Un dels trets més remarcables dels últims anys ha estat el
canvi radical de valors tant en la nostra societat com en la nostra vida
personal. Tot i que es veia a venir, l'impacte ha estat com el d'un huracà que
ha enderrocat i esmicolat en el no res molts dels valors que informaven les
nostres relacions, les nostres accions, les nostres expectatives, les nostres
actituds, la nostra manera de veure i de viure la vida.
Aquest procés de transformació de valors en la que està
immersa la societat occidental és d'una complexitat tal que és inútil apropar-s´hi des d'una perspectiva
unidimensional, o dit d'una altra manera des d'una postura que no sigui
multidisciplinar. La psicologia, la sociologia, les ciències socials,
econòmiques i polítiques, totes elles són necessàries si volem comprendre les incerteses i les esperances, les angoixes
i les motivacions del moment present.
No obstant això voldria reflexionar avui sobre un dels trets
que més em crida l'atenció de tot aquest procés. Em refereixo a l'establiment
del consumisme com a valor prominent de la nostra societat, no tant com a
resultat o conseqüència del materialisme imperant sinó més aviat com a símptoma
d'una pertorbació en la consciència humana en les nostres societats urbanes. Reduir
l'existència humana al guany material i al consum com a fites prioritàries és
el símptoma d'una profunda desorientació i fragmentació del ser humà, que ha
optat per inhibir, ignorar o rebutjar altres nivells d'experiència, renunciant
a una vida de plenitud a canvi del plat de llenties -tal vegada llenties d'or-
que representa una vida viscuda segons els valors a l'ús.
El nivell espiritual és considerat des de Jung i altres
psicòlegs contemporanis con un nivell constitutiu del ser humà, tant com ho
poden ser el nivell físic, l'emocional i el mental. La seva repressió és
l'origen de moltes pertorbacions i desequilibris psicològics, puix que
representa la repressió i negació d'una part de nosaltres mateixos. La meva
experiència com a organitzador i participant en grups de treball sobre
creixement personal m'ha fet arribar a la conclusió que la negació de la
vivència espiritual ve determinada per dos factors molt definits: la reacció i
el prejudici. Lamentablement les generacions adultes han estat molt perjudicades,
violentades i interferides en el seu creixement psicològic normal pels valors
religiosos tal com eren viscuts i imposats fins fa poc. D'això ja se n´ha
investigat i parlat prou i no cal aprofundir-hi aquí. La religió ha estat
viscuda per molta gent com una tirania, i això ha motivat una reacció de rebuig
a tot el que fos espiritual. És una reacció que hem de considerar sana però no
per això exempta d'efectes secundaris indesitjables, com aquestes medecines que
t'arreglen una cosa i te n'espatllen un altre. Perquè ja sabem que les
reaccions es produeixen sota la Llei del pèndul, i ara no solament ens hem
situat a l'altre extrem sinó el que és més greu hem donat status de realitat a
una confusió fatal: la confusió entre religió i espiritualitat.
La religió, tal com ens ha demostrat la història, tant pot ser
una forma de viure l'espiritualitat, com l'enemiga o, tal com deia un místic
cristià, la matadora de l'espiritualitat. Perquè si bé l'espiritualitat pot incloure
les expressions religioses, l'espiritualitat és molt més que la religió. Podem
considerar l'espiritualitat com la part de la vida que inclou allò més bell,
allò més sensible, allò més creatiu. Les emocions elevades, la poesia, la
música, totes les arts que penetren el signe i el símbol, que van més enllà del
merament tangible, que ens obren la percepció a noves realitats, a noves
emocions, a noves sensibilitats. Podríem veure l'espiritualitat com una
perllongació natural de la nostra experiència física, vers mons més subtils. Si
és una perllongació vol dir que no és una oposició ni un àmbit antitètic al
físic, i que la suposada elecció entre el món material i el món espiritual és
una perversió conceptual que alimenta la confusió i impedeix la integració del
tangible amb l'intangible, del material amb l'espiritual, puix quan es viu la
vida amb amplitud d'horitzons totes aquestes categories s’esvaeixen, i emergeix
la consciència de totalitat, de vinculació i de solidaritat amb totes les
formes de vida.
A més de la reacció hem parlat del prejudici com a factor de
negació de l'experiència espiritual en la nostra vida. Efectivament el
prejudici que la vida espiritual va contra la "modernitat" o contra
els valors "progressistes" ha fet forat per raons òbvies en amplis
sectors de la societat. Però aquestes creences no solament son falses sinó que
com tot prejudici son un enquistament en l'estructura psicològica de la persona
que actuen com un bloqueig i l'impedeixen el seu normal i complet
desenvolupament.
Semblaria que havent començat parlant del consumisme ens n´hem
anat de tema. No; calia esbrinar d'on venia aquesta desorientació i aquesta
fragmentació de la que parlàvem, per poder comprendre el consumisme com a
símptoma. Perquè quan hom viu l'espiritualitat natural de la vida, amb la
mateixa naturalitat i alegria amb que, per exemple, fa l'amor amb la persona que estima, o amb la
mateixa motivació amb que es lliura a un projecte professional que l’il·lusiona,
el consumisme com a valor es dissol en una escala de valors equilibrada i
vital. Perquè aleshores ja no cal abandonar-se a un consum compulsiu i
permanentment insatisfet que compensi la misèria, la banalitat i l'angoixa
d'una existència esquinçada en el més íntim del seu si.
Publicat al Diari de Girona a l’octubre del 1994
