CONFIANÇA BÀSICA
Tenir el sentiment que aquest món nostre, i fins i tot el conjunt de l’univers, és un lloc acollidor, de que vagi com vagi la nostra vida, amb totes les seves circumstàncies, serà quelcom positiu per a nosaltres, que finalment hi ha una força, una energia, una intel·ligència que farà que la nostra vida estigui curulla de sentit i significat. Sentir que la vida és un viatge vers una realitat més gran, de que som una consciència que s’expandeix constantment vers nivells superiors de comprensió, coneixement i experiència. I percebre-ho, tot això, com una sensació que abraça el conjunt de la nostra existència, una sensació profunda, implícita i no conceptual que cap circumstància de la vida ens pot prendre. Això és la confiança bàsica.
Confiança bàsica és un concepte fonamental en la psicologia del desenvolupament infantil. Possiblement el primer en utilitzar-lo fou el psicoanalista nord-americà d’origen alemany Erik H. Erikson qui fou professor a Harvard i destacat autor d’obres sobre el desenvolupament humà. La confiança bàsica, segons Erikson, es desenvolupa en l’infant durant el primer any o any i mig de la seva vida, i és el resultat d’un entorn immediat càlid i acollidor. Òbviament l’entorn immediat es refereix principalment a la mare, encara que no en exclusiva. Si el pare i la mare proveeixen al nen d’una relació amorosa consistent i continuada, el nen desenvoluparà un sentiment que el món és un lloc segur per estar-s’hi, i que les persones son fiables i afectuoses. Si per contra els pares son desconfiats o maldestres en el tracte amb ell, si el rebutgen o li causen mal, si no atenen les seves necessitats immediates, el nen desenvoluparà una desconfiança que esdevindrà crònica i que arrossegarà tota la seva vida, amb totes les pertorbacions psicològiques i limitacions en el seu creixement que això significa.
Contemporani d’Erikson, Donald W. Winnicott (Erikson morí l’any 1989 i Winnicott el 1971) psicoanalista anglès, pediatre i afamat escriptor desenvolupà molt el concepte de confiança bàsica, que trobem sovint en les seves obres. Per tal que aquesta pugui arrelar en el nen Winnicott planteja un requisit previ que ell anomena "entorn sustentador", un entorn segur i amorós que fa possible en el nen una "continuïtat de ser". Quan l’entorn esdevé emocionalment inestable o conflictiu l’infant se sent impel·lit a generar estratègies de supervivència que provoquen la pèrdua del contacte amb el seu nucli, amb la seva naturalesa essencial, quedant distorsionat el procés natural de creixement fins a fer-lo una criatura, i més endavant un adult, temorenca i amb una marcada tendència al ressentiment, al victimisme i a la desconfiança crònica. El contacte físic és una part fonamental de l’entorn sustentador, doncs qualsevol nen necessita i li agrada esser agafat pel pare i la mare: tacte, temperatura i sensibilitat d’aquest contacte suposen un factor bàsic pel creixement i sà desenvolupament del nen. Amb aquest entorn sustentador el nen experimenta la confiança bàsica i experimentarà una continuïtat de ser que el farà un infant estable, feliç i ben equipat per arribar a desenvolupar les seves potencialitats en l’edat adulta.
Actualment A.H. Almaas,
pseudònim de Ameed Ali, un físic i psicòleg kuwaití resident als Estats Units
ha integrat el concepte de confiança bàsica en el seu sistema psicoterapèutic
tot donant-li una dimensió metafísica. Segons ell l’ego constitueix una
estructura psíquica que es basa en creences cristal·litzades sobre el que som i
sobre el que és el món. En base a aquestes idees cristal·litzades producte
d’una manca de confiança bàsica, i que actuen com a filtre distorsionador, és
com ens percebem a nosaltres mateixos i percebem el món. Segons Almaas la
confiança bàsica és la forma en que l’ànima sintonitza amb una llei fonamental
de la realitat: el fet que la nostra existència com a entitats separades i
aïllades és il·lusori i falç. També la confiança bàsica ens atorga un sentit
innat de que la vida és fonamentalment benèvola, i que aquest benevolència és
independent de nosaltres i dels nostres actes. Una mena doncs d’innocència
primordial acompanya a aquells qui en els primers mesos de vida han tingut la
fortuna de conservar intacte la confiança bàsica. Com que aquesta circumstància
és poc habitual, el conjunt d’homes i dones pateix en un grau o un altre una
distorsió del que és ell mateix, en la seva naturalesa essencial, i del que és
el món. Assumim la perspectiva de l’ego en comptes d’assumir la perspectiva de
l’ànima. L’ego en la seva lluita per adaptar-se i sobreviure ha creat una
ficció i ens l’hem cregut. Ens cal, doncs, recuperar, mitjançant un treball
psicològic, la perspectiva de l’ànima, del ser essencial, per tal de poder simplement
ser, més enllà de l’actuar reactiu, de la desconfiança crònica, de la lluita
amb nosaltres mateixos, i del temor.
