ALLÒ QUE EL BUDA ENSENYÀ

“Aneu, oh monjos, i beneïu tothom, porteu la felicitat per compassió arreu del món; aneu, pel benestar, la benaurança i la felicitat de tots els éssers... Aneu i escampeu l’ensenyança que és bella en el seu principi, bella a meitat de camí i bella en el seu final”. En una India extremadament classista dominada per la casta sacerdotal dels Brahmans que gaudia de tota mena de privilegis i on la immensa majoria de la població vivia en la marginació material, però també social i cultural sorgí un ser extraordinari que retornà la dignitat dels qui no eren considerats ningú, un ser humà que havent assolit la més elevada saviesa, el coneixement dels misteris més pregons de la naturalesa humana proclamà una veritat revolucionària en el seu context: “A un home no el converteix en brahman el seu llarg cabell, ni la seva família, ni la condició del seu naixement. L’home en el qual habiten la veritat i la santedat viu en el goig i és un brahman”.

Heus aquí doncs el fundador d’una de les religions més antigues i esteses del món que no va pretendre mai ser l’encarnació de cap divinitat i defugí sempre els debats teològics i les elucubracions metafísiques que tant agradaven als erudits i refinats brahmans, centrant-se a investigar per ell mateix i sense altre ajuda que la seva pròpia determinació la naturalesa humana, l’origen del sofriment i el camí per alliberar-se’n a través del coneixement més elevat que hom pot trobar en la investigació del seu propi interior i en una ètica exigent en els seus actes, doncs efectivament “l’home en el qual habiten la veritat i la santedat viu en el goig i és un brahman”.

Ens diu la tradició que quan el príncep Gautama assolí l’estat de buda es dirigí a Benarés on pronuncià davant els seus cinc antics companys de vida ascètica el seu primer sermó, conegut justament com el Sermó de Benarés, i on proclamà les Quatre Nobles Veritats, columna vertebral de la filosofia budista, que son: Primera: La veritat de l’existència del sofriment. Segona: La veritat de l’origen del sofriment. Tercera: La veritat de l’extinció del sofriment, i quarta: la veritat del camí que porta a l’extinció del sofriment, on explica el “Noble Camí Òctuple” que inclou la saviesa, l’ètica i la meditació budista. En podeu trobar una informació detallada i solvent en aquests dos llibres, de bon trobar o que us poden encarregar en qualsevol llibreria: l’un és: “La paraula del Buda” de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, i l’altra “Lo que el Buda enseñó”, de qui he pres el títol per encapçalar aquest article. Aquest llibre és editat per l’Editorial Kier de Buenos Aires, però es distribueix al nostre país.

No és d’estranyar que el budisme hagi despertat un gran interès a occident, doncs s’integra com cap altre tradició espiritual en el concepte actual de cultura i societat laica, ja que proposa un desenvolupament personal mitjançant una ètica elevada, un perfeccionament moral, espiritual i intel·lectual allunyat de dogmes, mites i teologies que no fan altra cosa que empènyer al buscador per un corredor sense sortida. La finalitat del budisme és el Nirvana, que no és altra cosa que la Veritat, així en majúscula, un summum bonum que les altres religions situen en tot cas per després de la mort, però que el budisme proclama que pot ser experimentat en aquesta vida.

Com molts lectors sabran el budisme dóna una gran importància a l’estat de la ment i les seves activitats. La meditació budista té per finalitat el desenvolupament harmònic de la ment i els seus processos mentals. No cerca pas l’assoliment d’estats místics ni d’èxtasis sublims sinó més aviat l’autoconeixement, la imparcialitat, la lucidesa i el desaferrament de totes les servituds que la ment ha creat. Desempallegar-se en definitiva de la falsa idea del jo. Com aquell qui mira la seva cara en el mirall, així hom contempla en la meditació el moviment de la seva ment, i en perfecta equanimitat s’endinsa fins l’arrel de les seves pertorbacions i se n’allibera.

No ens ha d’estranyar, doncs, que molts psicòlegs i psicoterapeutes hagin integrat la meditació budista o vipassana en la seva pràctica terapèutica, com un recurs més que ofereixen als seus clients, doncs en aquests estats meditatius de pura observació interior més que no pas de discriminació es donen tot sovint els anomenats “insight’s”, un adonar-se tot d’una, de sobte, de la pròpia realitat interior, una comprensió profunda de continguts que fins aleshores havien romàs en les profunditats de l’inconscient i que porten una gran càrrega sanadora i alliberadora.

El desig com a causa del sofriment i el desaferrament (el “desapego” castellà) com a mètode per alliberar-nos de tants miratges i falses il·lusions que el món actual materialista, egoista, consumista i hedonista posa hipnòticament davant la nostra dèbil consciència és un dels tresors que la filosofia, la psicologia i l’espiritualitat budista ens ofereix, dos mil cinc-cents anys després que un ser excepcional, el príncep Gautama esdevingut Buda ens esperonés a tots nosaltres sense excepció a esdevenir també com ell, un buda, un despert.

Publicat al Diari de Girona el 7 de desembre del 2008