana és una experiència eminentment subjectiva. I una crida a prendre el timó de la nostra vida no tant cercant de transformar-nos en una persona diferent de la que som en virtut d’unes idees externes siguin de tipus cultural, religiós, econòmic o simplement publicitari tot anant darrera la pastanaga com un ase, sinó més aviat obrint-nos al nostre potencial personal i humà. I per trobar la font, la informació que necessitem, ens caldrà girar l’esguard vers el nostre interior, alliberant ni que sigui per uns instants la nostra ment de les fal·làcies i falsos valors del món actual enfocat en exclusiva als valors del materialisme i el consumisme que tant ens esclavitzen, i deixant que emergeixin en la nostra consciència els veritables valors del que ja som. Escoltant amb sensibilitat els nostres anhels més profunds i seguint amb coratge el camí que ens mostrin les nostres intuïcions puix que aquesta és l’única font d’informació que està alliberada dels filtres distorsionants de l’ego com ara la por, el ressentiment, la cobdícia, etc. Així farem el nostre camí, l’únic que ens pertoca seguir, i en aquest caminar és on hi trobarem la plenitud buscada, la felicitat desitjada que no és altra cosa que la consciència de creixement. I alliberats per sempre d’angoixes prefabricades, victimismes i limitacions que ho son simplement perquè els hem creat nosaltres mateixos posant davant dels nostres ulls interiors uns cristalls amb uns colors que no son els que ens pertoquen i que ens distorsionen la realitat del món i de la nostra vida.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 15 de febrer del 2004

EL RITME DE LA VIDA

“Tot  està sotmès a un flux i un reflux, tot puja i baixa; la oscil·lació pendular es manifesta en totes les coses...”, així comença a explicar la filosofia hermètica a El Kybalió aquest principi universal al qual estan sotmeses totes les coses i totes les formes de vida. Des del més gran al més petit, des de galàxies, sols, móns, animals, vegetals, àtoms i energies, arreu hi veiem com el ritme modela la naturalesa de totes les coses en una cadència única que li és pròpia i singular. La naturalesa té el seu ritme tant en l’oscil·lació dels cicles naturals com en les cadenes de muntanyes i les ones del mar. Però també les obres humanes s’expressen en un ritme específic, igual un edifici com una obra artística. Algú es pot imaginar una obra musical o un poema sense el seu ritme? El ritme, en aquests casos, es pot expressar de forma extravertida, contundent, o per contra delicat i subtil. La mirada poètica pot penetrar significats ocults i vincular subjectivament ritmes ben diversos, com en aquesta prosa poètica del meu llibre “Gotes del Gran Oceà”: “Em deixo portar per l’atracció del mar i m’hi atanso lentament i amb dignitat. Aleshores em penetra el ritme de les ones, i mica en mica sento un sincronisme ocult entre el batec de la vida del mar i el batec de la vida que és en mi. Oh! quina alegria dóna al meu cor anhelant aquesta circumstància! l’esperit del mar i l’esperit humà reconeixent-se fraternalment i oferint-se l’un a l’altre presents d’amistat. Jo li ofereixo el sentiment més noble, el mot més bell, com la més alta creació humana. Ell, posa suaument en la meva mà una petxina blanca i em diu: -acosta-la a cau d’orella i et diré el secret del nostre amor.” El poeta rus Aleksandr Blok diu que la força creativa del ritme “aixeca la paraula sobre la cresta de la ona musical”.

També la nostra vida personal es veu profundament afectada pel ritme. Podríem dir que tots nosaltres tenim un ritme intern que idealment hauríem d’obeir si volem que el millor de nosaltres mateixos s’expressi de forma natural i espontània. Connectar amb el nostre ritme intern és connectar amb la nostra essència, amb el batec silenciós de la nostra ànima, aquell batec intern que s’expressa en el món exterior en forma de pensaments i accions creatives i harmonioses. Connectar amb el nostre ritme intern és sentir com allò que dóna sentit a la nostra vida flueix i es materialitza de forma clara, suau, sòlidament però sense grandiloqüències.

La vida actual imposa tot sovint un ritme que violenta la nostra naturalesa interna, creant una tensió i un desequilibri que és causa de tota mena de malestars i malalties físiques i psicològiques. L’estrès, aquesta epidèmia del nostre temps, és una de les conseqüències més dramàtiques del violentament sistemàtic del nostre ritme natural. Avui se sap com l’estrès afecta negativament el nostre sistema immunològic. Fa pocs dies la metgessa i oncòloga Natàlia Eres s’expressava d’aquesta manera en una entrevista a La Vanguardia: “Avanços recents en algunes disciplines com la neuropsicoimmunologia, ens parlen de l’existència de fenòmens de sincronització entre diversos ritmes existents en el nostre cos, com el ritme cardíac, les nostres ones cerebrals, la nostra respiració...; i com aquest acoblament de ritmes repercuteix en el correcte funcionament de tot el nostre ser”. Sembla evident, doncs, que anar contra el nostre ritme intern és anar contra el nostre benestar i contra la nostra salut, distorsiona el correcte funcionament del nostre organisme i bloqueja la nostra creativitat i capacitats cognitives.

Abans, el ritme de la vida era més pausat, lliscava suaument en el corrent imparable del temps, i el seu flux i reflux s’allargassava plàcidament dins la nostra historia personal, fent que poguéssim assaborir amb plena consciència cada moment de la vida. Avui si volem gaudir de les coses bones de la vida actual sense pagar un preu excessiu en estrès i malalties de tota mena és necessari re-connectar amb el nostre ritme intern i acoblar-hi la nostra vida quotidiana. Ens sentirem menys alienats, més íntegres i autèntics, i mica en mica un nou sabor i un nou aroma, una agradable sensació de benestar anirà penetrant els nostres pensaments, els nostres sentiments i els nostres actes.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 20 de febrer del 2005

DE L’INTEL·LECTE A LA INTUÏCIÓ

Devia tenir uns vint-i-cinc anys, o sia la meitat dels que tinc ara, quan en una llibreria em va cridar poderosament l’atenció un llibre amb el mateix títol d’aquest article “Del intelecto a la intuición” de l’escriptora anglo-americana Alice Bailey. En aquell temps havia començat a fer exercicis d’introspecció i meditació el primer resultat dels qual fou la descoberta d’un món interior d’una riquesa i d’una profunditat corprenedores. Un nou horitzó, vastíssim i lluminós es desplegà de sobte en la meva consciència, la qual cosa aportà una plenitud extraordinària a la meva vida, plenitud que, sabia, no la trobaria pas enlloc més que en aqueslls moments d’intimitat amb la meva ànima.

Aquelles vivències, que foren l’inici d’una recerca que ha marcat tota la meva vida, aviat posaren en evidència, no obstant, que pertanyia a aquesta part de la humanitat, la occidental,  que no en té prou en viure experiències expansives i lluminoses sinó que també necessita comprendre-les racionalment i conceptualment. Per això en aquell moment aquell llibre vingué a calmar la meva ment assedegada de comprensió intel·lectual. Segurament que un hindú n’hagués tingut prou amb la pròpia experiència i la seva ment, menys ansiosa, hagués continuat la seva recerca únicament en l’aprofundiment de la seva vivència interior.

La meva pròpia experiència en la meditació em posà en contacte amb nivells no habituals de la consciència que em feren comprendre ben aviat que la ment tenia la capacitat natural d’anar molt més enllà del nivell racional. Alhora que anava desenvolupant aquesta nova habilitat i s’anava estabilitzant per mitjà de la pràctica també confrontava la realitat d’una cultura, la nostra, que si més no en els àmbits acadèmics negava o menystenia la realitat de les dimensions espirituals de la consciència humana, o com s’anomena ara en la nova psicologia, dels nivells transpersonals de la consciència.

Amb el temps vaig anar sabent, òbviament, algunes coses més. Per exemple, que cada sentit té una contrapart subtil que va més enllà de la realitat física i que per tant la ciència, segons els protocols d’investigació actuals, difícilment pot arribar a copsar. La visió etèrica, per exemple, que dóna la capacitat de percebre el camp energètic que envolta tots els sers vius, o l’extensió del tacte vers nivells més subtils que permet percebre l’estat d’equilibri o desequilibri  dels centres energètics  del cos humà coneguts, en una expressió que ens ve d’orient, com a xacres i que es corresponen amb les glàndules del sistema endocrí.

També val a dir, no obstant, que amb la nova visió de la realitat que està desplegant la física quàntica, s’ha de ser un cartesià molt obtús per pensar que tota la realitat existent és la que ens ofereix la limitadíssima percepció dels cinc sentits, que tal com han dit molts filòsofs i poetes més aviat cal veure’ls com cinc petites finestres en la presó del nostre cos.

Radiació gamma, raigs x, ultravioleta, infraroigs, ones de la radiodifusió, telefonia, energia elèctrica, ultrasons, infrasons, etc. estem envoltats per un mar d’energies que malgrat estar més enllà de la percepció dels sentits els estem utilitzant diàriament per mil usos diferents. La pràctica introspectiva i meditativa el que fa es dotar-nos d’una finesa i una subtilesa en la nostra percepció que ens permet anar una mica més enllà de la percepció habitual. A nivell mental ens permet traspassar el limitat àmbit de la ment mecànica i racional que tot i essent tant important per desenvolupar-nos en la vida no exhaureix les possibilitats ni representa la totalitat de la ment. La ment abstracta, filosòfica, intuïtiva i espiritual és el regal de la vida per a tots aquells qui saben abstreure’s per un temps del brogit del món i s’endinsen vers el seu interior seguint un anhel, un impuls que tard o d’hora els portarà justament a trobar-se amb el tresor de la intuïció.

Anhel i intuïció son dos pilars fonamentals del nostre creixement interior. Per l’anhel, que reconeixem com una crida interior, iniciem un moviment que ens porta a explorar nous territoris de la nostra consciència. Potser en l’inici d’aquest moviment no sabem encara què cerquem ni cap on ens adrecem. Però el propi moviment, la pròpia dinàmica de l’exploració interior va despertant i desenvolupant en nosaltres la capacitat de la intuïció, un nou instrument de percepció i coneixement que ens farà partícips de la grandesa del ser humà i de tot el creat.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 25 d’abril del 2004

MORIR, I TORNAR

Fa 25 anys que el psiquiatre nord-americà Raymond Moody va sacsejà moltes consciències amb el seu llibre sobre la vida després de la mort. En realitat no digué o no trobà res que no estes ja escrit des de feia segles o mil·lenis en alguns llibres sagrats de la humanitat o en les obres dels grans filòsofs. En l’obra de Plató per exemple trobem grans similituds amb les troballes del Dr. Moody. També les trobem en el Llibre Tibetà dels Morts, una mena de manual per passar a l’altra costat escrit per lames tibetans el segle vuitè A.C.  Més proper a nosaltres Emmanuel Swedenborg, el famós filòsof i místic suec que a partir del 1747 va començar a escriure sobre les seves anades i vingudes pels móns espirituals i corroborà fil per randa tot el que expliquen els qui retornen de la seva experiència de quasi-mort. En l’obra de Moody, no obstant hi ha una diferència cabdal per a la mentalitat actual: el seus llibres han estat el resultat d’una extensa investigació científica.

La investigació científica ha fet possible els grans avenços del segle vint en tots els camps de coneixement. Malgrat que és un camí tot just encetat les seves aportacions han estat extraordinàries en la física i en la medicina, en la carrera espacial i en les comunicacions, en la psicologia i les ciències humanes. La ciència, tots ho sabem, és el gran mite del nostre temps, i la seva influència i poder de convicció ha desplaçat altres poders mil·lenaris com ara la religió.

La investigació portada a terme per científics acadèmicament qualificats ha anat estenent la seva àrea d'acció fins els límits del que és susceptible de ser-hi aplicat el mètode científic. La curiositat humana, fonament de la nostra intel·ligència, i la necessitat de trobar respostes que calmessin el delit de coneixement sobre els grans temes com l'origen de la vida, o la mort, és el que ha impulsat a alguns científics a dissenyar programes d'investigació que podessin aportar una mica de llum a aquests grans misteris de l'existència.

La possibilitat de la vida després de la mort ha estat un dels camps que s'ha beneficiat del que diem. Després del Dr. Moody s’han publicat els resultats d’altres científics que no han fet sinó confirmar i ampliar les conclusions del llibre Vida després de la vida, amb la seva investigació sobre persones declarades clínicament mortes i que havien retornat a la vida.

Ara gairebé tots nosaltres coneixem el que expliquen els milers de persones que han passat pel que s'anomena una experiència propera a la mort: sentir-se fora del cos, un sobtat brunzit i el túnel vers el final del qual se senten empesos i on hi ha la llum... allà un ser lluminós, una mena de funcionari celestial pel que sembla, però cordial i amorós et repassa la llibreta, sense escanyar, i junts repasseu i feu balanç de la vida que s'acaba d'extingir. Igualment, moltes persones que han passat per aquesta experiència relaten com els van a rebre persones estimades, familiars o amics,  que han mort abans. És clar que tots els que ho expliquen és perquè han tornat, bé perquè el mecanisme, el cos, es podia recuperar, bé perquè a més a més aquest ser de llum els ha donat l'opció de continuar vers el misteri post-mortem o tornar a la vida quan la persona en qüestió tenia llaços magnètics molt forts aquí a la terra com ara fills per criar, etc.

De la narració d'aquests tipus d'experiència semblen derivar-se vàries realitats:

1er. Que hi ha una moral universal que regula els cicles d'existència. Per exemple hi ha documentats varis suïcidis d'adolescents que el ser de llum els va deixar anar una amorosa reprimenda i els va fer veure que la vida és un privilegi que cal aprofitar.

2on Que el més important d'aquesta vida, tal com sostenen la majoria de les religions, és l'amor, la compassió i la solidaritat vers tota forma vivent sense exclusió, i també el coneixement assolit. 

3er. Que la vida en aquest planeta és una mena d'escola per tal d'experimentar i assolir habilitat en l'expressió de l'amor.

4rt. Que el conjunt de les experiències de mort clínica semblen reforçar la hipòtesi del renaixement o reencarnació la qual forma part de les creences religioses de la meitat o més de la població mundial.

L'existència humana pot esdevenir ben banal si no integrem el misteri de la vida i de la mort en la nostra consciència i la nostra reflexió. Per això val la pena seguir els esforços d'aquests científics capdavanters que treballen per aportar una nova llum i una nova comprensió en la nostra vida.

Publicat al Diari de Girona el 4 de gener del 2003