divendres, 30 de novembre del 2018


SOROLL


La nostra vida, tal com la coneixem, és plena se sons. Els múltiples i variats sons de la naturalesa, amb la remor dels arbres que tant gaudim quan caminem pel bosc, l’aigua que llisca suaument pel llit del riu, o el cant dels ocells de les nostres contrades com el discret i encantador pit-roig que ara a l’hivern trobem arreu, rodonet i confiat, o el rossinyol que d’aquí a un mes o mes i mig tornarà de la seva migració africana i ens delectarà tant de dia com de nit amb el seu cant variat i melodiós. O la remor de les ones del mar que acaba embolcallant-nos amb el seu ritme compassat tot relaxant-nos i revitalitzant-nos. Els sons de la naturalesa harmonitzen les nostres energies internes i ens aporten salut i benestar.

És clar que vist des de la nostra actual vida urbana tot això pot semblar un conte de fades o una fantasia llunyana, doncs la ciutat ha convertit els sons en sorolls agressius que pertorben la oïda fins a irritar el sistema nerviós i convertir-se en una contaminació crònica del nostre entorn. L’estat espanyol té el trist privilegi d’ocupar el segon lloc, darrera el Japó, en el rànking de països més sorollosos del planeta. Es calcula que un 70% del ciutadans de l’estat pateixen nivells de soroll per damunt dels 65 decibels que és el llindar a partir del qual els científics consideren perjudicial per a la salut. Els més de 100 decibels que es poden mesurar en sales de festa, bars i cinemes, l’ús abusiu dels reproductors mp3, el soroll constant de cotxes i motos, i els 60 o 70 decibels a dintre les cases quan se sobreposa el so de la televisió al d’algun altre electrodomèstic fa, tot plegat, que visquem en un entorn acústicament molt agressiu que acaba generant estrès, mal de cap, taquicàrdia, irritabilitat, tensió muscular, trastorn del son, deteriorament del sistema immunològic i malestar en general.

Semblaria doncs que el soroll és el preu inevitable del progrés però en realitat és una companyia ingrata que atenta directament contra qualsevol noció de progrés, puix que no hi ha progrés sense benestar. El soroll és més aviat un abús i un mal ús dels ingredients que conformen la nostra civilització. No produeix residus, més aviat ens converteix a nosaltres en residus. Hi ha lleis que limiten el soroll de cotxes i motos, però tot i això continuen havent-t’hi motos amb un nivell de soroll inadmissible, ràdios de cotxes a tot volum i bocinades sense justificació.

Més incomprensible resulta el soroll a dintre les cases, on cada ú pot crear, si vol, un espai tranquil i silenciós. Les llars haurien de ser un oasi de pau i de sons agradables que no es convertissin mai en sorolls. Menys televisió, més música i més silenci per tal de crear un entorn on per un costat ens puguem recuperar de les agressions dels sorolls exteriors i per altra puguem retrobar-nos, en el silenci, amb nosaltres mateixos. Doncs igual que hi han sorolls exteriors també n’hi han dins nostre, en la nostra ment. El silenci interior ens posa en contacte amb les dimensions profundes del ser i del coneixement. És matriu fecunda per a la creativitat, l’harmonia i la salut. És també guia segura a través del que s’ha anomenat la veu del silenci, un coneixement que està més enllà de les paraules i dels conceptes. És en el silenci calm on s’expressa la intuïció i trobem les respostes que cerquem. També és en el silenci on s’amanseixen les terbolenques aigües dels nostres neguits i dels nostres fantasmes interiors, i ens retrobem a nosaltres mateixos en un estat de pau i serenor.

Quan sentim que el soroll, exterior i interior, ens ofega i ens constreny, el silenci ens retorna la dignitat, la comprensió i l’acceptació de nosaltres mateixos, doncs en ell trobem les claus del nostre present, la veu que ens indica el proper pas a donar, o que ens indica el camí del cim de la muntanya de la nostra realització, o tal vegada la veu que ens mostra la sortida del laberint en el que ens trobem, perduts i desorientats.

És cert que el silenci també pot fer por, puix que ens obre de bat a bat les portes del subconscient i fa que ens enfrontem amb aquella part de nosaltres que no volem veure, que hem reprimit o negat. Però quan ens decidim a ventilar el soterrani de la nostra consciència ens sentim alleugerits d’antigues pors, sofriments o rancors que ja no necessitem mantenir dins nostre. Aleshores el silenci interior esdevé una llum alegre com el sol de primavera que ens fa respirar fons i ens ajuda a viure la vida amb plenitud.


Publicat al Diari de Girona el 6 de març del 2005