dimecres, 30 de novembre del 2022

MIRATGES PSICOLÒGICS


El cor és el centre de la vida, deia en l’últim article d’ara fa quinze dies, posant de relleu com el sentit últim d’identitat rau en aquest centre energètic, poderós i en certa manera misteriós, que anomenem tant en sentit metafòric com en sentit literal el centre del cor. Avui dic, tot és a la ment. Qualsevol acció humana, qualsevol gran construcció sorgida de la mà de l’home ha tingut el seu origen en un pensament. Això que ara sembla ben obvi ja ho digué Buda fa dos mil cinc-cents anys i amb l’adveniment de la psicologia científica Occident ha pres consciència de la importància d’aquest enunciat. Que ningú hi vegi cap contradicció amb el que parlava en l’article passat; tot és a la ment. sí, però en la ment connectada i integrada amb les energies del cor, que juntament amb un actuar d’acord i amb harmonia amb els dos centres esmentats ens farà persones completes i alliberades de la guerra civil interior que tan sovint veiem en homes i dones al nostre voltant on la ment i el cor estan en conflicte permanent quedant abocats a un estat neuròtic ple de sofriment i a un dispendi sagnant de les seves energies vitals. Per tant l’harmonia dels aspectes físic emocional i mental, o sia una personalitat integrada, és el primera fita de tota persona interessada en el seu benestar psicològic.

La ment és víctima tot sovint de miratges que ella mateixa es construeix. Aquests miratges, dels que qualsevol psicòleg clínic en pot donar fe, son la causa del 80% del sofriment humà, i per tant ens el podríem estalviar si coneguéssim una mica més el funcionament de la psique humana i tinguéssim la voluntat d’avançar en el camí del autoconeixement. També son la causa aquests miratges, o vanes fantasies mentals, de l’estat d’indigència psicològica d’algunes persones per a les quals sembla que la vida no els aporti res de positiu instal·lades com estan en un bloqueig crònic pel que fa al seu creixement com a persones. Una de les trampes mentals que veig que afecten més fàcilment a moltes persones és la de creure’s de forma totalment acrítica i passiva les pròpies limitacions. De limitacions tots tenim les nostres, però utilitzar-les com a excusa per no seguir avançant en el camí de la vida és una pobre manera de viure-la. La frase “jo sóc així” a la que ja vaig dedicar un article fa alguns anys, amaga tot sovint una negativa a seguir creixent i a respondre positivament i creativament als reptes de la vida. La responsabilitat al capdavall no és altra cosa, tal com ens suggereix la seva etimologia, que l’habilitat de respondre (respons-abilitat) a la vida, als reptes que ens planteja contínuament. És en aquest sentit que cal emmarcar l’acarament amb les pròpies limitacions. És en la relació i interacció amb les altres persones on aquestes surten a la llum. Però les limitacions personals tot i que sempre seran presents en la nostra vida, no son en cap cas una situació estàtica, un límit infranquejable, una realitat tràgica a la que cal sotmetre’s resignadament, sinó que més aviat ens indiquen un camí, un full de ruta, una línia de treball sobre nosaltres mateixos, un repte, una crida de la pròpia vida a anar més enllà per tal d’anar eixamplant l’espai d’un cercle que no és rígid ni inamovible, sinó ben al contrari flexible, expandible, sotmès tan sols a les limitacions dels miratges o falses percepcions i creences de la nostra ment.

Igualment hem d’entendre que molt del sofriment emocional i psicològic que patim és provocat per una errònia interpretació i ubicació dels esdeveniments i circumstàncies de la nostra vida. El filòsof llatí Epictet deia que és més important la manera com ens expliquem a nosaltres mateixos els esdeveniments de la vida que no pas els esdeveniments en si, posant de relleu que tot sovint som nosaltres mateixos els qui fem que una vivència sigui una experiència agradable o dolorosa, profitosa o estèril, en funció de com ens l’expliquem. En situacions que ens poden abocar a un estat de frustració, o en esdeveniments que poden afectar significativament la nostra autoestima, aquest enunciat d’Epictet esdevé d’una gran importància i ens mostra com el pensament positiu i optimista és un acte creatiu que ens farà més capaços i feliços, doncs vulguem o no, per bé o per mal, constantment estem creant en la nostra ment les condicions de la nostra existència i la qualitat de la nostra vida emocional i psicològica.

Ens interessa doncs estar molt amatents a no deixar-nos portar de forma mecànica pel “m’agrada-no m’agrada” tan pròpia de l’ego i deixar d’actuar reactivament, tot aprenent a aturar-nos davant de cada situació de la vida, o de cada pensament que sorgeixi en la nostra consciència, i amb plena atenció decidir, des del discerniment i la llibertat, com interpretem aquella situació, o si donem acolliment a aquell pensament dins nostre o decidim potser transformar-lo de manera que estigui més d’acord amb els nostres anhels i sigui un factor de benestar emocional i psicològic.

 

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 18 de juliol del 2004