divendres, 31 de març del 2017

PRIMAVERA



La força i la tendresa, l'alegria de la vida que desperta; verdeja l'horitzó i s'eixamplen els carrers de la ciutat; la llum ens surt fins pels ulls. La primavera, realment és l'estació de l'alegria, de la renovació, del miracle. Els vells anhels tornen a reviure, i una nova energia, poderosa i ingènua, abraça tota forma de vida. És l'inici d'un nou cicle, després de l'hivern en que la vida, en el món vegetal, s'ha retirat i una mort aparent s'apodera de boscos i jardins.

A casa, mentre sego l'herba per primera vegada aquest any, veig el pit-roig saltironejar per entre els arbusts i les plantes baixes. Canta el seu cant delicat i boscà; aviat se n'anirà nord enllà a la recerca de temperatures més fresques i de sotabosc per a poder construir el seu niu. És aquest un ocell amb un encant especial. Delicat de cos com tots els insectívors, pintat de carbassa el pit, no mostra gaire temor als humans, malgrat que es manté sempre a una distància prudencial. Recordo que fa alguns anys vaig aconseguir seduir-ne un a base de gramaroles, o cucs de la farina,  i ens vàrem arribar a fer tan amics que quan el sentia cantar de lluny li feia un xiulet i venia a buscar-me a la mà una gramarola que li tenia per a ell. En arribar els primers calors se n'anà a criar com ja he comentat. Passaren els mesos i arribà l'hivern. Un dia que estava esporgant un roser sento cantar un pit-roig. Serà ell? Vaig córrer a buscar una gramarola i vaig fer-li el xiulet de costum. La meva alegria fou immensa quan, com un colibrí, batent les ales, s'aturà per damunt la meva mà i agafà delicadament però amb entusiasme la gramarola que li oferia. Aquesta relació tan bucòlica durà alguns hiverns fins que vaig deixar de criar gramaroles. Aquest diumenge, mentre segava l'herba i el pit-roig no parava d'anar amunt i avall del jardí no he pogut deixar de preguntar-me si seria el meu amic de tants anys.

En la ciutat, on els espais públics es dissenyen avui dia de manera que no calgui gaire manteniment per part dels ajuntaments, els jardins i les zones verdes són escasses i el ciment excessiu. Les anomenades places dures, tan fredes a l'hivern i tan roentes a l'estiu, imposen la seva presència arreu, i el ciutadà en no tenir contacte i relació amb el món natural també perd en gran mesura tota la gamma de sensacions i percepcions estètiques, espirituals i energètiques que dóna aquesta relació en primavera.

Però el que sí que podem fer és passejar pels camps i endinsar-nos en els boscos. A mi els camps en primavera, amb l'herba nova que punteja amb el seu verd delicat, em dóna un serè optimisme, una esperança especial en la vida, una alegria íntima i perdurable, una emoció positiva i tranquil.la. Com un mar encalmat m'és repòs per a la mirada i una invitació a anar enllà, bosc endins. Recordo ara fa un parell d'anys que vàrem anar amb uns amics a veure uns roures centenaris, en un bosc més enllà d'Oix. Eren uns roures venerables, de proporcions impressionants. Vaig seure a terra recolzant l'esquena en un d'ells i tal com faig altres vegades vaig obrir-me a una comunicació amb aquell arbre. Al cap de poca estona vaig sentir un calfred, com una energia elèctrica que m'anava amunt i avall de l'espinada i tot el bosc agafà un caràcter sagrat i s'il.luminà amb una llum especial. Varen ser uns moments màgics, i també l'evidència que la relació del ser humà amb la naturalesa pot ser de moltes formes diferents, però qualsevulla que sigui l'experiència subjectiva d'aquesta relació sempre ens aporta alegria i equilibri físic i psicològic.

M'agrada agafar un terrós de terra en la primavera humida i lluminosa, i sentir el seu batec incontenible quan se m’esberla a les mans en mil trossos de vida.



Publicat al Diari de Girona el març del 1995