dissabte, 31 de desembre del 2016

NADAL, LA SUBVERSIÓ D’UN MITE



Hi ha històries, tant en la nostra vida personal com en la col·lectiva que estan revestides d’una força especial. A través d’aquestes històries i de la seva significació ens expliquem els fets que considerem importants en la nostra vida. Son metàfores poderoses que ens permeten ubicar-nos i explicar-nos la nostra vida i el nostre món. Són els mites. És el ric substrat que nodreix la nostra vida psíquica i espiritual. Sense ells la vida personal i col·lectiva perdria aquella força misteriosa i màgica i esdevindria grisa i vulnerable.

Tots els enamorats recorden aquells signes especials que forniren i donaren una dimensió gairebé transcendent al seu encontre. Sobre aquests signes, que només tenen valor per a ells, construïren el seu mite amorós. Per a ells aquests signes tingueren un valor de predeterminació, de destí, irreductible. “-Recordes, carinyo, aquell dinar previ a la conferència al qual ens varen convidar? I la nostra primera mirada farcida d’aquella emoció tan especial? I com va succeir aquell fet, i l’altre, que ens indicaven clarament que estàvem predestinats l’un a l’altre?” Quan les parelles obliden o deixen d’actualitzar el seu mite amorós, el seu amor va perdent la potència original i la seva significació especial, i la relació va perdent força en la mateixa proporció que el mite va quedant llunyà i afeblit, engolit en una racionalització anèmica i reduccionista.
També les civilitzacions i els pobles fonamenten gran part de la seva vida psíquica i espiritual en poderosos mites fundacionals que omplen de sentit llur naixement i esdevenir històric. Plató considerava el mite com una forma d’expressar certes veritats que escapen al pur raonament. El mite de sant Jordi i el dragó, o del naixement de la bandera catalana amb quatre barres de sang en son un clar exemple dels mites que alimenten el nostre inconscient col·lectiu.
També en l’origen de les religions hi trobem el mite en forma de narració extraordinària que ens parla de l’establiment d’una nova forma de relació entre Déu –o els déus- i la humanitat. El mite del naixement virginal de Jesús –igual que ja fou anteriorment el de Buda, Krishna i Horus- ens evoca un fet sobrenatural, extraordinari, que marca l’inici d’un nou cicle en la història humana, de la possibilitat d’una nova consciència en el si de la humanitat. El mite sempre és refulgent, commovedor, i té el poder de sacsejar els cors i les consciències. Mircea Eliade deia que els mites son molt persistents perquè contenen maneres de ser i actuar que son rellevants per a nosaltres. Comuniquen una història dels temps primordials que poden il·luminar les recerques del present. El mite del Nadal ha conservat la seva força primigènia fins l’adveniment de la era moderna on en comptes d’extingir-se ha estat subvertit i manipulat per la dinàmica materialista i consumista. Però aquesta subversió del sentit original i primigeni del mite de Nadal està creant un malestar evident en moltes persones que se senten fastiguejades per aquesta pèrdua de sentit espiritual i al·legòric d’una de les festes més entranyables de la nostra tradició cultural i religiosa.
Per un costat el mite nadalenc és encara ben viu en l’inconscient col·lectiu i segueix marcant el ritme del cicle anual del solstici d’hivern, però la seva expressió actual, orientada exclusivament al consum compulsiu, al deure de fer obsequis de forma forçada i convencional, i a l’excés d’ingesta d’aliments, és font de frustració al trair el seu sentit original, simbòlic i transformador.
El Nadal en tant que invitació i crida interior a deixar que en l’espai del nostre cor neixi el nen diví –força còsmica creadora- com a germen de potencialitat de tot allò que malda per ser encarnat i expressat en el nou cicle que comença és enormement evocador, amb un gran poder per actualitzar i fer realitat en la nostra vida els nous impulsos existencials que reclamen fer-se presents en la nostra vida. Però en comptes de comprometre’ns amb aquesta crida de creixement i realització personal ens fem l’orni i omplim la nostra buidor existencial amb tecs excessius i compres compulsives.
Les llegendes i narracions mítiques han captivat i estimulat la imaginació humana en el transcurs del temps, i filòsofs i científics malden per esbrinar el secret d’aquesta atracció. És obvi que a través dels mites intentem resoldre els misteris de la vida i de l’univers, i ells ens aporten un sentiment de connexió, de consciència i de sensibilitat que dóna sentit i profunditat a la nostra vida. D’alguna manera son llànties que il·luminen la nostra comprensió, i renunciar al seu missatge simbòlic és renunciar a una part de la nostra comprensió i creativitat.



Publicat al Diari de Girona el 28 de desembre del 2003


dimecres, 7 de desembre del 2016


“JO SÓC AIXÍ”



En el procés de maduració de la persona arriba un moment en que hom pren plena consciència de la seva pròpia identitat, quan en dir “jo” s’identifica amb la pròpia consciència i amb una sèrie de trets que el caracteritzen. La personalitat, com sabem es va bastint a través d’un procés que comença en la primera infància, quan el nen o la nena veuen el món únicament a través del seu ego incipient, en una etapa en que totes les coses i el món sencer giren al seu voltant i en funció de les seves necessitats. D’aquest egocentrisme natural i inevitable sempre en queda, en l’edat adulta, una part més o menys important segons sigui la maduració psicològica i espiritual de cada persona.

En la persona adulta, doncs, hi podem veure per un costat una estructura física, emocional i mental sòlida, una consciència de si mateix clara i diàfana. Podríem veure la personalitat com l’instrument de la consciència individual per experimentar i créixer en aquest món. Ja en dir experimentar i créixer estem donant la idea d’un procés dinàmic, mai acabat del tot. Es fonamental tenir clara consciència d’aquests dos conceptes en parlar de la persona. Per un costat una personalitat completa, capaç i ben equipada i per altre costat la realitat d’aquest procés dinàmic que ens empeny a seguir creixent com a persones fins l’últim dia de la nostra vida. 

Aquest últim concepte, el del creixement personal continuat,  malauradament no està incorporat en l’actitud i la voluntat de moltes persones per la senzilla raó que poques reben o han rebut en la seva joventut una formació en aquest sentit. Fins ara s’ha emfatitzat molt en l’educació del primer concepte, el d’assolir una personalitat completa, una bona formació acadèmica, humana, etc., però semblaria que un cop arribat a aquest punt el procés ja hagués culminat, la persona ja pogués aturar-se o si més no anar al ralentí. Tots coneixem persones que han estat esplèndides en la primera etapa de la seva vida, i després, quan justament un nivell d’experiència considerable els ha enriquit i els ha fet més capaços, entren en una mena de somort, de vagància crònica.
Per això quan en una conversa sentim que algú diu “jo sóc així” si bé és obvi que està expressant una identificació amb una sèrie de trets que el defineixen també sol ser l’expressió d’una actitud de tancament o de justificació.  Les persones amb les que ens relacionem són el millor mirall de la nostra forma de ser. La parella, els amics i companys de treball ens fan arribar constantment informació molt útil pel que fa a les parts de nosaltres mateixos que caldria millorar si volem ser persones més completes, afectuoses i harmonioses. Fixeu-vos que no estic dient que les altres persones ens hagin de canviar sinó que ens fan veure que per arribar a ser la persona que en realitat volem ser caldrà modificar aspectes de nosaltres mateixos. La primera dificultat és creure que realment podem canviar actituds bàsiques de la nostra personalitat, creure que realment podem transformar-nos en una persona millor. Potser ens ajudaria a assolir la fe i el valor necessaris el fet d’acostumar-nos a veure la vida humana com un procés continu, que per més que tingui alts i baixos forma en realitat una línia ascendent pel que fa a la incorporació i integració en nosaltres d’aquells valors que ens fan més i més humans. 

Si ens acostumem a veure la vida d’aquesta manera assolirem dues coses interessants al mateix temps: per una banda una acceptació profunda i optimista de nosaltres mateixos tal com som, i de l’altra aquesta disposició al millorament personal i al canvi en aquells aspectes que el nostre propi interior ens estigui reclamant. 

Arribats a aquest punt sembla clar que el “jo sóc així” no és més que un prejudici sense fonament que cal superar, un bloqueig que s’ha de dissoldre si realment volem esdevenir la mena de persona que ens pertoca a cada moment de la nostra vida.



 Publicat al Diari de Girona el 6 de maig del 2001