EL FUTUR ÉS ANDROGIN

Dia a dia veiem com s’estan esvaint els contorns d’allò que fins ara es considerava de forma inqüestionable com a rols masculins i rols femenins. Els patrons heretats estan sucumbint davant la força imparable de la nova cultura i la nova civilització que està sorgint d’entre les runes d’uns estereotips que han deixat de ser vàlids pels individus de la nostra societat confrontats a una nova autoimatge i a una nova identitat que reclama des del supraconscient humà desplegar-se i ser protagonista en aquest nou cicle d’experiència humana: el ser humà androgin, o dit d’una altra manera el ser humà complet.

Des de les arts plàstiques, la literatura, el cinema, etc. els artistes i creadors del nostre temps en tant que persones especialment sensibles i receptives a les noves energies entrants ens plantegen constantment nous patrons estètics i conceptuals pel que fa a la condició i naturalesa dels sexes. I des la psicologia Jung, en el segle passat, ja situà l’androgínia psicològica com l’estàndard més evolucionat per a l’espècia humana, una coincidentia oppositorum o integració dels contraris, un estat a assolir dins el que ell anomenava procés d’individuació, o arribar a ser un mateix en l’elevat concepte junguià del Si mateix.

En el context d’aquest article parlem de l’androgínia com la integració dels trets psicològics contrasexuals en un mateix, o sia la integració en un mateix dels trets i habilitats que fins ara la nostra cultura considerava definitoris del sexe contrari. És obvi doncs que l’androgínia no té res a veure amb tendències i opcions sexuals, ni estem parlant tampoc que els homes es converteixin en dones i a les dones en homes, sinó que sense deixar de ser el que hom és es vagi integrant, en un procés que és psicològic i també espiritual, capacitats i valors dels que hom n’està mancat per simples motius d’herència cultural clarament limitatius, per esdevenir d’aquesta manera un ser humà en la seva completud potencial.

Homes sensibles i carinyosos que acaronen tendrament llurs infantons i assumeixen amb naturalitat les tasques domèstiques, i es relacionen en un pla  d’igualtat amb la seva parella abandonant el tòpic de l’agressivitat i el domini masclista, i dones decidides, cultes, actives, feliçment allunyades del patró de dona passiva i submisa que delega les decisions en la seva parella conformen tan sols petits exemples del canvi que s’està produint en la mentalitat i en les relacions en aquest nostre temps.

Contràriament al que algú pugui pensar l’androgínia en tant que estat unitiu en la consciència i la psicologia humana ve de lluny, i és un mite universal que el trobem reiteradament en totes les cultures del món. És tanmateix un arquetip poderós que roman en l’inconscient col·lectiu tot esperant una oportunitat per fer-se present en la consciència humana per tal de fer realitat una civilització d’homes i dones desperts, capaços i savis com mai s’hagi vist en el planeta.

En el panteó de divinitats hindús Shiva, la gran divinitat d’aquesta tradició, està sempre acompanyat de Shakti, la seva consort qui personifica el principi femení de la divinitat. I en la tradició judeocristiana el mite d’Adam i Eva és interpretat en cercles hermètics i en autors com Jakob Boehme com el d’Adam essent un ser que no era mascle ni femella sinó ambdues coses alhora, i a qui Jahvè va separar la seva part femenina. Recordem que tot seguit els va prohibir menjar del fruit de l’arbre del coneixement, i és clar, justament això és el que varen fer. Jahvè aleshores es va començar a espantar: “L’home s’ha tornat com un de nosaltres, ja coneix el bé i el mal! I si ara agafa el fruit de l’arbre de la vida, el cull i el menja, viurà per sempre!” (Gènesi 3,22). Llavors Jahvè els va expulsar del jardí de l’Edèn”. Podem veure aquí el jardí de l’Edèn com la nostàlgia de la unitat andrògina perduda.

Plató en El Banquet posa en boca d’Aristòfanes el mite de l’androgin, el doble ser originari que era home i dona alhora el qual a causa de la seva supèrbia i orgull provocà la ira de Zeus que el partí en dues meitats. Des d’aleshores cada part busca el seu complement, la meitat perduda i quan es troben es fonen en una amorosa abraçada i prometen romandre així eternament. Diu textualment: “la nostra raça només podria arribar a ser plenament feliç si portéssim l’amor a la seva culminació i cada u de nosaltres trobés l’estimat que li pertany retornant així a la seva antiga naturalesa”.

En l’evangeli apòcrif de Tomàs, versicle 22, Jesús, en ser preguntat pels seus deixebles: “Essent com infants, entrarem en el Regne?” Ell els respongué: “Quan feu dels dos u... l’interior com l’exterior... i allò que és a dalt com el que és a baix, per tal de fer l’home amb la dona una sola cosa, de tal manera que l’home ja no sigui home ni la dona ja no sigui dona... aleshores entrareu en el Regne”.

La pròpia dinàmica de l’evolució, en el seu devenir històric, ens aboca en aquests moments a portar a terme aquestes noces internes que tan bé descriu la literatura alquímica, la integració dels principis femenins i masculins en nosaltres, en tots nosaltres, com una crida a la plenitud imaginada i sentida des del principi del temps. L’anima i l’animus junguià, el príncep i la princesa ja s’han trobat, i la seva unió mística els retorna la primigènia plenitud. El sol i la lluna dansen la dansa còsmica cada vegada que un nou déu entra al panteó.

Publicat al Diari de Girona el mes d’agost del 2004

DONA, (NO) PARIRÀS AMB DOLOR

Segons publicaven diferents mitjans de comunicació a principis d’aquesta setmana, dels 400.000 nens que neixen a l’any l’estat espanyol uns 100.000 ho fan actualment per cesària, o sia un 25 per cent. Contràriament a França i Anglaterra el percentatge és molt menor. A més a més, el part natural a casa és freqüent a Europa. A Holanda, per exemple, el 40% de les mares escullen aquesta forma de portar els seus fills al món.

La OMS recomana no sobrepassar un percentatge del 10 al 15 per cent de cesàries, percentatge que resulta d’aplicar criteris estrictament mèdics i de preservació de la salut tant de la mare com del nounat, o sia quan el nadó no pot sortir per la via vaginal natural a causa de l’estretor de la pelvis de la mare o degut a la presència de tumors a la pelvis o a l’úter, així com en casos de ruptura de l’úter, fetus excessivament gran o presentació transversa del nadó, entre altres situacions.

Malauradament la cesària s’està convertint en una moda en la que tothom sembla estar-hi implicat, i així el que hauria de ser una decisió basada en criteris estrictament mèdics està sent tot sovint una degradació de la pràctica mèdica basada en la comoditat, doncs una cesària a més de ser programada dura tan sols una hora o menys mentre que un part normal requereix molt més temps. Així doncs sembla que en alguns hospitals les cesàries es disparen els divendres a la tarda... La universitat de Yale, als Estats Units, va portar a terme una investigació que revelava que els obstetres homes tenien tres vegades més tendència  a fer cesàries que les seves col·legues dones.

El model de societat actual basat en el més extrem consumisme, banalització de l’existència i allunyament de valors espirituals ha provocat la pèrdua de significats profunds en els actes i moments més transcendents de la vida, com son el naixement i la mort. Als Estats Units s’està promocionant el naixement amb cesària amb l’argument de “preservar intacte el canal de l’amor”. Hom diu que la cultura és per naturalesa una perversió del món natural, però una cultura que permet aquestes aberracions és una cultura malalta. Quan es posa en primer pla la consecució d’un plaer purament genital i adolescent per damunt l’emoció, l’alegria i la responsabilitat de portar un fill al món en les millors condicions possibles és que hem perdut quelcom essencial del significat de la vida i de l’existència humana.

El Dr. Michel Odent és un obstetra famós per haver introduït i popularitzat els parts en l’aigua. És també el fundador del Primal Health Research Center, de Londres, que es dedica a l’estudi de la correlació entre el període que va des de la concepció fins el primer any de vida del nen i la salut i el comportament posterior en la vida. És autor d’onze llibres traduïts a 21 idiomes. Provocador i lúcid proposa “eliminar tot el que és específicament humà en el part” i recuperar en aquest procés tot allò que és compartit, pel que fa a les necessitats bàsiques de la mare i el nen, amb la resta de mamífers. És una forma de denunciar que s’ha convertit un fet biològic i natural en un acte mèdic. Un fet biològic i natural que requereix no obstant unes condicions d’intimitat, silenci, confiança en l’entorn, llum atenuada, presència del pare o d’algun altre familiar de confiança, etc.

Un grup de científics nord-americans i canadencs (biòlegs, neuròlegs i psiquiatres) realitzaren, en la dècada dels noranta, unes investigacions molt importants en relació a l’etapa primal de la vida humana. Va quedar demostrat que el contacte, el fregadís pell amb pell, cos amb cos del nadó amb la mare i altres familiars produeix uns moduladors químics necessaris per a la formació de les neurones i del sistema immunològic. O sia que la carència de contacte i afecte corporal en la primera etapa de la vida trastorna greument el desenvolupament normal dels infants. Per això cada vegada hi ha més especialistes que desaconsellen deixar l’infant sol al bressol sense atendre el seu plor de reclamació.

És arribada l’hora de canviar el vell i mític paradigma bíblic de pariràs amb dolor, que conté el mandat implícit de parir amb temor, per un que comporti el parir com una celebració de la vida, que alliberi també la dona de la seva alienació i incapacitat de decisió, i li retorni el protagonisme del seu cos esdevingut altar sagrat, encarnació de la bellesa i del misteri de la vida. Sí, desterrem l’antiga i insensata maledicció i creem un nou paradigma que ressoni en el cor de les dones i els homes d’avui i sigui un dels fonaments d’una nova civilització alliberada de la ignorància, el temor i la violència, i que digui: Dona, pariràs amb amor.

Publicat al Diari de Girona el 30 de setembre del 2007