dimecres, 30 d’octubre de 2019


ENTRE EL CEL I LA TERRA


La tardor, com una dama silenciosa va imposant lentament el seu domini arreu. Els capvespres son frescos i el cel es tenyeix d’un roig suau i acollidor a l’hora baixa, quan el sol es retira mandrosament. La nova estació te la força tranquil·la d’un procés que culmina. En la tardor hi ha serenor i plenitud. Queden enrere tant l’aclaparadora i extravertida xafogor de l’estiu com els esclats primaverals, quan la vida desperta alegre i impulsiva després de la quietud espectral de l’hivern quan el roser és com mort i les fulles caigudes es tornen fang.

Estic al despatx de casa escrivint aquestes ratlles a l’ordinador i miro la figura del Buda que tinc davant, ell em somriu amb un somriure íntim i una mica enigmàtic. En l’expressió del seu rostre roman el secret de la seva infinita pau. La columna de fum que s’enlaira cap amunt des de la barra d’encens dibuixa mentre puja sinuoses formes que acaben convertint-se en àngels de llum que dansen per a mi en aquesta cambra esdevinguda, gràcies a la seva presència, un paradís complet i rodó. Ja res no desitjo doncs sé que ho tinc tot. El temps llisca suau tot amollant-se al ritme tranquil d’aquest moment privilegiat. Miro enfora i hi veig el mateix paisatge que a dins doncs les bellíssimes fulles ocres i daurades que cauen silents dels arbres acaben dansant la mateixa dansa que els àngels que m’envolten.

Hi ha veritats que només poden ser revelades quan el fora i els dins esdevenen u. Torno a mirar la imatge del Buda, ell segueix impertorbable en la seva serenitat, però el seu somriure en canvi ha deixat de ser enigmàtic. Reposo la meva mirada en la seva i així sé que hi ha un lloc on totes les fatigues humanes troben consol, on totes les preguntes que angoixen la ment troben resposta, i on els grans ideals que sempre han inspirat els homes i les dones més avançats de la família humana com la Bellesa, el Coneixement i l’Amor (així, en majúscules) més enllà de ser un mite en el petit i encerclat àmbit  de la ment, son una realitat viva, encara més son la mateixa Vida que vibra en cada àtom de substància, i que ens conforma en la nostra realitat última i definitiva. No, no som simples productes de l’evolució biològica abocats a la decrepitud, la mort i el no-res. No, no som criatures llançades a la línia del temps cruel que com un tràgic forat negre acaba devorant tota forma de vida. Som una manifestació específica de la vida que sempre ha sigut i sempre serà, una part insubstituïble d’aquest cosmos que ens acull i del qual formem part.

El cel, com la felicitat, no cal buscar-lo, no cal perseguir-lo perquè ells son simplement el resultat d’una vida viscuda amb autenticitat, sentit i compromís. En una època com la nostra caracteritzada justament per la pèrdua progressiva del sentit de la vida, per l’augment alarmant dels índexs de depressió, i per la confusió generalitzada pel que fa a quins valors han de sustentar, motivar i il·luminar la pròpia vida, cal proclamar amb veu ben alta que no és en absolut necessari ni inevitable passar per aquest sofriment, que la major part del sofriment humà es conseqüència de la nostra ignorància i dels nostres errors, i també de la nostra negligència en no voler atendre les demandes de la nostra ànima de viure una vida en harmonia amb els valors elevats, eterns i perdurables que tots coneixem.

“L’ànima crida permanentment al seu reflex, la personalitat” transcrivia jo mateix en l’últim article d’ara fa quinze dies tot citant el mestre espiritual conegut com El Tibetà. L’ànima ens crida permanentment i cal  parar l’orella amb sensibilitat i obertura de cor i d’aquesta manera escoltar aquella veu que només parla en el silenci de la ment, aquella veu clara però subtil que pel sol fet d’escoltar-la ja ens omple d’alegria, ja guareix la major part de les ferides del nostre cor i ja ens dóna la capacitat de crear, de donar forma a allò que omplirà de sentit cada moment de la nostra vida.

El Buda que tinc al davant em segueix transmetent una serena alegria, i els àngels que omplen de llum la cambra on escric no solament segueixen dansant amb la seves presències subtils sinó que també omplen l’espai d’una música d’una bellesa indescriptible. M’inspiren una vida plena de bondat i harmonia, ells, gràcils germans experimentats en el camí de l’evolució.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 26 de novembre del 2006