dijous, 30 de juny de 2022

 LA FASCINACIÓ D’ORIENT

 

Quan l’escriptor britànic Ruyard Kipling va escriure la famosa frase: “Orient és Orient i Occident és Occident i mai no es trobaran” és obvi que no es podia imaginar, a les acaballes del segle XIX i a principi del XX, els canvis radicals que aviat es produirien en la civilització occidental. Canvis produïts per un costat per la industrialització i l’adveniment de l’era científica, però també pel cansament i fastigueig que produiria en molts individus la prominència del materialisme i el consumisme com a valor suprem sobre el qual fonamental l’existència humana. En aquest context l’encontre de la cultura europea i la cultura hindú i oriental en general ha estat acompanyat d’una fascinació mútua que ha provocat influències i processos de canvis a ambdós costats. Orient s’ha anat accelerant progressivament, i la seva forma de vida tradicional ha estat posada a prova, cedint en molts aspectes davant l’impacte de la tecnologia que els ve d’Occident. Per altra banda Occident ha trobat en la cultura, la filosofia i l’espiritualitat orientals un bàlsam per a la seva vida agitada i neuròtica, i també nous horitzons que venen a donar una resposta àmplia, fresca i lluminosa a les seves inquietuds interiors. Occident doncs ha anat abandonant a poc a poc la idea etnocèntrica de que tan sols hi ha una civilització en diversos graus de desenvolupament i ha anat acceptant la immensa diversitat de cultures que es despleguen en sentits diferents i el fet que el seu coneixement no fa sinó enriquir extraordinàriament la vida dels individus.

Hom diu que Orient es el cor i Occident el cap de la humanitat. També des d’una visió planetària es diu que Occident representa l’aspecte masculí, actiu i agressiu, i Orient l’aspecte femení, passiu i intuïtiu. Com tots els tòpics aquests també tenen una part d’exageració i una part de veritat. Els qui s’atansen a la cultura oriental ho fan per l’atractiu de la seva espiritualitat curulla de sensibilitat i bellesa, pels seus immensos coneixements de l’ànima humana i per la seva capacitat d’arribar a la saviesa per la via del cor.

La psicologia i l’espiritualitat son dos dels camps on de forma més clara s’ha produït, a Occident, una influx decisiu a causa d’aquest encontre. Un encontre que ha esdevingut finalment un maridatge que ha donat els seus fruits. La nova corrent de la psicologia anomenada transpersonal representa una clara síntesi dels coneixements d’Orient i Occident, i sota la influència del budisme, ha anat ampliant la visió de la psique i la consciència humana tot integrant-t’hi plenament el nivell espiritual fins el punt que molts psicòlegs i psicoterapeutes contemplen actualment el fet que molts malestars i pertorbacions psicològiques dels individus de la nostra societat venen donats per la negació i repressió del nivell espiritual en les seves vides. I en aquest sentit cada vegada son més els que integren en la teràpia tècniques orientals de meditació com a coadjuvant del tractament psicoterapèutic.

No cal dir com n’ha estat de fructífer l’encontre d’Orient i Occident en el camp de l’espiritualitat. Més enllà del inevitable esnobisme en el que varen caure molts joves en la dècada dels seixanta i setanta del segle passat que buscaven tan sols noves sensacions que vinguessin a compensar la seva pobresa existencial, el cert és que molts dels postulats i tècniques orientals estan actualment del tot integrats en la nostra cultura i la nostra quotidianitat. A cada barri de les nostres ciutats podem trobar-hi un centre de ioga, el tai-txi s’ensenya a moltes escoles, i les tècniques de meditació com a eina d’autoconeixement i benestar mental s’han popularitzat i han esdevingut habituals. A nivell més genuí pel que fa a la pròpia espiritualitat el budisme i la pròpia filosofia ioga han influït o han estat adoptats per milions de persones cansades de les religions tradicionals basades en dogmes i creences difícilment assumibles a la llum dels coneixements actuals.

Si Occident representa l’aspecte masculí i Orient el femení, i si el ser humà complet és aquell que ha desenvolupat totes les qualitats i potencialitats humanes independentment del gènere, és clar que la integració en la nostra vida dels valors culturals, psicològics i espirituals d’Orient sense menystenir els propis ens aproparà a aquest ideal de ser humà plenament realitzat, un ser humà amb una consciència expandida, planetària, lliure de prejudicis i solidari amb la comuna condició humana que compartim la totalitat dels sers humans. OM, OM, OM.

  

Publicat al Dominical del Diari de Girona l’1 de maig del 2005

 

dilluns, 30 de maig de 2022

LECTURES ORIENTALS: EL TAO TE CHING


El 10 de juliol encetava una sèrie d’articles sobre obres orientals que han estat i son cabdals en la història de la literatura sagrada i espiritual de la humanitat. Vaig començar pel Dhammapada, llibre sagrat del budisme, després, el 24 de juliol vaig comentar els Upanishads, base espiritual i metafísica de l’hinduisme, i finalment ara fa quinze dies el Bhagavad Gita, un poema espiritual que mostra de forma planera i amb una gran bellesa el camí de l’autorealització espiritual. Avui, finalment, presentaré i comentaré un dels llibres més extraordinaris de la cultura xinesa, una cultura menys coneguda que l’hindú i que resulta un tant enigmàtica per a molts occidentals, el Tao Te Ching, un text fascinant atribuït a Lao-Tsé, que juntament amb l’I Ching ha marcat profundament la història de l’espiritualitat, la cultura i fins i tot la política xinesa durant més de dos mil·lenis.

Lao-Tsé visqué en els segles VI i V aC, filòsof i fundador del taoisme, fou contemporani de Confuci. La llegenda ens parla del seu naixement de mare verge, mite que trobem també en el naixement de Buda, i posteriorment, cinc-cents anys més tard, en el naixement de Jesús. El Tao Te Ching és un llibre d’aforismes, tot sovint paradoxals, vol dir literalment “El llibre de la Via” o “El llibre del Camí i de la Virtut”, i està constituït per 81 capítols breus on es va desgranant una cosmogonia on presenta l’home com a punt mig entre el cel i la terra, entre el cosmos i la naturalesa, i la manera de comportar-se per tal de viure en harmonia interna i externa, i arribar finalment a la unió amb el Tao.

Però, què és el Tao?: “El Tao que pot ser expressat en paraules no és el Tao etern, el nom que pot ser pronunciat no és el nom etern” i no obstant l’inefable, el misteriós Tao “És el principi del cel i la terra”. També hi llegim: “El Tao roman ocult i no te nom. Però només el Tao pot iniciar les coses i portar-les a la seva plenitud” “Està profundament ocult, però mai està absent”, “misteriosament format, existia abans que el cel i la terra”. Definitivament doncs el Tao és allò etern i permanent, sense principi ni fi.

Semblantment al budisme, en el Tao Te Ching hi trobem l’elogi de la moderació i del “camí del mig” com a millor norma de conducte, expressat d’una forma filosòfica i reflexiva: “Si vols conservar un bé afegint-t’hi més i més, malmets la teva energia. L’espasa que s’esmola sense parar no conservarà el tall per molt de temps”. També la flexibilitat és un valor permanent que està present al llarg de tot el llibre: “Seguir el Tao en el món és com fluir amb un riu que condueix totes les aigües vers la mar”, doncs “l’etern Tao és la simplicitat sense nom”.

Igual que en el budisme i en la filosofia hindú, el desig i l’ambició és l’origen de gairebé tots els nostres mals: “El Tao roman sempre en la no-acció, i no obstant no deixa res per fer”, “l’absència de desig permet experimentar la calma. Aquest és el camí que condueix a la pau”.

Al llarg de l’obra hi trobem constantment una crida a una vida inspirada en valors radicalment diferents dels habituals, per formes de pensament allunyats del domini, la violència, la guerra i la destrucció: “Cal persuadir als poderosos amb el Tao i no violentar el món amb les armes”, doncs “els exèrcits només deixen al seu pas romagueres i espines. Rera els exèrcits venen anys de misèra”, “les armes son instruments nefasts. Els seguidors del Tao mai les utilitzen” doncs “Una victòria militar només es pot celebrar com si fos un funeral”.

El llibre també evoca de forma permanent l’anhel d’una acràcia fruit d’una comprensió superior: “Quan s’abandona el Tao apareix la moralitat i la llei”, “Quan la confusió s’escampa pel regne, sorgeixen els funcionaris lleials, “Com més lleis es promulguin més lladres i malfectors hi haurà”.

Potser per tot això el sinòleg i historiador Marcel Granet parlava així dels primers filòsofs taoistes que portàren una vida d’acord amb el Tao Te Ching: “Son ascetes, però detesten les mortificacions. Son creients, però poc els importen els déus, els dogmes, les morals i les opinions. Son místics, però mai hi ha hagut pregàries més fredes que les seves. Son veritables amics de l’home, però es burlen de les bones obres”.

La unió amb el Tao, veritable finalitat de la filosofia del Tao Te Ching, fa que el ser humà superi les seves angoixes i contradiccions, i el porta a una harmonia perfecte entre ell i el món. A través del Tao assoleix la simplicitat original, la pau en el cor i la vivència del cosmos. És savi més enllà de tot coneixement i bondadós més enllà de tota moral. Ha assolit la unió amb el Tao.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 21 d’agost del 2005

dissabte, 30 d’abril de 2022

LECTURES ORIENTALS: EL BHAGAVAD GITA

 

Després d’haver presentat i comentat, en els dos articles precedents, dues de les grans obres de l’espiritualitat oriental, el Dhammapada, llibre sagrat del budisme, i els Upanishads, pertanyent a la filosofia vedanta, i que és la base espiritual i metafísica de l’hinduisme, avui comentaré el Bhagavad Gita, que en realitat forma part del mateix univers, doncs com diu un autor actual, Krishna Prem: “El Gita és un dels tres peus del Vedanta, els altres dos son els Upanishads i els Brahmasutras”.

El Bhagavad Gita forma part de la monumental obra Mahabarata, el poema èpic-espiritual més extens de la humanitat, i narra la batalla entre dos clans enfrontats. El camp de batalla on es desenvolupa la batalla es diu Dharma. Com el lector pot imaginar tot el text és simbòlic, dharma és un mot sànscrit que significa el propi deure, la recta acció. En un bàndol es troba el príncep Arjuna, que simbolitza la personalitat humana que busca el coneixement i el bé, en l’altra hi ha Duryodhana, l’encarnació del mal. Arjuna és un guerrer valent i noble, però es nega a combatre en veure que al bàndol enemic s’hi troben molts amics i parents. Aleshores comença un diàleg amb Krishna, la personalitat divina, que roman amb ell durant la batalla, i que el va conduint cap a la victòria, que no és altra que la victòria de l’ànima humana sobre tot allò que l’aparta del coneixement, l’amor i la bellesa. El Bhagavad Gita és doncs per damunt de tot un poema espiritual. Se’l situa devers l’any 500 AC, i de ben segur és l’escriptura sagrada més popular a l’Índia.

En castellà hi ha una trentena d’edicions de diferents editorials. I en català tenim l’extraordinària versió feta a partir de la traducció a l’anglès de Joan Mascaró, traductor també a la llengua de Shakespeare del Dhammapada i dels Upanishads.

Tots som Arjuna en el camí de la vida, i tots hem d’enfrontar en el nostre procés evolutiu la batalla contra l’ego i els seus agregats. Contra les passions i el desig. Ells ens son tan familiars que tot sovint ens neguem a anar a la batalla, ens neguem a assumir el dharma, el nostre deure, l’acció correcte, i com Arjuna ens lamentem: “En la nit fosca de la meva ànima em sento desolat. En la meva pròpia pena no veig quin és el camí”. Krishna, la suprema personalitat divina, ens fa esment, però, que “Hi ha una guerra que obre les portes del cel, Arjuna! Feliços els guerrers el destí dels quals és lluitar en aquesta guerra”. “Ofereix-me totes les teves accions i reposa la teva ment en el Suprem. Sigues lliure d’esperances inútils i de pensaments egoistes, i amb pau interior, esforça’t en la lluita”.

És el desig insaciable el que ens manté atrapats en aquest món il·lusori, i la ira, i l’egoisme, i les passions, que son tots ells els grans enemics de l’ànima. Només alliberant-nos d’aquests enemics que son dins nostre anirem més enllà de la confusió i del sofriment i assolirem la saviesa i la pau. “Quan la saviesa sigui teva, Arjuna, mai no et trobaràs confús, ja que veuràs totes les coses en el teu cor i veuràs el teu cor en mi”.

Krishna, l’etern, el Déu de tots els mons, és no solament el nostre mestre diví sinó també el nostre millor amic: “Ara t’estic revelant aquest ioga etern, aquest secret suprem: a causa del teu amor per mi i perquè soc el teu amic”. “Jo soc el camí i el mestre que observa en silenci; el teu amic i la teva protecció i el teu resguard de pau”.

El Bhagavad Gita és un llibre que sedueix a tota ànima anhelant, doncs tot ell és un ressò de la pròpia vida de l’ànima humana. Ell li retorna clar i pur la llum del seu propi esperit tot enfocant-lo en allò que és essencial. “Mira ara tot l’univers amb totes les coses que es mouen i les que no es mouen, i tot allò que el teu esperit anheli veure. Contempla-ho tot com a U en mi”. Aleshores, Arjuna, amb la visió desperta exclama:”Veig la resplendor d’una bellesa infinita que il·lumina tot l’univers”. “El cel i la terra i tots els espais infinits són plens del teu Esperit”.

En acabar de llegir el Bhagavad Gita hom té el sentiment de que en aquest poema “hi és tot”. Tot ell té un aroma, un sabor, una fragància altament poètic i espiritual. Un bàlsam per als cors afligits i un camí segur per als qui busquen la realització suprema. “I et parlaré a tu, Arjuna, d’aquesta saviesa i d’aquesta visió, que quan les hagis conegudes ja no et quedarà res més per conèixer”.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 7 d’agost del 2005


dimecres, 30 de març de 2022

LECTURES ORIENTALS: ELS UPANISHADS

 

Seguint les lectures de la tradició oriental que varem encetar en l’últim article d’ara fa quinze dies amb la presentació i comentari del Dhammapada, text fonamental del budisme, i pensant que el temps de vacances és un bon moment per endinsar-se en els textos fonamentals d’altres cultures i tradicions espirituals, avui parlaré dels Upanishads, que formen part de la literatura sagrada de l’Índia.

Contràriament a altres tradicions religioses i espirituals, no hi ha un fundador de l’hinduisme. La seva filosofia prové dels ensenyaments dels antics savis, anomenats rishis. D’ells provenen els Vedes, mot sànscrit que vol dir saviesa i que és la més antiga literatura religiosa de l’Índia. Segons la tradició la divinitat revelà oralment als rishis el conjunt dels escrits vèdics. La seva lectura ens revela que foren escrits per savis i poetes altament realitzats des del punt de vista literari i espiritual. Un dels més coneguts, el Rig Veda, probablement fou escrit entre el 2000 i el 1500 AC. Altres ho foren posteriorment, entre els 800 i els 400 AC.

Més tard altres rishis varen enriquir els Vedes amb els seus propis comentaris, fruit de llurs meditacions i realització espiritual. Son aquests comentaris que porten el nom d’Upanishads, i donada la seva importància han assolit la categoria d’obra pròpia, de forma semblant a com el Bhagavad Gita, que forma part de la monumental obra Mahabarata, el poema èpic-espiritual més extens de la humanitat, és conegut i publicat com a obra independent.

Tant és així que en els Upanishads hom hi troba el nucli de la filosofia vedanta. Tracten sobre el significat i la naturalesa de l’univers i presenten la divinitat com una realitat absoluta o principi còsmic anomenat Brahman (l’Absolut). Exploren en les més diverses direccions el contingut metafísic de la revelació vedanta. En general son textos breus escrits en prosa, per bé que alguns intercalen també alguns versos.

Els Upanishads foren coneguts a Europa i a occident a través d’una primera traducció al llatí feta per Anqueil Duperron el 1802, que fou publicada a París. Aquets “Himalaies de l’ànima” com també se’ls ha qualificat, feren exclamar al filòsof alemany Schopenhauer: “Llegir-los ha estat el consol de la meva vida i ho serà de la meva mort”.

Els poetes i savis que escriviren els Upanishads ens mostren que només una elevació del pensament i de l’emoció, i després una experiència interior que ens porti més enllà de la ment i del món sensorial, de l’irreal maia, ens pot fer conèixer la Realitat última, Brahma, a través de la unió amb ell. Quan ens elevem al millor de nosaltres mateixos, quan ens submergim en la nostre essència és quan esdevenim u amb Brahman, i tot coneixement ens és revelat, car som aquest coneixement. Per això el savi de l’Upanishad que ha dissolt tots els vels de l’ego i ha realitzat la consciència de la unitat diu simplement: “Jo sóc Ell”. o encara més: “Qui coneix Déu esdevé Déu” com diu el Mundaka Upanishad.

Aquesta no-dualitat que és el testimoni últim de tot el Vedanta i dels Upanishads en particular queda reflectit en aquests versos del Mahanarayana Upanishad: “Transcendint tots els mons, tots els éssers, ultrapassant l’espai i els límits del cel, Senyor de tot el que és, el primogènit de la veritat, a través de si mateix, en si mateix, ha arribat a si mateix”. O També en aquestes paraules de l’Isha Upanishad: “en aquell que ha reconegut l’univers en el centre mateix del seu jo, i a si mateix en el cor de l’univers... en aquest espai del cor, idèntic als espais eterns...”

Igual que després trobarem en d’altres tradicions espirituals, com ara els sufís, el savi dels Upanishads que ha atès la realitat última, el misteri del qual “les paraules se’n tornen perquè no poden arribar-hi” ens insisteix una vegada i una altra que Brahman, la realitat que tot ho transcendeix, cal buscar-la en el cor: “Tan immens com l’espai de fora, ho és aquest espai interior al cor: allà es troben tots els mons, el cel i la terra, el foc i el vent, el sol, les estrelles, la lluna i els llamps, tot...” I també en aquest testimoni, definitiu i corprenedor, igualment del Chandogya Upanishad que es converteix en una crida sublim per a tot sincer buscador: “Sí, aquesta llum que ultrapassa el firmament, que brilla transcendint-ho tot, més enllà dels mons més llunyans, sí, aquesta llum és la mateixa que brilla en el cor de l’home”


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 24 de juliol del 2005


dilluns, 28 de febrer de 2022

LECTURES ORIENTALS: EL DHAMMAPADA


Totes les tradicions espirituals i religioses del món son tradicions de saviesa. El buscador que penetri l’essència dels seus escrits sagrats, anant més enllà de la seva literalitat s’amararà de saviesa i assolirà el veritable coneixement, aquell coneixement que la forma amaga en la seva aparença enganyosa i il·lusòria. Maia, en diuen els orientals del miratge del món fenomènic, impermanent i sempre canviant, la falsa il·lusió o engany que la ment no il·luminada percep com a única realitat. Maia, en oposició a allò immutable, essencial i absolut, a allò veritablement real és també una crida al ser humà a abandonar com a únic el món dels sentits, i comprometre’s amb la recerca del si mateix més profund i de la realitat última de les coses.

El Dhammapada, traduït com  “Camí de la saviesa” o “Sendera de la Perfecció” és un dels llibres sagrats del budisme, i un dels més antics de la humanitat. Escrit en llengua pali, recull directament les paraules de Buda, que varen ser recopilades pels seus deixebles al llarg dels quaranta cinc anys de vida pública després d’haver assolit la il·luminació. És considerat una joia de la literatura budista, i és un llibre molt popular en tots els països on el budisme hi és present gràcies al seu estil directe i entenedor, un estil que Joan Mascaró va definir de “sublim simplicitat”. A través de més de quatre-cents versos o sentències va indicant el camí que porta al ser humà de la ignorància a la saviesa, de l’esclavatge a la llibertat, del sofriment a la felicitat psicològica i espiritual, o Nirvana.

Però no solament als països de tradició budista és conegut aquest llibre. A Occident es coneix una versió en llatí de l’any 1855 a càrrec de V. Fausboll. Des d’aleshores les edicions fetes per erudits orientalistes han estat constants. En llengua catalana i en llengua anglesa brilla amb llum pròpia Joan Mascaró, mallorquí autoexiliat a Anglaterra arran de la guerra civil espanyola, qui fou gran erudit, escriptor, conferenciant, professor de pali i sànscrit a la universitat de Cambridge, personatge admirat arreu del món per les seves traduccions a l’anglès del Dhammapada, el Bhagavad Gita, i els Upanishads entre altres grans obres de la literatura sagrada d’orient. En català tenim una magnífica edició feta a partir de l’edició anglesa de Joan Mascaró i publicada per l’Abadia de Montserrat. També hi trobem extractes en el seu llibre “Llànties de Foc” d’Editorial Moll, una selecció de pensaments de contingut espiritual procedents de totes les cultures i tradicions espirituals. I també en el seu llibre “Diàlegs amb l’Índia”, publicat per Proa.

Buda, al meu parer, ha estat el gran psicòleg de la humanitat. Ell feu el camí complet, arribant a les profunditats de l’ànima humana, a les causes del sofriment i a la descoberta del camí que mena vers la llibertat interior, l’harmonia i el goig sublim. El Dhammapada comença amb aquesta sentència: “Allò que som avui prové dels nostres pensaments d’ahir, i els nostres pensaments actuals construeixen la nostra vida de demà: la nostra vida és la creació de la nostra ment”.

El seu estil directe i senzill no l’impedeix expressar-se amb una bellesa exquisida: “Així com l’abella recull l’essència de la flor i se n’allunya sense destruir-ne la bellesa ni el perfum, així el savi peregrini en aquesta vida”. O també: “Com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l’ànima del savi quan escolta les paraules del DHAMMA”.

Buda remarcà que és un mateix qui es crea el sofriment, i que és un mateix qui se n’ha d’alliberar, amb esforç i disciplina: “”L’Esperit en l’home és el qui ajuda la seva ànima: com podria haver-hi ajuda des de fora?” I també: “Desperta per tu mateix, pel teu Esperit; entrena’t per tu mateix. Així emparat en el teu Jo, i sempre alerta, viuràs en suprema joia”.

Cinc-cents anys abans que Jesús, ja proclamà el valor suprem de l’amor, tal com ho han fet tots els profetes i mestres espirituals: “L’odi mai no s’atura amb l’odi. L’odi s’atura amb amor. Aquesta és l’antiga i eterna llei”. I també: “Venç la ira amb l’amor, venç el mal amb el bé, venç el gasiu amb la generositat, venç el mentider amb la veritat”

Buda, en assolir la il·luminació sota l’arbre bodhi va exterioritzar la joia del Nirvana, de l’alliberament de tots els condicionaments mortals en aquests versos del Dhammapada: “Endebades he seguit els cicles de moltes vides sempre a la recerca del constructor de la casa de la vida i de la mort. Que miserable és la vida que ha de morir. Però ara t’he vist, constructor: mai més no tornaràs a construir aquesta casa. Les bigues son trencades, la carena de la ignorància està destruïda. La febre dels desigs és passada, car la meva ment mortal ha anat a la joia de l’immortal Nirvana”.

 

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 10 de juliol del 2005


diumenge, 30 de gener de 2022

EVOLUCIÓ: ARRIBAR A SER


Les últimes teories científiques ens mostren una imatge de l’univers molt allunyada de les idees creacionistes que hem rebut de la nostra cultura, fonamentades en mites religiosos on un déu totpoderós fa sortir del no-res l’univers en un instant còsmic que dura sis dies, i que una vegada feta la feina es retira a descansar i a contemplar, tot cofoi, la seva obra: una obra perfecta, on els cossos celestes orbiten de forma sincronitzada dins una lògica insuperable de mecànica de rellotgeria a escala còsmica. Un univers estable i fonamentalment immutable.

Les teories evolucionistes, per contra, ens mostren un univers dinàmic, en constant evolució, orientat en el que en podríem dir un “arribar a ser”, o tal com deia Teilhard de Chardin un univers que respon a la crida del seu creador a unir-se amb ell en la plenitud de l’amor. Lluny d’un univers ordenat i acabat, avui sabem que el que predomina en el cosmos és el caos, amb pinzellades concretes d’un cert ordre, i que la vida, tal com la coneixem és una mínima anècdota, gairebé una excepció en la història de l’univers, xifrada avui entre tretze i quinze mil milions anys, en un vast espai on hi “conviuen” unes cinquanta mil milions de galàxies.

Dins d’aquestes magnituds que desborden tot sovint la capacitat imaginativa y conceptual de la ment humana hi ha no obstant algunes coses que sí sabem i quin coneixement ens pot ajudar en la nostra quotidianitat a ser persones més completes i felices.

Des de l’inici de l’univers amb les partícules elementals i els primers àtoms més o menys estables i les molècules resultant de la seva unió, trobem que aquesta, la unió, és una constant fonamental en el procés evolutiu. Evolució pot ser vista com un procés d’unions encadenades. Àtoms, molècules, macromolècules, bactèries, reaccions químiques que uneixen elements en estructures més complexes com els aminoàcids... i la vida! En qualsevol esser viu veiem com el tot és sempre superior a la suma de les parts. Els essers vius, en tant que unitats complexes no els podem pas explicar atenent-nos només a la integració dels elements que els composen o referint-nos únicament a les lleis de la química, puix que si fos així ja estaríem creant sers vius a partir dels seus elements, i sabem que això ara per ara és impossible.

És aquí on voldria servir-me de l’analogia per situar-me directament en la realitat humana pel que fa al seu àmbit de relacions, i sostenir la tesi que com a sers humans creixem també en un procés d’unions en els diferents nivells que composen la vida humana. Així sabem que com a sers socials creixem i ens realitzem en la mesura que ens relacionem, i que la qualitat de les nostres relacions és un factor de primer ordre pel que fa a la nostre plenitud com a sers humans. Com més comunicació i afecte hi ha en les nostres relacions més nivell d’unió i més ens enriquim. La més enriquidora de les relacions humanes és la que es dóna en la relació de parella on gràcies a la unió per amor es crea una nova realitat interior, realitat que no solament no destrueix les parts implicades en la unió sinó que com a fecunda matriu les fa més completes en la seva humanitat. Novament doncs veiem que la resultant de la unió, el nosaltres nascut de l’amor, és sempre més que la suma de les parts.

L’amor de parella, doncs, quan s’estableix com una sòlida unitat espiritual és un factor determinant en la nostra evolució personal, i la seva vivència és el gresol on es pot experimentar tot allò que ens fa créixer veritablement en el sentit de donar-nos l’oportunitat de conèixer i desenvolupar aquells trets que fan de nosaltres sers més complets i amorosos.

També a nivell intern, intrapsíquic, hi ha una unió que ens crida per tal de fer-nos sers més evolucionats. Ens referim a la unió  dins nostre de l’anima i l’animus tal com va expressar acertadament en el nostre temps el psicòleg Jung, la integració dels trets psicològics contrasexuals en un mateix, o sia la integració dins nostre dels trets i habilitats que fins ara la nostra cultura assignava al sexe contrari. Homes sensibles i carinyosos que acaronen tendrament els seus fills, assumeixen amb naturalitat les tasques domèstiques i es relacionen en un pla d’igualtat amb la seva parella abandonant el tòpic de l’agressivitat i el domini masclista, i dones decidides, cultes, actives, feliçment allunyades del patró de dona passiva i submisa que delega les decisions en la seva parella conformen tan sols petits exemples del canvi que es produeix quan realitzem aquesta unió en el nostre interior.

L’evolució es desenvolupa mitjançant la unió d’elements en totalitats cada vegada més elevades. Podríem dir que mitjançant la unió allò que és, és més, i ara que ho sabem el repte per a nosaltres, humans del segle XXI, és tan engrescador com ho son les possibilitats que hi albirem.

 

 Publicat al Dominical del Diari de Girona el 5 de febrer del 2006


dijous, 30 de desembre de 2021

 LA LLIBERTAT ÉS A DINS

 

Quan parlem de llibertat, en el nostre entorn cultural, sempre l’associem a unes condiciones polítiques i socials. Amb més motiu encara els qui per edat hem patit les restriccions i la crueltat de la dictadura franquista. La història d’occident, doncs, amb les seves guerres, les seves revolucions i l’evolució de les seves ideologies polítiques sempre ha estat estretament vinculada a l’anhel de llibertat política i social. Finalment el sistema republicà-parlamentari, alliberat tant dels absolutismes monàrquics com de la secular i perniciosa influència del poder religiós vaticà, sembla ser la culminació d’aquest anhel històric.

Però la llibertat col·lectiva, essent com és tan important per al desenvolupament de la persona, és tan sols una part de la llibertat humana, i no pas la definitiva. La definitiva és a dins, és un estat del ser, de la consciència. Les condicions de llibertat externes com ara la llibertat política, econòmica, religiosa i cultural no son cap garantia d’individus lliures. Més aviat veiem com el temor, la frustració, l’ansietat, les addiccions destructives i l’alienació psicològica i espiritual son condicions cada vegada més presents en els individus de la nostra societat.

Així ens adonem que aquesta llibertat interior de la que parlem, i que és la que finalment ens fa sers lliures i complets cal conquerir-la, doncs tot sovint l’hem perduda ja de ben petits, com a conseqüència dels constrenyiments imposats en la infància en la relació amb els pares, o com a resposta adaptativa en situacions en les quals ens hem sentit rebutjats a causa de l’expressió d’alguna necessitat física o emocional, i en tot el complex conglomerat de condicionaments educatius, socials, culturals o religiosos.

Aquests condicionament infantils s’expressen en l’edat adulta en forma de temors, falta de confiança en nosaltres mateixos, i també en fòbies, obsessions, agressivitat, etc., i en un munt de prejudicis de tot ordre que ens limita i ens impedeix relacionar-nos, viure i expressar-nos amb plenitud. Això fa que tot sovint ens barallem amb nosaltres mateixos, amb les diverses parts que configuren la nostra psique, entre els nostres diversos “jo”, i també amb les circumstàncies de la nostra vida personal, sense adonar-nos que en aquesta lluita interior hi anem deixant a trossos la nostra llibertat i augmentant innecessàriament el nostre sofriment. Quan ens deixa la parella, o quan perdem aquell treball o aquella operació comercial tan desitjada, o quan suspenem les oposicions, i ens deixem arrossegar per la tempesta emocional interior, la nostra percepció del món i de la nostra vida queda temporalment reduïda i distorsionada. És com si una força aliena ens posseís i ens aboqués a uns pensaments obsessius que acaben monopolitzant la nostra ment fins a omplir-nos d’angoixa i patiment. En aquest donar voltes i més voltes al nostre sofriment perdem la nostra llibertat i deixem de ser nosaltres mateixos.

Per contra, quan actuem des del nostre jo central, o sia des del jo integrat,  experimentem la veritable llibertat i els nostres actes flueixen espontàniament i deixen de ser pures reaccions a estímuls externs o interns. Una resposta espontània és completament diferent d’una resposta reactiva, que és el que solem fer habitualment, puix que aquesta és producte de patrons estratificats que hi ha en el nostre subconscient generats a partir d’experiències mal integrades i d’emocions destructives. Contràriament una resposta espontània te a veure amb un actuar que sorgeix del propi moment completament alliberat de la memòria d’experiències anteriors, i es produeix com a conseqüència d’una profunda connexió amb el nostre jo més profund. En aquest sentit és que diem que es tracta de respostes que sorgeixen des de la llibertat.

Algunes persones s’aferren rígidament a un sistema de creences -religiós, social o polític- com una forma d’assolir una seguretat que no és més que un miratge, o com una manera de fugir de la pròpia angoixa, o del buit interior, intentant escapar d’ells mateixos tot violentant la seva naturalesa essencial en intentar transformar-se en allò que no son. Doncs la veritat sobre nosaltres mateixos és una revelació, un reconeixement sorgit de la naturalesa íntima, del nostre ser essencial, i no pot ser mai el producte d’indagacions intel·lectuals ni de pràctiques psicològiques o espirituals basades en sistemes de creences establerts per un líder o autoritat externa. La única autoritat vàlida és la que sorgeix en resposta a una obertura interior, en esdevenir allò que ja som en realitat i que resta ocult per les denses i espesses capes de l’ego amb tot els seus atributs de temors, egoisme, cobdícia, sentiment d’inseguretat, emocions destructives, ansietat per l’estatus, prejudicis, addiccions, ànsies de poder, manipulació, agressivitat, etc. Aleshores ens adonem que aquesta actitud d’obertura crea un espai interior lliure dels condicionaments que acabem d’esmentar, i lliure també dels patrons i programacions del passat. És en aquest espai interior verge, innocent i incondicionat on es produeix el reconeixement de la nostra veritable naturalesa. Aquest reconeixement, que és el que ens permet viure la vida com una experiència amorosa i curulla de bellesa, és el que ens fa finalment i definitivament sers veritablement lliures.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 28 de novembre del 2004

 

dimarts, 30 de novembre de 2021

 ALIADES O ADVERSÀRIES


L’estranya relació que mantenen ciència i religió, la desconfiança mútua que s’han manifestat des que la ciència va començar a entredir alguns dogmes i postulats fonamentals de la cosmovisió cristiana-catòlica ha estat viscuda de forma radicalment diferent a un o altra costat de les parts implicades. Si l’adveniment de la ciència moderna va ser viscut per moltes persones com un alliberament dels dictats i la tirania de la religió, per part de l’església no tingué altra sortida que anar adaptant el seu discurs i doctrina a les evidències científiques, com ara les tesis evolucionistes, alhora que s’ha anat ancorant en una actitud temorenca i fins i tot regressiva en alguns aspectes.

El poder creixent de la ciència ha estat paral·lel a la pèrdua d’influència de la religió, i és clara la relació de causa i efecte entre un fenomen i l’altre. Les veritats i aplicacions de la ciència ens semblen més reals i pràctiques que les mítiques llegendes i puerils narracions que encara conserven les religions tradicionals, llegendes centrades en déus dèspotes i etnocèntrics disposats a salvar el seu poble, “el poble elegit” a còpia de destruir els seus enemics. Ara estem més disposats a dipositar la nostra fe en els nous mites de la ciència que no pas en la narració de la creació del món en sis dies.

Per altra banda a hores d’ara ja hem vist que la ciència, si bé aporta una explicació i una visió del món que ens facilita una vida més confortable, també ha caigut tot sovint en un fonamentalisme perniciós, com ara el materialisme científic i el progrés lineal sense control que ens aboca inexorablement al desastre mediambiental i al conflicte bèl·lic.

Sembla doncs lògic arribar a la conclusió que religió i ciència s’han de depurar i regenerar. El passat mes de desembre, en una trobada interreligiosa i intercultural a Garriguella, el conegut filòsof i escriptor Raimon Panikkar va dir clarament que l’església catòlica s’havia de convertir, donant a entendre de quina manera s’havia anat allunyant del missatge original del seu fundador.

Quan les grans religions històriques abandonin les seves llegendes i fantasies mítiques i el seu afany de poder polític i material, o sigui el 95% del seu contingut, quedarà la seva veritable essència, que és l’espiritualitat, i encarnaran el poder que els hi pertoca, que no és altre que el de portar un missatge d’esperança i de fraternitat a aquesta turmentada humanitat. És la metàfora del místic sufí Rumi quan parlava de la clofolla i la nou. Ja és hora que aquestes religions deixin de donar valor a la closca i es fixin finalment en el fruit que és a l’interior.

Cert que es comencen a veure noves i valuoses actituds en aquest sentit. Per exemple el Dalai Lama en una conferència a Alemanya va manifestar que en cas de conflicte entre ciència i religió aquesta última hauria d’adaptar el seu discurs als nous descobriments científics. El mateix va declarar Bahà’u’llàh, fundador de la fe bahà’i a mitjans del segle dinou. Aquesta religió proclama emfàticament  que entre la veritable religió i la veritable ciència no pot haver-hi conflicte doncs la veritat és una, i que molts d’aquests conflictes no tenen altre origen que les supersticions que encara romanen en algunes religions.

Per tant no és que religió i ciència s’ocupin de coses diferents, d’àmbits diferents de la realitat, no és que pertanyin a móns paral·lels que mai s’han de trobar i que per tant el millor que poden fer és ignorar-se. Més aviat jo veig que la religió i la ciència intenten explicar adequadament el nostre món i la naturalesa última de la realitat. L’una va de dalt a baix, l’altra de baix a dalt. El primer pas és que es trobin en un metafòric punt mig del seu recorregut i comencin a col·laborar en harmonia.

En aquest sentit comencen a haver-hi alguns indicadors que mostren un moviment vers una relació que complementi les dues visions de la realitat, la religiosa i la científica. D’alguna manera ja s’està albirant un futur on es farà realitat l’axioma que el tot és superior a la suma de les parts, o sia que la unitat de visió i comprensió resultant de les dues cosmovisions ens aportarà una saviesa impossible d’assolir des de l’exclusiva visió de cada una d’elles en solitari. El proper i definitiu pas és doncs anar més enllà d’aquest punt mig que esmentava. Que la ciència s’elevi tot integrant els nivells espirituals en la seva investigació i la religió davalli fins la matèria per tal d’integrar plenament el sentit últim i global de la creació que sembla haver perdut. El dia que això passi l’optimisme místic de Teilhard de Chardin estarà plenament justificat.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 8 de gener del 2006

 

 

dissabte, 30 d’octubre de 2021

ALLÒ QUE EN DIEM FELICITAT


L’objectiu primordial de les persones en la vida és ser feliços. Sigui quina sigui la seva cultura, nacionalitat, religió o condicionaments polítics i socials, tothom desitja ser feliç. És un anhel universal. Tot i això veiem que es fa difícil definir què és la felicitat, se’ns escapa una vegada i un altre l’intent de posar en paraules clares i definitives una definició que pugui ser vàlida per a tothom. És una dificultat insuperable i això ve donat per dos circumstàncies molt concretes: primer, perquè allò que fa feliç a una persona és diferent d’allò que fa feliç a una altra, i segon, perquè la felicitat en tant que un estat de la ment i de la consciència és una vivència subjectiva vinculada a les expectatives, temperament i estat anímic de cada u.

No obstant això sí que voldria fer unes reflexions que ens ajudessin a discernir quins factors o circumstàncies ens poden ajudar a viure una vida plena i feliç. A diferència de la filosofia occidental, que sempre ha esquivat una reflexió profunda sobre la felicitat, com també sobre l’amor, si bé Plató o Kant en fan certament reflexions vinculant la felicitat a la virtut i la bondat, la filosofia oriental ens parla de dos tipus de felicitat. Una felicitat relativa que té a veure amb el gaudi de coses o situacions externes, com ara les possessions materials, l’èxit professional, la família, els amics, etc. És innegable que la possessió de certs objectes, o una bona situació econòmica o un bon ambient familiar ens aporten un nivell de felicitat real. Però tal com diuen els orientals la única cosa permanent en aquest món és la impermanència, i les circumstàncies de la vida canvien i de vegades ens veiem de sobte abocats a situacions de sofriment emocional i psicològic. Un altre tret de la felicitat basada en les coses materials i els plaers sensuals és que aquests s’esgoten en el seu propi gaudi, cosa que fa que acabem buscant de forma exclusiva i compulsiva un plaer darrera l’altre per tal de reviure un estat que té tant de satisfactori com de fugisser, doncs el desig sí que és inesgotable, com una roda que no para de rodar i ens arrossega a una ambició sense límits. Confondre doncs, com fan tantes persones actualment en la nostra societat consumista i materialista, la felicitat amb el plaer, és un mal negoci, doncs és una forma de viure que ens aboca constantment a la frustració i al desengany.

Hi ha un altre tipus de felicitat que està basada més en el propi estat interior que no pas en les canviants circumstàncies externes. Els pensadors orientals es refereixen a ella com a felicitat absoluta. Té a veure amb l’establiment dins nostre d’unes condicions psicològiques que no estan de cap manera condicionades per circumstàncies externes ni tampoc per les possessions materials o els plaers purament sensuals. També, a diferència dels valors de la felicitat relativa, son condicions que a través d’una certa disciplina mental arriben a ser estables i permanents, arribant a formar part de la nostra naturalesa més profunda. La serenitat, una sensació d’alegria per la pròpia vida, la generositat, la capacitat d’oblidar i perdonar les ofenses i les injustícies, el cultiu de la sensibilitat vers la bellesa, la llibertat interior respecte als falsos valors tan presents en la nostra societat, una actitud d’obertura i empatia vers tothom com a actitud davant la vida, el cultiu d’una autoestima “merescuda”, o sia basada en el compromís del propi creixement personal, la renuncia al ressentiment, l’antipatia, l’odi, la ira  i a totes les emocions destructives que son un autèntic verí per a la nostra psique. Totes aquestes condicions, a mesura que les anem integrant en la nostra ment i en el nostre cor transformen la nostra visió del món i de nosaltres mateixos, i ens aporten un sentit de la vida que ens fa viure l’autentica felicitat, una profunda sensació d’alegria més enllà de qualsevol circumstància personal, una alegria que només existeix en el més profund de nosaltres mateixos i que no pot ser destruïda per cap circumstància externa. És permanent i inesgotable.

Comprendre que de vegades la felicitat comporta la renúncia a alguns plaers és fonamental si la volem assolir de forma veritable. Fixeu-vos que no estem pas dient que els plaers de la vida siguin negatius ni tampoc que vagin en contra de l’estat de felicitat, sinó que el que és negatiu, el que fa de veritable barrera vers l’assoliment de la felicitat és l’enganxament, la dependència, oi més encara si son plaers destructius per la salut física o psicològica com ara el consum de drogues o el dramàtic esclavatge de tantes addiccions que afligeixen a tantes persones del nostre entorn.

Descobrir doncs la importància de les emocions positives i de la llibertat interior, i buscar una felicitat que romangui més enllà dels daltabaixos de les circumstàncies de la vida o de les fluctuacions del nostre estat d’ànim, tot fonamentant la nostra felicitat en els valors i vivències dels nostre ser més profund, és el secret que farà que la felicitat deixi de ser una vivència fugissera i romangui en nosaltres tots els dies de la nostra vida.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 14 de novembre del 2004




dijous, 30 de setembre de 2021

 EL LLENGUATGE DE DÉU

 

L’anunci del primer esborrany de la seqüència completa del genoma humà, el nostre mapa genètic, ha creat una gran expectació en l’opinió pública. Els titulars d’alguns diaris fins i tot han parlar d’una nova era per a la humanitat. Una ingent inversió econòmica i tecnològica ha permès arribar a desxifrar el que Bill Clinton en digué en l’acte de presentació “El llenguatge en que Déu creà la vida humana”.

Mirant enrera en la història humana veiem com la visió antropomòrfica de Déu ha estat una constant, i sempre s’ha vist Déu en funció de les pròpies capacitats i mancances humanes del moment. Una visió de Déu com una mena de superman que sobrepassa en intel·ligència i capacitats a les seves criatures sense perdre mai, no obstant, els trets psicològics característics de l’espècie humana. Ira i venjança en trobem tant en el Jahvè de l’Antic Testament com en els déus de l’Olimp grec.

Després, ja en la nostra Edat mitjana, i sempre parlant del nostre àmbit cultural, l’home veu Déu com el Gran Arquitecte de l’Univers i després com el gran Rellotger, per arribar a la nostra època en que molts se l’imaginen com el gran Programador, d’acord amb el paradigma científic-informàtic vigent. Ens costa, o qui sap si ens angoixa, pensar que Déu potser pertany a una categoria de ser ara per ara inimaginable per la ment humana i que tot el que en diguem o especulem sobre Ell és tal vegada endebades.

Alguns científics afirmen que es trigarà un segle en acabar l’exploració del nostre continent genètic. Vist en perspectiva no son pas massa anys, per bé que el present sempre apressa. El que sí està clar és que fites com la que comentem deixen definitivament enrera la visió de la vida i la realitat basat en els mites i llegendes de les religions tradicionals, la qual cosa no treu, però, que una lectura simbòlica dels llibres sagrats de la humanitat no ens pugui aportar una informació prou valuosa, però en un altre sentit.

Fixem-nos com el coneixement d’allò més íntim del nostre organisme ha anat paral·lel al coneixement progressiu  de la nostra contrapart, o sia del mapa de la psique humana. Resulta significatiu que sota la bandera de la psicologia, el segle XX ha contemplat un creixement inèdit en la investigació científica de la consciència humana. El descobriment per part de Freud i Jung que l’àrea de percepció conscient estava envoltada pel vast oceà de l’inconscient fou una fita similar al desxiframent del genoma humà, doncs ha estat la base sobre la qual el coneixement de la psique humana ha assolit nivells extraordinaris, a pesar de que no estarà complet fins que no es pugui assolir el coneixement complet d’aquesta essència subtil interior que anomenem ànima humana, que habitualment queda velada per la preeminència de l’ego en la consciència, amb els seus desigs, vanitats, apetències materialistes, etc.

Podríem dir que de la mateixa manera que el coneixement del mapa genètic humà farà possible persones més sanes físicament, el coneixement del mapa psíquic humà portarà a una gradual revelació de l’ànima de les persones, de les nacions i de la humanitat en sí, ajudant d’aquesta manera a la consecució de persones més equilibrades i harmonioses, i fent possible que el conjunt de la família humana pugui realitzar un avanç significatiu en la seva evolució. Perquè el llenguatge de Déu també es manifesta en les infinites potencialitats de la consciència humana.

 

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 2 de juliol del 2000