dimarts, 30 de novembre de 2021

 ALIADES O ADVERSÀRIES


L’estranya relació que mantenen ciència i religió, la desconfiança mútua que s’han manifestat des que la ciència va començar a entredir alguns dogmes i postulats fonamentals de la cosmovisió cristiana-catòlica ha estat viscuda de forma radicalment diferent a un o altra costat de les parts implicades. Si l’adveniment de la ciència moderna va ser viscut per moltes persones com un alliberament dels dictats i la tirania de la religió, per part de l’església no tingué altra sortida que anar adaptant el seu discurs i doctrina a les evidències científiques, com ara les tesis evolucionistes, alhora que s’ha anat ancorant en una actitud temorenca i fins i tot regressiva en alguns aspectes.

El poder creixent de la ciència ha estat paral·lel a la pèrdua d’influència de la religió, i és clara la relació de causa i efecte entre un fenomen i l’altre. Les veritats i aplicacions de la ciència ens semblen més reals i pràctiques que les mítiques llegendes i puerils narracions que encara conserven les religions tradicionals, llegendes centrades en déus dèspotes i etnocèntrics disposats a salvar el seu poble, “el poble elegit” a còpia de destruir els seus enemics. Ara estem més disposats a dipositar la nostra fe en els nous mites de la ciència que no pas en la narració de la creació del món en sis dies.

Per altra banda a hores d’ara ja hem vist que la ciència, si bé aporta una explicació i una visió del món que ens facilita una vida més confortable, també ha caigut tot sovint en un fonamentalisme perniciós, com ara el materialisme científic i el progrés lineal sense control que ens aboca inexorablement al desastre mediambiental i al conflicte bèl·lic.

Sembla doncs lògic arribar a la conclusió que religió i ciència s’han de depurar i regenerar. El passat mes de desembre, en una trobada interreligiosa i intercultural a Garriguella, el conegut filòsof i escriptor Raimon Panikkar va dir clarament que l’església catòlica s’havia de convertir, donant a entendre de quina manera s’havia anat allunyant del missatge original del seu fundador.

Quan les grans religions històriques abandonin les seves llegendes i fantasies mítiques i el seu afany de poder polític i material, o sigui el 95% del seu contingut, quedarà la seva veritable essència, que és l’espiritualitat, i encarnaran el poder que els hi pertoca, que no és altre que el de portar un missatge d’esperança i de fraternitat a aquesta turmentada humanitat. És la metàfora del místic sufí Rumi quan parlava de la clofolla i la nou. Ja és hora que aquestes religions deixin de donar valor a la closca i es fixin finalment en el fruit que és a l’interior.

Cert que es comencen a veure noves i valuoses actituds en aquest sentit. Per exemple el Dalai Lama en una conferència a Alemanya va manifestar que en cas de conflicte entre ciència i religió aquesta última hauria d’adaptar el seu discurs als nous descobriments científics. El mateix va declarar Bahà’u’llàh, fundador de la fe bahà’i a mitjans del segle dinou. Aquesta religió proclama emfàticament  que entre la veritable religió i la veritable ciència no pot haver-hi conflicte doncs la veritat és una, i que molts d’aquests conflictes no tenen altre origen que les supersticions que encara romanen en algunes religions.

Per tant no és que religió i ciència s’ocupin de coses diferents, d’àmbits diferents de la realitat, no és que pertanyin a móns paral·lels que mai s’han de trobar i que per tant el millor que poden fer és ignorar-se. Més aviat jo veig que la religió i la ciència intenten explicar adequadament el nostre món i la naturalesa última de la realitat. L’una va de dalt a baix, l’altra de baix a dalt. El primer pas és que es trobin en un metafòric punt mig del seu recorregut i comencin a col·laborar en harmonia.

En aquest sentit comencen a haver-hi alguns indicadors que mostren un moviment vers una relació que complementi les dues visions de la realitat, la religiosa i la científica. D’alguna manera ja s’està albirant un futur on es farà realitat l’axioma que el tot és superior a la suma de les parts, o sia que la unitat de visió i comprensió resultant de les dues cosmovisions ens aportarà una saviesa impossible d’assolir des de l’exclusiva visió de cada una d’elles en solitari. El proper i definitiu pas és doncs anar més enllà d’aquest punt mig que esmentava. Que la ciència s’elevi tot integrant els nivells espirituals en la seva investigació i la religió davalli fins la matèria per tal d’integrar plenament el sentit últim i global de la creació que sembla haver perdut. El dia que això passi l’optimisme místic de Teilhard de Chardin estarà plenament justificat.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 8 de gener del 2006

 

 

dissabte, 30 d’octubre de 2021

ALLÒ QUE EN DIEM FELICITAT


L’objectiu primordial de les persones en la vida és ser feliços. Sigui quina sigui la seva cultura, nacionalitat, religió o condicionaments polítics i socials, tothom desitja ser feliç. És un anhel universal. Tot i això veiem que es fa difícil definir què és la felicitat, se’ns escapa una vegada i un altre l’intent de posar en paraules clares i definitives una definició que pugui ser vàlida per a tothom. És una dificultat insuperable i això ve donat per dos circumstàncies molt concretes: primer, perquè allò que fa feliç a una persona és diferent d’allò que fa feliç a una altra, i segon, perquè la felicitat en tant que un estat de la ment i de la consciència és una vivència subjectiva vinculada a les expectatives, temperament i estat anímic de cada u.

No obstant això sí que voldria fer unes reflexions que ens ajudessin a discernir quins factors o circumstàncies ens poden ajudar a viure una vida plena i feliç. A diferència de la filosofia occidental, que sempre ha esquivat una reflexió profunda sobre la felicitat, com també sobre l’amor, si bé Plató o Kant en fan certament reflexions vinculant la felicitat a la virtut i la bondat, la filosofia oriental ens parla de dos tipus de felicitat. Una felicitat relativa que té a veure amb el gaudi de coses o situacions externes, com ara les possessions materials, l’èxit professional, la família, els amics, etc. És innegable que la possessió de certs objectes, o una bona situació econòmica o un bon ambient familiar ens aporten un nivell de felicitat real. Però tal com diuen els orientals la única cosa permanent en aquest món és la impermanència, i les circumstàncies de la vida canvien i de vegades ens veiem de sobte abocats a situacions de sofriment emocional i psicològic. Un altre tret de la felicitat basada en les coses materials i els plaers sensuals és que aquests s’esgoten en el seu propi gaudi, cosa que fa que acabem buscant de forma exclusiva i compulsiva un plaer darrera l’altre per tal de reviure un estat que té tant de satisfactori com de fugisser, doncs el desig sí que és inesgotable, com una roda que no para de rodar i ens arrossega a una ambició sense límits. Confondre doncs, com fan tantes persones actualment en la nostra societat consumista i materialista, la felicitat amb el plaer, és un mal negoci, doncs és una forma de viure que ens aboca constantment a la frustració i al desengany.

Hi ha un altre tipus de felicitat que està basada més en el propi estat interior que no pas en les canviants circumstàncies externes. Els pensadors orientals es refereixen a ella com a felicitat absoluta. Té a veure amb l’establiment dins nostre d’unes condicions psicològiques que no estan de cap manera condicionades per circumstàncies externes ni tampoc per les possessions materials o els plaers purament sensuals. També, a diferència dels valors de la felicitat relativa, son condicions que a través d’una certa disciplina mental arriben a ser estables i permanents, arribant a formar part de la nostra naturalesa més profunda. La serenitat, una sensació d’alegria per la pròpia vida, la generositat, la capacitat d’oblidar i perdonar les ofenses i les injustícies, el cultiu de la sensibilitat vers la bellesa, la llibertat interior respecte als falsos valors tan presents en la nostra societat, una actitud d’obertura i empatia vers tothom com a actitud davant la vida, el cultiu d’una autoestima “merescuda”, o sia basada en el compromís del propi creixement personal, la renuncia al ressentiment, l’antipatia, l’odi, la ira  i a totes les emocions destructives que son un autèntic verí per a la nostra psique. Totes aquestes condicions, a mesura que les anem integrant en la nostra ment i en el nostre cor transformen la nostra visió del món i de nosaltres mateixos, i ens aporten un sentit de la vida que ens fa viure l’autentica felicitat, una profunda sensació d’alegria més enllà de qualsevol circumstància personal, una alegria que només existeix en el més profund de nosaltres mateixos i que no pot ser destruïda per cap circumstància externa. És permanent i inesgotable.

Comprendre que de vegades la felicitat comporta la renúncia a alguns plaers és fonamental si la volem assolir de forma veritable. Fixeu-vos que no estem pas dient que els plaers de la vida siguin negatius ni tampoc que vagin en contra de l’estat de felicitat, sinó que el que és negatiu, el que fa de veritable barrera vers l’assoliment de la felicitat és l’enganxament, la dependència, oi més encara si son plaers destructius per la salut física o psicològica com ara el consum de drogues o el dramàtic esclavatge de tantes addiccions que afligeixen a tantes persones del nostre entorn.

Descobrir doncs la importància de les emocions positives i de la llibertat interior, i buscar una felicitat que romangui més enllà dels daltabaixos de les circumstàncies de la vida o de les fluctuacions del nostre estat d’ànim, tot fonamentant la nostra felicitat en els valors i vivències dels nostre ser més profund, és el secret que farà que la felicitat deixi de ser una vivència fugissera i romangui en nosaltres tots els dies de la nostra vida.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 14 de novembre del 2004




dijous, 30 de setembre de 2021

 EL LLENGUATGE DE DÉU

 

L’anunci del primer esborrany de la seqüència completa del genoma humà, el nostre mapa genètic, ha creat una gran expectació en l’opinió pública. Els titulars d’alguns diaris fins i tot han parlar d’una nova era per a la humanitat. Una ingent inversió econòmica i tecnològica ha permès arribar a desxifrar el que Bill Clinton en digué en l’acte de presentació “El llenguatge en que Déu creà la vida humana”.

Mirant enrera en la història humana veiem com la visió antropomòrfica de Déu ha estat una constant, i sempre s’ha vist Déu en funció de les pròpies capacitats i mancances humanes del moment. Una visió de Déu com una mena de superman que sobrepassa en intel·ligència i capacitats a les seves criatures sense perdre mai, no obstant, els trets psicològics característics de l’espècie humana. Ira i venjança en trobem tant en el Jahvè de l’Antic Testament com en els déus de l’Olimp grec.

Després, ja en la nostra Edat mitjana, i sempre parlant del nostre àmbit cultural, l’home veu Déu com el Gran Arquitecte de l’Univers i després com el gran Rellotger, per arribar a la nostra època en que molts se l’imaginen com el gran Programador, d’acord amb el paradigma científic-informàtic vigent. Ens costa, o qui sap si ens angoixa, pensar que Déu potser pertany a una categoria de ser ara per ara inimaginable per la ment humana i que tot el que en diguem o especulem sobre Ell és tal vegada endebades.

Alguns científics afirmen que es trigarà un segle en acabar l’exploració del nostre continent genètic. Vist en perspectiva no son pas massa anys, per bé que el present sempre apressa. El que sí està clar és que fites com la que comentem deixen definitivament enrera la visió de la vida i la realitat basat en els mites i llegendes de les religions tradicionals, la qual cosa no treu, però, que una lectura simbòlica dels llibres sagrats de la humanitat no ens pugui aportar una informació prou valuosa, però en un altre sentit.

Fixem-nos com el coneixement d’allò més íntim del nostre organisme ha anat paral·lel al coneixement progressiu  de la nostra contrapart, o sia del mapa de la psique humana. Resulta significatiu que sota la bandera de la psicologia, el segle XX ha contemplat un creixement inèdit en la investigació científica de la consciència humana. El descobriment per part de Freud i Jung que l’àrea de percepció conscient estava envoltada pel vast oceà de l’inconscient fou una fita similar al desxiframent del genoma humà, doncs ha estat la base sobre la qual el coneixement de la psique humana ha assolit nivells extraordinaris, a pesar de que no estarà complet fins que no es pugui assolir el coneixement complet d’aquesta essència subtil interior que anomenem ànima humana, que habitualment queda velada per la preeminència de l’ego en la consciència, amb els seus desigs, vanitats, apetències materialistes, etc.

Podríem dir que de la mateixa manera que el coneixement del mapa genètic humà farà possible persones més sanes físicament, el coneixement del mapa psíquic humà portarà a una gradual revelació de l’ànima de les persones, de les nacions i de la humanitat en sí, ajudant d’aquesta manera a la consecució de persones més equilibrades i harmonioses, i fent possible que el conjunt de la família humana pugui realitzar un avanç significatiu en la seva evolució. Perquè el llenguatge de Déu també es manifesta en les infinites potencialitats de la consciència humana.

 

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 2 de juliol del 2000

 

 

dilluns, 30 d’agost de 2021

 ANHELS


Il·luminen la nostra vida, li donen sentit, eixamplen els nostres horitzons vitals, estimulen la nostra creativitat, ens impulsen a la acció i ens fan sentir vius. Els anhels ens connecten amb la inesgotable font d’energia que és arreu del cosmos. Podrien dir, poèticament, que els anhels son l’expressió humana de l’energia creadora divina impulsora de tots els mons.

Son la part refinada, subtil i espiritual del desig, la seva octava superior. És com si en el cor humà hi hagués una energia específica que anés des d’un estat de total densitat fins a l’altre extrem de delicada subtilesa, de tal manera que es mostrés a la nostra percepció com a llum, bellesa i sentit d’unitat.

Perquè, dins del procés evolutiu en el que estem immersos, què és el que evoluciona sinó la consciència? Venim d’una consciència primitiva, simple, executora d’impulsos directes vinculats gairebé en exclusiva amb les necessitats més elementals relacionades amb la supervivència, i en el llarg recorregut de la nostra història evolutiva hem anat assolint graus de llibertat. Cada graó conquerit en l’evolució humana és un pas vers una consciència i una llibertat més àmplies, i un més gran nivell de complexitat i sofisticació de les nostres capacitats físiques, emocionals, mentals i espirituals.

Això fa que el nostre sentit d’autoconsciència també es vagi expandint, guanyant en amplitud i profunditat. En l’expansió de l’autoconsciència rau el secret i l’expressió última del misteri de la vida i de l’evolució, doncs podríem considerar que l’autoconsciència màxima és aquesta excelsa entitat o condició que anomenem Déu. Déu és la màxima autoconsciència imaginable, i d’aquesta suprema autoconsciència emana el seu poder creador dels mons visibles i invisibles.

On hi ha vida hi ha consciència. De la restringida consciència del mineral a la consciència de la planta hi ha un salt considerable, algunes d’elles com sabem ja han assolit fins i tot capacitat de moviment instantani per tal de protegir-se o de procurar-se aliment. D’altres estableixen aliances sinèrgiques amb altres espècies per tal de recolzar-se mútuament.

En el món animal la consciència que forma part indestriable de la vida assoleix uns nivells considerables, i en els mamífers superiors ja hi podem veure els primers vestigis d’autoconsciència, cosa que fins fa poc semblava ser una dotació exclusiva de l’espècia humana. Veiem doncs que hi ha un continuum en el sentit de progressió ascendent en el que anomenem consciència en totes les formes de vida.

Aquesta consciència de la consciència que tenim els humans marca no obstant un salt qualitatiu de proporcions gegantines, ens podem considerar tanmateix els mimats de la vida, sers privilegiats que gràcies a l’autoconsciència tenim accés a dimensions de coneixement i de poder totalment inassolibles per als altres sers vius del planeta, poder per crear i per destruir, per crear formes d’una bellesa excepcional com a reflex i expressió del món de les idees més elevades i el poder terrible i ignominiós per destruir la pròpia expressió de la vida.

El desig en la seva manifestació més densa i egoista ens porta a la destrucció, doncs és el que genera afany de possessió, odis, guerra i sofriment. En la filosofia budista se’l considera la causa de tot sofriment i l’alliberament del desig comporta per contra l’alliberament de tots els esclavatges als que està sotmesa l’ànima humana.

El cultiu dels anhels en el sentit que he descrit és el mateix dit en altres paraules. Passar del desig de les coses materials al que ens impulsa constantment el sistema social i econòmic actual, al desig de coneixement, de bellesa, d’harmonia, de pau i de justícia és transmutar el desig en anhel, és cultivar i expressar el potencial més elevat de la condició humana en aquest moment de la nostra història, un moment històric on la plena i dramàtica expressió de les forces del desig i de la dimensió de l’ego ens està abocant a uns nivells de sofriment, violència, guerra i destrucció tal que molts de nosaltres pensem que ja estan plenament fora de lloc. El 28 d’agost del 1963 el pastor baptista Luther King va pronunciar el seu famós discurs “jo tinc un somni”, era un home de cultivava intensament anhels d’ordre elevat, i el seu discurs va marcar un punt d’inflexió en la conquesta dels drets civils per part de la comunitat negre dels Estats Units. S’inspirava en els postulats sobre la no-violència de Gandhi, un altre personatge que es va desprendre de tot desig terrenal però que va assolir les més grans altures en els anhels de llibertat del seu poble, la Índia, fins assolir la seva independència. Ara potser més que grans personatges el que necessitem és una massa crítica de persones despertes i amb anhels clars i poderosos que capgiri la situació actual i possibiliti al conjunt de la humanitat l’accés a una nova dimensió de la vida tal com molts de nosaltres ja sentim i albirem.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 2 de setembre del 2007


divendres, 30 de juliol de 2021

LA MÚSICA, INSTRUMENT DE SANACIÓ


Quan el Dr. Mitchell Gaynor, director del departament de Medicina Oncològica del Centre Strang-Cornell per a la prevenció del càncer, de Nova York, va atendre com a pacient a Odsal, un monjo budista tibetà, poc s’imaginava que d’aquest contacte en naixeria una relació i uns nous coneixements que sacsejarien i ampliarien la seva visió de la medicina i la sanació. Després d’unes quantes visites el monjo es presentà amb un bol tibetà, una mena de cassola sense nanses, el qual es frega la vora amb una baqueta o mà de morter folrada amb vellut fins que en surt un so, una nota tan fascinant que els ulls del Dr. Mitchell s’ompliren de llàgrimes d’emoció i alegria. Segons les seves pròpies paraules: “Vaig sentir que la vibració d’aquell so ressonava físicament el tot el meu cos, tocant el meu centre vital de tal forma que em va fer sentir en harmonia amb l’univers”. Tal va ser l’impacte del bols cantaires tibetans en aquest metge que els va integrar en la seva pràctica diària amb els seus pacients de càncer amb resultats del tot sorprenents.

Jo mateix vaig viure una experiència semblant quan fa uns mesos va obrir al carrer de la Força de la nostra ciutat un comerç d’objectes tibetans. Encuriosit, vaig entrar a la botiga i el propietari, un noi tibetà, em va fer una petita demostració de com “cantaven” els bols. Així que el bol que estava fregant amb la baqueta va començar a emetre el seu so tan especial vaig sentir com una vibració extraordinària, una mena de corrent elèctric començava a pujar per la meva espinada tot aportant-me una sensació de benestar difícil de definir.

El Dr. Mitchell Gaynor explica en el seu interessant llibre “Sonidos que curan” publicat per Urano, com l’experiència amb aquell monjo i els bols tibetans li obriren una porta a través de la qual va poder entrar en un camp totalment nou: els efectes sanadors dels sons, la música i el cant. I afegeix: “No exagero en absolut si dic que l’efecte sinergètic dels bols cantaires i els tons de veu usats en combinació amb la meditació i la visualització guiada han revolucionat la meva pràctica clínica”.

També el Dr. David Simon, director mèdic dels serveis neurològics del Sharp Cabrillo Hospital, a Sant Diego, Califòrnia,  sosté que els cants i la música tenen un efecte mesurable. El Dr. Simon senyala que els càntics es metabolitzen químicament tot transformant-se en opiacis endògens que actuen tant d’analgèsics com d’agents sanadors per al cos.

En el meu article d’ara fa quinze dies explicava com en moments de profund cansament el concert per a violí n. 3 de Mozart em retorna als nivells de vitalitat habituals i fins i tot m’aporta un plus de benestar psico-físic molt especial. Escoltar música és una combinació de respostes corporals, emocionals i intel·lectuals difícil de trobar en altres activitats humanes. Occident ha donat al món, a més del que coneixem amb el nom genèric de música clàssica, una altra música especialíssima, profundament harmonitzadora i sanadora, em refereixo al cant gregorià, que pel que sembla només revela els seus profunds secrets i poders a una minoria capaç d’obrir-se a la seva elevada vibració. També en l’últim article explicava una anècdota de com el cèlebre Dr. Tomatis va guarir tota una comunitat de monjos del sud de França afectats d’una estranya malaltia simplement restaurant a l’hàbit dels monjos la pràctica del cant gregorià. El Dr. Tomatis descriu el cant gregorià, amb la seva melodia senzilla, l’absència de tempo i l’èmfasi en respiracions llargues i lentes, com un “fantàstic aliment energetitzador”. El cant gregorià utilitza els ritmes de la respiració natural per tal de crear una sensació d’amplitud i de recolliment alhora. Una amplitud que ens connecta amb el cosmos, i un recolliment que ens connecta amb la nostra essència més profunda.

Hildegard von Bingen, l’extraordinària escriptora, abadessa i compositora del segle XIV considerava la seva música com un record del cant dels àngels. I en realitat no n’hi ha per menys. Feu una prova sinó. Quan us sentiu estressats o angoixats seieu còmodament al sofà, feu un parell de respiracions profundes i comenceu a escoltar el cd 11.000 verges, Cants per a la festa de Sta. Úrsula. No trigareu pas gaire a sentir-vos guarits del tot

Tenim els canals interns embossats i obstruïts de tant de soroll estrident, de tanta televisió i de tant d’estrès fins el punt de veure’s afectat el nostre sistema immunològic. La música restaura el nostre equilibri intern, i ens és nodriment emocional i espiritual de la més elevada naturalesa. Integrar-la en la nostra vida quotidiana és garantia de salut i benestar, i servir-nos d’ella quan la malaltia ha niat dins nostre és un complement inestimable a qualsevol teràpia o tractament mèdic.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 23 de maig del 2004




dimecres, 30 de juny de 2021

 INTUÏCIONS


“La Pilar té molta intuïció”, “en Miquel és una persona intuïtiva”, “vaig tenir un pressentiment...”, son expressions que tots hem sentit un munt de vegades en referència a situacions concretes de la vida. Un accés al coneixement sense passar pels habituals camins del raonament i la reflexió. Una espurna que s’encén dins nostre i ens dóna la resposta que necessitem d’una forma instantània i eficaç. En psicologia i les ciències cognitives s’accepta aquesta formulació per explicar aquesta capacitat de la ment humana que malgrat ser coneguda i experimentada per una majoria no per això xoca d’entrada amb la visió mecànica que la nostra cultura té de la ment humana i de l’accés al coneixement.

Hi ha persones que tenen una capacitat intuïtiva sorprenent, però de poca volada. Podríem dir que tenen una intuïció exclusivament enfocada a les qüestions materials o a la pura supervivència emocional. Solen ser persones que han passat penúries materials en la seva infància o una greu manca d’amor i acolliment emocional per part dels pares. De l’inevitable bloqueig que en resulta d’aquesta dolorosa situació l’infant genera per la via d’urgència estratègies psicològiques que li permetin sobreviure emocionalment en un entorn hostil. Així, desenvolupa en els primers anys de la seva vida una aparent intuïció que en realitat no és altra cosa que astúcia. I en l’edat adulta, a causa del dolor acumulat i mantingut en el seu subconscient, sol malfiar-se de tothom i davant d’una situació completament innocent sempre hi veu un costat fosc inexistent, quedant en evidència que la seva intuïció té un límit força dramàtic, i més enllà de les qüestions purament materials i de supervivència, en temes de més transcendència la seva aparent intuïció resulta ineficaç i fins i tot perjudicial doncs els seus constants errors de percepció en els altres àmbits de la vida acaben perjudicant greument les seves relacions i possibilitats de realització, sobretot en l’aspecte amorós i professional. A més solen ser persones amb gran dificultat per arrelar en aquests àmbits i amb un dèbil capacitat de permanència.

En l’altre extrem hi trobem la intuïció en el seu sentit més elevat, podríem considerar-la com una de les conquestes més lluminoses i significatives de l’ànima humana. En aquest estadi la persona ja no està polaritzada exclusivament en els aspectes materials de la vida, i els seus afanys i anhels estan orientats vers valors que donen un profund significat a la seva vida, com ara la bellesa, l’amor, el coneixement, la solidaritat, etc. En el seu ascens a voltes feixuc a voltes alegre però sempre amb un sentit de plenitud creixent va trobant senyals que el guien cap a estadis de realització més amplis i profunds, o sia més transcendents. Aquests senyals, que només ell pot percebre, li arriben per la via de la intuïció superior. Així com la intuïció simple i primitiva que comentava en el paràgraf anterior és una intuïció circumscrita exclusivament a l’àmbit de l’ego, puix que la seva finalitat es purament l’estabilitat o fins i tot la supervivència de l’ego, aquesta altra intuïció neix del contacte d’un ego integrat amb el ser essencial, amb l’ànima immortal que al capdavall tots som. En aquest punt ja he revelat les dues condicions que faran possible aquest estat de consciència expandit i lluminós: primer que els anhels de la persona tirin cap amunt, vers el món de les idees pures, dels valors espirituals, i després que hagi superat l’estat de neurosi habitual en els individus de la societat occidental, o sia que els aspectes físic (que inclou l’acció), emocional i mental deixin de barallar-se, superin l’habitual guerra civil interior en el típic sentit de: Desitjo una cosa (nivell emocional) però la ment m’ho prohibeix i acabo fent-ne una altra (nivell físic). Aquest és un esquema molt simple però suficient per començar-hi a reflexionar.

Aquestes son dues condicions sine qua non primerament perquè els anhels (que son l’aspecte superior del desig) son l’impuls, l’energia, el cohet que ens empeny cap amunt i orienta adequadament aquest impuls, i després perquè mentre no disposem d’un ego suficientment integrat i coordinat l’atracció i l’energia de l’ànima, que és la que despertarà la intuïció superior en nosaltres, no ens arribarà doncs la ment-ego actuarà de filtre que n’impedirà la percepció per part de la nostra consciència habitual. Doncs tinguem en compte que quan parlem d’intuïció i de percepció superior estem parlant en realitat d’energies que malgrat el seu poder transformador, malgrat la llum i el coneixement que contenen, son no obstant energies subtils degut a la seva alta vibració i s’esberlaran en una ment, en una consciència quin centre graviti majorment en els aspectes més materials de l’existència.

No confonguem doncs la sagacitat amb la intuïció, ni l’astúcia amb la intel·ligència, i tinguem present que en qualsevol acte de veritable creació la raó i la intuïció van sempre juntes.

 

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 3 d’agost del 2008

 

diumenge, 30 de maig de 2021

 FLEXIBILITAT I OBERTURA

 

Hi ha entre nosaltres una amistat humana i intel·lectual que ve de lluny. Regularment m’obsequia amb una visita els diumenges a la tarda, i aleshores tenim llargues i enriquidores converses que gaudim i valorem plenament. Quan arriba el vespre ens agrada compartir un pa amb tomata i he d’estar amatent a que no falti la cervesa, una pel tombar de la tarda, l’altra ja tot sopant. Tampoc pot faltar la grana de capellà pels postres, perquè tot i que no es queixa obertament el conec prou per saber que sense la grana seca se sentiria frustrat.

És un marxista convençut i irreductible, possiblement un dels últims que queden a la nostra ciutat i aprofita qualsevol motiu per deixar ben patent la seva adscripció ideològica. En una societat on impera la banalitat i la manca de compromís la seva postura és digna de tot elogi, oi més quan el seu marxisme no està pas exempt d’un lirisme a voltes innocent, a voltes impregnat d’un cristianisme poètic que no li impedeix pas, no obstant, de llançar les seves diatribes contra certs personatges locals a qui ell considera els responsables dels mals de mig món. De l’altra altra meitat, òbviament, en fa responsable en Bush. En això estem més d’acord.

Li comento l’últim llibre que he llegit, un esplèndid assaig del professor Emilio Lledó sobre Epicur i l’epicureisme i queda sorprès que un “platònic com jo” s’interessi per Epicur, doncs “no és de la meva línia”. També li llegeixo un capítol sencer d’un llibre de Ken Wilber on aquest pensador nord-americà exposa les seves idees sobre la funció transpersonal i espiritual de l’art i els artistes. Tot i que en principi semblaria que aquest autor “no és de la seva línia”, essent com és una persona sensible i intel·ligent i captant la importància de les idees de Wilber, agafa ràpidament els dos llibres de contingut tan divers per endur-se’ls i llegir-los.

Mica en mica la conversa deriva vers la importància que avui dia té una actitud oberta vers la cultura, les idees i la vida en general. Estem d’acord en que hi ha persones que semblen una fàbrica d’antítesis. Persones tancades en la seva limitada visió, incapaces d’escoltar o de llegir amb una actitud oberta i disposades a considerar noves idees. Son persones temorenques que confronten constantment qualsevol idea amb els seus limitats patrons mentals i que rebutgen compulsivament tot allò que no encaixa amb aquests patrons, sense adonar-se que aquests estan formats majorment de prejudicis, comprensions parcials i una desconfiança bàsica per tot allò nou. Persones que s’escandalitzarien només de pensar que algú pugui integrar d’una forma natural en la seva vida tant les Formes platòniques com el Jardí d’Epicur, tant les idees eternes de Veritat, Bellesa i Bondat, com el goig i el plaer del cos i dels sentits.

En una societat rica i complexa com la nostra, on el coneixement és a l’abast de tothom, ens cal estar sempre desperts i vigilants, perquè l’enemic és a dintre nostre. Renunciar al sentiment de seguretat que ens pot donar la cultura heretada és bàsic per obrir-nos a la immensa riquesa de la cultura universal. Confrontar els nostres prejudicis i tenir el coratge d’obrir-nos a les noves idees amb la inevitable revisió de tot el nostre univers mental, de la nostra visió del món, acollint dins nostre altres cultures, altres sensibilitats, altres formes d’espiritualitat és el camí que ens portarà a la plenitud existencial que li pertoca al ser humà del segle XXI.

El gran obstacle per esdevenir veritablement sers planetaris són efectivament els prejudicis. Ells formen una part important del nostre actiu psicològic. És la part fosca de la nostra herència cultural, familiar i social. Ningú escapa al seu influx a no ser que sigui prou agosarat com per fer una revisió critica de tot allò que ha rebut del seu entorn i ha anat acumulant en aquest farcell que de tan ple i pesant ens limita per tots costats: prejudicis de tipus social, polític, racial, sexual, religiós o econòmic rebuts dels pares, la religió, els professors, la cultura, etc.

Mentre parlem de tot això, ja s’ha fet de nit i gairebé hem sopat. El meu amic s’està cruspint amb veritable fruïció la grana de capellà mentre apura l’últim glop de cervesa. El sentiment d’amistat plana subtil i lluminós per l’estança. De ben segur que demà mateix el veureu pel carrer, caminant amunt i avall amb pas lleuger i cara riallera. Sense ell Girona no seria Girona.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 9 de novembre del 2003


divendres, 30 d’abril de 2021

LA MENT

 

Un científic de Phoenix, Arizona, volia provar una teoria. Necessitava un voluntari que arribés fins les últimes conseqüències. El va trobar en una presó. Era un condemnat a mort que anava a ser executat a la presó de St. Louis, a l’estat de Missouri, on és vigent la pena de mort a la cadira elèctrica.

Li va fer la següent proposta: participaria en un experiment científic en el que se li faria un petit tall al pols del canell, suficient perquè comencés a sortir la sang. Tindria una possibilitat de sobreviure, però en cas contrari tindria una mort sense dolor. El condemnat va acceptar, doncs era preferible això a morir a la cadira elèctrica, i a més tenia una possibilitat de sobreviure. Fou col·locat en un llit alt d’hospital i el lligaren per tal que no es pogués moure. Li varen fer un petit tall en el pols. Sota el seu pols fou col·locat un petit recipient d’alumini. Se li va dir que sentiria gotejar la seva sang en el recipient. No obstant el tall que li feren era superficial i no es va tallar cap arteria ni cap vena, si bé fou suficient perquè ell sentís que se li havia tallat el pols.

El que ell no sabia és que sota el llit hi havia una ampolla de sèrum amb una petita vàlvula. Al moment de tallar el pols es va obrir la vàlvula per tal de fer-li creure que era la seva sang allò que queia al recipient. Cada 10 minuts el científic, sense que el condemnat ho veiés, tancava una mica la vàlvula i el degoteig disminuïa. El condemnat creia que era la seva sang la que estava disminuint, i així que passaven el temps anà perdent color, quedant cada vegada més pàl·lid. Quan el científic va tancar totalment la vàlvula del sèrum el condemnat va tenir un atur cardíac i es va morir, sense haver perdut ni una gota de sang.

Aquesta narració, que volta per la Xarxa i no n’he pogut comprovar la seva veracitat, il·lustra a la perfecció dues grans veritats de l’univers mental: primer el propi poder la ment sobre el cos i segon com allò que creiem que passarà en el nostre àmbit personal té moltes probabilitats que passi, d’acord amb la llei mental que diu que les expectatives tendeixen a complir-se. Em fa pensar aquest cas, si bé en un sentit invers, amb allò que narra l’evangeli de Mateu (9,20): Una dona que patia hemorràgies des de feia dotze anys es va acostar a Jesús per darrera i li tocà la borla del mantell, doncs pensava: Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré. Jesús es girà i en veure-la li digué: “Coratge, filla, la teva fe t’ha salvat”. I la dona quedà guarida des d’aquell moment. D’aquest episodi evangèlic em crida l’atenció dues coses. Primer que la dona estava convençuda que tocant tan sols el vestit de Jesús es curaria, i així va ser, les seves expectatives es varen complir. Segon, Jesús no li va dir que l’havia curada ell perquè era el fill de Déu o el messies, sinó que s’havia curat ella mateixa mitjançant la seva fe, que és una expressió del poder de la ment. Avui estem convençuts que molts dels anomenats miracles tenen una explicació dins del context del poder de la ment.

Tot plegat també em recorda una anècdota sobre el Dr. Trueta que vaig escoltar en la meva joventut i em va estimular a estudiar i investigar els poders de la ment: Quan l’insigne patriota vivia a Londres exiliat i essent ja un metge famós passava visita un dia a l’hospital on exercia. Arribà a una dona malalta de càncer i que ell mateix sabia que no tenia cura. Però sembla que la mirada d’aquella dona i les seves ganes de viure el varen commoure, i en un acte de compassió li digué: “Vostè no es preocupi que es posarà bé. Potser farà primer una baixada, però ja veurà com després remuntarà”. I miraculosament la dona, contra tot pronòstic mèdic, va superar el càncer i es va curar.

Tot just ara comencem a intuir les grans capacitats de la ment humana. Fins ara els orientals estaven en clara avantatge sobre occident doncs s’han passat segles experimentant, aprofundint i comprenent cada vegada més el complex i misteriós funcionament de la ment humana. Ara no obstant Occident, gràcies al mètode d’investigació científica aplicat a la psicologia, les neurociències, etc. arriba a conclusions semblants amb celeritat i objectivitat. Tenim clar que en aquesta cambra fosca que és el crani hi tenim ubicada una computadora còsmica fabulosa però, no sabem perquè, la vida, l’evolució o Déu ens l’ha donat sense el manual d’instruccions. I pàgina a pàgina l’anem escrivim feixugament i amb un munt d’errors, tants que la cpu treu fum per tots costats.

Que n’és de cert l’adagi que vaig llegir fa anys en un llibre: “La ment és la reina del cel i de l’infern. Pren doncs possessió d’ella”.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 3 de febrer del 2008

 


dimarts, 30 de març de 2021

SECTES

 

La dramàtica mort de 53 persones pertanyents a l'anomenada Orde del Temple del Sol ha tornat a posar sobre la taula un dels perills més colpidors i desconcertants de la societat actual: Les persones que incapaces de trobar en el si de la societat un lloc acollidor que els faciliti el marc adequat per al seu creixement i maduració personal, van a raure a grups extremadament patològics que com càncers enquistats dins del cos social acaben autodestruint-se.

En aquesta breu introducció ja hem anomenat els dos pols de la tragèdia: una persona inadaptada i una societat inhòspita. Caldrà doncs tenir present tothora aquests dos pols. De la persona que esdevé víctima d'una secta se n´ha parlat molt i alguns sociòlegs fins i tot s'han especialitzat en aquest tema. Per exemple Pepe Rodríguez anomena quatre factors de predisposició: tenir una personalitat presectària, travessar una crisi personal greu i dolorosa que sobrepassi la capacitat de l'individu per resistir l'estrès i l'angoixa, ser contactat d'una forma adient per un reclutador sectari, i trobar-se davant d'un missatge sectari que encaixi amb les necessitats, interessos i mentalitat de la persona.

Al front del grup sempre hi trobem un líder carismàtic i seductor, i boig és clar. Són persones que sovint coneixen o han practicat filosofies ocultes o esotèriques en si mateixes serioses i no gens perilloses, però que en la seva ment pertorbada esdevenen escabroses plataformes de manipulació i destrucció. Per exemple s'ha publicat que Luc Jouret, líder de la secta de l'Orde del Temple Solar era o és un bon coneixedor de la càbala, l'alquímia, i els templers. La càbala és un sistema filosòfic, de caràcter esotèric, desenvolupat en el si del judaisme que com tota cosmogonia genuïna és de naturalesa universal i posseïdora d'una gran saviesa (recordem l'escola cabalística de Girona, centre d'esplendor cultural i espiritual al segle XIII). L'alquímia, l'art hermètic de transmutació dels metalls en or, va a la recerca del "Lapis Philosophorum" o pedra filosofal, i fou la precursora de la química moderna; el seu origen es perd en la nit del temps si bé les evidències apunten cap  Egipte. Fou intensament conreada a Europa durant l'Edat Mitjana per personalitats tan nostrades com l'Arnau de Vilanova, i d'altres de gran renom com Albert Magne, Roger Bacon, Pico della Mirándola, etc. Justament la influència d'aquests i d'altres grans filòsofs feu que l'alquímia assolís una finalitat mística i esotèrica i que la transmutació física dels metalls inferiors en or esdevingués el símbol de la trasmutació de l'ànima humana vers un estat de consciència diví que s'anomenà La Gran Obra. I que podem dir dels Templers? Organització religiosa i militar fundada el 1119 amb la finalitat de protegir les pelegrinacions a Terra Santa, anà generant en el seu interior un grup gnòstic sobre el qual s'ha especulat molt havent quedat en llegenda moltes de les coses que s'han escrit sobre ella.

Per tant el coneixement o la pràctica d'algun d'aquests o altres sistemes filosòfics ni explica ni està en l'origen de la tragèdia de les sectes. Cal tenir ben present aquest fet doncs altrament qualsevol filosofia o grup minoritari que no segueixi l'escala de valors dictada pel "establishment" esdevindria de facto sospitosa i perillosa: Totes les dictadures i tots els feixismes han fet persecució de les minories que tenen el valor de buscar per si mateixos un coneixement i una visió de l'home i de l'univers més profunds que el vigent en el seu moment.

Recordem: una persona inadaptada i una societat inhòspita. I no caiguem en el simplisme; la complexitat d'aquest tema és molt gran. Caldrà remarcar la importància d'una família integrada on els adolescents i els joves trobin seguretat i suport emocional, un context on resoldre i integrar els seus problemes i inquietuds, i  on puguin esdevenir persones madures capaces de viure sense un traumatisme excessiu les contradiccions i el xoc de valors que comporta l'accés del jove a la societat. Una societat els valors de la qual estan tan allunyats de la naturalesa del jove. Una societat salvatgement competitiva, on l'individualisme extrem, l'agressivitat, el materialisme, el consumisme, la manca de solidaritat i de valors humanistes aboca als seus membres a un nivell tot sovint insuportable d'angoixa i solitud existencial i espiritual. La droga i les sectes esdevenen la fugida endavant, els pas al buit que com mirall esberlat no deixa veure la tràgica fi que espera a qui s'endinsa per aquests tortuosos camins.


Publicat al Diari de Girona el 18 de d’octubre de 1994

 

 

diumenge, 28 de febrer de 2021

EL PARVULARI DEL COSMOS

 

Des de la més remota antiguitat el ser humà s’ha interrogat sobre tot allò relacionat amb la seva pròpia existència, sobre la vida en general i, alçant la seva mirada al cel, sobre els enigmes de l’univers i de la seva relació i ubicació en aquest fantàstic i inabastable conglomerat de vida i energia. D’aquest inquirir en sorgiren els mites religiosos, l’astrologia, i més tard l’astronomia com una forma més objectiva d’estudiar el cosmos. Així, a mesura que s’ampliaven els coneixements sobre l’univers s’ampliava també la consciència humana, doncs aquesta no és sinó el resultat dels seus continguts. Actualment inserits totalment en la nova era científica la nostra visió de l’univers ha sacsejat els vells mites i ens obliga a una nova visió de tot plegat.

A escala planetària el procés ha estat similar. Ara el planeta sencer és la nostra llar, i l’àmbit tribal-nacional ha passat de ser la totalitat del nostre món a reubicar-se dins l’estructura global de Gaia. Aquest procés ha comportat dos canvis significatius: primer la relativització de molts dels fonaments de la nostra cultura, religió, valors, moral, etc. doncs en entrar en contacte amb altres paradigmes ens han obligat a confrontar la idoneïtat dels nostres principis. I l’altre canvi ha estat conseqüència del primer, doncs el progressiu coneixement d’altres cultures ha portat a integrar-ne alguns trets i a acceptar altres visions de la vida i de la realitat.

Sigui dit tot l’anterior com a previ a quelcom que els vull proposar: molts lectors sabran que les religions orientals com ara el budisme i l’hinduisme afirmen que la vida humana no s’exhaureix pas en una sola existència, sinó que en un procés quasi infinit en el temps tornem a néixer una vegada i una altra en un procés evolutiu que culmina en una mena de perfecció anomenada nirvana, vista aquesta com l’assoliment de valors universals elevats com ara l’amor, la compassió, el coneixement i la bellesa, tot això en uns nivells de sublimitat gairebé impossible d’imaginar des de l’actual nivell d’evolució humana.

Fins aquí possiblement no dic res de nou als lectors, doncs avui dia conceptes com la reencarnació, el nirvana, el karma, etc. ja son de domini públic a occident. Però en els últims anys s’ha produït un fet curiós i sorprenent que porta a l’actualitat aquests conceptes i aparentment els valida però no des de l’àmbit de la religió sinó des de la investigació i pràctica mèdica. Obviant referències anteriors que ara s’han anat coneixent podríem dir que tot va començar quan el Dr. Brian Weiss, cap de psiquiatria de l’hospital Mount Sinai de Miami feia el possible per ajudar a una pacient que anomena Catherine. Durant divuit mesos va utilitzar mètodes terapèutics tradicionals per tal d’ajudar-la a superar els seus símptomes. Davant els minsos resultats obtinguts va provar d’ajudar-la amb tècniques hipnòtiques, i sorprenentment, segons explica el propi Dr. Weiss, Catherine recuperà records de “vides passades” que resultaren ser els factors causants dels seus mals. En poques sessions i gràcies a reviure aquestes suposades vides anteriors, la pacient es recuperà i pogué tornar a viure una vida normal.

Això era al final de la dècada dels setanta i des d’aleshores ha plogut molt. Els llibres del Dr. Weiss s’han publicat arreu del món i darrera d’ell han sorgit una munió de metges i científics que han seguit aquesta línia d’investigació. El més interessant al meu parer és el Dr. José Luís Cabouli, metge cirurgià argentí qui amb una sòlida investigació de més de divuit anys i amb una gran capacitat intel·lectual explica en els seus llibres com aquesta nova teràpia de vides passades no solament s’ha revelat com una medecina altament eficaç en algunes malalties cròniques sinó que endemés, i això és el més sorprenent, ve a confirmar els principis metafísics de les religions orientals com l’evolució de la consciència humana a través de vides successives.

Vista la situació del nostre planeta, l’estat primitiu del conjunt de la civilització humana mundial, amb una constant de violència i guerres, odis entre grups socials, religiosos i polítics, egoisme, insolidaritat, agressivitat vers l’entorn, vers la naturalesa, vers els animals, etc. I tenint en compte que s’estima que existeixen més de cent mil milions de galàxies a l’univers observable, no els sembla a vostès que si fossin certes les creences que expliquen l’evolució de la consciència humana mitjançant vides successives, la terra seria sens cap mena de dubte el parvulari del cosmos?


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 16 de març de 2008