EVOLUCIÓ: ARRIBAR A SER
Les últimes teories científiques ens mostren una imatge de l’univers molt allunyada de les idees creacionistes que hem rebut de la nostra cultura, fonamentades en mites religiosos on un déu totpoderós fa sortir del no-res l’univers en un instant còsmic que dura sis dies, i que una vegada feta la feina es retira a descansar i a contemplar, tot cofoi, la seva obra: una obra perfecta, on els cossos celestes orbiten de forma sincronitzada dins una lògica insuperable de mecànica de rellotgeria a escala còsmica. Un univers estable i fonamentalment immutable.
Les teories evolucionistes, per contra, ens mostren un univers dinàmic, en constant evolució, orientat en el que en podríem dir un “arribar a ser”, o tal com deia Teilhard de Chardin un univers que respon a la crida del seu creador a unir-se amb ell en la plenitud de l’amor. Lluny d’un univers ordenat i acabat, avui sabem que el que predomina en el cosmos és el caos, amb pinzellades concretes d’un cert ordre, i que la vida, tal com la coneixem és una mínima anècdota, gairebé una excepció en la història de l’univers, xifrada avui entre tretze i quinze mil milions anys, en un vast espai on hi “conviuen” unes cinquanta mil milions de galàxies.
Dins d’aquestes magnituds que desborden tot sovint la capacitat imaginativa y conceptual de la ment humana hi ha no obstant algunes coses que sí sabem i quin coneixement ens pot ajudar en la nostra quotidianitat a ser persones més completes i felices.
Des de l’inici de l’univers amb les partícules elementals i els primers àtoms més o menys estables i les molècules resultant de la seva unió, trobem que aquesta, la unió, és una constant fonamental en el procés evolutiu. Evolució pot ser vista com un procés d’unions encadenades. Àtoms, molècules, macromolècules, bactèries, reaccions químiques que uneixen elements en estructures més complexes com els aminoàcids... i la vida! En qualsevol esser viu veiem com el tot és sempre superior a la suma de les parts. Els essers vius, en tant que unitats complexes no els podem pas explicar atenent-nos només a la integració dels elements que els composen o referint-nos únicament a les lleis de la química, puix que si fos així ja estaríem creant sers vius a partir dels seus elements, i sabem que això ara per ara és impossible.
És aquí on voldria servir-me de l’analogia per situar-me directament en la realitat humana pel que fa al seu àmbit de relacions, i sostenir la tesi que com a sers humans creixem també en un procés d’unions en els diferents nivells que composen la vida humana. Així sabem que com a sers socials creixem i ens realitzem en la mesura que ens relacionem, i que la qualitat de les nostres relacions és un factor de primer ordre pel que fa a la nostre plenitud com a sers humans. Com més comunicació i afecte hi ha en les nostres relacions més nivell d’unió i més ens enriquim. La més enriquidora de les relacions humanes és la que es dóna en la relació de parella on gràcies a la unió per amor es crea una nova realitat interior, realitat que no solament no destrueix les parts implicades en la unió sinó que com a fecunda matriu les fa més completes en la seva humanitat. Novament doncs veiem que la resultant de la unió, el nosaltres nascut de l’amor, és sempre més que la suma de les parts.
L’amor de parella, doncs, quan s’estableix com una sòlida unitat espiritual és un factor determinant en la nostra evolució personal, i la seva vivència és el gresol on es pot experimentar tot allò que ens fa créixer veritablement en el sentit de donar-nos l’oportunitat de conèixer i desenvolupar aquells trets que fan de nosaltres sers més complets i amorosos.
També a nivell intern, intrapsíquic, hi ha una unió que ens crida per tal de fer-nos sers més evolucionats. Ens referim a la unió dins nostre de l’anima i l’animus tal com va expressar acertadament en el nostre temps el psicòleg Jung, la integració dels trets psicològics contrasexuals en un mateix, o sia la integració dins nostre dels trets i habilitats que fins ara la nostra cultura assignava al sexe contrari. Homes sensibles i carinyosos que acaronen tendrament els seus fills, assumeixen amb naturalitat les tasques domèstiques i es relacionen en un pla d’igualtat amb la seva parella abandonant el tòpic de l’agressivitat i el domini masclista, i dones decidides, cultes, actives, feliçment allunyades del patró de dona passiva i submisa que delega les decisions en la seva parella conformen tan sols petits exemples del canvi que es produeix quan realitzem aquesta unió en el nostre interior.
L’evolució es desenvolupa mitjançant la unió
d’elements en totalitats cada vegada més elevades. Podríem dir que mitjançant
la unió allò que és, és més, i ara que ho sabem el repte per a nosaltres,
humans del segle XXI, és tan engrescador com ho son les possibilitats que hi
albirem.
