Ell estava sumit en una
gran desesperança. Havia recorregut mil camins i guanyat mil batalles en la
seva vida, però ara, assegut en aquella cruïlla de camins en la profunditat del
bosc se sentia sol i abatut. Gairebé havia oblidat el seu noble llinatge i
dubtava de poder assolir alguna vegada la possessió del seu reialme tal i com
estava escrit en antics manuscrits. En aquell moment de la seva vida, quan
aparentment semblava que ho tenia tot, se n’adonà que res no tenia a menys que
no rescatés la princesa, la seva princesa que restava segrestada pel dragó al
castell del cim de la muntanya. El seu lament era profund i sincer però
tanmateix no li aportava pas cap ajuda ni esclariment: -Com arribaré a tu
princesa meva? Hi va haver un temps que no sabia on buscar-te i ni tan sols et
trobava a faltar. Em semblava que ho tenia tot sense tu, però ara en la teva
absència em sento morir. -Com arribaré a tu princesa estimada? Sense tu el meu
reialme és tan sols un miratge, i estant privat de la teva bellesa mai no podrà
assolir el coneixement i l’amor. -Cerco amb frisança d’arribar a tu per mil
camins diferents, però en tots ells ensopego amb els fantasmes de la por i em
sento defallir. -Com t’alliberaré eterna Beatriu, essència extraviada de mi
mateix? Oh tu, la més bella de les criatures de Déu. La resplendor de la teva
bellesa única i sublim oculta i conté el coneixement de tots els mons i de tots
els éssers.
Atrapat com estava en la
confusió i el sofriment no s’adonà fins que el tingué gairebé a tocar que un
home vell a qui envoltava una aura de dignitat s’havia anat atansant pel camí
del nord. Es miraren de fit i fit i una corrent de simpatia s’establí al moment
entre els dos. Ell va saber a l’instant que era el Savi. Feia molts anys
s’havia presentat en la seva vida en moments crucials, però ja l’havia oblidat.
El Savi s’assegué al seu
costat i li parlà d’aquesta manera: -No et lamentis d’aquest moment i dóna
gràcies per haver estat despertat pel sofriment de l’absència i l’agonia de la
separació. Mira al teu voltant i veu com la majoria resten somnolents, i
malgrat el seu lamentable estat pensen que llur trista condició és tota la
felicitat a la que poden aspirar. Ara vols alliberar la princesa i et dols de
la teva impotència sense adonar-te que has estat tu mateix qui l’ha lliurada al
dragó a causa l’enviliment del teu ego. -I com podré anar fins al castell i
vèncer al dragó si com dius l’ego és el que m’impedeix tal acció, preguntà ell.
I el Savi digué: -retira’t dins la cova del teu cor i ves-te desprenent de tots
els agregats que han fet del teu ego el teu enemic doncs has de saber que allò
que t’envileix és allò que un cop transformat t’ha d’ennoblir. -I com ho faré?
I el Savi digué: -Dins del teu cor hi ha dues torxes de foc, una és la torxa de
l’anhel, l’altra és la torxa de la intuïció. Agafa’n una en cada mà i ves
cremant tots els agregats que han fet del teu ego el teu enemic. No t’espanti
el sofriment, accepta’l i traspassa’l perquè al capdavall ell és també una vana
il·lusió doncs el teu jo veritable és incombustible. Quan t’hagis purificat i
transformat veuràs que tens dues cames noves, doncs en una hauràs incorporat
l’anhel i en l’altra la intuïció. Equipat d’aquesta manera endinsa’t encara més
enllà en l’espai del teu cor fins que trobis un altar de pedra com la de les
antigues esglésies romàniques. Al seu damunt, en el seu centre hi trobaràs un
calze que conté vi, és el vi dels herois. Pren-ne fins l’última gota i deixa’t
embriagar pels seus ocults poders. Només en aquest nou estat podràs adonar-te
que damunt l’altar també hi ha una espasa de foc. És l’espasa flamígera de
l’amor. Pren-la, perquè l’amor, juntament amb l’anhel i la intuïció son els
tres vèrtexs de força que configuren el triangle sagrat sense el qual la teva
aventura estaria abocada al fracàs. Entra dins aquest triangle i situa’t en el
seu centre exacte. Sent els teus peus sòlidament arrelats a la terra i alça els
teus braços vers l’espai infinit amb l’espasa fermament agafada amb la teva mà
dreta. En aquest moment sentiràs un lleu ressò dins teu que s’anirà concretant
en un mot clar i definit. Fes-lo teu doncs és la teva paraula de poder. Emet-la
com una poderosa vibració in crescendo fins que el poder de la seva
vibració faci esclatar un tro en el cel i el seu llampec davalli fins l’espasa
flamígera i et penetri per tota la columna vertebral. En aquest moment hauràs
estat investit amb el coratge i el poder dels déus. Ara, fill meu, estàs
preparat per enfrontar-te amb el dragó i alliberar la princesa.
-Ves, doncs, valent
guerrer, ves ferm i alegre vers l’última batalla, t’acompanyen en la teva gesta
tots els astres del cel, i els àngels del Senyor tenen llurs trompetes a punt
per tal que ressoni per tot l’univers l’exultació del retorn de l’últim
pelegrí. Ves, allibera i uneix-te amb la teva estimada. Converteix-te amb
l’heroi solar que estàs cridat a ser i pren possessió del teu reialme. Beneit
siguis tu que has escoltat la crida i has respost amb entusiasme. Tots
nosaltres, des de la princesa fins jo mateix estem pendents de tu i estem amb
tu...”. I baixant la veu fins al punt de
fer-la inaudible el Savi encara digué aquestes últimes paraules: “Ves, puix ja
falta poc perquè sàpigues que tots nosaltres, fins i tot el dragó, no som sinó tu”.
Publicat al
Diari de Girona el mes d’octubre del 2003
