EL MÓN ÉS DINS NOSTRE

Tots nosaltres tenim una manera “d’estar” en el món. En el nostre espai més íntim i personal com ara a la llar anem modelant un petit món que acaba sent l’expressió de la nostra realitat interna, un espai que és l’expressió no solament dels nostres gustos i del nostre sentit estètic, sinó que també hi son presents continguts ideològics, creences personals, etc. Així quan entrem a casa d’algú i ens fixem en la decoració, els llibres, els quadres o cartells de la paret ens és fàcil fer-nos una idea ni que sigui parcial de les creences i valors de la persona que hi habita.

Les nostres creences i els nostres valors són un patró que va configurant progressivament la nostra personalitat. Són el conjunt de conceptes que ens donen una particular visió del món doncs son el filtre de la nostra percepció. Tenen el poder de fer-nos sentir, per exemple, que aquest planeta és un lloc acollidor en quin cas viurem la vida amb una actitud bàsica d’obertura, d’expansió i de relacions fecundes, o contràriament poden fer-nos veure i sentir el món com un lloc inhòspit la qual cosa ens portarà a prendre una actitud de desconfiança i tancament tot limitant les possibilitats d’una vida plena i enriquidora.

Les nostres creences determinen en gran mesura la qualitat de la nostra vida quotidiana, l’abast de les nostres expectatives, i també la intensitat dels nostres prejudicis. Les nostres possibilitats i les nostres limitacions vénen donades gairebé sempre per les nostres creences personals, i també per la forma com ens parlem a nosaltres mateixos, per la qualitat, estructura i contingut dels nostre diàleg intern.

I si podem considerar que les nostres creences tenen un ingredient dramàtic és perquè moltes d’elles són inconscients. I el nostre inconscient, sempre amatent a que les nostres creences siguin coherents amb les nostres vivències tindrà cura de que el nostre món exterior reflecteixi fidelment el nostre món interior. Introduïdes dins nostre en la llunyania de la nostra infància a través de la interacció amb els pares, mestres, educadors i ambient social, les hem anat integrant de tal manera en la nostra estructura psicològica que han esdevingut per a moltes persones dogmes, pilars fonamentals de la seva particular manera de veure i de viure la vida i el món.

És per això que l’anàlisi i qüestionament de les nostres creences esdevé indefugible si volem eixamplar l’horitzó de la nostra vida. Creences com "La vida és lluita i sofriment", "La felicitat dura poc", "Tots els homes són ..." (o totes les dones són...) formen part del voluminós catàleg de creences limitadores que en l’àmbit cultural, social, religiós, sexual, racial, econòmic, amorós, etc. ofeguen el nostre normal i feliç creixement i converteixen la vida humana en una experiència gris i mediocre. Aquest tipus de creences aboquen inevitablement a un inacabable monòleg intern que justifica les nostres experiències desgraciades i reforcen, en un procés continu de realimentació, les creences en qüestió.

Però les creences es poden canviar. Primer caldrà identificar-les. Després discriminar quines són en el moment present de la nostra vida aquelles que ens beneficien, que ens expandeixen, que són un factor de creixement; i aquelles que ens limiten, que ens bloquegen, que no ens deixen seguir avançant. Per a transformar una creença negativa en una de positiva ens haurem de preguntar primer quin valor té per a nosaltres en el moment present, i si estem realment disposats a canviar-la doncs una creença negativa per paradoxal que sigui també pot significar un "avantatge" per a nosaltres com a justificant de la nostra indigència o peresa.

Escollim ara la nova creença que capgiri en sentit positiu la vella creença, i que estigui fonamentada en l’amor, la confiança en el procés de la vida i la seguretat en els nostres recursos interns.  "La felicitat dura poc" la canviarem per "Tinc el poder de crear una vida feliç mitjançant pensaments i actes positius". "No valc gaire res" la canviarem per "Sóc digne d’amor i respecte" i també “Dins meu tinc els recursos necessaris per a portar a terme tot allò que em proposi”. Són exemples. Repetim la nova creença amb esperança, la visualitzem, ens obrim al seu poder transformador. Acceptem que som els constructors de la nostre vida, els artífexs del nostre destí. No ens permetem caure en el victimisme o el desànim.

Aviat ens adonarem que el món és dins nostre, doncs el món extern anirà canviant a mesura que anem canviant les creences limitadores i els pensaments negatius, i nous horitzons cada vegada més engrescadors s’obriran per a nosaltres com una albada alegre i lluminosa.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 4 de febrer del 2007

MIRATGES PSICOLÒGICS

El cor és el centre de la vida, deia en l’últim article d’ara fa quinze dies, posant de relleu com el sentit últim d’identitat rau en aquest centre energètic, poderós i en certa manera misteriós, que anomenem tant en sentit metafòric com en sentit literal el centre del cor. Avui dic, tot és a la ment. Qualsevol acció humana, qualsevol gran construcció sorgida de la mà de l’home ha tingut el seu origen en un pensament. Això que ara sembla ben obvi ja ho digué Buda fa dos mil cinc-cents anys i amb l’adveniment de la psicologia científica Occident ha pres consciència de la importància d’aquest enunciat. Que ningú hi vegi cap contradicció amb el que parlava en l’article passat; tot és a la ment. sí, però en la ment connectada i integrada amb les energies del cor, que juntament amb un actuar d’acord i amb harmonia amb els dos centres esmentats ens farà persones completes i alliberades de la guerra civil interior que tan sovint veiem en homes i dones al nostre voltant on la ment i el cor estan en conflicte permanent quedant abocats a un estat neuròtic ple de sofriment i a un dispendi sagnant de les seves energies vitals. Per tant l’harmonia dels aspectes físic emocional i mental, o sia una personalitat integrada, és el primera fita de tota persona interessada en el seu benestar psicològic.

La ment és víctima tot sovint de miratges que ella mateixa es construeix. Aquests miratges, dels que qualsevol psicòleg clínic en pot donar fe, son la causa del 80% del sofriment humà, i per tant ens el podríem estalviar si coneguéssim una mica més el funcionament de la psique humana i tinguéssim la voluntat d’avançar en el camí del autoconeixement. També son la causa aquests miratges, o vanes fantasies mentals, de l’estat d’indigència psicològica d’algunes persones per a les quals sembla que la vida no els aporti res de positiu instal·lades com estan en un bloqueig crònic pel que fa al seu creixement com a persones. Una de les trampes mentals que veig que afecten més fàcilment a moltes persones és la de creure’s de forma totalment acrítica i passiva les pròpies limitacions. De limitacions tots tenim les nostres, però utilitzar-les com a excusa per no seguir avançant en el camí de la vida és una pobre manera de viure-la. La frase “jo sóc així” a la que ja vaig dedicar un article fa alguns anys, amaga tot sovint una negativa a seguir creixent i a respondre positivament i creativament als reptes de la vida. La responsabilitat al capdavall no és altra cosa, tal com ens suggereix la seva etimologia, que l’habilitat de respondre (respons-abilitat) a la vida, als reptes que ens planteja contínuament. És en aquest sentit que cal emmarcar l’acarament amb les pròpies limitacions. És en la relació i interacció amb les altres persones on aquestes surten a la llum. Però les limitacions personals tot i que sempre seran presents en la nostra vida, no son en cap cas una situació estàtica, un límit infranquejable, una realitat tràgica a la que cal sotmetre’s resignadament, sinó que més aviat ens indiquen un camí, un full de ruta, una línia de treball sobre nosaltres mateixos, un repte, una crida de la pròpia vida a anar més enllà per tal d’anar eixamplant l’espai d’un cercle que no és rígid ni inamovible, sinó ben al contrari flexible, expandible, sotmès tan sols a les limitacions dels miratges o falses percepcions i creences de la nostra ment.

Igualment hem d’entendre que molt del sofriment emocional i psicològic que patim és provocat per una errònia interpretació i ubicació dels esdeveniments i circumstàncies de la nostra vida. El filòsof llatí Epictet deia que és més important la manera com ens expliquem a nosaltres mateixos els esdeveniments de la vida que no pas els esdeveniments en si, posant de relleu que tot sovint som nosaltres mateixos els qui fem que una vivència sigui una experiència agradable o dolorosa, profitosa o estèril, en funció de com ens l’expliquem. En situacions que ens poden abocar a un estat de frustració, o en esdeveniments que poden afectar significativament la nostra autoestima, aquest enunciat d’Epictet esdevé d’una gran importància i ens mostra com el pensament positiu i optimista és un acte creatiu que ens farà més capaços i feliços, doncs vulguem o no, per bé o per mal, constantment estem creant en la nostra ment les condicions de la nostra existència i la qualitat de la nostra vida emocional i psicològica.

Ens interessa doncs estar molt amatents a no deixar-nos portar de forma mecànica pel “m’agrada-no m’agrada” tan pròpia de l’ego i deixar d’actuar reactivament, tot aprenent a aturar-nos davant de cada situació de la vida, o de cada pensament que sorgeixi en la nostra consciència, i amb plena atenció decidir, des del discerniment i la llibertat, com interpretem aquella situació, o si donem acolliment a aquell pensament dins nostre o decidim potser transformar-lo de manera que estigui més d’acord amb els nostres anhels i sigui un factor de benestar emocional i psicològic.

 

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 18 de juliol del 2004

 

CRITICAIRES

La capacitat crítica és un aspecte fonamental en el conjunt de les capacitats humanes, i un factor cabdal pel progrés d’una cultura i una civilització. És impensable el progrés en la cultura sense el cultiu intel·lectual de la capacitat crítica, i totes les branques de la ciència la necessiten per igual. Tant en les anàlisis teòriques de filòsofs i assagistes com en la política i en els processos d’investigació científica, la capacitat crítica per analitzar, avaluar, comparar i actuar adequadament és una condició indispensable. Aquesta seria la vessant pública o acadèmica de la crítica.

A nivell de les relacions interpersonals la crítica és tota una altra cosa, i el ser humà s'hi mostra força vulnerable. Atrapat com està en la màscara que ha anat bastint al llarg dels anys producte de les seves vicissituds existencials i de la seva interacció amb el món ja des de la seva primera infància, és especialment sensible als comentaris i expressions que qüestionin la imatge amb la qual es vol presentar davant als altres, doncs és una imatge que per un costat ha anat forjant de forma laboriosa i per altra està tan identificada amb ella que qualsevol crítica que li arriba la percep com un atac a la seva identitat, a la seva persona.

Òbviament els personatges públics, autors, actors, artistes, polítics, etc. han de conviure amb la crítica de forma constant. A l’altra costat hi ha o bé el crític professional o bé el criticaire. Hom diu que el crític professional ha de saber més del tema que critica que no pas el propi artista o autor a qui destina la seva crítica. Llegint crítiques literàries o artístiques és fàcil percebre la línia divisòria entre la crítica professional, fonamentada en un sòlid coneixement i en una ben cultivada sensibilitat, i la crítica fàcil i banal sorgida dels propis prejudicis del crític o fins i tot de les seves simpaties o antipaties vers el personatge o obra objecte de la seva crítica.

A un nivell més immediat hi trobem el criticaire quotidià. Per un costat tenim el perfeccionista que fent honor a la seva condició ho critica gairebé tot doncs poques son les coses o situacions que poden arribar a complaure el seu nivell d’exigència. Cal tenir paciència i una certa commiseració vers ells, doncs el perfeccionisme patològic és un dels estats neuròtics que més sofriment provoca a les persones que el pateixen. Com en tantes coses aquí també la línia divisòria entre una sana exigència de feina ben feta i un perfeccionisme neuròtic és una qüestió de grau.

Per altra banda trobem els que podríem anomenar falsos perfeccionistes. Son aquells criticaires que exerceixen la seva passió desmesurada des de l’aparent convenciment de la seva perfecció. Però la psicologia humana és complexa, i tot sovint el que passa en realitat és que el criticaire és una persona insegura que s’amaga rere la crítica, o una persona amb baixa autoestima que ho compensa fabricant-se una autoimatge idealitzada d’ella mateixa, una autoimatge fantasiosa on hi aboca el revers de les seves mancances, reals o imaginàries, que tant el fan patir. Però la realitat és molt tossuda, i si per la boca mor el peix, en la seva incontrolada compulsió a la crítica permanent hi descobrim una persona que necessita reconciliar-se amb la seva realitat interna, i en aquest descobrir-se, potser amb l’ajuda d’un professional, hi trobarà no solament aquells bloquejos que distorsionen la seva visió de les persones i de la realitat sinó també un munt d’aspectes positius que ignorava d’ella mateixa, doncs hem de tenir present que quan una persona es fabrica una imatge idealitzada i neuròtica d’ella mateixa, que no es correspon amb la seva realitat interna i externa, és bé per fugir bé per ocultar-se aspectes d’ella mateixa que la fan patir o que li desagraden profundament, però amb l’inconvenient que al fabricar-se aquesta màscara també s’està ocultant a ella mateixa tot el seu potencial positiu, tots aquells aspectes del seu ser que la farien sentir bé i que l’ajudarien a créixer i a expandir-se però que el seu complex d’inferioritat no li permet percebre.

Hom s’acaba allunyant del criticaires, d'aquests garlaires impenitents que amb la seva negativitat acaben malmenant per esgotament amistats i relacions afectives. Son com un disc ratllat dels d’abans, dramàticament encallats en un punt del seu creixement psicològic i de la seva capacitat de relació, repetint fins al fastigueig la seva cançó enfadosa. Vostè, no és pas d’aquests, oi?

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 19 d’agost del 2007

LES FRONTERES DE LA MENT

És la ment un mer subproducte del cervell? La ment en tant que consciència, que ego, té una vida independent de l’estructura física que li dóna suport? L’ànima en tant que psyché és una simple fusió de neurones del cervell? Això és el que pensa Francis Crick, Premi Nobel el 1962 pel descobriment de l’estructura molecular de l’ADN, la doble hèlice que conté els secrets de la vida. Segons Crick la consciència neix de reaccions bioquímiques del cervell, i per tant tota idea d’una ànima immortal és pura fantasia.

Pels qui no compartim aquest plantejament és un bon moment per recordar que el coneixement humà és sempre provisional, a més de parcial. Avui dia és inexcusable per a qualsevol persona culta seguir tant com li sigui possible l’evolució de les neurociències i també dels postulats de la física i la mecànica quàntica. Però cultivar una visió global i actualitzada del coneixement no vol pas dir que ens haguem d’adherir automàticament a l’últim suposat descobriment revolucionari, doncs les neurociències son un terreny tot just encetat, i el fet que sigui una autoritat científica qui es posicioni en un sentit concret no ens hauria pas de fer perdre la perspectiva de la provisionalitat de tot coneixement, el qual avança a ziga-zaga, amb alts i baixos, i en qualsevol moment, com ens ha demostrat la història, sorgeix un nou paradigma, una nova visió de la realitat que invalida o relativitza tot el que s’havia donat per bo fins aquell moment.

De fet quan Francis Crick va publicar aquest article a la revista Nature Neuroscience a l’any 2003 va provocar un gran rebombori a nivell mundial. Molts científics es varen oposar als seus postulats. Michael Reiss, científic i professor de la Universitats de Londres, a més de religiós, va objectar: “Allò que Crick ha descobert son els components neurològics de la consciència. És com dir que una catedral és simplement un conjunt de pedres i vidrieres. Seria tanmateix una constatació ben simplista”.

Sigui com sigui és obvi que la consciència, la ment, necessita del hardware per ser operativa en aquesta nostra dimensió fins al punt de funcionar com una unitat indivisible. De la ment no en coneixem els límits, però pel que fa a les seves prestacions sembla clar que estem tot just a les beceroles. El biòleg  anglès Rupert Sheldrake sosté la hipòtesi que a més dels camps que ja coneix la ciència -el camp gravitacional, el camp electromagnètic, etc.- hi han també en la naturalesa camps morfogenètics, que defineix com “estructures organitzatives invisibles que motlluren o donen forma a coses tals com els cristalls, les plantes i els animals, i que també tenen un efecte organitzat en la conducta”. Aquests camps morfogenètics contenen informació recopilada de tota la història i l’evolució del passat, quelcom semblant a la memòria racial de Freud o l’inconscient col·lectiu de Jung. Els nostres cervells vindrien a ser doncs, diu Sheldrake, com aparells de televisió, i els camps morfogenètics ens transmeten informació com ho faria un canal televisiu. Això potser explicaria fenòmens com el fet que una persona en estat d’hipnosi comenci a parlar llengües estrangeres que no coneix o que fins i tot que ja han desaparegut, o que en aquest estat una persona del altra banda de l’Atlàntic doni detalls d’una altra completament anònima que visqué a França o a Anglaterra el segle divuit, informació que després ha estat comprovada a través de partides de naixement, etc.

Avui dia les analogies entre la ment i el cervell i els ordinadors son inevitables. Sabem que el cervell processa informació amb una capacitat infinitament superior a qualsevol ordinador, tant en volum d’informació com en rapidesa. Un experiment que vaig llegir fa anys explicava com a una persona en estat d’hipnosis se li varen donar ordres post-hipnòtiques -o sia a realitzar després d’haver sortit de l’estat hipnòtic- a través d’una veu gravada que amb procediment informàtic s’havia voltejat literalment, o sia que s’escoltava a l’inrevés. Saben com es sent una gravació així? Doncs totalment inintel·ligible. Doncs bé, el cervell-ment de la persona sotmesa a l’experiment processà correctament la informació rebuda d’aquesta forma tan heterodoxa i realitzà la suggestió rebuda.

Les fronteres de la ment son ara per ara inabastables, i el ser humà, si assoleix de superar la seva perniciosa tendència a l’autodestrucció del planeta i d’ell mateix a través de l’ambició de poder desmesurada, del conflicte i la guerra, arribarà, mitjançant la penetració en el coneixement pur, a ser veritablement com un  déu. Ja ho va dir tot preocupat Jahvè quan va veure que Adam i Eva havien menjat del fruit de l’arbre del coneixement: “L’home s’ha tornat com un de nosaltres, ja coneix el bé i el mal! I si ara agafa el fruit de l’arbre de la vida, el cull i el menja, viurà per sempre! Llavors Jahvè-Déu va expulsar l’home del jardí de l’edèn”. Mira que n’era de gelós aquest Jahvè...

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 16 d’abril del 2006

ACTUAR O REACCIONAR

 

El procés de fer-nos persones més completes, més humanes i més realitzades és igualment un procés cap a la llibertat, cap a la llibertat interior, psicològica, que és la més difícil d’assolir i que és la que al capdavall fa possible la llibertat exterior, social i política. Tot sovint he defensat en els meus escrits el fet que és del tot il·lusori pensar en una societat lliure, pacífica, justa i progressista sinó és una societat formada per persones lliures i pacificades en el seu interior. La psicologia del ser humà és complexa perquè sofisticades i elevades son les potencialitats que està cridat a expressar en el seu esdevenir evolutiu, i també perquè son molts els esculls que ha de superar per tal de poder expressar la seva plena humanitat. Tant l’antiga psicologia oriental, vinculada a formes espirituals i religioses com el budisme i l’hinduisme, com la moderna psicologia occidental ens han posat al descobert que la veritable realització i plenitud humanes passa per assolir un nivell elevat de llibertat interior, i que aquesta està fortament condicionada per les nostres experiències infantils, per la forma en que les hem interioritzat i per l’habilitat per integrar de forma positiva les experiències de la vida adulta.

Des d’aquesta perspectiva voldria en aquesta ocasió reflexionar sobre una de les maneres en que solem expressar el nostre grau de llibertat interior i també els nostres condicionaments. Si observem al nostre voltant, les persones amb les que ens relacionem, i també i sobretot si ens observem a nosaltres mateixos veurem que la majoria de les vegades ens limitem a reaccionar a estímuls que rebem, estímuls externs provinents de la interacció amb altres persones, o estímuls interns provinents del nostre interior, de la nostra psique. Per exemple, una persona ens diu quelcom que considerem ofensiu i automàticament ens sentim ferits i actuem de forma purament reactiva, bé amb agressivitat o potser quedant bloquejats i deixant-nos arrossegar pel ressentiment. O tal vegada estem intentant deixar de fumar i quan es presenta el mono ens deixem arrossegar cap a un estat d’ansietat limitant-nos a reaccionar automàticament sense que, aparentment, tinguem cap altra sortida que una reacció d’angoixa.

Però el cas és que quan ens limitem a reaccionar de forma automàtica davant d’un fet, d’una situació, d’un estímul o d’una sensació no som en absolut nosaltres mateixos, sinó que ens deixem posseir per l’estímul, som l’estímul, quedem totalment alienats i ens allunyem de la nostra llibertat interior i del nostre ser real. El filòsof Krishnamurti té l’habilitat de desemmascarar de forma magistral els mecanismes psicològics que ens fan actuar de forma mecànica, inconscient, i ens adverteix que mentre no assolim la plena consciència no podrem ser veritablement lliures. Tots els grans savis han insistit en aquest punt, com ara el gran i enigmàtic Gurdjieff que considerava que els humans, en l’actual moment evolutiu, no son més que robots. Igualment el budisme parla de "despertar" d’aquesta mena de somnolència en la que vivim, d’aquest "ser pensats" i “ser viscuts” pels estímuls externs i interns en comptes de pensar i actuar per nosaltres mateixos.

Actuar, en tant que oposat a reaccionar, vol dir l’acció que sorgeix lliure i espontània, però també reflexiva i equànime quan estem situats en el nostre jo central i perquè això sigui possible haurem d’haver pres possessió de nosaltres mateixos. Pot semblar sorprenent aquesta afirmació, però la realitat és que moltes persones passen per la vida sense que s’hagi produït aquest estat psicològic, no arriben a ser mai ells mateixos, no arriben mai a posseir-se plenament, i en conseqüència  les seves accions estan dramàticament condicionades i distorsionades pel contingut conflictiu de la seva psique, per les compulsions de la seva ombra, i per tot el conjunt d’aspectes o subpersonalitats no integrades que provoquen caos i falta d’harmonia, o sia núvols, xàfecs i tempestes que priven que el sol interior, el  jo essencial pugui il·luminar i fer fèrtil els diferents aspectes que conformen la  psique i l’existència.

L’acció es l’instrument que ens permet fer real els nostres somnis i els nostres desigs, que transforma la intangible energia mental en palpable realitat material. Però perquè les nostres accions puguin ser veritablement actes creatius que ens portin a la realització i a la plenitud personal cal que siguin accions sorgides des de la llibertat interior i des de la connexió amb el nostre jo central, el nostre Si Mateix, accions alliberades i allunyades de la mera reacció, de l’actuar mecànic, inconscient, sonàmbul i confús, perquè, pot haver-hi plenitud, alegria, bellesa, amor i veritat en un actuar dominat per forces alienes al nostre jo real?

Publicat al Dominical del Diari de Girona el  26 de juny del 2005

CONFIANÇA BÀSICA

 

Tenir el sentiment que aquest món nostre, i fins i tot el conjunt de l’univers, és un lloc acollidor, de que vagi com vagi la nostra vida, amb totes les seves circumstàncies, serà quelcom positiu per a nosaltres, que finalment hi ha una força, una energia, una intel·ligència que farà que la nostra vida estigui curulla de sentit i significat. Sentir que la vida és un viatge vers una realitat més gran, de que som una consciència que s’expandeix constantment vers nivells superiors de comprensió, coneixement i experiència. I percebre-ho, tot això, com una sensació que abraça el conjunt de la nostra existència, una sensació profunda, implícita i no conceptual que cap circumstància de la vida ens pot prendre. Això és la confiança  bàsica.

Confiança bàsica és un concepte fonamental en la psicologia del desenvolupament infantil. Possiblement el primer en utilitzar-lo fou el psicoanalista nord-americà d’origen alemany Erik H. Erikson qui fou professor a Harvard i destacat autor d’obres sobre el desenvolupament humà. La confiança bàsica, segons Erikson, es desenvolupa en l’infant durant el primer any o any i mig de la seva vida, i és el resultat d’un entorn immediat càlid i acollidor. Òbviament l’entorn immediat es refereix principalment a la mare, encara que no en exclusiva. Si el pare i la mare proveeixen al nen d’una relació amorosa consistent i continuada, el nen desenvoluparà un sentiment que el món és un lloc segur per estar-s’hi, i que les persones son fiables i afectuoses. Si per contra els pares son desconfiats o maldestres en el tracte amb ell, si el rebutgen o li causen mal, si no atenen les seves necessitats immediates, el nen desenvoluparà una desconfiança que esdevindrà crònica i que arrossegarà tota la seva vida, amb totes les pertorbacions psicològiques i limitacions en el seu creixement que això significa.

Contemporani d’Erikson, Donald W. Winnicott (Erikson morí l’any 1989 i  Winnicott el 1971)  psicoanalista anglès, pediatre i afamat escriptor desenvolupà molt el concepte de confiança bàsica, que trobem sovint en les seves obres. Per tal que aquesta pugui arrelar en el nen Winnicott planteja un requisit previ que ell anomena "entorn sustentador", un entorn segur i amorós que fa possible en el nen una "continuïtat de ser". Quan l’entorn esdevé emocionalment inestable o conflictiu l’infant se sent impel·lit a generar estratègies de supervivència que provoquen la pèrdua del contacte amb el seu nucli, amb la seva naturalesa essencial, quedant distorsionat el procés natural de creixement fins a fer-lo una criatura, i més endavant un adult, temorenca i amb una marcada tendència al ressentiment, al victimisme i a la desconfiança crònica. El contacte físic és una part fonamental de l’entorn sustentador, doncs qualsevol nen necessita i li agrada esser agafat pel pare i la mare: tacte, temperatura i sensibilitat d’aquest contacte suposen un factor bàsic pel creixement i sà desenvolupament del nen. Amb aquest entorn sustentador el nen experimenta la confiança bàsica i experimentarà una continuïtat de ser que el farà un infant estable, feliç i ben equipat per arribar a desenvolupar les seves potencialitats en l’edat adulta.

Actualment A.H. Almaas, pseudònim de Ameed Ali, un físic i psicòleg kuwaití resident als Estats Units ha integrat el concepte de confiança bàsica en el seu sistema psicoterapèutic tot donant-li una dimensió metafísica. Segons ell l’ego constitueix una estructura psíquica que es basa en creences cristal·litzades sobre el que som i sobre el que és el món. En base a aquestes idees cristal·litzades producte d’una manca de confiança bàsica, i que actuen com a filtre distorsionador, és com ens percebem a nosaltres mateixos i percebem el món. Segons Almaas la confiança bàsica és la forma en que l’ànima sintonitza amb una llei fonamental de la realitat: el fet que la nostra existència com a entitats separades i aïllades és il·lusori i falç. També la confiança bàsica ens atorga un sentit innat de que la vida és fonamentalment benèvola, i que aquest benevolència és independent de nosaltres i dels nostres actes. Una mena doncs d’innocència primordial acompanya a aquells qui en els primers mesos de vida han tingut la fortuna de conservar intacte la confiança bàsica. Com que aquesta circumstància és poc habitual, el conjunt d’homes i dones pateix en un grau o un altre una distorsió del que és ell mateix, en la seva naturalesa essencial, i del que és el món. Assumim la perspectiva de l’ego en comptes d’assumir la perspectiva de l’ànima. L’ego en la seva lluita per adaptar-se i sobreviure ha creat una ficció i ens l’hem cregut. Ens cal, doncs, recuperar, mitjançant un treball psicològic, la perspectiva de l’ànima, del ser essencial, per tal de poder simplement ser, més enllà de l’actuar reactiu, de la desconfiança crònica, de la lluita amb nosaltres mateixos, i del temor.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el  30 d’abril del 2006

 LA FASCINACIÓ D’ORIENT

 

Quan l’escriptor britànic Ruyard Kipling va escriure la famosa frase: “Orient és Orient i Occident és Occident i mai no es trobaran” és obvi que no es podia imaginar, a les acaballes del segle XIX i a principi del XX, els canvis radicals que aviat es produirien en la civilització occidental. Canvis produïts per un costat per la industrialització i l’adveniment de l’era científica, però també pel cansament i fastigueig que produiria en molts individus la prominència del materialisme i el consumisme com a valor suprem sobre el qual fonamental l’existència humana. En aquest context l’encontre de la cultura europea i la cultura hindú i oriental en general ha estat acompanyat d’una fascinació mútua que ha provocat influències i processos de canvis a ambdós costats. Orient s’ha anat accelerant progressivament, i la seva forma de vida tradicional ha estat posada a prova, cedint en molts aspectes davant l’impacte de la tecnologia que els ve d’Occident. Per altra banda Occident ha trobat en la cultura, la filosofia i l’espiritualitat orientals un bàlsam per a la seva vida agitada i neuròtica, i també nous horitzons que venen a donar una resposta àmplia, fresca i lluminosa a les seves inquietuds interiors. Occident doncs ha anat abandonant a poc a poc la idea etnocèntrica de que tan sols hi ha una civilització en diversos graus de desenvolupament i ha anat acceptant la immensa diversitat de cultures que es despleguen en sentits diferents i el fet que el seu coneixement no fa sinó enriquir extraordinàriament la vida dels individus.

Hom diu que Orient es el cor i Occident el cap de la humanitat. També des d’una visió planetària es diu que Occident representa l’aspecte masculí, actiu i agressiu, i Orient l’aspecte femení, passiu i intuïtiu. Com tots els tòpics aquests també tenen una part d’exageració i una part de veritat. Els qui s’atansen a la cultura oriental ho fan per l’atractiu de la seva espiritualitat curulla de sensibilitat i bellesa, pels seus immensos coneixements de l’ànima humana i per la seva capacitat d’arribar a la saviesa per la via del cor.

La psicologia i l’espiritualitat son dos dels camps on de forma més clara s’ha produït, a Occident, una influx decisiu a causa d’aquest encontre. Un encontre que ha esdevingut finalment un maridatge que ha donat els seus fruits. La nova corrent de la psicologia anomenada transpersonal representa una clara síntesi dels coneixements d’Orient i Occident, i sota la influència del budisme, ha anat ampliant la visió de la psique i la consciència humana tot integrant-t’hi plenament el nivell espiritual fins el punt que molts psicòlegs i psicoterapeutes contemplen actualment el fet que molts malestars i pertorbacions psicològiques dels individus de la nostra societat venen donats per la negació i repressió del nivell espiritual en les seves vides. I en aquest sentit cada vegada son més els que integren en la teràpia tècniques orientals de meditació com a coadjuvant del tractament psicoterapèutic.

No cal dir com n’ha estat de fructífer l’encontre d’Orient i Occident en el camp de l’espiritualitat. Més enllà del inevitable esnobisme en el que varen caure molts joves en la dècada dels seixanta i setanta del segle passat que buscaven tan sols noves sensacions que vinguessin a compensar la seva pobresa existencial, el cert és que molts dels postulats i tècniques orientals estan actualment del tot integrats en la nostra cultura i la nostra quotidianitat. A cada barri de les nostres ciutats podem trobar-hi un centre de ioga, el tai-txi s’ensenya a moltes escoles, i les tècniques de meditació com a eina d’autoconeixement i benestar mental s’han popularitzat i han esdevingut habituals. A nivell més genuí pel que fa a la pròpia espiritualitat el budisme i la pròpia filosofia ioga han influït o han estat adoptats per milions de persones cansades de les religions tradicionals basades en dogmes i creences difícilment assumibles a la llum dels coneixements actuals.

Si Occident representa l’aspecte masculí i Orient el femení, i si el ser humà complet és aquell que ha desenvolupat totes les qualitats i potencialitats humanes independentment del gènere, és clar que la integració en la nostra vida dels valors culturals, psicològics i espirituals d’Orient sense menystenir els propis ens aproparà a aquest ideal de ser humà plenament realitzat, un ser humà amb una consciència expandida, planetària, lliure de prejudicis i solidari amb la comuna condició humana que compartim la totalitat dels sers humans. OM, OM, OM.

  

Publicat al Dominical del Diari de Girona l’1 de maig del 2005

 

LECTURES ORIENTALS: EL TAO TE CHING

El 10 de juliol encetava una sèrie d’articles sobre obres orientals que han estat i son cabdals en la història de la literatura sagrada i espiritual de la humanitat. Vaig començar pel Dhammapada, llibre sagrat del budisme, després, el 24 de juliol vaig comentar els Upanishads, base espiritual i metafísica de l’hinduisme, i finalment ara fa quinze dies el Bhagavad Gita, un poema espiritual que mostra de forma planera i amb una gran bellesa el camí de l’autorealització espiritual. Avui, finalment, presentaré i comentaré un dels llibres més extraordinaris de la cultura xinesa, una cultura menys coneguda que l’hindú i que resulta un tant enigmàtica per a molts occidentals, el Tao Te Ching, un text fascinant atribuït a Lao-Tsé, que juntament amb l’I Ching ha marcat profundament la història de l’espiritualitat, la cultura i fins i tot la política xinesa durant més de dos mil·lenis.

Lao-Tsé visqué en els segles VI i V aC, filòsof i fundador del taoisme, fou contemporani de Confuci. La llegenda ens parla del seu naixement de mare verge, mite que trobem també en el naixement de Buda, i posteriorment, cinc-cents anys més tard, en el naixement de Jesús. El Tao Te Ching és un llibre d’aforismes, tot sovint paradoxals, vol dir literalment “El llibre de la Via” o “El llibre del Camí i de la Virtut”, i està constituït per 81 capítols breus on es va desgranant una cosmogonia on presenta l’home com a punt mig entre el cel i la terra, entre el cosmos i la naturalesa, i la manera de comportar-se per tal de viure en harmonia interna i externa, i arribar finalment a la unió amb el Tao.

Però, què és el Tao?: “El Tao que pot ser expressat en paraules no és el Tao etern, el nom que pot ser pronunciat no és el nom etern” i no obstant l’inefable, el misteriós Tao “És el principi del cel i la terra”. També hi llegim: “El Tao roman ocult i no te nom. Però només el Tao pot iniciar les coses i portar-les a la seva plenitud” “Està profundament ocult, però mai està absent”, “misteriosament format, existia abans que el cel i la terra”. Definitivament doncs el Tao és allò etern i permanent, sense principi ni fi.

Semblantment al budisme, en el Tao Te Ching hi trobem l’elogi de la moderació i del “camí del mig” com a millor norma de conducte, expressat d’una forma filosòfica i reflexiva: “Si vols conservar un bé afegint-t’hi més i més, malmets la teva energia. L’espasa que s’esmola sense parar no conservarà el tall per molt de temps”. També la flexibilitat és un valor permanent que està present al llarg de tot el llibre: “Seguir el Tao en el món és com fluir amb un riu que condueix totes les aigües vers la mar”, doncs “l’etern Tao és la simplicitat sense nom”.

Igual que en el budisme i en la filosofia hindú, el desig i l’ambició és l’origen de gairebé tots els nostres mals: “El Tao roman sempre en la no-acció, i no obstant no deixa res per fer”, “l’absència de desig permet experimentar la calma. Aquest és el camí que condueix a la pau”.

Al llarg de l’obra hi trobem constantment una crida a una vida inspirada en valors radicalment diferents dels habituals, per formes de pensament allunyats del domini, la violència, la guerra i la destrucció: “Cal persuadir als poderosos amb el Tao i no violentar el món amb les armes”, doncs “els exèrcits només deixen al seu pas romagueres i espines. Rera els exèrcits venen anys de misèra”, “les armes son instruments nefasts. Els seguidors del Tao mai les utilitzen” doncs “Una victòria militar només es pot celebrar com si fos un funeral”.

El llibre també evoca de forma permanent l’anhel d’una acràcia fruit d’una comprensió superior: “Quan s’abandona el Tao apareix la moralitat i la llei”, “Quan la confusió s’escampa pel regne, sorgeixen els funcionaris lleials, “Com més lleis es promulguin més lladres i malfectors hi haurà”.

Potser per tot això el sinòleg i historiador Marcel Granet parlava així dels primers filòsofs taoistes que portàren una vida d’acord amb el Tao Te Ching: “Son ascetes, però detesten les mortificacions. Son creients, però poc els importen els déus, els dogmes, les morals i les opinions. Son místics, però mai hi ha hagut pregàries més fredes que les seves. Son veritables amics de l’home, però es burlen de les bones obres”.

La unió amb el Tao, veritable finalitat de la filosofia del Tao Te Ching, fa que el ser humà superi les seves angoixes i contradiccions, i el porta a una harmonia perfecte entre ell i el món. A través del Tao assoleix la simplicitat original, la pau en el cor i la vivència del cosmos. És savi més enllà de tot coneixement i bondadós més enllà de tota moral. Ha assolit la unió amb el Tao.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 21 d’agost del 2005

LECTURES ORIENTALS: EL BHAGAVAD GITA

 

Després d’haver presentat i comentat, en els dos articles precedents, dues de les grans obres de l’espiritualitat oriental, el Dhammapada, llibre sagrat del budisme, i els Upanishads, pertanyent a la filosofia vedanta, i que és la base espiritual i metafísica de l’hinduisme, avui comentaré el Bhagavad Gita, que en realitat forma part del mateix univers, doncs com diu un autor actual, Krishna Prem: “El Gita és un dels tres peus del Vedanta, els altres dos son els Upanishads i els Brahmasutras”.

El Bhagavad Gita forma part de la monumental obra Mahabarata, el poema èpic-espiritual més extens de la humanitat, i narra la batalla entre dos clans enfrontats. El camp de batalla on es desenvolupa la batalla es diu Dharma. Com el lector pot imaginar tot el text és simbòlic, dharma és un mot sànscrit que significa el propi deure, la recta acció. En un bàndol es troba el príncep Arjuna, que simbolitza la personalitat humana que busca el coneixement i el bé, en l’altra hi ha Duryodhana, l’encarnació del mal. Arjuna és un guerrer valent i noble, però es nega a combatre en veure que al bàndol enemic s’hi troben molts amics i parents. Aleshores comença un diàleg amb Krishna, la personalitat divina, que roman amb ell durant la batalla, i que el va conduint cap a la victòria, que no és altra que la victòria de l’ànima humana sobre tot allò que l’aparta del coneixement, l’amor i la bellesa. El Bhagavad Gita és doncs per damunt de tot un poema espiritual. Se’l situa devers l’any 500 AC, i de ben segur és l’escriptura sagrada més popular a l’Índia.

En castellà hi ha una trentena d’edicions de diferents editorials. I en català tenim l’extraordinària versió feta a partir de la traducció a l’anglès de Joan Mascaró, traductor també a la llengua de Shakespeare del Dhammapada i dels Upanishads.

Tots som Arjuna en el camí de la vida, i tots hem d’enfrontar en el nostre procés evolutiu la batalla contra l’ego i els seus agregats. Contra les passions i el desig. Ells ens son tan familiars que tot sovint ens neguem a anar a la batalla, ens neguem a assumir el dharma, el nostre deure, l’acció correcte, i com Arjuna ens lamentem: “En la nit fosca de la meva ànima em sento desolat. En la meva pròpia pena no veig quin és el camí”. Krishna, la suprema personalitat divina, ens fa esment, però, que “Hi ha una guerra que obre les portes del cel, Arjuna! Feliços els guerrers el destí dels quals és lluitar en aquesta guerra”. “Ofereix-me totes les teves accions i reposa la teva ment en el Suprem. Sigues lliure d’esperances inútils i de pensaments egoistes, i amb pau interior, esforça’t en la lluita”.

És el desig insaciable el que ens manté atrapats en aquest món il·lusori, i la ira, i l’egoisme, i les passions, que son tots ells els grans enemics de l’ànima. Només alliberant-nos d’aquests enemics que son dins nostre anirem més enllà de la confusió i del sofriment i assolirem la saviesa i la pau. “Quan la saviesa sigui teva, Arjuna, mai no et trobaràs confús, ja que veuràs totes les coses en el teu cor i veuràs el teu cor en mi”.

Krishna, l’etern, el Déu de tots els mons, és no solament el nostre mestre diví sinó també el nostre millor amic: “Ara t’estic revelant aquest ioga etern, aquest secret suprem: a causa del teu amor per mi i perquè soc el teu amic”. “Jo soc el camí i el mestre que observa en silenci; el teu amic i la teva protecció i el teu resguard de pau”.

El Bhagavad Gita és un llibre que sedueix a tota ànima anhelant, doncs tot ell és un ressò de la pròpia vida de l’ànima humana. Ell li retorna clar i pur la llum del seu propi esperit tot enfocant-lo en allò que és essencial. “Mira ara tot l’univers amb totes les coses que es mouen i les que no es mouen, i tot allò que el teu esperit anheli veure. Contempla-ho tot com a U en mi”. Aleshores, Arjuna, amb la visió desperta exclama:”Veig la resplendor d’una bellesa infinita que il·lumina tot l’univers”. “El cel i la terra i tots els espais infinits són plens del teu Esperit”.

En acabar de llegir el Bhagavad Gita hom té el sentiment de que en aquest poema “hi és tot”. Tot ell té un aroma, un sabor, una fragància altament poètic i espiritual. Un bàlsam per als cors afligits i un camí segur per als qui busquen la realització suprema. “I et parlaré a tu, Arjuna, d’aquesta saviesa i d’aquesta visió, que quan les hagis conegudes ja no et quedarà res més per conèixer”.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 7 d’agost del 2005

LECTURES ORIENTALS: ELS UPANISHADS

 

Seguint les lectures de la tradició oriental que varem encetar en l’últim article d’ara fa quinze dies amb la presentació i comentari del Dhammapada, text fonamental del budisme, i pensant que el temps de vacances és un bon moment per endinsar-se en els textos fonamentals d’altres cultures i tradicions espirituals, avui parlaré dels Upanishads, que formen part de la literatura sagrada de l’Índia.

Contràriament a altres tradicions religioses i espirituals, no hi ha un fundador de l’hinduisme. La seva filosofia prové dels ensenyaments dels antics savis, anomenats rishis. D’ells provenen els Vedes, mot sànscrit que vol dir saviesa i que és la més antiga literatura religiosa de l’Índia. Segons la tradició la divinitat revelà oralment als rishis el conjunt dels escrits vèdics. La seva lectura ens revela que foren escrits per savis i poetes altament realitzats des del punt de vista literari i espiritual. Un dels més coneguts, el Rig Veda, probablement fou escrit entre el 2000 i el 1500 AC. Altres ho foren posteriorment, entre els 800 i els 400 AC.

Més tard altres rishis varen enriquir els Vedes amb els seus propis comentaris, fruit de llurs meditacions i realització espiritual. Son aquests comentaris que porten el nom d’Upanishads, i donada la seva importància han assolit la categoria d’obra pròpia, de forma semblant a com el Bhagavad Gita, que forma part de la monumental obra Mahabarata, el poema èpic-espiritual més extens de la humanitat, és conegut i publicat com a obra independent.

Tant és així que en els Upanishads hom hi troba el nucli de la filosofia vedanta. Tracten sobre el significat i la naturalesa de l’univers i presenten la divinitat com una realitat absoluta o principi còsmic anomenat Brahman (l’Absolut). Exploren en les més diverses direccions el contingut metafísic de la revelació vedanta. En general son textos breus escrits en prosa, per bé que alguns intercalen també alguns versos.

Els Upanishads foren coneguts a Europa i a occident a través d’una primera traducció al llatí feta per Anqueil Duperron el 1802, que fou publicada a París. Aquets “Himalaies de l’ànima” com també se’ls ha qualificat, feren exclamar al filòsof alemany Schopenhauer: “Llegir-los ha estat el consol de la meva vida i ho serà de la meva mort”.

Els poetes i savis que escriviren els Upanishads ens mostren que només una elevació del pensament i de l’emoció, i després una experiència interior que ens porti més enllà de la ment i del món sensorial, de l’irreal maia, ens pot fer conèixer la Realitat última, Brahma, a través de la unió amb ell. Quan ens elevem al millor de nosaltres mateixos, quan ens submergim en la nostre essència és quan esdevenim u amb Brahman, i tot coneixement ens és revelat, car som aquest coneixement. Per això el savi de l’Upanishad que ha dissolt tots els vels de l’ego i ha realitzat la consciència de la unitat diu simplement: “Jo sóc Ell”. o encara més: “Qui coneix Déu esdevé Déu” com diu el Mundaka Upanishad.

Aquesta no-dualitat que és el testimoni últim de tot el Vedanta i dels Upanishads en particular queda reflectit en aquests versos del Mahanarayana Upanishad: “Transcendint tots els mons, tots els éssers, ultrapassant l’espai i els límits del cel, Senyor de tot el que és, el primogènit de la veritat, a través de si mateix, en si mateix, ha arribat a si mateix”. O També en aquestes paraules de l’Isha Upanishad: “en aquell que ha reconegut l’univers en el centre mateix del seu jo, i a si mateix en el cor de l’univers... en aquest espai del cor, idèntic als espais eterns...”

Igual que després trobarem en d’altres tradicions espirituals, com ara els sufís, el savi dels Upanishads que ha atès la realitat última, el misteri del qual “les paraules se’n tornen perquè no poden arribar-hi” ens insisteix una vegada i una altra que Brahman, la realitat que tot ho transcendeix, cal buscar-la en el cor: “Tan immens com l’espai de fora, ho és aquest espai interior al cor: allà es troben tots els mons, el cel i la terra, el foc i el vent, el sol, les estrelles, la lluna i els llamps, tot...” I també en aquest testimoni, definitiu i corprenedor, igualment del Chandogya Upanishad que es converteix en una crida sublim per a tot sincer buscador: “Sí, aquesta llum que ultrapassa el firmament, que brilla transcendint-ho tot, més enllà dels mons més llunyans, sí, aquesta llum és la mateixa que brilla en el cor de l’home”

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 24 de juliol del 2005

LECTURES ORIENTALS: EL DHAMMAPADA

Totes les tradicions espirituals i religioses del món son tradicions de saviesa. El buscador que penetri l’essència dels seus escrits sagrats, anant més enllà de la seva literalitat s’amararà de saviesa i assolirà el veritable coneixement, aquell coneixement que la forma amaga en la seva aparença enganyosa i il·lusòria. Maia, en diuen els orientals del miratge del món fenomènic, impermanent i sempre canviant, la falsa il·lusió o engany que la ment no il·luminada percep com a única realitat. Maia, en oposició a allò immutable, essencial i absolut, a allò veritablement real és també una crida al ser humà a abandonar com a únic el món dels sentits, i comprometre’s amb la recerca del si mateix més profund i de la realitat última de les coses.

El Dhammapada, traduït com  “Camí de la saviesa” o “Sendera de la Perfecció” és un dels llibres sagrats del budisme, i un dels més antics de la humanitat. Escrit en llengua pali, recull directament les paraules de Buda, que varen ser recopilades pels seus deixebles al llarg dels quaranta cinc anys de vida pública després d’haver assolit la il·luminació. És considerat una joia de la literatura budista, i és un llibre molt popular en tots els països on el budisme hi és present gràcies al seu estil directe i entenedor, un estil que Joan Mascaró va definir de “sublim simplicitat”. A través de més de quatre-cents versos o sentències va indicant el camí que porta al ser humà de la ignorància a la saviesa, de l’esclavatge a la llibertat, del sofriment a la felicitat psicològica i espiritual, o Nirvana.

Però no solament als països de tradició budista és conegut aquest llibre. A Occident es coneix una versió en llatí de l’any 1855 a càrrec de V. Fausboll. Des d’aleshores les edicions fetes per erudits orientalistes han estat constants. En llengua catalana i en llengua anglesa brilla amb llum pròpia Joan Mascaró, mallorquí autoexiliat a Anglaterra arran de la guerra civil espanyola, qui fou gran erudit, escriptor, conferenciant, professor de pali i sànscrit a la universitat de Cambridge, personatge admirat arreu del món per les seves traduccions a l’anglès del Dhammapada, el Bhagavad Gita, i els Upanishads entre altres grans obres de la literatura sagrada d’orient. En català tenim una magnífica edició feta a partir de l’edició anglesa de Joan Mascaró i publicada per l’Abadia de Montserrat. També hi trobem extractes en el seu llibre “Llànties de Foc” d’Editorial Moll, una selecció de pensaments de contingut espiritual procedents de totes les cultures i tradicions espirituals. I també en el seu llibre “Diàlegs amb l’Índia”, publicat per Proa.

Buda, al meu parer, ha estat el gran psicòleg de la humanitat. Ell feu el camí complet, arribant a les profunditats de l’ànima humana, a les causes del sofriment i a la descoberta del camí que mena vers la llibertat interior, l’harmonia i el goig sublim. El Dhammapada comença amb aquesta sentència: “Allò que som avui prové dels nostres pensaments d’ahir, i els nostres pensaments actuals construeixen la nostra vida de demà: la nostra vida és la creació de la nostra ment”.

El seu estil directe i senzill no l’impedeix expressar-se amb una bellesa exquisida: “Així com l’abella recull l’essència de la flor i se n’allunya sense destruir-ne la bellesa ni el perfum, així el savi peregrini en aquesta vida”. O també: “Com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l’ànima del savi quan escolta les paraules del DHAMMA”.

Buda remarcà que és un mateix qui es crea el sofriment, i que és un mateix qui se n’ha d’alliberar, amb esforç i disciplina: “”L’Esperit en l’home és el qui ajuda la seva ànima: com podria haver-hi ajuda des de fora?” I també: “Desperta per tu mateix, pel teu Esperit; entrena’t per tu mateix. Així emparat en el teu Jo, i sempre alerta, viuràs en suprema joia”.

Cinc-cents anys abans que Jesús, ja proclamà el valor suprem de l’amor, tal com ho han fet tots els profetes i mestres espirituals: “L’odi mai no s’atura amb l’odi. L’odi s’atura amb amor. Aquesta és l’antiga i eterna llei”. I també: “Venç la ira amb l’amor, venç el mal amb el bé, venç el gasiu amb la generositat, venç el mentider amb la veritat”

Buda, en assolir la il·luminació sota l’arbre bodhi va exterioritzar la joia del Nirvana, de l’alliberament de tots els condicionaments mortals en aquests versos del Dhammapada: “Endebades he seguit els cicles de moltes vides sempre a la recerca del constructor de la casa de la vida i de la mort. Que miserable és la vida que ha de morir. Però ara t’he vist, constructor: mai més no tornaràs a construir aquesta casa. Les bigues son trencades, la carena de la ignorància està destruïda. La febre dels desigs és passada, car la meva ment mortal ha anat a la joia de l’immortal Nirvana”.

 

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 10 de juliol del 2005

EVOLUCIÓ: ARRIBAR A SER

Les últimes teories científiques ens mostren una imatge de l’univers molt allunyada de les idees creacionistes que hem rebut de la nostra cultura, fonamentades en mites religiosos on un déu totpoderós fa sortir del no-res l’univers en un instant còsmic que dura sis dies, i que una vegada feta la feina es retira a descansar i a contemplar, tot cofoi, la seva obra: una obra perfecta, on els cossos celestes orbiten de forma sincronitzada dins una lògica insuperable de mecànica de rellotgeria a escala còsmica. Un univers estable i fonamentalment immutable.

Les teories evolucionistes, per contra, ens mostren un univers dinàmic, en constant evolució, orientat en el que en podríem dir un “arribar a ser”, o tal com deia Teilhard de Chardin un univers que respon a la crida del seu creador a unir-se amb ell en la plenitud de l’amor. Lluny d’un univers ordenat i acabat, avui sabem que el que predomina en el cosmos és el caos, amb pinzellades concretes d’un cert ordre, i que la vida, tal com la coneixem és una mínima anècdota, gairebé una excepció en la història de l’univers, xifrada avui entre tretze i quinze mil milions anys, en un vast espai on hi “conviuen” unes cinquanta mil milions de galàxies.

Dins d’aquestes magnituds que desborden tot sovint la capacitat imaginativa y conceptual de la ment humana hi ha no obstant algunes coses que sí sabem i quin coneixement ens pot ajudar en la nostra quotidianitat a ser persones més completes i felices.

Des de l’inici de l’univers amb les partícules elementals i els primers àtoms més o menys estables i les molècules resultant de la seva unió, trobem que aquesta, la unió, és una constant fonamental en el procés evolutiu. Evolució pot ser vista com un procés d’unions encadenades. Àtoms, molècules, macromolècules, bactèries, reaccions químiques que uneixen elements en estructures més complexes com els aminoàcids... i la vida! En qualsevol esser viu veiem com el tot és sempre superior a la suma de les parts. Els essers vius, en tant que unitats complexes no els podem pas explicar atenent-nos només a la integració dels elements que els composen o referint-nos únicament a les lleis de la química, puix que si fos així ja estaríem creant sers vius a partir dels seus elements, i sabem que això ara per ara és impossible.

És aquí on voldria servir-me de l’analogia per situar-me directament en la realitat humana pel que fa al seu àmbit de relacions, i sostenir la tesi que com a sers humans creixem també en un procés d’unions en els diferents nivells que composen la vida humana. Així sabem que com a sers socials creixem i ens realitzem en la mesura que ens relacionem, i que la qualitat de les nostres relacions és un factor de primer ordre pel que fa a la nostre plenitud com a sers humans. Com més comunicació i afecte hi ha en les nostres relacions més nivell d’unió i més ens enriquim. La més enriquidora de les relacions humanes és la que es dóna en la relació de parella on gràcies a la unió per amor es crea una nova realitat interior, realitat que no solament no destrueix les parts implicades en la unió sinó que com a fecunda matriu les fa més completes en la seva humanitat. Novament doncs veiem que la resultant de la unió, el nosaltres nascut de l’amor, és sempre més que la suma de les parts.

L’amor de parella, doncs, quan s’estableix com una sòlida unitat espiritual és un factor determinant en la nostra evolució personal, i la seva vivència és el gresol on es pot experimentar tot allò que ens fa créixer veritablement en el sentit de donar-nos l’oportunitat de conèixer i desenvolupar aquells trets que fan de nosaltres sers més complets i amorosos.

També a nivell intern, intrapsíquic, hi ha una unió que ens crida per tal de fer-nos sers més evolucionats. Ens referim a la unió  dins nostre de l’anima i l’animus tal com va expressar acertadament en el nostre temps el psicòleg Jung, la integració dels trets psicològics contrasexuals en un mateix, o sia la integració dins nostre dels trets i habilitats que fins ara la nostra cultura assignava al sexe contrari. Homes sensibles i carinyosos que acaronen tendrament els seus fills, assumeixen amb naturalitat les tasques domèstiques i es relacionen en un pla d’igualtat amb la seva parella abandonant el tòpic de l’agressivitat i el domini masclista, i dones decidides, cultes, actives, feliçment allunyades del patró de dona passiva i submisa que delega les decisions en la seva parella conformen tan sols petits exemples del canvi que es produeix quan realitzem aquesta unió en el nostre interior.

L’evolució es desenvolupa mitjançant la unió d’elements en totalitats cada vegada més elevades. Podríem dir que mitjançant la unió allò que és, és més, i ara que ho sabem el repte per a nosaltres, humans del segle XXI, és tan engrescador com ho son les possibilitats que hi albirem.

 

 Publicat al Dominical del Diari de Girona el 5 de febrer del 2006