DE
L’EGO A L’ÀNIMA
En la psicologia actual,
tant en la psicoteràpia com en la psicologia teòrica i fins i tot la filosòfica
hi ha, igual que en altres àmbits del coneixement i de la ciència, els qui
creuen que no existeix res més que la matèria, i els qui creuen que existeixen
dimensions invisibles, aquelles que no solament son inabastables a l’aparell
sensorial humà sinó que pertanyen a una categoria totalment diferent de la realitat, aquella
que s’ha conegut històricament com el món espiritual. De fet el panorama
actual és força més complex que aquest si tenim en compte que molts científics de
la física quàntica donen per fet l’existència d’onze o més dimensions de la
realitat, la majoria d’elles sense haver-se demostrat de forma objectiva,
potser perquè a mesura que ens endinsem en la matèria aquesta perd la qualitat
de tal per entrar en un món d’energies cada vegada més subtils i misterioses.
Així, per a la psicologia
materialista la consciència no és més que un subproducte del cervell, una
simple fusió de neurones, no res més que reaccions bioquímiques, i per tant tota
idea d’una ànima és pura fantasia. Freud, el pare de la psicologia moderna
pensava d’aquesta forma, i la psicoanàlisi en tant que teràpia busca
l’assoliment d’un ego integrat lliure dels estat neuròtics que tant fan patir
l’home i la dona actual. Però més enllà de l’estructura del jo no acceptava pas
que hi hagués res més. Posteriorment Jung va trencar aquest esquema i va
ampliar el mapa de la consciència humana reconeixent i rescatant la naturalesa
lluminosa que rau en l’inconscient humà, obrint la porta al concepte de
supraconscient, concepte que ampliaren més tard els psicòlegs de la psicologia
humanista i transpersonal.
Si podem doncs contemplar
la visió del ser humà tot incloent-hi el supraconscient com un camp ampliat de
la consciència, allà on rau la nostra essència, la nostra part lluminosa,
sàvia, bella i bondadosa ens serà més fàcil comprendre la naturalesa del jo, de
l’ego, i situar-lo adequadament dins l’estructura global de la persona.
L’ego, com sabem, és el
sentiment de si mateix identificat amb la condició d’individu separat dels altres, aquella part
de la ment amb la qual la persona s’identifica quan diu “jo”. En realitat la
persona s’identifica amb una imatge, una
representació de si mateix. També podem entendre l’ego com a sinònim del
conjunt de la personalitat, incloent el cos, les emocions i el conjunt de la
vida psíquica. Per a les persones de tendència materialista o que no s’han
endinsat mai en la recerca de la seva realitat més profunda, l’ego esdevé la
seva única identitat.
L’ego es comença a
construir en els primers anys de la vida, i és el que ens permet desenvolupar-nos
en la vida quotidiana. Conté el conjunt d’habilitats que ens fan capaços i
autònoms en el món. Malgrat tot, els grans savis de la humanitat, filòsofs i
mestres espirituals ens prevenen amb insistència que no quedem atrapats per
l’ego i la seva dinàmica egocèntrica, puix que això representaria la nostra mort
psicològica i espiritual.
Actualment, tot i la gran
alienació que la nostra cultura materialista sotmet als individus, moltes
persones han experimentat que l’ego no és la seva última identitat, sinó més
aviat el personatge, la màscara. I també l’instrument. Però quan en comptes
d’un instrument del nostre ser real es constitueix en una finalitat en ell
mateix, en l’alfa i l’omega de la nostra vida, esdevé aleshores aquella consciència reduïda, petita i temorenca que
se sent separada dels altres, i crea interessos individuals egoistes que entren
en conflicte amb els interessos dels altres, generant enveja, odi i
agressivitat.
I quan l’ego té
l’hegemonia de la consciència esdevé una força dominada pel desig d’estímuls de
tot tipus. Però el cas és que mai se’n té suficient d’allò que realment hom no
necessita, i l’ego organitza tot un reguitzell de necessitats neuròtiques
insaciables. Ens fa egocèntrics, orgullosos i arrogants, però alhora també
fràgils i dividits.
Altrament quan una
persona veu i utilitza el seu ego, la seva personalitat, no com una finalitat
en ell mateix, sinó com l'instrument d’una consciència superior, la
consciència del ser intern, aleshores es transforma, s’expandeix, esclareix els
seus laberints mentals i recupera el sentit i el propòsit de la vida. Doncs podríem
dir que aquesta informació rau en la profunditat de l’ànima, del ser essencial,
tan se val el nom que li donem.
Una persona alliberada de
l’ego, doncs, és aquella que ha superat la confusió entre la seva identitat
real i l’instrument d’aquesta identitat. Aleshores l’ego no solament deixa de
ser un enemic que boicoteja el seu creixement psicològic i espiritual, sinó
que, transformat per la força i la llum de l’ànima, esdevé el vehicle pel qual l’ànima
es pot expressar i desplegar en plenitud en la vida de la persona.
Publicat al Diari de Girona el 23 de novembre
del 2008
