EROS I TÀNATOS

La vida i la mort, però també l’ordre i el caos, la creació i la destrucció, les forces que aglutinen i les que destrueixen, l’amor i l’odi, o l’amor i la por, la bellesa i la lletjor, la pau i la guerra. Eros i Tànatos, pulsions primàries descrites per Freud com a components oposats que formen part de la naturalesa humana. Així en la seva coneguda obra El malestar en la cultura hi llegim: “Eros tradueix amb major claredat el nucli de la seva essència, llur propòsit de fondre varis sers en un de sol”. Però més endavant ens adverteix de l’existència de Tànatos, aquesta altra pulsió antagònica: “A més d’Eros hi hauria un instint de mort; els fenòmens vitals podrien ser explicats per la interacció i l’antagonisme d’ambdós”. Podríem resumir la visió freudiana d’aquests dos principis novament amb aquestes seves paraules: “L’home doncs no és pas una criatura tendre i necessitada d’amor, que tan sols gosaria defensar-se si fos atacat, sinó que pel contrari, és un ser entre quines disposicions instintives també cal incloure-hi una bona porció d’agressivitat”.

No fou pas Freud, no obstant, el primer en plantejar aquesta dramàtica dualitat en l’univers psíquic de l’ànima humana. El filòsof presocràtic Empèdocles, al segle V aC, ja plantejà que hi ha dos principis suprems a l’univers: l’Amor o Eros, i l’odi o Neikos. L’amor uneix i l’odi separa. Tot i essent principis oposats, estan no obstant vinculats en una circularitat cíclica i infinita.  Tres segles abans, el poeta grec Hesíode ens parla d’Eros com la força originària i creadora del món, “el més bell d’entre els déus immortals”.

Aquests dos principis ens poden ajudar a comprendre molts dels comportaments humans. Ampliant lliurement aquest concepte veiem com Eros i Tànatos interactuen i s’expressen constantment en la vida humana, tant a nivell personal com col·lectiu. A nivell personal veiem Tànatos en l’agressivitat, subjacent o manifesta, de les relacions interpersonals, en el treball, en la família, etc. Qualsevol relació de poder està dominada per aquest principi. També podem veure Tànatos, en tant que força disgregativa, alimentant la por a estimar i a ser estimat en les persones que temen estimar i comprometre’s en la vida afectiva. Una pulsió inconscient que els domina i els subjuga fa que es desconnectin dels seus sentiments i s’allunyin compulsivament de l’amor quan la vida els dóna el do més preuat. Eros, l’amor, la bellesa, la sexualitat, en tant que potència primordial paradoxalment els atemoreix en estar polaritzats per la força aïllacionista de Tànatos. Només un treball psicològic que els porti a identificar i desprendre’s d’aquests patrons limitadors que bloqueja el seu creixement i la seva plenitud personal els portarà a connectar feliçment amb la vivència de l’amor, l’alegria, la sensualitat i l’expansió vital d’Eros.

Eros i Tànatos també els veiem en les nostres eleccions emocionals i intel·lectuals, en com nodrim el nostre cor i la nostra ment, la nostra sensibilitat i la nostra intel·ligència. Per exemple en quina música escollim per als nostres moments de gaudi, en quines pel·lícules deixem que ens commoguin, en quins llibres alimentaran la nostra ment. Tot sovint veiem Tànatos en plena i opulenta expressió quan anant pel carrer ens sentim eixordats per un cotxe finestres avall amb una música profundament violenta i disgregativa,  i a tot volum.

Un altre nivell, el col·lectiu, social i polític, ens porta a contemplar la història de la humanitat de forma encara més dramàtica pel que fa a l’alternança i dialèctica d’aquests dos principis. Eros es manifesta en la pròpia essència de l’evolució, i com a força unitiva i integradora la veiem cohesionant de forma consistent grups, cultures i nacions en unitats cada vegada més grans i mantenint cada assoliment en aquest sentit. En cap moment de la història humana com ara s’ha fet tan evident aquest principi cohesionador i solidari a nivell planetari. Però igualment mai com ara la lluita d’Eros i Tànatos ha esdevingut tan esfereïdora: La ciència, el gran paradigma de la nostra actual civilització és tant font de vida, progrés, salut i benestar, com font de destrucció, caos i mort. El vòrtex més tràgic del que diem és l’energia atòmica capaç d’aniquilar la vida sobre el planeta i alhora també capaç de generar múltiples aplicacions i tecnologies en el camp de la salut i el benestar.

De la mateixa manera que plantejàvem la sanació a nivell personal, també a nivell col·lectiu és urgent identificar i desemmascarar les pulsions tanàtiques de les nacions i potències que pertorben actualment de forma perillosa la pau de la humanitat. Cal sanar el cos de la humanitat tot alliberant-la de la por, i també de les ànsies de poder i de domini. Cal donar una oportunitat perquè Eros “el més bell d’entre els déus immortals” regni tant en els nostres cors com en el planeta per a la felicitat i l’harmonia de tots els sers vius.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 17 d’octubre del 2004

LES PREGUNTES QUE ENS FEM

Fa centenars de milers d’anys aquell primat espavilat encetava un procés que el portaria a diferenciar-se definitivament de les espècies afins, un procés que no sabem encara si fou provocat per intervenció d’una intel·ligència creadora que anomenem Déu o tal vegada per intervenció de sers extraplanetaris o extradimensionals que implementaren en aquelles privilegiades criatures noves capacitats mitjançant alguna mutació genètica que els ascendia a la categoria d’homínids, capacitats que requeririen no obstant per a la seva plena expressió milers o milions d’anys. Algunes d’aquestes capacitats ja les coneixem ara doncs les hem anat desenvolupant i formen part de l’actiu de la humanitat actual, d’altres son intuïdes i d’altres encara resten desconegudes però de ben segur aniran emergint en la consciència humana si som a temps de parar la barbàrie i el caos actuals promoguts pels poderosos del món, i assumir d’una vegada i plenament la nostra condició humana en camí vers aquest punt omega que descrivia Teilhard de Chardin. I ara mirant enrere contemplem el camí recorregut i ens adonem que un dels recursos que hem utilitzat en el camí evolutiu per arribar fins aquí ha estat la nostra capacitat per formular preguntes que fossin un estímul, un trampolí que ens fes anar més enllà en el camí del coneixement i en l’aplicació d’aquest coneixement.

Sigui quan l’home primitiu sortia de la cova en plena nit i contemplava extasiat i intrigat els milers de punts lluminosos que omplien el cel i es començà a fer preguntes sobre l’univers, o sigui quan els antics Rishis o savis de l’Índia començaren a exhortar el cultiu de la mirada vers l’interior d’un mateix com a camí de coneixement, el capbussament en la pròpia consciència com a forma de trobar les respostes als grans enigmes de la vida, o sigui quan el científic actual es planteja les més sofisticades hipòtesis dins l’àmbit de la física quàntica, és obvi que aquesta capacitat humana de fer-se preguntes ha estat un dels estímuls, un dels motors més poderosos en el seu camí evolutiu.

Els grans filòsofs ho han estat justament per la qualitat de les preguntes que es formularen. Més enllà d’ells hi trobem els profetes i grans savis que han donat respostes a algunes d’aquestes preguntes. Curiosament algunes respostes donades en un context tan distant com el profètic troben avui constatació en l’àmbit científic, encara que aquest fet ens passa tot sovint desapercebut. Quan per exemple Jesús diu: “el regne de Déu és dins vostre”, o sia la plenitud, la felicitat, l’amor, la saviesa, etc. ens està indicant tal i com ell mateix explicita en l’evangeli de Lluc que el regne de Déu no és un lloc, tal i com s’ha entestat en fer creure el dogma catòlic per tal de tenir ben atemorits i controlats als seus fidels, sinó un estat de consciència. És el mateix que ens diu la psicologia actual, el cel i l’infern son la plenitud i un sentit elevat de la vida, o la psicosis, la neurosis, l’esquizofrènia, la depressió, etc. sofriments que tant turmenten la humanitat actual. El budisme sosté que tota la realitat és creada per la ment i la consciència, la mateixa conclusió que ha arribat la física quàntica per la via de l’experimentació científica.

Quan Albert Einstein era un nen es preguntava: “Què passaria si muntés en la meva bicicleta a la velocitat de la llum i encengués el far? S’encendria? Quasi que es torna boig fent-se aquesta pregunta durant anys, però gràcies al seu atreviment i a la seva persistència arribà a la teoria de la relativitat, que canvià totalment la nostra percepció del que és la realitat.

Si fins l’època actual les grans preguntes filosòfiques i metafísiques clàssiques com ara don venim, què hi fem aquí, on anem, hi ha vida després de la mort, existeix Déu, etc. eren el fonament d’una vida compromesa amb el coneixement, ara estem indefugiblement obligats a afegir-hi  al nostre “catàleg“ preguntes de l’àmbit científic com ara quina és la naturalesa última de la matèria, de què està compost el cosmos, hi ha vida fora de la terra, la ment té poder sobre la matèria, estem tots els humans units en el nivell de l’inconscient col·lectiu, etc.

Fer-nos preguntes atrevides, provocadores, al llindar del límit establert per la cultura, explorant noves regions en la geografia de la nostra ment és una manera de convertir una vida gris i alienada en una existència estimulant, sàvia i divertida. Qüestionant les veritats rebudes, les suposicions assumides acríticament, l’automatisme dels nostres pensaments i els nostres actes eixamplarem la nostra consciència fins regions insospitades i ja no ens preguntarem mai més quin sentit té la nostra vida.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 7 de gener de 2007

ENTRE EL CEL I LA TERRA

La tardor, com una dama silenciosa va imposant lentament el seu domini arreu. Els capvespres son frescos i el cel es tenyeix d’un roig suau i acollidor a l’hora baixa, quan el sol es retira mandrosament. La nova estació te la força tranquil·la d’un procés que culmina. En la tardor hi ha serenor i plenitud. Queden enrere tant l’aclaparadora i extravertida xafogor de l’estiu com els esclats primaverals, quan la vida desperta alegre i impulsiva després de la quietud espectral de l’hivern quan el roser és com mort i les fulles caigudes es tornen fang.

Estic al despatx de casa escrivint aquestes ratlles a l’ordinador i miro la figura del Buda que tinc davant, ell em somriu amb un somriure íntim i una mica enigmàtic. En l’expressió del seu rostre roman el secret de la seva infinita pau. La columna de fum que s’enlaira cap amunt des de la barra d’encens dibuixa mentre puja sinuoses formes que acaben convertint-se en àngels de llum que dansen per a mi en aquesta cambra esdevinguda, gràcies a la seva presència, un paradís complet i rodó. Ja res no desitjo doncs sé que ho tinc tot. El temps llisca suau tot amollant-se al ritme tranquil d’aquest moment privilegiat. Miro enfora i hi veig el mateix paisatge que a dins doncs les bellíssimes fulles ocres i daurades que cauen silents dels arbres acaben dansant la mateixa dansa que els àngels que m’envolten.

Hi ha veritats que només poden ser revelades quan el fora i els dins esdevenen u. Torno a mirar la imatge del Buda, ell segueix impertorbable en la seva serenitat, però el seu somriure en canvi ha deixat de ser enigmàtic. Reposo la meva mirada en la seva i així sé que hi ha un lloc on totes les fatigues humanes troben consol, on totes les preguntes que angoixen la ment troben resposta, i on els grans ideals que sempre han inspirat els homes i les dones més avançats de la família humana com la Bellesa, el Coneixement i l’Amor (així, en majúscules) més enllà de ser un mite en el petit i encerclat àmbit  de la ment, son una realitat viva, encara més son la mateixa Vida que vibra en cada àtom de substància, i que ens conforma en la nostra realitat última i definitiva. No, no som simples productes de l’evolució biològica abocats a la decrepitud, la mort i el no-res. No, no som criatures llançades a la línia del temps cruel que com un tràgic forat negre acaba devorant tota forma de vida. Som una manifestació específica de la vida que sempre ha sigut i sempre serà, una part insubstituïble d’aquest cosmos que ens acull i del qual formem part.

El cel, com la felicitat, no cal buscar-lo, no cal perseguir-lo perquè ells son simplement el resultat d’una vida viscuda amb autenticitat, sentit i compromís. En una època com la nostra caracteritzada justament per la pèrdua progressiva del sentit de la vida, per l’augment alarmant dels índexs de depressió, i per la confusió generalitzada pel que fa a quins valors han de sustentar, motivar i il·luminar la pròpia vida, cal proclamar amb veu ben alta que no és en absolut necessari ni inevitable passar per aquest sofriment, que la major part del sofriment humà es conseqüència de la nostra ignorància i dels nostres errors, i també de la nostra negligència en no voler atendre les demandes de la nostra ànima de viure una vida en harmonia amb els valors elevats, eterns i perdurables que tots coneixem.

“L’ànima crida permanentment al seu reflex, la personalitat” transcrivia jo mateix en l’últim article d’ara fa quinze dies tot citant el mestre espiritual conegut com El Tibetà. L’ànima ens crida permanentment i cal  parar l’orella amb sensibilitat i obertura de cor i d’aquesta manera escoltar aquella veu que només parla en el silenci de la ment, aquella veu clara però subtil que pel sol fet d’escoltar-la ja ens omple d’alegria, ja guareix la major part de les ferides del nostre cor i ja ens dóna la capacitat de crear, de donar forma a allò que omplirà de sentit cada moment de la nostra vida.

El Buda que tinc al davant em segueix transmetent una serena alegria, i els àngels que omplen de llum la cambra on escric no solament segueixen dansant amb la seves presències subtils sinó que també omplen l’espai d’una música d’una bellesa indescriptible. M’inspiren una vida plena de bondat i harmonia, ells, gràcils germans experimentats en el camí de l’evolució.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 26 de novembre del 2006

ESCOLTAR

És una facultat tan humana que donem per suposat que la utilitzem plenament, i de forma adequada. La considerem tan natural i innata que potser pensem que no té massa sentit escriure sobre aquest tema. Doncs, qui està disposat a acceptar, d’entrada, que no escolta, que no escolta allò adient o que no escolta prou?

Escoltar, a diferència del simple sentir, és un acte que involucra tota la persona, tota la consciència, és la matèria primera de la comunicació i de la conversa, aquest do extraordinari que tenim els humans. La veritable conversa  és aquella on a través d’una escolta activa tots els partícips s’hi senten implicats  i ens permet descobrir dels altres contertulians valors humans que difícilment surten si no hi ha aquella escolta reposada, càlida i oberta. De vegades encetem una conversa d’aquest tipus amb persones amb qui fins aleshores tan sols havíem tingut contactes superficials i de sobte descobrim afinitats insospitades, inquietuds compartides, nous punts de vista que ens amplien el propi horitzó i ens fan veure la importància de recuperar aquests espais de comunicació amplis i tranquils, potser una mica a l’estil d’abans, quan l’estrès i l’afany productiu encara no tenia atrapades les persones.

Avui dia entaular aquest tipus de converses disteses, gratuïtes, és un autèntic regal. És un estat de predisposició a escoltar sense condicions ni idees prèvies, una obertura cap a l’altre. Un aturar per un temps la roda dels compromisos i les obligacions immediates i construir plegats un espai afable on les idees flueixen espontànies i s’integren harmoniosament amb les idees de l’altre. Aquest tipus de relacions ens enriqueixen i ens aporten benestar i un sentit d’amistat i d’humanitat que situen les relacions humanes en el seu nivell més noble.

Però l’acte d’escoltar s’endinsa també en altres dimensions i magnituds. Podríem considerar que hi ha una escolta horitzontal i una escolta vertical. Per escoltar la naturalesa, amb els seus infinits i variats sons, “la remor suau i el sospir de les branques”, citant el poeta nord-americà Longfellow ens cal una escolta amarada de sensibilitat que pugui penetrar les regions subtils de la matèria i de la vida, i una comunió del nostre ser més íntim amb l’ànima de la natura. Aquesta escolta horitzontal no inclou només els boscos, els rius i el paisatge sinó també els animals que hi habiten, aquests amics que tantes coses ens ensenyen si ens hi apropem amb simpatia i respecte. I escoltar també la necessitat i el sofriment del món tot responent-t’hi amb solidaritat i lluita per la justícia i la pau.

En l’escolta vertical ens podem considerar ubicats al centre de la intersecció dels pals d’aquesta creu simbòlica. Des d’aquest centre escoltem el nostre cos, ell ens parla constantment, de les seves necessitats, de les seves alegries, queixant-se també dels nostres abusos i maltractaments quan l’enverinem amb tabac, alcohol, cocaïna o excés de menjar. L’escoltem? L’atenem? També ens parla el nostre subconscient, amb impulsos, compulsions, temors, cal parar l’orella, afinar la percepció, activar el testimoni intern per tal de reconèixer la veritable naturalesa i abast d’aquestes manifestacions, buscant la integració i harmonització d’aquestes energies perquè elles ens parlen per transmetre’ns un missatge concret: d’on ve aquest temor? Què passa si el miro cara a cara en comptes de negar-lo, de reprimir-lo, de fugir de mi mateix? O, perquè reacciono sempre igual davant de certes situacions quan en realitat voldria actuar d’una manera més serena i equànime?

I si a baix hi ha el subconscient a dalt hi ha el supraconscient. També el nostre cor ens parla amb les seves alegries i les seves penes, i sobretot amb els seus anhels, aquesta contrapart lluminosa del desig o el desig de coses elevades si voleu dir-ne així, doncs els anhels del cor son la veu de l’ànima que ens crida una vegada i una altra a una vida més plena, amorosa i autèntica, una vida alliberada de banalitats, de petits egoismes, de petites alienacions, una crida a no vendre’ns l’ànima a trossos per petits i efímers plaers que ens encadenen a una vida petita i mediocre.

Amics lectors, considereu que això d’escoltar és tan evident i elemental que no calia parlar-ne? Que no val la pena reflexionar-hi? Que no obre cap porta? Que no eixampla cap horitzó?

Publicat al Diari de Girona el 27 de maig del 2007

ELS  POLÍTICS  QUE  NECESSITEM

El cas Roldán va suposar un punt d'inflexió en la vida política espanyola. Molts vàrem tenir la sensació que a partir d'aleshores ja res no tornaria a ser igual. El mirall s'havia esberlat en mil trossos i ja no era possible recomposar-lo. D'aleshores ençà a la societat ja no li seria possible emmirallar-se en els seus polítics, i l'ombra de la sospita planejaria en endavant sobre la classe política. Tinguérem la sensació que des d'aleshores els polítics ens haurien de demostrar la seva honradesa. Que un bandit, estafador i mafiós com Roldán pogués arribar on va arribar havent donat d'antuvi mostres del seu baix nivell moral i ètic va resultar profundament desmoralitzador per la societat. Si a sobre hi afegim que això passava amb l'esquerra (o la suposada esquerra) al poder de qui pensàvem que l'ètica i l'honradesa es donàven per suposats s'entendrà que el trauma va ser total i, mirat ara amb perspectiva, podem afirmar que encara no ens n'hem sortit.

El desprestigi de la classe política ens aboca a la necessitat de reflexionar amb veu alta sobre quins trets valorem especialment en els polítics, com creiem que s´han de comportar,  i ho farem sabent que algunes de les coses que direm son tan elementals que potser no caldria ni recordar-les. Pensem que sí, que cal recordar-les.

Veiem al polític com un autèntic demòcrata. Amb això volem dir, més que l'assumpció de l'aspecte formal de la democràcia, la sensibilitat a les demandes dels ciutadans, al saber escoltar tot mantenint un feedback fluïd amb la societat. Sovint tenim la sensació, quan els veiem batussar-se per no res, per les seves petites batalletes, que l'allunyament i la incomunicació dels polítics amb la societat és un mal endèmic de difícil solució. Perquè un dels trets més negatius que observem en els polítics és el seu sectarisme, quelcom que no s'adiu gens amb el temps actual, d'obertura i flexibilitat en les actituds i en les relacions. El menyspreu, i fins i tot l'odi, que pot arribar a sentir un polític envers un altre és quelcom que fa posar la pell de gallina a qui no es mogui en aquest context, més si tenim en compte que l'antipatia més gran l'arriben a sentir no pas per l'adversari polític sinó per companys del propi partit. Qui no ho ha viscut no se'n pot fer el càrrec.

Acceptar qualsevol iniciativa política que sigui bona per a la societat independentment de si la presenta el propi partit o els adversaris. Treballar en equip encara que això suposi no capitalitzar personalment el resultat del treball. Viure l'activitat política amb una autèntica vocació de servei, defugint en tot moment la temptació de servir-se d'ella com un mitjà d'enriquiment personal. Això vol dir persones amb un alt nivell de desenvolupament ètic. Que no opti per la política com a sortida a una vida professional fracassada. Que es prepari a fons pel seu treball; que tingui una sòlida base ideològica i humanista,  essent quelcom més que un element de la mecànica burocràtica de vot parlamentari, tot aportant les seves idees personals i el fruit de les seves investigacions al partit al qual pertany. Que no acapari càrrecs; que comprengui que l'acaparació va contra el mateix concepte de participació, fonament de la democràcia. Que tingui una fe profunda i un entusiasme sincer per la seva tasca, essent capaç de visualitzar a llarg termini el resultat del seu treball; que defugi del cinisme per més il.lustrat que aquest pugui ser. Que sigui un autèntic defensor de la llibertat, sense la qual cap actuació política es justifica.

Als polítics catalans, a més a més, els demanaríem que sapiguen combinar la defensa legítima dels interessos nacionals amb un sentit d'interdependència internacional, treballant per la fraternitat i la solidaritat mundial, i superant idees falsament antitètiques que els adversaris de la realitat nacional catalana tot sovint ens volen vendre.

Igual que en la vida personal, també en la vida social la clau del progrés i el benestar és la integració, aquesta complexa sinergia i complicitat implícita entre tots els agents socials. Complicitat que inclou la diversitat i el conflicte, la paradoxa i la incertesa a voltes, però que el nivell de desenvolupament i civisme sap integrar harmònicament donant com a resultat una societat avançada, diversa, coherent i orgullosa de la seva llibertat i la seva responsabilitat.

Publicat al Diari de Girona el 22 de novembre del 1994

L’AMOR HO ÉS TOT

Si haguéssim de buscar un punt de confluència entre els grans moviments filosòfics i espirituals, un nexe d’unió que hagi inspirat, il·luminat i motivat positivament la vida de milions de persones, i si haguéssim de buscar una vivència humana que per ella mateixa justifiqués i expliqués la nostra més profunda humanitat, aquest nexe seria sense cap mena de dubte l’energia i la vivència de l’amor, la capacitat que tenim els humans d’expressar d’una forma singular les mil expressions d’aquest sentiment -que també és voluntat- i que coneixem com amor: afecte, amistat, tendresa, carinyo, solidaritat, voluntat al bé, etc.

De fet, l’amor, en tant que energia és arreu, en tota cosa viva. Des d’un punt de vista filosòfic podríem veure l’amor com l’energia que estructura i cohesiona tota forma de vida. És la força primordial que permet a tot ser viu expressar les potencialitats que li son pròpies, doncs també en el món animal com més el coneixem més hi trobem expressions admirables i fins ara desconegudes d’amor. En nosaltres l’amor és el que ens fa definitivament humans, el que ens atansa als altres i ens fa viure en plenitud la nostra naturalesa més veritable, doncs tinguem en compte que l’amor és justament el contrari de l’egoisme, un dels trets de l’ego primitiu i no integrat en la totalitat de la persona.

Sabem que l’amor té moltes gradacions, des del pseudoamor del donar per rebre, que no és més que un pur mercantilisme d’egoisme compartit, fins a l’expressió més elevada de l’amor que és l’espontani altruisme de l’ànima que no demana res pel jo separat.

En la nostra societat i en la nostra cultura la vida de parella és el gresol on es poden manifestar tota la varietat expressiva de l’amor, l’amor de companys, d’amics, d’amants, de pares. També és el laboratori on a partir del que el sociòleg Francesco Alberoni anomena el big bang de l’enamorament es porta a terme una alquímia prodigiosa que capgira pautes i valors per tal de crear en la parella una nova realitat, el nosaltres, sorgida de l’amor.

Afortunadament el concepte tradicional de l’enamorament vist com una mena d’alienació en que els enamorats deixaven de ser ells no solament ha quedat definitivament enterrat sinó que sociòlegs i psicòlegs ens demostren justament el contrari, que és gràcies a aquest fantàstic desplegament vital que emergeixen ni que sigui com un tast, com un avenç,  les enormes potencialitats que hi ha dins la persona, com una crida a consolidar-les i a integrar-les en la seva experiència quotidiana.

Queda feliçment superat doncs el concepte d’Ortega y Gasset que considerava l’enamorament  com una estupidesa passatgera. O el concepte psicoanalític que veu l’enamorament com el producte d’un desig sexual frustrat, inhibit en la seva meta, mentre que la fusió entre els amants és vist com el producte d’una regressió als primers mesos de vida quan l’únic objecte és la mare. Fins i tot Erich Fromm, des de la seva reflexiva racionalitat, es malfiava força de l’enamorament.

La visió de la psicologia actual és una altra. L’enamorament és vist com la primera etapa d’un amor que pot esdevenir fecund i transformador. Com una força que desenvolupa la creativitat, la intel·ligència i el coratge d’una manera adulta. Com el triomf de la joia de viure en paraules del mateix Alberoni. Cert que la consolidació d’aquest projecte vital no és tan senzilla com alguns enamorats poden pensar des de la seva eufòria. A aquesta explosió inicial que és l’enamorament caldrà afegir-hi amb dosis adequades intel·ligència, voluntat, compromís i fidelitat. Només així l’alquímia de l’amor veritable transformarà en l’or de la plenitud les experiències de la nostra relació.

El psicoterapeuta John Welwood ens adverteix no obstant que per arribar a aquesta plenitud caldrà enfrontar-nos als nostres conflictes psicològics no resolts, conflictes provocats tot sovint arran d’experiències doloroses i limitadores en la nostra relació infantil amb els pares. Però aquest fet en comptes de veure’l com un inconvenient cal percebre’l com una valuosa oportunitat de creixement personal, com un procés, com una sendera que cal transitar per arribar a aquesta unió profunda, a aquesta aliança que esdevé sagrada quan ambdues parts s’adonen que la finalitat es ajudar-se a descobrir, acceptar i expressar les seves mútues potencialitats com a persones en una alegria que transcendeix qualsevol contingència.

Publicat al Diari de Girona el 24 de juny del 2007

CANTS DE L’ESPERIT

Et conec dintre meu

resseguint sendes de llum.

I la veu de l’aire és càlida de sol.

Trepitges arena d’alba

entre les fulles silents.

La veu incomparable de Maria Laffitte omple de llum la cambra on ara escric, com una alenada vivificant i acollidora fins esdevenir una màgica presència. Miro enfora cap a la balconada i el conjunt de plantes arrenglerades en els seus testos m’assemblen ara un petit i acollidor jardí. Malgrat estar submergides en la xafogosa quietud d’aquesta tarda d’estiu, la veu de Maria Laffita ho transforma tot en una lleugeresa d’àngels. El petit taronger japonès és ple de petites i oloroses flors blanques que contrasten amb el verd fosc de les seves fulles, i les malves, que tot i estant en test han assolit una alçada de dos metres i mig obren les seves últimes flors al capdamunt de la tija tot omplint-me de vitalitat i bellesa cada matí. En canvi les impatiens -l’alegria de la casa- mostren un esclat de color innocent i impertorbable, una exuberància sempre creixent, a condició, això sí, que no li falti el generós rec de cada capvespre.

No sé perquè però hi ha discos que tinc tendència a escoltar-los en certes condicions o estacions de l’any, i aquest que porta per títol Estimats poetes, cants de l’esperit, el tinc associat a les tranquil·les tardes d’estiu, quan l’esperit, alliberat  de les exigències professionals i amarat de la quietud de l’hora baixa pot enlairar-se lliurement tot cercant la bellesa que el nodreixi en aquests dies terribles en que un estat civilitzat pot matar criminalment centenars de civils innocents de l’altra banda de la frontera sense que la comunitat internacional es decideixi a fer res.

El sol que em desperta és com el teu bes

El vent, els núvols, les fulles que es gronxen

parlen de tu.

Els boscos, les flors, la remor de les ones d’espigues

cada dia són trossos del teu tresor.

Els poemes de Mercè Corretja enceten el recorregut poètic i musical d’aquest disc intimista editat per la discogràfica PICAP. Discos com aquest són un motiu d’esperança i no dubto a recomanar-lo a tothom. A més, és un disc ideal per escoltar relaxadament aquests dies de vacances. Un disc que ajuda a trobar-nos a nosaltres mateixos a través de la sensibilitat dels nostres poetes.

Pren amb les mans

càlides tiges de sol,

a l’hora blanca

en què res no és

i tot pot néixer;

Planta un somni al teu jardí,

i amb els ulls clucs

mossega les primeres fruites

de l’estiu.

A més dels fragments de Mercè Corretja que he transcrit hi trobareu en aquest cd poemes de Miquel Martí i Pol, Joan Maragall, Salvador Espriu, Mn. Cinto Verdaguer, J.V. Foix, Joan Oliver, Josep Carner i Salvat Papasseit. Són seixanta cinc minuts d’intensitat poètica i inspirada música a l’estil dels millors lieder dels compositors romàntics alemanys. La compositora i pianista Mercè Torrents penetra amb la seva música els replecs més profunds de l’ànima dels nostres poetes i assoleix una harmonia i una compenetració que ens aboca a les més altes emocions.

...Rosa boscana,

blanc gessamí,

feu d’eixa plana

vostre jardí.

Les cogullades

i el rossinyol,

vos fan albades

al sortir el sol...

Mn. Cinto ens evoca una època ja desapareguda, on la natura no solament ens era propera sinó que encara era la nostra llar, el nostre àmbit vital, d’on sorgien els nostres referents existencials, culturals i espirituals. Ara, si volem allunyar-nos de la roentor de l’asfalt necessitem el cotxe per fruir de la natura, o conformar-nos amb el parc Central o el parc del Migdia...

Aviat serà fosc.

Semblen més lentes

les hores, i, en silenci,

faig altre cop el vell recorregut

de mi a mi mateix...

Per pensar-te

no tanco els ulls, contemplo la bellesa

harmoniosa i dolça dels geranis.

Martí i Pol, tan planer, tan intimista, tan evocador, esdevé encara més serè en la veu neta i transparent de Maria Laffitte. Resulta paradoxal que es llegeixi tan poca poesia ara que la necessitem més que mai. Submergits com estem en l’alienació i la mediocritat dels valors consumistes, només la vivència poètica pot rescatar-nos vers móns de bellesa, de veritat i de sentit.

Estimats poetes, el disc que us estic comentant, ens ajuda a sortir d’aquest miratge sonàmbul. És una deu d’aigua fresca per a ànimes inconformistes assedegades de bellesa.

Publicat al Diari de Girona el 6 d’agost del 2006

EL COR, CENTRE DE LA VIDA

La polarització de la nostra cultura, la cultura de la modernitat, en el que s’ha anomenat l’ego-ment ha acabat monopolitzant per complet la nostra visió del món. La visió mental, racional i mercantil del món ha comportat, juntament amb l’establiment de l’era científica i tecnològica, la fragmentació de la psique humana i la seves expressions culturals, que en aquest procés ha anat reprimint totes les vivències i continguts del que en podríem anomenar el centre del cor.

Però això no es pot fer sense pagar-ne un preu molt alt, doncs el cor és el centre de la persona. Les antigues filosofies orientals insisteixen en el concepte de la saviesa del cor com a expressió d’allò més elevat que hi ha en el ser humà, una mena d’intel·ligència amorosa, d’ordre superior, que implica a més a més de la ment la totalitat del ser humà, i incomparablement més poderosa que la simple expressió d’una intel·ligència basada exclusivament en la ment concreta.

Però no solament d’orient ens ve la reivindicació del centre del cor com a veritable camí de creixement i plenitud. El Dr. Alexander Lowen, metge psiquiatre, creador de la teràpia bioenergètica, sosté que qui ha de comandar la persona és el cor, i que el cervell i la ment s’han de limitar a executar les ordres que reben d’aquest. Ens caldrà doncs aprendre a escoltar-lo. De fet tots coneixem persones amb una extraordinària capacitat mental però amb greus mancances en altres nivells com ara en l’expressió dels seus sentiments o en la capacitat d’establir relacions càlides i amoroses.

El cor, a mig camí de les necessitats físiques i sexuals, i de les mentals i espirituals, és l’impulsor i catalitzador del conjunt de les nostres energies vitals, i és centre i essència alhora. És el centre de la vida, i la seva llei és l’amor. Dóna goig i felicitat a les nostres relacions íntimes, ens obre a una relació alegre i lúdica amb el món natural i amb tots els sers vius, i ens apropa a les altres persones amb calidesa i humanitat.

Per contra, la unilateralitat de la nostra cultura, amb el seu èmfasi obsessiu en el desenvolupament exclusivament mental, crea individus fragmentats i neuròtics amb una persistent i patològica tendència a la repressió, sigui una repressió de línia descendent, del cos i la sexualitat, amb tota la gamma d’emocions implícites, o bé una repressió de línia ascendent, dels nivells transpersonals o espirituals, negant-se l’individu a la vivència de les emocions elevades que comporta l’experiència profunda de la bellesa o l’obertura al sentit transcendent de la vida.

Pot semblar estrany que digui que la nostra cultura reprimeix la sexualitat, però per paradoxal que sembli així és. Es reprimeix la sexualitat quan se li nega la seva dimensió amorosa, on el plaer del cos està connectat amb emocions i sentiments que s’expressen espontàniament i lliurament en un encontre que integrant el joc eròtic i la genitalitat troba no obstant la seva plenitud en el reconeixement de la relació i unió de dues persones en la seva integritat, bellesa i profunditat.

Presentar la sexualitat com la simple descàrrega d’una pulsió física i com un valor absolut de llibertat és una falsedat pel que acabem de dir, i presentar-lo així al nostre jovent és privar-lo de la veritable experiència amorosa i també del veritable plaer, aquell que es dóna i es rep alliberat de l’egoisme i del temor de la pèrdua.

Tan patològica i malaltissa, doncs, ha estat la repressió que les religions cristianes han fomentat al llarg dels últims segles a través d’una moral sexual que anava en contra de la pròpia vida en tant que eros vital i expansiu, com la repressió de l’amor en la sexualitat actual que fomenta la nostra cultura amb els seus valors materialistes i, aquí també, consumistes.

Ens cal alimentar el cor amb l’aliment de la Bellesa, per tal que es manifesti amb accions belles en tots els àmbits de la nostra vida i en totes les nostres relacions, públiques i privades. Doncs no oblidem que si bé en el cor hi ha l’amor, també hi ha el temor, la ira, l’enveja, el recel i el ressentiment, i tota la gamma d’emocions negatives i destructives. Per això cal atendre i respondre a la crida d’una vida més plena que en un moment o altra sentim en el nostre cor. Aleshores tant els sentiments destructius com el desig exagerat de vivències sensorials es transmuten en anhel de bellesa i amor, de la mateixa manera que el coure es transmuta en or en el gresol de l’alquimista.

El desenvolupament harmònic de la persona inclou el desenvolupament per igual dels aspectes físic, emocional i mental. Cada un d’ells té una funció específica i fonamental a complir dins el conjunt de la persona. La connexió de tots ells amb el cor els donarà l’harmonia, l’alegria i l’expansió que son el signe d’una vida plena.

Publicat al Diari de Girona el 4 de juliol del 2004

AVIAT  SERÀS  MARE

Estimada Pilar: Aviat seràs mare. Bé, aviat vol dir d’aquí a set mesos. Quan encara no hi havia cap símptoma objectiu ja et vares començar a sentir diferent. A mi sempre m’ha captivat aquesta sensibilitat especial de l’ànima femenina. La ciència, tan masculina, s’afanya a dissenyar més i més aparells per saber de manera objectiva allò que amb la vostra sensibilitat i intuïció ja sabeu abans de fer-vos cap anàlisi. A més mostraves aquell altra símptoma que ja ha esdevingut tòpic: em refereixo a aquesta aura de magnetisme i bellesa que us embolcalla i us acompanya mentre dura l’embaràs, com si les més altes energies protectores de la vida davallessin del seu nivell etèric per a protegir de forma especial la nova llavor, elevant la taxa vibratòria del vostre cos i atansant-vos així a les potències creadores de l’univers.

Tu saps que tot el que té a veure amb l’embaràs s’ha investigat molt en els últims anys. I s’han fet descobriments extraordinaris. Per exemple la incidència que té l’actitud de la mare en el normal creixement de l’embrió. Una actitud amorosa, de positiva emoció, d’acolliment sense reserves, des del primer moment és la millor garantia de nens ben formats i ben nascuts. Això vol dir comprometre’s amb el nou ser sense condicions prèvies. Hi ha dones que es deixen arrossegar pels seus temors i fins que no tenen totes les anàlisis i proves mèdiques que asseguren una criatura ben formada adopten una actitud més aviat distant. Res més erroni perquè és precisament aquests primers moments els que necessiten de tota la participació i implicació de la futura mare.

Recordo ara fa uns dies quan el teu home, en Josep, va venir tot excitat a explicar-nos com en l’ecografia ja semblava que s’endevinava el caparronet del vostre fill. I els ulls se li tornaren especialment brillants en explicar com, a través dels aparells, ja se sentia bategar aquell minúscul cor. L’ànima jovenívola i transparent del teu home no podia contenir per a ell sol tanta alegria i anava amunt i avall buscant companys i amics per a compartir la seva gaubança, immensa i fins arrauxada. Segur que ara t’amanyaga el ventre d’una forma especial. Demana-li que ho faci, i demana-li també que mentre amanyaga aquesta part del teu cos convertit ara en altar sagrat de la vida parli també amb el vostre fill i li faci arribar, també físicament, la seva alegria tan expansiva.

Et vaig comentar que he estat uns anys estudiant i investigant el tema de les regressions terapèutiques, o sia recular la consciència mitjançant tècniques hipnòtiques fins a la vida fetal i fins i tot més enrere... I jo mateix em vaig sotmetre fa anys a experimentació amb l’investigador i escriptor francès Patrick Drouot, amb resultats sorprenents i enormement enriquidors. Ara en faig remembrança per evocar el tema tan debatut en certs cercles de quin moment l’ànima pren possessió del fetus. Els catòlics defensen que des del mateix moment de la concepció una nova ànima es vincula ja al nou ser. Deu ser, com tantes altres qüestions de la religió, una qüestió de fe. Jo ara voldria comentar-te els resultats d’una investigació portada a terme per la psicòloga nord-americana  Helen Wambach qui amb tècniques de regressió hipnòtica va fer reviure la vida fetal a set-centes cinquanta persones amb uns resultats d’allò més interessants: el 89 per cent manifestaren que no varen formar part del fetus o no varen relacionar-se amb ell fins als sis mesos de vida fetal, i fins i tot aleshores digueren estar dins i fora del cos fetal, o sia que sembla ser que la vinculació de l’ànima amb el cos que li ha de servir d’instrument en la nova vida es produeix de forma progressiva. També és interessant les manifestacions de gairebé tots els reculats en el sentit d’haver sentit de forma definida les emocions de llurs mares abans i durant el naixement. Ja veus que no serà pas endebades tot l’amor que li donis des d’ara al teu fillet.

Et desitjo, estimada Pilar, que l’embaràs sigui una experiència plena a vessar d’alegria, bellesa i plenitud personal tant per a tu com per al teu company.

Publicat al Diari de Girona el 23 de juliol del 2006

TRANSFORMAR EL MÓN

Des de fa alguns anys son moltes les persones arreu del món que senten que la humanitat està en una cruïlla, que s’està acabant  -o ja s’ha acabat- una etapa en el devenir històric i evolutiu i és a punt d’obrir-se -o ja s’ha obert- la portalada que ha de donar accés a una nova humanitat, a una nova manera de viure la nostra condició humana. En realitat els símptomes, els senyals que anuncien aquest canvi son prou evidents per a qui els vulgui veure. Uns pel costat negatiu, d’altres pel positiu.

Alguns analistes situen el primer senyal d’aquest canvi d’era en l’explosió de la bomba atòmica a Hirosima el 6 d’agost del 1945. Allà la humanitat s’enfrontà a la més terrible de les realitats possibles, la desaparició de l’espècie humana i de la vida en el planeta a causa de la seva agressivitat. Ja res tornaria a ser igual, doncs el fantasma de l’autodestrucció planaria per sempre més damunt nostre. En haver encarnat el poder de la deessa Kali, la deessa destructora en el panteó de les divinitats hindús, el ser humà s’enfrontava a una dramàtica disjuntiva: la destrucció o un salt evolutiu que signifiqués una transformació en les relacions personals i col·lectives, i la creació d’uns mecanismes i institucions internacionals que fossin capaces de contenir l’agressivitat humana per tal que no s’arribés mai a l’extrem de l’autodestrucció.

Més de seixanta després d’aquella tragèdia la guerra i la violència segueixen imposant el seu domini a molts indrets del planeta. La dramàtica situació dels palestins, la violència a diferents llocs d’Àfrica, i la guerra d’Iraq, basada en mentides que han intentat endebades ocultar l’afany imperialista del govern nord-americà, una guerra inútil que ha destruït de forma ignominiosa un país d’una cultura mil·lenària i esplèndida. Una guerra on els morts civils ja ningú es veu en cor de comptabilitzar des de que fa mesos ja excedien dels cent mil.

Aquests dies és tema de portada i de conversa l’escalfament del planeta. Una cultura, la nostra, orientada en exclusiva al gaudi material i a l’explotació sense límits dels recursos naturals és obvi que ens havia de dur a un carreró sense sortida. Ja hi som. Fa uns mesos la premsa va publicar un informe on posava en evidència que si tots els habitants del planeta consumissin com els països del primer món es necessitarien quatre planetes com la terra per abastir-los. I ara què?

La nostra cultura i la nostra forma de viure és una expressió diàfana dels valors de l’ego, semblaria que d’ençà que el consumisme i el materialisme s’han erigit com a valors predominants estem en caiguda lliure vers el món més dens possible. Destrucció salvatge de boscos i selves, mars enverinats, desaparició definitiva d’espècies animals. Granges de producció animal que son una autèntica salvatjada, autèntics camps de concentració per a milions d’animals als que sotmetem a una agonia infame. Hem maltractat la vida del planeta en totes les seves manifestacions, i ara el planeta es comença a queixar doncs la seva capacitat de regeneració està al límit, però la nostra ambició i afany depredador continuen sense límits.

Hem creat un món gris, estressat i violent. Un món sense bellesa. Allunyats,  esqueixats de la bellesa del món natural i de la bellesa del nostre interior. 

El nostre equipament psicològic actual es mostra insuficient per donar resposta als reptes del nostre temps, per fer el salt qualitatiu que la situació actual demana de nosaltres. Quan les ideologies polítiques han fracassat en la recerca d’un món millor, queda clar que l’únic actiu que ens queda son les persones, que hem de transformar les consciències si realment aspirem a un món que tingui possibilitats de futur. No hi ha altre camí, el món som nosaltres, el portem dins, i és dins nostre on cal buscar la sortida del laberint, incorporant, integrant nous trets i noves habilitats psicològiques, emocionals, mentals i espirituals que ens permetin encetar una era on la justícia porti a la pau, la vivència de la bellesa a la plenitud, la solidaritat a la fraternitat, i la diversitat a l’alegria de compartir-la.

Vet aquí doncs que hem arribat al kilòmetre zero, a nosaltres mateixos, i ens adonem que la feina és immensa. Potser res no ens vindrà regalat, però en l’alegria del treball s’hi entreveu la nova albada que desitgem i visualitzem.

Publicat al Diari de Girona el 15 d’abril del 2007