EL GENET I EL CARRUATGE

Se’l veia nerviós i insegur. El carruatge no obstant estava ben dissenyat, construït amb cura, era de proporcions adequades, sòlid, i amb els eixos de les rodes ben engreixinats. Estava dotat a més a més d’una bellesa remarcable en les seves formes. Essent doncs un carruatge amb tots els atributs i condicions per transitar amb èxit per qualsevol camí que volgués o necessités, el genet no se’n sortia. Agafava les brides amb inseguretat i tirava ara d’un costat ara de l’altra sense cap lògica, tant que els cavalls s’anaven posant també nerviosos, fins al punt que uns tiraven en una direcció i altres volien tombar cap a l’altre, i finalment acabaven agafant el camí equivocat, no el camí per on realment volia anar el genet.

S’ha utilitzat tot sovint imatges com aquesta per representar la consciència humana, l’estructura psicològica que ens serveix d’instrument per viure la vida, tot experimentant, creixent i fent via pel camí de la vida. El genet és òbviament el jo, el carruatge el conjunt de la persona, el seu cos físic, però també l’emocional i el mental. I els cavalls aquells continguts del subconscient que anomenem subpersonalitats, petits egos, aspectes remarcables de nosaltres mateixos, energies ben definides que ens habiten, ens condicionen, ens fan sentir d’una forma determinada, i ens impulsen a actuar en un sentit o un altre. El jo està dotat de dues principals funcions, que son la consciència i la voluntat, però aquestes i la pròpia acció que se’n deriva queden molt condicionats per les subpersonalitats, doncs mentre que no formin part d’un ego ben integrat son com entitats semiautònomes i contradictòries entre elles que, igual que els cavalls del carruatge, cada una farà la guerra pel seu costat, o es faran la guerra entre elles, convertint la ment humana en un autèntic camp de batalla tot submergint la persona en els diferents estats neuròtics tan propis de la nostra cultura i de la nostra època.

Aquesta multiplicitat interior, aquesta multitud que ens habita, se sobreposen al jo real a través de les diverses màscares que ens posem fins arribar a suplantar-lo mentre romanen en escena. Les màscares professionals solen ser de les més poderoses gràcies a la forta identificació que s’estableix, al llarg temps que “ens ocupen” i la importància que tenen en tant que font d’ingressos, de prestigi, d’èxit, etc. El llenguatge revela fàcilment quan una subpersonalitat ha suplantat la veritable identitat d’una persona, doncs per exemple no és el mateix fer de metge, de venedor, de funcionari que “ser” metge, venedor, funcionari, etc.

Les subpersonalitats neuròtiques son aspectes de la nostra psique, sexualitat inclosa, que malden per expressar-se però que han estat reprimides. Passen a formar part del que s’anomena l’ombra, i mentre que no s’integrin totalment en la vida de la persona, tot portant-les a la superfície de la consciència i donant-li expressió adequada, poden ser molt pertorbadores, provocant sofriment i ofuscant densament la veritable identitat, el veritable jo de la persona.

També hi podem trobar les subpersonalitats addictives, com ara el jo fumador, el jo ludòpata, el jo alcohòlic, etc. Aquests son autèntics enemics i el seu efecte damunt la persona és devastador, doncs anul·len una de les funcions bàsiques del jo, com és la voluntat i la capacitat de decidir. El seu efecte és semblant al d’una possessió doncs alienen de tal manera la persona del seu jo veritable que “l’obliguen” a actuar contra ella mateixa en activitats autodestructius tant per a la salut física com mental. L’únic camí de sanació és desprendre’s totalment d’aquestes energies, d’aquests jos per tal de recuperar el poder i l’equilibri personal que han estat robant a la persona.

Pel que fa a les altres subpersonalitats, cal identificar-les i integrar-les en un conjunt dinàmic que funcioni amb sinèrgia i harmonia. Fer-les conscients i posar-les a treballar totes d’acord als interessos reals del jo. I quins son aquests? Aquells que donen sentit i plenitud a la vida. En el procés de fer conscient l’inconscient, citant Jung, la persona recupera totalment aquest sentit, aquesta motivació essencial de la seva vida, aquesta raó de ser primordial que com un sol interior el guiarà per camins de plenitud i de joioses aventures. Finalment genet, carruatge i cavalls hauran recuperat la sintonia perduda.

Publicat al Diari de Girona el 14 d’octubre de 2007