diumenge, 30 de maig de 2021

 FLEXIBILITAT I OBERTURA

 

Hi ha entre nosaltres una amistat humana i intel·lectual que ve de lluny. Regularment m’obsequia amb una visita els diumenges a la tarda, i aleshores tenim llargues i enriquidores converses que gaudim i valorem plenament. Quan arriba el vespre ens agrada compartir un pa amb tomata i he d’estar amatent a que no falti la cervesa, una pel tombar de la tarda, l’altra ja tot sopant. Tampoc pot faltar la grana de capellà pels postres, perquè tot i que no es queixa obertament el conec prou per saber que sense la grana seca se sentiria frustrat.

És un marxista convençut i irreductible, possiblement un dels últims que queden a la nostra ciutat i aprofita qualsevol motiu per deixar ben patent la seva adscripció ideològica. En una societat on impera la banalitat i la manca de compromís la seva postura és digna de tot elogi, oi més quan el seu marxisme no està pas exempt d’un lirisme a voltes innocent, a voltes impregnat d’un cristianisme poètic que no li impedeix pas, no obstant, de llançar les seves diatribes contra certs personatges locals a qui ell considera els responsables dels mals de mig món. De l’altra altra meitat, òbviament, en fa responsable en Bush. En això estem més d’acord.

Li comento l’últim llibre que he llegit, un esplèndid assaig del professor Emilio Lledó sobre Epicur i l’epicureisme i queda sorprès que un “platònic com jo” s’interessi per Epicur, doncs “no és de la meva línia”. També li llegeixo un capítol sencer d’un llibre de Ken Wilber on aquest pensador nord-americà exposa les seves idees sobre la funció transpersonal i espiritual de l’art i els artistes. Tot i que en principi semblaria que aquest autor “no és de la seva línia”, essent com és una persona sensible i intel·ligent i captant la importància de les idees de Wilber, agafa ràpidament els dos llibres de contingut tan divers per endur-se’ls i llegir-los.

Mica en mica la conversa deriva vers la importància que avui dia té una actitud oberta vers la cultura, les idees i la vida en general. Estem d’acord en que hi ha persones que semblen una fàbrica d’antítesis. Persones tancades en la seva limitada visió, incapaces d’escoltar o de llegir amb una actitud oberta i disposades a considerar noves idees. Son persones temorenques que confronten constantment qualsevol idea amb els seus limitats patrons mentals i que rebutgen compulsivament tot allò que no encaixa amb aquests patrons, sense adonar-se que aquests estan formats majorment de prejudicis, comprensions parcials i una desconfiança bàsica per tot allò nou. Persones que s’escandalitzarien només de pensar que algú pugui integrar d’una forma natural en la seva vida tant les Formes platòniques com el Jardí d’Epicur, tant les idees eternes de Veritat, Bellesa i Bondat, com el goig i el plaer del cos i dels sentits.

En una societat rica i complexa com la nostra, on el coneixement és a l’abast de tothom, ens cal estar sempre desperts i vigilants, perquè l’enemic és a dintre nostre. Renunciar al sentiment de seguretat que ens pot donar la cultura heretada és bàsic per obrir-nos a la immensa riquesa de la cultura universal. Confrontar els nostres prejudicis i tenir el coratge d’obrir-nos a les noves idees amb la inevitable revisió de tot el nostre univers mental, de la nostra visió del món, acollint dins nostre altres cultures, altres sensibilitats, altres formes d’espiritualitat és el camí que ens portarà a la plenitud existencial que li pertoca al ser humà del segle XXI.

El gran obstacle per esdevenir veritablement sers planetaris són efectivament els prejudicis. Ells formen una part important del nostre actiu psicològic. És la part fosca de la nostra herència cultural, familiar i social. Ningú escapa al seu influx a no ser que sigui prou agosarat com per fer una revisió critica de tot allò que ha rebut del seu entorn i ha anat acumulant en aquest farcell que de tan ple i pesant ens limita per tots costats: prejudicis de tipus social, polític, racial, sexual, religiós o econòmic rebuts dels pares, la religió, els professors, la cultura, etc.

Mentre parlem de tot això, ja s’ha fet de nit i gairebé hem sopat. El meu amic s’està cruspint amb veritable fruïció la grana de capellà mentre apura l’últim glop de cervesa. El sentiment d’amistat plana subtil i lluminós per l’estança. De ben segur que demà mateix el veureu pel carrer, caminant amunt i avall amb pas lleuger i cara riallera. Sense ell Girona no seria Girona.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 9 de novembre del 2003


divendres, 30 d’abril de 2021

LA MENT

 

Un científic de Phoenix, Arizona, volia provar una teoria. Necessitava un voluntari que arribés fins les últimes conseqüències. El va trobar en una presó. Era un condemnat a mort que anava a ser executat a la presó de St. Louis, a l’estat de Missouri, on és vigent la pena de mort a la cadira elèctrica.

Li va fer la següent proposta: participaria en un experiment científic en el que se li faria un petit tall al pols del canell, suficient perquè comencés a sortir la sang. Tindria una possibilitat de sobreviure, però en cas contrari tindria una mort sense dolor. El condemnat va acceptar, doncs era preferible això a morir a la cadira elèctrica, i a més tenia una possibilitat de sobreviure. Fou col·locat en un llit alt d’hospital i el lligaren per tal que no es pogués moure. Li varen fer un petit tall en el pols. Sota el seu pols fou col·locat un petit recipient d’alumini. Se li va dir que sentiria gotejar la seva sang en el recipient. No obstant el tall que li feren era superficial i no es va tallar cap arteria ni cap vena, si bé fou suficient perquè ell sentís que se li havia tallat el pols.

El que ell no sabia és que sota el llit hi havia una ampolla de sèrum amb una petita vàlvula. Al moment de tallar el pols es va obrir la vàlvula per tal de fer-li creure que era la seva sang allò que queia al recipient. Cada 10 minuts el científic, sense que el condemnat ho veiés, tancava una mica la vàlvula i el degoteig disminuïa. El condemnat creia que era la seva sang la que estava disminuint, i així que passaven el temps anà perdent color, quedant cada vegada més pàl·lid. Quan el científic va tancar totalment la vàlvula del sèrum el condemnat va tenir un atur cardíac i es va morir, sense haver perdut ni una gota de sang.

Aquesta narració, que volta per la Xarxa i no n’he pogut comprovar la seva veracitat, il·lustra a la perfecció dues grans veritats de l’univers mental: primer el propi poder la ment sobre el cos i segon com allò que creiem que passarà en el nostre àmbit personal té moltes probabilitats que passi, d’acord amb la llei mental que diu que les expectatives tendeixen a complir-se. Em fa pensar aquest cas, si bé en un sentit invers, amb allò que narra l’evangeli de Mateu (9,20): Una dona que patia hemorràgies des de feia dotze anys es va acostar a Jesús per darrera i li tocà la borla del mantell, doncs pensava: Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré. Jesús es girà i en veure-la li digué: “Coratge, filla, la teva fe t’ha salvat”. I la dona quedà guarida des d’aquell moment. D’aquest episodi evangèlic em crida l’atenció dues coses. Primer que la dona estava convençuda que tocant tan sols el vestit de Jesús es curaria, i així va ser, les seves expectatives es varen complir. Segon, Jesús no li va dir que l’havia curada ell perquè era el fill de Déu o el messies, sinó que s’havia curat ella mateixa mitjançant la seva fe, que és una expressió del poder de la ment. Avui estem convençuts que molts dels anomenats miracles tenen una explicació dins del context del poder de la ment.

Tot plegat també em recorda una anècdota sobre el Dr. Trueta que vaig escoltar en la meva joventut i em va estimular a estudiar i investigar els poders de la ment: Quan l’insigne patriota vivia a Londres exiliat i essent ja un metge famós passava visita un dia a l’hospital on exercia. Arribà a una dona malalta de càncer i que ell mateix sabia que no tenia cura. Però sembla que la mirada d’aquella dona i les seves ganes de viure el varen commoure, i en un acte de compassió li digué: “Vostè no es preocupi que es posarà bé. Potser farà primer una baixada, però ja veurà com després remuntarà”. I miraculosament la dona, contra tot pronòstic mèdic, va superar el càncer i es va curar.

Tot just ara comencem a intuir les grans capacitats de la ment humana. Fins ara els orientals estaven en clara avantatge sobre occident doncs s’han passat segles experimentant, aprofundint i comprenent cada vegada més el complex i misteriós funcionament de la ment humana. Ara no obstant Occident, gràcies al mètode d’investigació científica aplicat a la psicologia, les neurociències, etc. arriba a conclusions semblants amb celeritat i objectivitat. Tenim clar que en aquesta cambra fosca que és el crani hi tenim ubicada una computadora còsmica fabulosa però, no sabem perquè, la vida, l’evolució o Déu ens l’ha donat sense el manual d’instruccions. I pàgina a pàgina l’anem escrivim feixugament i amb un munt d’errors, tants que la cpu treu fum per tots costats.

Que n’és de cert l’adagi que vaig llegir fa anys en un llibre: “La ment és la reina del cel i de l’infern. Pren doncs possessió d’ella”.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 3 de febrer del 2008

 


dimarts, 30 de març de 2021

SECTES

 

La dramàtica mort de 53 persones pertanyents a l'anomenada Orde del Temple del Sol ha tornat a posar sobre la taula un dels perills més colpidors i desconcertants de la societat actual: Les persones que incapaces de trobar en el si de la societat un lloc acollidor que els faciliti el marc adequat per al seu creixement i maduració personal, van a raure a grups extremadament patològics que com càncers enquistats dins del cos social acaben autodestruint-se.

En aquesta breu introducció ja hem anomenat els dos pols de la tragèdia: una persona inadaptada i una societat inhòspita. Caldrà doncs tenir present tothora aquests dos pols. De la persona que esdevé víctima d'una secta se n´ha parlat molt i alguns sociòlegs fins i tot s'han especialitzat en aquest tema. Per exemple Pepe Rodríguez anomena quatre factors de predisposició: tenir una personalitat presectària, travessar una crisi personal greu i dolorosa que sobrepassi la capacitat de l'individu per resistir l'estrès i l'angoixa, ser contactat d'una forma adient per un reclutador sectari, i trobar-se davant d'un missatge sectari que encaixi amb les necessitats, interessos i mentalitat de la persona.

Al front del grup sempre hi trobem un líder carismàtic i seductor, i boig és clar. Són persones que sovint coneixen o han practicat filosofies ocultes o esotèriques en si mateixes serioses i no gens perilloses, però que en la seva ment pertorbada esdevenen escabroses plataformes de manipulació i destrucció. Per exemple s'ha publicat que Luc Jouret, líder de la secta de l'Orde del Temple Solar era o és un bon coneixedor de la càbala, l'alquímia, i els templers. La càbala és un sistema filosòfic, de caràcter esotèric, desenvolupat en el si del judaisme que com tota cosmogonia genuïna és de naturalesa universal i posseïdora d'una gran saviesa (recordem l'escola cabalística de Girona, centre d'esplendor cultural i espiritual al segle XIII). L'alquímia, l'art hermètic de transmutació dels metalls en or, va a la recerca del "Lapis Philosophorum" o pedra filosofal, i fou la precursora de la química moderna; el seu origen es perd en la nit del temps si bé les evidències apunten cap  Egipte. Fou intensament conreada a Europa durant l'Edat Mitjana per personalitats tan nostrades com l'Arnau de Vilanova, i d'altres de gran renom com Albert Magne, Roger Bacon, Pico della Mirándola, etc. Justament la influència d'aquests i d'altres grans filòsofs feu que l'alquímia assolís una finalitat mística i esotèrica i que la transmutació física dels metalls inferiors en or esdevingués el símbol de la trasmutació de l'ànima humana vers un estat de consciència diví que s'anomenà La Gran Obra. I que podem dir dels Templers? Organització religiosa i militar fundada el 1119 amb la finalitat de protegir les pelegrinacions a Terra Santa, anà generant en el seu interior un grup gnòstic sobre el qual s'ha especulat molt havent quedat en llegenda moltes de les coses que s'han escrit sobre ella.

Per tant el coneixement o la pràctica d'algun d'aquests o altres sistemes filosòfics ni explica ni està en l'origen de la tragèdia de les sectes. Cal tenir ben present aquest fet doncs altrament qualsevol filosofia o grup minoritari que no segueixi l'escala de valors dictada pel "establishment" esdevindria de facto sospitosa i perillosa: Totes les dictadures i tots els feixismes han fet persecució de les minories que tenen el valor de buscar per si mateixos un coneixement i una visió de l'home i de l'univers més profunds que el vigent en el seu moment.

Recordem: una persona inadaptada i una societat inhòspita. I no caiguem en el simplisme; la complexitat d'aquest tema és molt gran. Caldrà remarcar la importància d'una família integrada on els adolescents i els joves trobin seguretat i suport emocional, un context on resoldre i integrar els seus problemes i inquietuds, i  on puguin esdevenir persones madures capaces de viure sense un traumatisme excessiu les contradiccions i el xoc de valors que comporta l'accés del jove a la societat. Una societat els valors de la qual estan tan allunyats de la naturalesa del jove. Una societat salvatgement competitiva, on l'individualisme extrem, l'agressivitat, el materialisme, el consumisme, la manca de solidaritat i de valors humanistes aboca als seus membres a un nivell tot sovint insuportable d'angoixa i solitud existencial i espiritual. La droga i les sectes esdevenen la fugida endavant, els pas al buit que com mirall esberlat no deixa veure la tràgica fi que espera a qui s'endinsa per aquests tortuosos camins.


Publicat al Diari de Girona el 18 de d’octubre de 1994

 

 

diumenge, 28 de febrer de 2021

EL PARVULARI DEL COSMOS

 

Des de la més remota antiguitat el ser humà s’ha interrogat sobre tot allò relacionat amb la seva pròpia existència, sobre la vida en general i, alçant la seva mirada al cel, sobre els enigmes de l’univers i de la seva relació i ubicació en aquest fantàstic i inabastable conglomerat de vida i energia. D’aquest inquirir en sorgiren els mites religiosos, l’astrologia, i més tard l’astronomia com una forma més objectiva d’estudiar el cosmos. Així, a mesura que s’ampliaven els coneixements sobre l’univers s’ampliava també la consciència humana, doncs aquesta no és sinó el resultat dels seus continguts. Actualment inserits totalment en la nova era científica la nostra visió de l’univers ha sacsejat els vells mites i ens obliga a una nova visió de tot plegat.

A escala planetària el procés ha estat similar. Ara el planeta sencer és la nostra llar, i l’àmbit tribal-nacional ha passat de ser la totalitat del nostre món a reubicar-se dins l’estructura global de Gaia. Aquest procés ha comportat dos canvis significatius: primer la relativització de molts dels fonaments de la nostra cultura, religió, valors, moral, etc. doncs en entrar en contacte amb altres paradigmes ens han obligat a confrontar la idoneïtat dels nostres principis. I l’altre canvi ha estat conseqüència del primer, doncs el progressiu coneixement d’altres cultures ha portat a integrar-ne alguns trets i a acceptar altres visions de la vida i de la realitat.

Sigui dit tot l’anterior com a previ a quelcom que els vull proposar: molts lectors sabran que les religions orientals com ara el budisme i l’hinduisme afirmen que la vida humana no s’exhaureix pas en una sola existència, sinó que en un procés quasi infinit en el temps tornem a néixer una vegada i una altra en un procés evolutiu que culmina en una mena de perfecció anomenada nirvana, vista aquesta com l’assoliment de valors universals elevats com ara l’amor, la compassió, el coneixement i la bellesa, tot això en uns nivells de sublimitat gairebé impossible d’imaginar des de l’actual nivell d’evolució humana.

Fins aquí possiblement no dic res de nou als lectors, doncs avui dia conceptes com la reencarnació, el nirvana, el karma, etc. ja son de domini públic a occident. Però en els últims anys s’ha produït un fet curiós i sorprenent que porta a l’actualitat aquests conceptes i aparentment els valida però no des de l’àmbit de la religió sinó des de la investigació i pràctica mèdica. Obviant referències anteriors que ara s’han anat coneixent podríem dir que tot va començar quan el Dr. Brian Weiss, cap de psiquiatria de l’hospital Mount Sinai de Miami feia el possible per ajudar a una pacient que anomena Catherine. Durant divuit mesos va utilitzar mètodes terapèutics tradicionals per tal d’ajudar-la a superar els seus símptomes. Davant els minsos resultats obtinguts va provar d’ajudar-la amb tècniques hipnòtiques, i sorprenentment, segons explica el propi Dr. Weiss, Catherine recuperà records de “vides passades” que resultaren ser els factors causants dels seus mals. En poques sessions i gràcies a reviure aquestes suposades vides anteriors, la pacient es recuperà i pogué tornar a viure una vida normal.

Això era al final de la dècada dels setanta i des d’aleshores ha plogut molt. Els llibres del Dr. Weiss s’han publicat arreu del món i darrera d’ell han sorgit una munió de metges i científics que han seguit aquesta línia d’investigació. El més interessant al meu parer és el Dr. José Luís Cabouli, metge cirurgià argentí qui amb una sòlida investigació de més de divuit anys i amb una gran capacitat intel·lectual explica en els seus llibres com aquesta nova teràpia de vides passades no solament s’ha revelat com una medecina altament eficaç en algunes malalties cròniques sinó que endemés, i això és el més sorprenent, ve a confirmar els principis metafísics de les religions orientals com l’evolució de la consciència humana a través de vides successives.

Vista la situació del nostre planeta, l’estat primitiu del conjunt de la civilització humana mundial, amb una constant de violència i guerres, odis entre grups socials, religiosos i polítics, egoisme, insolidaritat, agressivitat vers l’entorn, vers la naturalesa, vers els animals, etc. I tenint en compte que s’estima que existeixen més de cent mil milions de galàxies a l’univers observable, no els sembla a vostès que si fossin certes les creences que expliquen l’evolució de la consciència humana mitjançant vides successives, la terra seria sens cap mena de dubte el parvulari del cosmos?


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 16 de març de 2008

 

dissabte, 30 de gener de 2021

LA REGLA D’OR, ENCARA


Fa uns dos mil cinc-cents anys, a l’antiga Xina, Tzu Kung s’atansà a Confuci i li preguntà: “Mestre, hi ha una màxima, una regla de conducta que hom pugui adoptar per a tota la vida?” I el mestre li respongué: “Sí. La compassió i l’afable benignitat. No facis als altres el que no t’agradaria que et fessin a tu”. Un o dos segles abans, a Pèrsia, el profeta  Zaratustra –o Zoroastre- fundador de la religió mazdeista vingué a dir el mateix: “La naturalesa és bona només quan no fa a l’altre allò que no és bo per a un mateix”. La humanitat havia trobat l’anomenada Regla d’Or, una norma ètica fàcil de comprendre i veritablement universal, que com a tal veiem reflectida posteriorment en totes les grans religions i sistemes filosòfics. El seu poder és tal que quan la humanitat es decideixi a fer-la realitat transformarà i capgirarà la història humana i quedarà establert el regne de pau que prometen totes les religions. Caldrà també que la Regla d’Or sigui una veritable norma de vida en les relacions inter-personals fruit d'una transformació i pacificació personal ja que sinó és un miratge parlar de transformació, de pau i de justícia social.

La literatura hindú ha donat grans obres espirituals a la humanitat. Els magnífics cants dels Vedes, l’esplendor dels Upanishads, la immensitat del Mahabarata, dins del qual hi ha el conegut Bhagavad Gita, obres totes elles on la saviesa i la més alta expressió de l’anhel humà hi son presents. En el Mahabarata  hi trobem aquestes paraules: “Els homes dotats d’intel·ligència i les ànimes purificades han de tractar als altres tal com ells mateixos volen ser tractats”. Veiem com la Regla d’Or és llàntia de foc sagrat que va il·luminant racó a racó al llarg i ample del planeta, i també va encenent el foc de l’amor i de les rectes relacions en tots els replecs de l’ànima humana.

Fa també uns dos mil cinc-cents anys Buda, després d’assolir la il·luminació i el secret del sofriment humà, predicava a la ribera del Ganges uns principis filosòfics i espirituals que el revelaren com el més gran psicòleg de la història de la humanitat, com el psicòleg diví. Les seves paraules han esdevingut un far que des d’orient ha il·luminat i segueix il·luminant tot el planeta. En la literatura budista, concretament a l’Udana-Varga hi podem llegir: “No facis mal als demés amb allò que et faci mal a tu mateix”.

En la tradició jueva a més de la llei del talió i d’un Jahvè antropomòrfic i tot sovint ple de ira també hi trobem la Regla d’Or amb tota claredat a Levític 19,18: “No siguis venjatiu ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima als altres com tu mateix”. I encara més endavant, al Talmud, hi podem llegir: “Allò que no vulguis per a tu no ho vulguis tampoc per al teu proïsme, aquesta és la Llei. Tota altra cosa és el contrari”.

Jesús, com sabem, va introduir un salt qualitatiu en la doctrina vigent en aquell moment amb el seu èmfasi en l’amor al proïsme. Ell fou realment el príncep de l’amor diví. La Regla d’Or la trobem clarament expressada a l’evangeli de Mateu 7,12: “Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes”.

En la mateixa línia, Muhammad, el profeta de l’Islam, digué als seus deixebles: “Cap de vosaltres és un veritable creient a menys que vulgui per al seu germà allò que desitja per a ell mateix”.

I ja en la nostra època trobem la Regla d’Or clarament expressada en aquestes paraules de Bahà’u’llàh, el profeta persa que a mitjan segle XIX fundà la fe bahà’i: “Si anheles la justícia tria per els altres allò que triaries per a tu... Benaurat és l’home que prefereix al seu germà abans que a si mateix”.

La Regla d’Or és tan efectiva com a eina de discerniment i tant senzilla en la seva aplicació com pràctica en tots els ordres de la vida. Els catalans la tenim profundament arrelada en la nostra tradició oral: “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú”. Per exemple, contemplant la guerra d’Iraq i aplicant la Regla d’Or els nord-americans, anglesos i espanyols es podrien preguntar si els agradaria que una potència estrangera els declarés la guerra i envaís militarment el seu país amb pretextos falsos i per tal d’usurpar-los els seus recursos naturals. També els ciutadans dels països rics es podrien preguntar si els agradaria veure els seus fills morir-se de fam. Avui més que mai podem veure clar que la humanitat només té futur si estableix la Regla d’Or com a principi regulador de les relacions entre les persones i els països, o sia si estableix una fraternitat pràctica que abraci tot el planeta.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 7 de desembre del 2003


dimecres, 30 de desembre de 2020

 EL PRIMER FULL DE L’AGENDA


Més enllà de la pressió publicitària i consumista, o de les motivacions religioses per a qui les tingui, és interessant veure amb quina intensitat ens lliurem a la celebració d’aquestes festes. El mite d’un infant diví que es digna baixar fins aquest món perdut i turmentat per portar-hi una mica de llum i de consol omple el nostre cor de bons sentiments i d’un cert confort emocional, però no per això deixem d’horroritzar-nos pels centenars de morts palestins, pels infants vilment assassinats aquests dies davant la indiferència de gran part dels governs del món, o pels milers d’infants de l’Àfrica amb el ventre inflamat per la fam.

A més de la significació que pugui tenir actualment el Nadal sentim també que amb el nou any encetem un nou cicle i no és estrany doncs que ens desitgem els uns als altres felicitat i prosperitat. Potser l’objecte que representa més clarament aquest fet és l’agenda, l’agenda del nou any. Una agenda en blanc, una agenda per omplir que simbolitza la capacitat que tenim les persones per a crear-nos la nostra realitat personal i col·lectiva, el nostre futur. La capacitat que tenim per a donar-nos noves oportunitats que estiguin d’acord amb el moment que estem vivint. Sigui en el camp sentimental, professional, social, espiritual o econòmic és bo preguntar-nos si mantenim la complicitat amb els nostres somnis, si mantenim l’harmonia dels nostres actes amb els nostres anhels i els nostres valors.

És un bon moment doncs per concertar una cita amb nosaltres mateixos per tal de definir i concretar tots aquests anhels, per donar-los forma i estructurar-los, i així dotar-los de la força i el poder que facin possible la seva realització. Un simple exercici ens pot ajudar en aquest procés de presa de consciència. Agafem tres fulls de paper en blanc. Deixem per una vegada l’ordinador i utilitzem el sistema tradicional doncs ens ajudarà a concentrar-nos més eficaçment. En el primer full anirem escrivint tots aquelles coses que hem assolit en aquest any que s’ha acabat. Potser a algunes persones els pot semblar que no tenen res per apuntar, però si miren enrere amb equanimitat i afecte vers elles mateixes veuran com comencen a fluir ni que siguin petites coses, petits èxits que els fan sentir bé i els serviran d’anclatge per definir el futur més immediat. Si fem l’exercici tal com l’escric, com una meditació, en un lloc on puguem romandre tranquils i sense interferències serà més fàcil que emergeixin en la nostra consciència fets i circumstàncies que no sortirien si el féssim d’una forma més superficial.

Ara agafem el segon full en blanc. És el moment de fer neteja. Escrivim tot allò que no volem més en la nostra vida. Potser trets del nostre caràcter, mals hàbits, addiccions (bon moment per decidir deixar de fumar), estats interns que no ens fan sentir bé, qui sap si també tantes coses o objectes acumulats que ja no tenen utilitat per a nosaltres, o tal vegada relacions insanes que només ens aporten sofriment i malestar. I també tots els errors comesos i que no volem tornar a cometre. Val la pena ser exhaustiu, no per deixar-nos ressolar vers cap estat morbós, sinó perquè com més ho siguem més eficaç serà la neteja.

Arribats aquí és el moment d’agafar el tercer full i escriure els nostres anhels, els nostres somnis més preuats, tot allò que desitgem que es faci present en la nostra vida. Potser desenvolupar noves habilitats, noves relacions, una nova situació professional. O noves realitats que vulguem experimentar. Agafem sense inhibicions la làmpada l’Aladino i no ens autolimitem, apuntem tot allò que el nostre cor anhela realment.

Ja tenim les tres llistes escrites a mà. Agafem la primera. Sigui el que sigui que hem assolit ho hem fet amb el poder que hi ha dins nostre, amb les capacitats que ens ha donat la vida. És important sentir-nos connectats amb aquest poder, doncs tal com diu Don Juan, el mestre de Castaneda: “Un guerrer sempre confia en el seu poder personal, sigui gran o petit, perquè així aquest creix i es manifesta”. És també el moment de donar gràcies pels nostres assoliments, doncs la gratitud és la mare del poder interior. Sentim la connexió amb aquest poder.

Ara treballarem amb la segona llista, amb tot allò que ja no desitgem en la nostra vida, prenem consciència que el errors comesos ho han estat per manca de saviesa, però també ens adonem que en prendre’n consciència ens en podem desprendre i créixer en experiència i saviesa. I sí, prenem la decisió de deixar-ho enrere i també la responsabilitat de no ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. Sentim-nos connectats amb aquesta sensació.

Agafem ja l’última llista, aquí hi han els nostres somnis i aspiracions, i la nostra determinació de portar-ho a la realització en el nou any que comença. És important que comprenguem que aquesta llista està totalment vinculada a l’acció, instrument final de la realització de les nostres aspiracions. Visualitzem de la forma més clara i nítida possible una situació en la que tot allò que hem apuntat ja està realitzat i connectem intensament amb un sentiment de satisfacció i plenitud per aquests assoliments, tant si son materials, psicològics o espirituals.

Guardem aquestes llistes en un sobre. Serà un sobre molt especial, doncs aquestes llistes simbolitzen poder, saviesa i acció. Guardem-les en un lloc ben personal. Bon any nou, amics.


Publicat al Diari de Girona el Diumenge 4 de gener de 2009

 

dilluns, 30 de novembre de 2020

RE-CREAR-SE


Imagino que és una preocupació generalitzada entre els qui escrivim articles en diaris i revistes que els títols que hi posem reflecteixin amb claredat, però també amb la màxima intensitat el contingut del mateix. Aquest és el motiu de la transgressió gramatical que m’he permès en aquest encapçalament el qual cerca de comunicar no sols d’una forma escrita el tema d’aquest escrit sinó que és també un intent de donar-li una força gràfica que arribi a la consciència del lector com una idea-força capaç de provocar en ell, de forma intuïtiva i gairebé abans de llegir-lo, la comprensió i la idea global del article.

La psicologia ens ha ensenyat que la major part de les nostres decisions i dels nostres actes responen a estímuls que estan més enllà de la nostra consciència, que responen a impulsos inconscients que per tant no controlem. Això vol dir que gran part de la nostra vida ens la passem actuant com autòmats programats per forces alienes. És en la infantesa, com sabem, quan s’esdevé gran part d’aquesta programació. La interacció amb els pares i amb l’entorn ens aportarà experiències i vivències que afavoriran el nostre creixement psicològic i humà, però també ens aportarà fixacions, traumes, pors, fòbies, i prejudicis, molts prejudicis.

Aquest patró psicològic creat en la nostra infància conté indefectiblement les nostres possibilitats i també les nostres limitacions. Aquestes limitacions, a més, oculten la nostra essència, o sia la nostra veritable identitat, i les nostres potencialitats. Així entenem que més que viure amb plena consciència, desenvolupament i expressió de les nostres capacitats, ens limitem a “deixar-nos viure” per aquests impulsos inconscients que estan més enllà del nostre coneixement i control. Heus aquí perquè cal recrear-nos.

Si no ens recreem la nostra vida pot esdevenir la crònica d’un ser permanentment alienat, com si una existència aliena es manifestés a través nostre en comptes de sentir que vivim la vida que ens pertoca, que despleguem amb plena consciència els recursos i les potencialitats que fan de nosaltres sers singulars encarnant la nostra essència única i veritable. Em vénen a la memòria unes paraules d’Oscar Wilde que deia que la majoria de les persones en comptes de viure la vida es limiten a existir.

Bé, i com es fa això de recrear-nos?  Podríem dir que aquest és el camí de la vida,  puix que recrear-nos no és un acte sinó un procés, no és quelcom que assolim d’avui per demà, sinó un viatge ple de descobertes i ple d’assoliments. També ple de renúncies doncs ens tocarà renunciar a molts del continguts limitatius, d’aquests que vénen de la nostra infantesa, i que des de la lucidesa de la ment inquisitiva veiem que en aquest moment de la nostra vida ens fan més mal que bé, i que cal transformar-los en quelcom que en comptes de bloquejar-nos ens estimuli i ens doni força i coneixement per viure amb plenitud.

Aquest és un camí de transformació vers la llibertat, anhel suprem del ser humà, doncs hem de comprendre que habitualment som esclaus de pensaments condicionats i que les nostres accions son en gran part reactives en funció de continguts que rauen en el nostre subconscient. La llibertat no és un estat que tingui a veure amb les condicions externes, sinó amb les condicions internes de la ment i de la consciència.

I a mesura que creix la consciència i aclarim els continguts del subconscient ens alliberem de l’esclavatge de les condicions externes i aquestes deixen de ser un factor de sofriment o confusió puix que haurem trobat i establert el centre de les nostres accions en el nostre jo més profund, en l’essència, que és la nostra autèntica identitat, sempre sàvia, sempre lluminosa, sempre incondicionada.

Les condicions prèvies per aquest viatge, per aquest procés de recrear-nos son l’autoacceptació, l’autorespecte i l’autoestima des d’on sorgirà l’autèntic autoconeixement, altrament es produiria una repressió automàtica dels aspectes que no acceptem de nosaltres mateixos en el moment que emergissin en la consciència, i d’aquesta manera no podrien fer-se conscients i no podrien ser transformats.

Comprensió i coratge, flexibilitat i fluïdesa també son condicions necessàries per afrontar aquest procés. Al recrear-nos prenem definitivament possessió de nosaltres mateixos en el millor sentit de la paraula, puix que connectem amb la nostra essència i podem expressar-la. Al connectar amb la nostra essència ho fem igualment amb les nostres potencialitats, i elles contenen la crida, l’impuls i l’energia per expressar-les plenament en la nostra vida. Aquest procés, aquesta dinàmica, ens mostra moment a moment el sentit profund de la nostra vida.

 


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 28 de setembre del 2003

divendres, 30 d’octubre de 2020

EL VOL DE L’ÀGUILA


Feia dies que arrossegava aquell problema, i no hi veia l’entrellat. I el cas és que em cremava fins els replecs més profunds de la meva ànima, i em feia sentir bloquejat, fràgil i vulnerable. Instintivament em vaig allunyà dels meus espais quotidians i vaig buscar refugi en la profunditat del bosc, com si cerqués inconscientment una matriu fecunda i creativa que aportés una mica de llum i de consol al meu estat d’aflicció. Em vaig asseure al peu d’un roure centenari i vaig portar l’atenció a l’interior de mi mateix. Es va fer un silenci majestuós i càlid dins meu.

De sobte em vaig trobar al cim d'una alta muntanya; la vista davant meu era esplèndida, amb cadenes de muntanyes davant els meus ulls meravellats. L’aire era d’una puresa tal que en respirar sentia com una energia poderosa arribava a tots els punts del meu cos, com si els àtoms que conformen el meu organisme comencessin a vibrar a una freqüència diferent, més alta, i jo m’anés transformant en un ser eteri i  transparent. Tenia la sensació de trobar-me al sostre del món. Em vaig adonar que hi havia algunes àguiles en el cel compartint el meu espai visual. Es notava que algunes eren ben joves per la seva esvelta figura i una certa manca d'habilitat en el vol.

De l'altre costat d'on jo mirava en aquell moment vaig sentir el poderós batec d’ales d’una àguila que s’acostà fins a situar-se just damunt del meu cap tot dient-me: "Agafa’t en mi, sóc vella, però forta i hàbil en el vol". Així vaig fer-ho, em vaig agafar en les seves potes, que eren fortes i sòlides, i en aquell moment em va semblar que no hi havia lloc més segur per a mi. Vaig sentir amb molta vivesa la rugositat de la seva pell colrada pels anys i per mil aventures entre cingleres i vols, entre la terra i el cel. En un tres i no res estàvem volant en grans cercles pel damunt de les cadenes. Jo em trobava molt còmode, com si no fos pas la primera vegada que la meva amiga m’enlairés més enllà del temps i de l’esguard blau, com si tot allò ja em fos familiar. I va ser en aquest moment quan va succeir un dels fets més increïbles que mai hagi viscut: de sobte vaig sentir com les nostres ments, la de l'àliga i la meva es fusionaven i començaven a funcionar com una de sola. Havia desaparegut totalment qualsevol noció de tu i jo, i qualsevol sentiment de distinció, de separativitat, es va fer fonedís. Havíem esdevingut, més enllà de qualsevol concepte conegut, un sol ser. I això és el que pensàvem: Mira com s’esclareixen les coses i les situacions des d'aquesta privilegiada perspectiva. Val la pena remuntar-s'hi cada vegada que necessitem veure-hi més clar o que la confusió ens porti aflicció i sofriment.

El cel d'allà on volàvem era d'un blau delicat i estava serè; més enllà s'hi veien alguns núvols rodons, blancs, com de cotó fluix; la seva blancor tan lluminosa donava al paisatge aquella qualitat que només trobem quan ascendim a les altes muntanyes.

Mentre, i de forma misteriosa anava fluint en la meva consciència un coneixement nou, una nova percepció de les meves lluites i de les meves dificultats. Era com una destil·lació líquida i refrescant que m’arribava des del centre ocult d’on tot brolla i d’on tot és, i que no solament m’aportava el coneixement que necessitava en aquell moment sinó també una serena alegria, i el convenciment que cap dificultat és endebades i que cada una d’elles és, per més que l’ego es queixi i es resisteixi, una font de saviesa i de creixement.

Ara, tot volant en aquest cel puríssim, en aquest espai obert i lluminós vaig tornar a mirar els problemes i les angoixes que m’havien portat a buscar alguna resposta en la profunditat del bosc. I vaig sentir que sense haver desaparegut s’havien situat de forma diferent en l’esquema de la meva vida. La nova mirada que l’àguila m’havia aportat era l’expressió d’una renovació en la meva consciència, i aquells problemes que tan em pertorbaven havien perdut el seu poder d’angoixar-me. L’àguila des de la seva fortalesa sense opulència i des del seu poder sense agressivitat, m’havia aportat el que necessitava, una perspectiva i una visió suficientment àmplies per a poder ubicar els problemes en la seva justa mesura i per alliberar-me  de la ceguesa d’una excessiva identificació amb ells.

En el moment que tot això succeïa, quan tot s’esclaria dins meu, vaig tornar a sentir la meva pròpia consciència diferenciada de la consciència de l’àguila, i vaig saber que ella era una vella amiga. Ara, cada u de nosaltres havia de retornar al seu món, a la seva dimensió habitual. En acomiadar-se em va dir "-Recorda tot el que acabes de veure i de sentir. I sàpigues que sempre que em necessitis em trobaràs disposada a enlairar-te cel amunt, aquí on som, on la bellesa, la saviesa i la llum formen part de l'ànima d'aquest lloc ..."

 

Publicat al Diari de Girona el 15 d’agost del 2003


dimecres, 30 de setembre de 2020

LA SAVIESA OCULTA DELS SUFÍS


El concepte majoritari que es té de l’islam a occident actualment, tan condicionat pels fonamentalistes i grups fanàtics que usen la violència i el terrorisme, de la mateixa manera que ho feren els cristians segles enrere en les seves inacabables creuades i guerres en nom de Déu, no és realment el més adient per traspassar els vels que amaguen la seva immensa saviesa i veure amb claredat i llibertat interior les decisives aportacions que la cultura i l’espiritualitat islàmica han fet tant a la cultura universal com als camins i sistemes de realització espiritual.

Avui més que comentar les decisives aportacions que la cultura àrab feu en els camps de l’astronomia, les matemàtiques, la física, la medicina, la botànica, la geologia, etc. voldria centrar-me en la comunitat d’homes i dones que coneixem com els sufís, hereus d’una filosofia, una psicologia i una espiritualitat capaç de fascinar qualsevol buscador seriós de coneixement metafísic i realització espiritual. Qui son els sufís? La resposta més fàcil es dir que son els místics de l’Islam. Però essent com son dipositaris d’una gran saviesa no solament en el camp espiritual, sinó també en el de la psicologia, la literatura, la poesia, etc. veiem que qualsevol definició estàndard esdevé reduccionista i confusa. Hazrat Inayat Khan – Mestre sufí contemporani nascut a l’Índia i mort el 1927 en fa una aproximació poètico-espiritual amb aquestes paraules:Què és un sufí? algú que no se separa dels demés per opinió o creença i que concep el cor de l’home com el Regne de Déu. Què vol i quin anhel té el sufí? desprendre’s del fals jo i descobrir Déu dins d’ell mateix. Què ensenya el sufí? Felicitat. Què busca el sufí? Il·luminació. Què veu el sufí ? Harmonia. Què regala el sufí? Amor a tot el creat. Què obté el sufí? Un més gran poder d’amor. Què troba el sufí? A Déu. I què perd? El jo”.

Hom diu que hi ha tres maneres de viure l’Islam: La Llei, la filosofia i la mística. La llei pel poble sense instrucció, al que cal donar pautes i conduir-lo pel recte camí. La filosofia pels instruïts, que son els qui han de preservar el coneixement i els dogmes. I la mística pels sants que son els únics que tindran accés a la veritable saviesa, la saviesa del cor. Els sufís estan ubicats en aquesta última categoria.

La mística sufí ens ha arribat per mitjà d’una immensa obra poètica i literària i està embolcallada d’un aroma saturat de bellesa i d’anhel. La santa musulmana sufí  Rabi’a  Al-Adawiya al segle vuitè EC escriví “Oh Déu, si t’adorés per temor a l’infern, crema’m en les seves fogueres, i si t’adorés amb l’esperança del Paradís exclou-me del paradís, però si t’adoro a Tu per Tu, no m’allunyis de la teva eterna Bellesa”.

Hi ha sufís que ens han deixat una obra poètica i filosòfica incomparable, i que actualment son àmpliament coneguts a occident. L’un és Rumi, qui ha estat qualificat el més gran poeta místic que ha donat mai la humanitat. Aquest poeta persa del segle XIII és conegut també per haver fundat d’orde dels dervixos dansaires, de quina música i art hem pogut gaudir els gironins en el marc del Festival de Músiques Religioses del Món. Ell canta, com Joan de la Creu, a l’estimat:

“Hi ha un lloc on les paraules sorgeixen del silenci,

un lloc d’on brolla el murmuri del cor.

És un lloc on es canta molt alt la Teva bellesa,

un lloc en el que cada alè

esculpeix en la meva ànima la Teva figura”.

Ibn ‘Arabí (Múrcia 1165-Damasc 1240) gran filòsof, místic i erudit ens llegà una obra abundosa, difícil i tot sovint hermètica. Com a gran savi que fou expressà com ningú l’universalitat de l’experiència mística i religiosa. Aquest seu poema reflecteix l’Home universal que alliberat de tota forma externa percep la veritat subjacent que rau per igual en tota forma religiosa genuïna:

“El meu cor abraça totes les formes,

conté un prat per a les gaseles

i un monestir pels monjos cristians.

Hi ha un temple pels idòlatres

i un santuari pels pelegrins;

dins hi ha la Torà

i el llibre de l’Alcorà.

Doncs jo segueixo la religió de l’Amor

i vaig per qualsevol sendera

per on em porti el Seu camell.

Aquesta és la veritable fe;

aquesta és la veritable religió”.

El sufisme es resisteix, per pròpia naturalesa, a qualsevol definició tancada. Una filosofia de vida, una fraternitat hermètica i esotèrica dipositària de grans secrets i poders, místics del més alt rang, poetes sublims que han assaborit el nèctar de la Bellesa divina, gnòstics coneixedors de l’Ultima Realitat, tot això és real, però no ho és tot. Perquè quan hom es submergeix en la seva literatura i la seva poesia, quan hom penetra en l’ànima de seu ser místic hi troba l’Home Universal amarat d’Amor, Bellesa i Coneixement.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 20 de juny del 2004


diumenge, 30 d’agost de 2020

RECUPERAR LA INNOCÈNCIA


Ens diu el mite que en l’albada de la humanitat, l’home i la dona vivien en un paradís envoltats de fruits i delectances que donaven plenitud natural i instintiva a les seves vides. No coneixien l’ambició ni el desig, puix que la llei natural regulava la seva existència. Tampoc no coneixien la mort, doncs no albiraven ni temien el futur. En la seva pacífica nuesa vivien un present acompanyats d’amistosos animals, esplèndida vegetació, i brolls d’aigua transparent i refrescant. Fou l’edat de la innocència.

Com prou bé sabem, aquest estat celestial aviat s’acabà, i amb la mítica caiguda va començar veritablement la història de l’home, que amb l’expulsió del paradís se situa en l’espai i el temps, i trepitja per primera vegada l’escenari del món. Coneix el bé i el mal, i esdevé auto-conscient. Ja mai més tornaria a parlar amb el seu creador cara a cara, doncs la seva nuesa esdevindria tabú i signe d’impuresa. Deixaria de viure amb harmonia amb el món natural per passar a dominar-lo i explotar-lo. En endavant mataria animals per alimentar-se, i en la seva sobrevinguda agressivitat arribaria fins a matar el seu germà.

El ròssec d’aquest mite el portem en el nostre inconscient, i sura en la nostra consciència en moments que voldríem recuperar aquella innocència. De vegades els infants, amb la seva espontaneïtat, la seva alegria i els seus acudits lliures encara de les pressions de les normes dels adults, ens evoquen aquella frescor d’esperit que voldríem fer compatible amb el coneixement, amb la capacitat intel·lectual, i amb la cultura, en un món dominat per l’ambició i l’egoisme.

Sí, perquè hem creat una cultura que ens aporta coneixement de les coses materials, però ignorància dels mons i els valors espirituals com la bellesa, la sensibilitat, les relacions harmonioses entre nosaltres i amb el món natural. Hem esdevingut un ser humà fragmentat, i d’aquesta fragmentació neix l’angoixa i el malestar psicològic que com una epidèmia estén la seva malèfica alenada per tota la cultura occidental. Els elevats índexs de consum d’ansiolítics son un signe visible d’aquesta ansietat que com líquid verinós s’ha esmicolat per tots els doblecs de la nostra psique i de la nostra societat.

Per altra banda és obvi que el ser humà no ha d’evocar els seus mites per caure en una malenconia i una regressió patològiques, sinó per interrogar-se com, en la seva evolució ascendent, en una volta més elevada de l’espiral, pot integrar valors com una nova innocència en la seva mirada i en les seves relacions, que aporti una nova plenitud i un nou benestar a la seva vida. Perquè la innocència de la que parlem no és pas quelcom fofo i pueril, sinó que és aquella frescor d’esperit, aquell sentit del bé plenament assumit, aquella renúncia conscient a l’egoisme i la maldat, aquell deixar anar el carregós farcell dels prejudicis, aquella actitud de simpatia vers l’altra sigui qui sigui i vingui d’on vingui.

La innocència de la que parlem té a veure amb la mirada poètica, amb el cultiu de la sensibilitat, amb aquell estat de consciència que ens permet percebre les petites coses de la vida, plenes de significat i de bellesa.

Fa anys vaig llegir en un llibre de Mabel Collins, Luz en el Sendero, aquestes paraules: “Creix com creix la flor, inconscientment”. Vaig pensar que si meditéssim i seguíssim el profund significat d’aquesta frase aleshores la nostra ànima estaria en primavera tots els dies de la nostra vida.

 


Publicat al Diari de Girona el 29 de maig del 1999