diumenge, 26 de febrer del 2017

ÀNIMES ABSENTS



-Vaig a veure el pare a la residència, vols venir? Em diu la Dolors. –Anem. I enfilem cap el Puig d’en Roca on te el pare ingressat ja fa alguns anys a causa de l’alzheimer. Entrem en una sala gran on en cada un de la mitja dotzena de llits jauen homes amb els cossos cansats i vells, i aparentment absents en major o menor grau. La Dolors va directe cap el llit del fons a l’esquerra que és on hi té el pare, un home vell, prim, amb la massa muscular esmicolada a causa de tants anys d’inactivitat física. Respon al perfil de persona afectada d’alzheimer, amb la mirada perduda i la consciència extraviada ves a saber per quins viaranys, per quines dimensions incomprensibles pels qui com nosaltres, normals i amb salut, restem atrapats en la densitat del nostre món tridimensional.

Des del moment en que la Dolors s’adreça alegre al seu pare tot dient-li: -Hola maco, què fas? es produeix un miracle que desafia la visió mèdica d’aquesta malaltia. Els ulls d’aquest home amb el cos eixut, sec, cansat i vell adquireixen una lluminositat i una vida que desborda qualsevol expectativa. La Dolors, amorosa i extravertida l’acarona amb tot el cor fins que les seves mirades es troben en unes coordenades de consciència on no existeix malaltia ni sofriment, restriccions ni absències, sinó tan sols el desplegament d’un amor immens i ple.

L’amor i la tendresa d’una filla fan que l’ànima d’aquest home es faci present durant l’estona que dura la visita. Jo observo corprès com, més enllà de les aparences, s’estableix una comunicació de cor a cor, d’ànima a ànima, una comunicació aparentment impossible, tal vegada negada pels metges, i en canvi tan real, tan intensa, tan satisfactòria, tan planera, tan íntima i tan profunda que jo, com a observador només puc percebre la intensa bellesa i emoció d’aquesta escena. I la llum que els embolcalla com una benedicció, una benedicció reservada als privilegiats de l’amor.

La Dolors el besa, i ell amb dificultat li busca la galta i amb una evident manca de control muscular treu la llengua i també la besa. Prova d’articular alguna paraula. Els seus ulls reflecteixen una profunda emoció i un profund amor per la seva filla. Després, en un moment donat, s’adona de la meva presència i gira l’esguard vers mi tot preguntant-me amb la mirada: “I tu, qui ets? –Sóc un amic de la Dolors, li dic de viva veu, i tot seguit li poso una mà al front durant uns instants i després m’hi atanso i el beso. Em torna a mirar, aquesta vegada amb més presència. En la seva mirada neta i transparent hi ha una tendresa desconeguda, aquella que es fa present quan son les ànimes les que es miren i es comuniquen. Sento que m’accepta en aquests moments tan especials d’intimitat amb la seva estimada filla.

En sortir de la residència li comento a la Dolors les meves percepcions i em diu que ella ho viu de la mateixa manera i que és molt conscient de la relació que estableixen el seu pare i ella. Això a pesar que, segons els metges, aquest home no sent res ni s’adona de res. Li dic que la medecina moderna necessita recuperar allò que ha perdut sense perdre allò que ha obtingut, i li comento que afortunadament està sorgint una nova generació de metges que a més de saber interpretar ressonàncies magnètiques, analítiques i proves diverses també aprenen a percebre espais de realitat i comunicació subtils i a vegades no aparents en la seva relació amb els pacients, fins i tot en pacients tant dramàticament disminuïts en la seva percepció i expressió com els malalts d’alzheimer.

Em venen a la memòria els treballs publicats pel Dr. Leonard Laskow, metge nord-americà que ha investigat els efectes de l’amor en els processos curatius. I si bé no es pot parlar de curació en el cas de l’alzheimer, sí que la seva visió ens pot ajudar a entendre la comunicació de la Dolors amb el seu pare, una comunicació que desafia la visió mèdica ortodoxa. El Dr. Laskow veu l’amor en termes de ressonància. Segons ell, quan comencem a ressonar afectivament amb una altra persona i les ones d’energia de cada una vibren a la mateixa freqüència el resultat és una ressonància acoblada. Així, podem experimentar una profunda connexió amb aquesta persona. És, diu el Dr. Laskow, com si una comunicació silenciosa aportés una entesa i una comunicació més enllà de l’intercanvi verbal, i això és possible perquè aquesta comunicació s’estableix a un nivell energètic.

Perquè l’amor no solament dissol barreres, sinó que estableix ponts de comunicació allà on només sembla haver-hi abismes insalvables.



Publicat al Diari de Girona el desembre del 2003