dissabte, 30 d’abril de 2022

LECTURES ORIENTALS: EL BHAGAVAD GITA

 

Després d’haver presentat i comentat, en els dos articles precedents, dues de les grans obres de l’espiritualitat oriental, el Dhammapada, llibre sagrat del budisme, i els Upanishads, pertanyent a la filosofia vedanta, i que és la base espiritual i metafísica de l’hinduisme, avui comentaré el Bhagavad Gita, que en realitat forma part del mateix univers, doncs com diu un autor actual, Krishna Prem: “El Gita és un dels tres peus del Vedanta, els altres dos son els Upanishads i els Brahmasutras”.

El Bhagavad Gita forma part de la monumental obra Mahabarata, el poema èpic-espiritual més extens de la humanitat, i narra la batalla entre dos clans enfrontats. El camp de batalla on es desenvolupa la batalla es diu Dharma. Com el lector pot imaginar tot el text és simbòlic, dharma és un mot sànscrit que significa el propi deure, la recta acció. En un bàndol es troba el príncep Arjuna, que simbolitza la personalitat humana que busca el coneixement i el bé, en l’altra hi ha Duryodhana, l’encarnació del mal. Arjuna és un guerrer valent i noble, però es nega a combatre en veure que al bàndol enemic s’hi troben molts amics i parents. Aleshores comença un diàleg amb Krishna, la personalitat divina, que roman amb ell durant la batalla, i que el va conduint cap a la victòria, que no és altra que la victòria de l’ànima humana sobre tot allò que l’aparta del coneixement, l’amor i la bellesa. El Bhagavad Gita és doncs per damunt de tot un poema espiritual. Se’l situa devers l’any 500 AC, i de ben segur és l’escriptura sagrada més popular a l’Índia.

En castellà hi ha una trentena d’edicions de diferents editorials. I en català tenim l’extraordinària versió feta a partir de la traducció a l’anglès de Joan Mascaró, traductor també a la llengua de Shakespeare del Dhammapada i dels Upanishads.

Tots som Arjuna en el camí de la vida, i tots hem d’enfrontar en el nostre procés evolutiu la batalla contra l’ego i els seus agregats. Contra les passions i el desig. Ells ens son tan familiars que tot sovint ens neguem a anar a la batalla, ens neguem a assumir el dharma, el nostre deure, l’acció correcte, i com Arjuna ens lamentem: “En la nit fosca de la meva ànima em sento desolat. En la meva pròpia pena no veig quin és el camí”. Krishna, la suprema personalitat divina, ens fa esment, però, que “Hi ha una guerra que obre les portes del cel, Arjuna! Feliços els guerrers el destí dels quals és lluitar en aquesta guerra”. “Ofereix-me totes les teves accions i reposa la teva ment en el Suprem. Sigues lliure d’esperances inútils i de pensaments egoistes, i amb pau interior, esforça’t en la lluita”.

És el desig insaciable el que ens manté atrapats en aquest món il·lusori, i la ira, i l’egoisme, i les passions, que son tots ells els grans enemics de l’ànima. Només alliberant-nos d’aquests enemics que son dins nostre anirem més enllà de la confusió i del sofriment i assolirem la saviesa i la pau. “Quan la saviesa sigui teva, Arjuna, mai no et trobaràs confús, ja que veuràs totes les coses en el teu cor i veuràs el teu cor en mi”.

Krishna, l’etern, el Déu de tots els mons, és no solament el nostre mestre diví sinó també el nostre millor amic: “Ara t’estic revelant aquest ioga etern, aquest secret suprem: a causa del teu amor per mi i perquè soc el teu amic”. “Jo soc el camí i el mestre que observa en silenci; el teu amic i la teva protecció i el teu resguard de pau”.

El Bhagavad Gita és un llibre que sedueix a tota ànima anhelant, doncs tot ell és un ressò de la pròpia vida de l’ànima humana. Ell li retorna clar i pur la llum del seu propi esperit tot enfocant-lo en allò que és essencial. “Mira ara tot l’univers amb totes les coses que es mouen i les que no es mouen, i tot allò que el teu esperit anheli veure. Contempla-ho tot com a U en mi”. Aleshores, Arjuna, amb la visió desperta exclama:”Veig la resplendor d’una bellesa infinita que il·lumina tot l’univers”. “El cel i la terra i tots els espais infinits són plens del teu Esperit”.

En acabar de llegir el Bhagavad Gita hom té el sentiment de que en aquest poema “hi és tot”. Tot ell té un aroma, un sabor, una fragància altament poètic i espiritual. Un bàlsam per als cors afligits i un camí segur per als qui busquen la realització suprema. “I et parlaré a tu, Arjuna, d’aquesta saviesa i d’aquesta visió, que quan les hagis conegudes ja no et quedarà res més per conèixer”.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 7 d’agost del 2005


dimecres, 30 de març de 2022

LECTURES ORIENTALS: ELS UPANISHADS

 

Seguint les lectures de la tradició oriental que varem encetar en l’últim article d’ara fa quinze dies amb la presentació i comentari del Dhammapada, text fonamental del budisme, i pensant que el temps de vacances és un bon moment per endinsar-se en els textos fonamentals d’altres cultures i tradicions espirituals, avui parlaré dels Upanishads, que formen part de la literatura sagrada de l’Índia.

Contràriament a altres tradicions religioses i espirituals, no hi ha un fundador de l’hinduisme. La seva filosofia prové dels ensenyaments dels antics savis, anomenats rishis. D’ells provenen els Vedes, mot sànscrit que vol dir saviesa i que és la més antiga literatura religiosa de l’Índia. Segons la tradició la divinitat revelà oralment als rishis el conjunt dels escrits vèdics. La seva lectura ens revela que foren escrits per savis i poetes altament realitzats des del punt de vista literari i espiritual. Un dels més coneguts, el Rig Veda, probablement fou escrit entre el 2000 i el 1500 AC. Altres ho foren posteriorment, entre els 800 i els 400 AC.

Més tard altres rishis varen enriquir els Vedes amb els seus propis comentaris, fruit de llurs meditacions i realització espiritual. Son aquests comentaris que porten el nom d’Upanishads, i donada la seva importància han assolit la categoria d’obra pròpia, de forma semblant a com el Bhagavad Gita, que forma part de la monumental obra Mahabarata, el poema èpic-espiritual més extens de la humanitat, és conegut i publicat com a obra independent.

Tant és així que en els Upanishads hom hi troba el nucli de la filosofia vedanta. Tracten sobre el significat i la naturalesa de l’univers i presenten la divinitat com una realitat absoluta o principi còsmic anomenat Brahman (l’Absolut). Exploren en les més diverses direccions el contingut metafísic de la revelació vedanta. En general son textos breus escrits en prosa, per bé que alguns intercalen també alguns versos.

Els Upanishads foren coneguts a Europa i a occident a través d’una primera traducció al llatí feta per Anqueil Duperron el 1802, que fou publicada a París. Aquets “Himalaies de l’ànima” com també se’ls ha qualificat, feren exclamar al filòsof alemany Schopenhauer: “Llegir-los ha estat el consol de la meva vida i ho serà de la meva mort”.

Els poetes i savis que escriviren els Upanishads ens mostren que només una elevació del pensament i de l’emoció, i després una experiència interior que ens porti més enllà de la ment i del món sensorial, de l’irreal maia, ens pot fer conèixer la Realitat última, Brahma, a través de la unió amb ell. Quan ens elevem al millor de nosaltres mateixos, quan ens submergim en la nostre essència és quan esdevenim u amb Brahman, i tot coneixement ens és revelat, car som aquest coneixement. Per això el savi de l’Upanishad que ha dissolt tots els vels de l’ego i ha realitzat la consciència de la unitat diu simplement: “Jo sóc Ell”. o encara més: “Qui coneix Déu esdevé Déu” com diu el Mundaka Upanishad.

Aquesta no-dualitat que és el testimoni últim de tot el Vedanta i dels Upanishads en particular queda reflectit en aquests versos del Mahanarayana Upanishad: “Transcendint tots els mons, tots els éssers, ultrapassant l’espai i els límits del cel, Senyor de tot el que és, el primogènit de la veritat, a través de si mateix, en si mateix, ha arribat a si mateix”. O També en aquestes paraules de l’Isha Upanishad: “en aquell que ha reconegut l’univers en el centre mateix del seu jo, i a si mateix en el cor de l’univers... en aquest espai del cor, idèntic als espais eterns...”

Igual que després trobarem en d’altres tradicions espirituals, com ara els sufís, el savi dels Upanishads que ha atès la realitat última, el misteri del qual “les paraules se’n tornen perquè no poden arribar-hi” ens insisteix una vegada i una altra que Brahman, la realitat que tot ho transcendeix, cal buscar-la en el cor: “Tan immens com l’espai de fora, ho és aquest espai interior al cor: allà es troben tots els mons, el cel i la terra, el foc i el vent, el sol, les estrelles, la lluna i els llamps, tot...” I també en aquest testimoni, definitiu i corprenedor, igualment del Chandogya Upanishad que es converteix en una crida sublim per a tot sincer buscador: “Sí, aquesta llum que ultrapassa el firmament, que brilla transcendint-ho tot, més enllà dels mons més llunyans, sí, aquesta llum és la mateixa que brilla en el cor de l’home”


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 24 de juliol del 2005


dilluns, 28 de febrer de 2022

LECTURES ORIENTALS: EL DHAMMAPADA


Totes les tradicions espirituals i religioses del món son tradicions de saviesa. El buscador que penetri l’essència dels seus escrits sagrats, anant més enllà de la seva literalitat s’amararà de saviesa i assolirà el veritable coneixement, aquell coneixement que la forma amaga en la seva aparença enganyosa i il·lusòria. Maia, en diuen els orientals del miratge del món fenomènic, impermanent i sempre canviant, la falsa il·lusió o engany que la ment no il·luminada percep com a única realitat. Maia, en oposició a allò immutable, essencial i absolut, a allò veritablement real és també una crida al ser humà a abandonar com a únic el món dels sentits, i comprometre’s amb la recerca del si mateix més profund i de la realitat última de les coses.

El Dhammapada, traduït com  “Camí de la saviesa” o “Sendera de la Perfecció” és un dels llibres sagrats del budisme, i un dels més antics de la humanitat. Escrit en llengua pali, recull directament les paraules de Buda, que varen ser recopilades pels seus deixebles al llarg dels quaranta cinc anys de vida pública després d’haver assolit la il·luminació. És considerat una joia de la literatura budista, i és un llibre molt popular en tots els països on el budisme hi és present gràcies al seu estil directe i entenedor, un estil que Joan Mascaró va definir de “sublim simplicitat”. A través de més de quatre-cents versos o sentències va indicant el camí que porta al ser humà de la ignorància a la saviesa, de l’esclavatge a la llibertat, del sofriment a la felicitat psicològica i espiritual, o Nirvana.

Però no solament als països de tradició budista és conegut aquest llibre. A Occident es coneix una versió en llatí de l’any 1855 a càrrec de V. Fausboll. Des d’aleshores les edicions fetes per erudits orientalistes han estat constants. En llengua catalana i en llengua anglesa brilla amb llum pròpia Joan Mascaró, mallorquí autoexiliat a Anglaterra arran de la guerra civil espanyola, qui fou gran erudit, escriptor, conferenciant, professor de pali i sànscrit a la universitat de Cambridge, personatge admirat arreu del món per les seves traduccions a l’anglès del Dhammapada, el Bhagavad Gita, i els Upanishads entre altres grans obres de la literatura sagrada d’orient. En català tenim una magnífica edició feta a partir de l’edició anglesa de Joan Mascaró i publicada per l’Abadia de Montserrat. També hi trobem extractes en el seu llibre “Llànties de Foc” d’Editorial Moll, una selecció de pensaments de contingut espiritual procedents de totes les cultures i tradicions espirituals. I també en el seu llibre “Diàlegs amb l’Índia”, publicat per Proa.

Buda, al meu parer, ha estat el gran psicòleg de la humanitat. Ell feu el camí complet, arribant a les profunditats de l’ànima humana, a les causes del sofriment i a la descoberta del camí que mena vers la llibertat interior, l’harmonia i el goig sublim. El Dhammapada comença amb aquesta sentència: “Allò que som avui prové dels nostres pensaments d’ahir, i els nostres pensaments actuals construeixen la nostra vida de demà: la nostra vida és la creació de la nostra ment”.

El seu estil directe i senzill no l’impedeix expressar-se amb una bellesa exquisida: “Així com l’abella recull l’essència de la flor i se n’allunya sense destruir-ne la bellesa ni el perfum, així el savi peregrini en aquesta vida”. O també: “Com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l’ànima del savi quan escolta les paraules del DHAMMA”.

Buda remarcà que és un mateix qui es crea el sofriment, i que és un mateix qui se n’ha d’alliberar, amb esforç i disciplina: “”L’Esperit en l’home és el qui ajuda la seva ànima: com podria haver-hi ajuda des de fora?” I també: “Desperta per tu mateix, pel teu Esperit; entrena’t per tu mateix. Així emparat en el teu Jo, i sempre alerta, viuràs en suprema joia”.

Cinc-cents anys abans que Jesús, ja proclamà el valor suprem de l’amor, tal com ho han fet tots els profetes i mestres espirituals: “L’odi mai no s’atura amb l’odi. L’odi s’atura amb amor. Aquesta és l’antiga i eterna llei”. I també: “Venç la ira amb l’amor, venç el mal amb el bé, venç el gasiu amb la generositat, venç el mentider amb la veritat”

Buda, en assolir la il·luminació sota l’arbre bodhi va exterioritzar la joia del Nirvana, de l’alliberament de tots els condicionaments mortals en aquests versos del Dhammapada: “Endebades he seguit els cicles de moltes vides sempre a la recerca del constructor de la casa de la vida i de la mort. Que miserable és la vida que ha de morir. Però ara t’he vist, constructor: mai més no tornaràs a construir aquesta casa. Les bigues son trencades, la carena de la ignorància està destruïda. La febre dels desigs és passada, car la meva ment mortal ha anat a la joia de l’immortal Nirvana”.

 

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 10 de juliol del 2005


diumenge, 30 de gener de 2022

EVOLUCIÓ: ARRIBAR A SER


Les últimes teories científiques ens mostren una imatge de l’univers molt allunyada de les idees creacionistes que hem rebut de la nostra cultura, fonamentades en mites religiosos on un déu totpoderós fa sortir del no-res l’univers en un instant còsmic que dura sis dies, i que una vegada feta la feina es retira a descansar i a contemplar, tot cofoi, la seva obra: una obra perfecta, on els cossos celestes orbiten de forma sincronitzada dins una lògica insuperable de mecànica de rellotgeria a escala còsmica. Un univers estable i fonamentalment immutable.

Les teories evolucionistes, per contra, ens mostren un univers dinàmic, en constant evolució, orientat en el que en podríem dir un “arribar a ser”, o tal com deia Teilhard de Chardin un univers que respon a la crida del seu creador a unir-se amb ell en la plenitud de l’amor. Lluny d’un univers ordenat i acabat, avui sabem que el que predomina en el cosmos és el caos, amb pinzellades concretes d’un cert ordre, i que la vida, tal com la coneixem és una mínima anècdota, gairebé una excepció en la història de l’univers, xifrada avui entre tretze i quinze mil milions anys, en un vast espai on hi “conviuen” unes cinquanta mil milions de galàxies.

Dins d’aquestes magnituds que desborden tot sovint la capacitat imaginativa y conceptual de la ment humana hi ha no obstant algunes coses que sí sabem i quin coneixement ens pot ajudar en la nostra quotidianitat a ser persones més completes i felices.

Des de l’inici de l’univers amb les partícules elementals i els primers àtoms més o menys estables i les molècules resultant de la seva unió, trobem que aquesta, la unió, és una constant fonamental en el procés evolutiu. Evolució pot ser vista com un procés d’unions encadenades. Àtoms, molècules, macromolècules, bactèries, reaccions químiques que uneixen elements en estructures més complexes com els aminoàcids... i la vida! En qualsevol esser viu veiem com el tot és sempre superior a la suma de les parts. Els essers vius, en tant que unitats complexes no els podem pas explicar atenent-nos només a la integració dels elements que els composen o referint-nos únicament a les lleis de la química, puix que si fos així ja estaríem creant sers vius a partir dels seus elements, i sabem que això ara per ara és impossible.

És aquí on voldria servir-me de l’analogia per situar-me directament en la realitat humana pel que fa al seu àmbit de relacions, i sostenir la tesi que com a sers humans creixem també en un procés d’unions en els diferents nivells que composen la vida humana. Així sabem que com a sers socials creixem i ens realitzem en la mesura que ens relacionem, i que la qualitat de les nostres relacions és un factor de primer ordre pel que fa a la nostre plenitud com a sers humans. Com més comunicació i afecte hi ha en les nostres relacions més nivell d’unió i més ens enriquim. La més enriquidora de les relacions humanes és la que es dóna en la relació de parella on gràcies a la unió per amor es crea una nova realitat interior, realitat que no solament no destrueix les parts implicades en la unió sinó que com a fecunda matriu les fa més completes en la seva humanitat. Novament doncs veiem que la resultant de la unió, el nosaltres nascut de l’amor, és sempre més que la suma de les parts.

L’amor de parella, doncs, quan s’estableix com una sòlida unitat espiritual és un factor determinant en la nostra evolució personal, i la seva vivència és el gresol on es pot experimentar tot allò que ens fa créixer veritablement en el sentit de donar-nos l’oportunitat de conèixer i desenvolupar aquells trets que fan de nosaltres sers més complets i amorosos.

També a nivell intern, intrapsíquic, hi ha una unió que ens crida per tal de fer-nos sers més evolucionats. Ens referim a la unió  dins nostre de l’anima i l’animus tal com va expressar acertadament en el nostre temps el psicòleg Jung, la integració dels trets psicològics contrasexuals en un mateix, o sia la integració dins nostre dels trets i habilitats que fins ara la nostra cultura assignava al sexe contrari. Homes sensibles i carinyosos que acaronen tendrament els seus fills, assumeixen amb naturalitat les tasques domèstiques i es relacionen en un pla d’igualtat amb la seva parella abandonant el tòpic de l’agressivitat i el domini masclista, i dones decidides, cultes, actives, feliçment allunyades del patró de dona passiva i submisa que delega les decisions en la seva parella conformen tan sols petits exemples del canvi que es produeix quan realitzem aquesta unió en el nostre interior.

L’evolució es desenvolupa mitjançant la unió d’elements en totalitats cada vegada més elevades. Podríem dir que mitjançant la unió allò que és, és més, i ara que ho sabem el repte per a nosaltres, humans del segle XXI, és tan engrescador com ho son les possibilitats que hi albirem.

 

 Publicat al Dominical del Diari de Girona el 5 de febrer del 2006