EL FUTUR ÉS ANDROGIN

Dia a dia veiem com s’estan esvaint els contorns d’allò que fins ara es considerava de forma inqüestionable com a rols masculins i rols femenins. Els patrons heretats estan sucumbint davant la força imparable de la nova cultura i la nova civilització que està sorgint d’entre les runes d’uns estereotips que han deixat de ser vàlids pels individus de la nostra societat confrontats a una nova autoimatge i a una nova identitat que reclama des del supraconscient humà desplegar-se i ser protagonista en aquest nou cicle d’experiència humana: el ser humà androgin, o dit d’una altra manera el ser humà complet.

Des de les arts plàstiques, la literatura, el cinema, etc. els artistes i creadors del nostre temps en tant que persones especialment sensibles i receptives a les noves energies entrants ens plantegen constantment nous patrons estètics i conceptuals pel que fa a la condició i naturalesa dels sexes. I des la psicologia Jung, en el segle passat, ja situà l’androgínia psicològica com l’estàndard més evolucionat per a l’espècia humana, una coincidentia oppositorum o integració dels contraris, un estat a assolir dins el que ell anomenava procés d’individuació, o arribar a ser un mateix en l’elevat concepte junguià del Si mateix.

En el context d’aquest article parlem de l’androgínia com la integració dels trets psicològics contrasexuals en un mateix, o sia la integració en un mateix dels trets i habilitats que fins ara la nostra cultura considerava definitoris del sexe contrari. És obvi doncs que l’androgínia no té res a veure amb tendències i opcions sexuals, ni estem parlant tampoc que els homes es converteixin en dones i a les dones en homes, sinó que sense deixar de ser el que hom és es vagi integrant, en un procés que és psicològic i també espiritual, capacitats i valors dels que hom n’està mancat per simples motius d’herència cultural clarament limitatius, per esdevenir d’aquesta manera un ser humà en la seva completud potencial.

Homes sensibles i carinyosos que acaronen tendrament llurs infantons i assumeixen amb naturalitat les tasques domèstiques, i es relacionen en un pla  d’igualtat amb la seva parella abandonant el tòpic de l’agressivitat i el domini masclista, i dones decidides, cultes, actives, feliçment allunyades del patró de dona passiva i submisa que delega les decisions en la seva parella conformen tan sols petits exemples del canvi que s’està produint en la mentalitat i en les relacions en aquest nostre temps.

Contràriament al que algú pugui pensar l’androgínia en tant que estat unitiu en la consciència i la psicologia humana ve de lluny, i és un mite universal que el trobem reiteradament en totes les cultures del món. És tanmateix un arquetip poderós que roman en l’inconscient col·lectiu tot esperant una oportunitat per fer-se present en la consciència humana per tal de fer realitat una civilització d’homes i dones desperts, capaços i savis com mai s’hagi vist en el planeta.

En el panteó de divinitats hindús Shiva, la gran divinitat d’aquesta tradició, està sempre acompanyat de Shakti, la seva consort qui personifica el principi femení de la divinitat. I en la tradició judeocristiana el mite d’Adam i Eva és interpretat en cercles hermètics i en autors com Jakob Boehme com el d’Adam essent un ser que no era mascle ni femella sinó ambdues coses alhora, i a qui Jahvè va separar la seva part femenina. Recordem que tot seguit els va prohibir menjar del fruit de l’arbre del coneixement, i és clar, justament això és el que varen fer. Jahvè aleshores es va començar a espantar: “L’home s’ha tornat com un de nosaltres, ja coneix el bé i el mal! I si ara agafa el fruit de l’arbre de la vida, el cull i el menja, viurà per sempre!” (Gènesi 3,22). Llavors Jahvè els va expulsar del jardí de l’Edèn”. Podem veure aquí el jardí de l’Edèn com la nostàlgia de la unitat andrògina perduda.

Plató en El Banquet posa en boca d’Aristòfanes el mite de l’androgin, el doble ser originari que era home i dona alhora el qual a causa de la seva supèrbia i orgull provocà la ira de Zeus que el partí en dues meitats. Des d’aleshores cada part busca el seu complement, la meitat perduda i quan es troben es fonen en una amorosa abraçada i prometen romandre així eternament. Diu textualment: “la nostra raça només podria arribar a ser plenament feliç si portéssim l’amor a la seva culminació i cada u de nosaltres trobés l’estimat que li pertany retornant així a la seva antiga naturalesa”.

En l’evangeli apòcrif de Tomàs, versicle 22, Jesús, en ser preguntat pels seus deixebles: “Essent com infants, entrarem en el Regne?” Ell els respongué: “Quan feu dels dos u... l’interior com l’exterior... i allò que és a dalt com el que és a baix, per tal de fer l’home amb la dona una sola cosa, de tal manera que l’home ja no sigui home ni la dona ja no sigui dona... aleshores entrareu en el Regne”.

La pròpia dinàmica de l’evolució, en el seu devenir històric, ens aboca en aquests moments a portar a terme aquestes noces internes que tan bé descriu la literatura alquímica, la integració dels principis femenins i masculins en nosaltres, en tots nosaltres, com una crida a la plenitud imaginada i sentida des del principi del temps. L’anima i l’animus junguià, el príncep i la princesa ja s’han trobat, i la seva unió mística els retorna la primigènia plenitud. El sol i la lluna dansen la dansa còsmica cada vegada que un nou déu entra al panteó.

Publicat al Diari de Girona el mes d’agost del 2004