LA MENT

 

Un científic de Phoenix, Arizona, volia provar una teoria. Necessitava un voluntari que arribés fins les últimes conseqüències. El va trobar en una presó. Era un condemnat a mort que anava a ser executat a la presó de St. Louis, a l’estat de Missouri, on és vigent la pena de mort a la cadira elèctrica.

Li va fer la següent proposta: participaria en un experiment científic en el que se li faria un petit tall al pols del canell, suficient perquè comencés a sortir la sang. Tindria una possibilitat de sobreviure, però en cas contrari tindria una mort sense dolor. El condemnat va acceptar, doncs era preferible això a morir a la cadira elèctrica, i a més tenia una possibilitat de sobreviure. Fou col·locat en un llit alt d’hospital i el lligaren per tal que no es pogués moure. Li varen fer un petit tall en el pols. Sota el seu pols fou col·locat un petit recipient d’alumini. Se li va dir que sentiria gotejar la seva sang en el recipient. No obstant el tall que li feren era superficial i no es va tallar cap arteria ni cap vena, si bé fou suficient perquè ell sentís que se li havia tallat el pols.

El que ell no sabia és que sota el llit hi havia una ampolla de sèrum amb una petita vàlvula. Al moment de tallar el pols es va obrir la vàlvula per tal de fer-li creure que era la seva sang allò que queia al recipient. Cada 10 minuts el científic, sense que el condemnat ho veiés, tancava una mica la vàlvula i el degoteig disminuïa. El condemnat creia que era la seva sang la que estava disminuint, i així que passaven el temps anà perdent color, quedant cada vegada més pàl·lid. Quan el científic va tancar totalment la vàlvula del sèrum el condemnat va tenir un atur cardíac i es va morir, sense haver perdut ni una gota de sang.

Aquesta narració, que volta per la Xarxa i no n’he pogut comprovar la seva veracitat, il·lustra a la perfecció dues grans veritats de l’univers mental: primer el propi poder la ment sobre el cos i segon com allò que creiem que passarà en el nostre àmbit personal té moltes probabilitats que passi, d’acord amb la llei mental que diu que les expectatives tendeixen a complir-se. Em fa pensar aquest cas, si bé en un sentit invers, amb allò que narra l’evangeli de Mateu (9,20): Una dona que patia hemorràgies des de feia dotze anys es va acostar a Jesús per darrera i li tocà la borla del mantell, doncs pensava: Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré. Jesús es girà i en veure-la li digué: “Coratge, filla, la teva fe t’ha salvat”. I la dona quedà guarida des d’aquell moment. D’aquest episodi evangèlic em crida l’atenció dues coses. Primer que la dona estava convençuda que tocant tan sols el vestit de Jesús es curaria, i així va ser, les seves expectatives es varen complir. Segon, Jesús no li va dir que l’havia curada ell perquè era el fill de Déu o el messies, sinó que s’havia curat ella mateixa mitjançant la seva fe, que és una expressió del poder de la ment. Avui estem convençuts que molts dels anomenats miracles tenen una explicació dins del context del poder de la ment.

Tot plegat també em recorda una anècdota sobre el Dr. Trueta que vaig escoltar en la meva joventut i em va estimular a estudiar i investigar els poders de la ment: Quan l’insigne patriota vivia a Londres exiliat i essent ja un metge famós passava visita un dia a l’hospital on exercia. Arribà a una dona malalta de càncer i que ell mateix sabia que no tenia cura. Però sembla que la mirada d’aquella dona i les seves ganes de viure el varen commoure, i en un acte de compassió li digué: “Vostè no es preocupi que es posarà bé. Potser farà primer una baixada, però ja veurà com després remuntarà”. I miraculosament la dona, contra tot pronòstic mèdic, va superar el càncer i es va curar.

Tot just ara comencem a intuir les grans capacitats de la ment humana. Fins ara els orientals estaven en clara avantatge sobre occident doncs s’han passat segles experimentant, aprofundint i comprenent cada vegada més el complex i misteriós funcionament de la ment humana. Ara no obstant Occident, gràcies al mètode d’investigació científica aplicat a la psicologia, les neurociències, etc. arriba a conclusions semblants amb celeritat i objectivitat. Tenim clar que en aquesta cambra fosca que és el crani hi tenim ubicada una computadora còsmica fabulosa però, no sabem perquè, la vida, l’evolució o Déu ens l’ha donat sense el manual d’instruccions. I pàgina a pàgina l’anem escrivim feixugament i amb un munt d’errors, tants que la cpu treu fum per tots costats.

Que n’és de cert l’adagi que vaig llegir fa anys en un llibre: “La ment és la reina del cel i de l’infern. Pren doncs possessió d’ella”.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 3 de febrer del 2008