“JO SÓC AIXÍ”
En el procés de maduració
de la persona arriba un moment en que hom pren plena consciència de la seva pròpia
identitat, quan en dir “jo” s’identifica amb la pròpia consciència i amb una
sèrie de trets que el caracteritzen. La personalitat, com sabem es va bastint a
través d’un procés que comença en la primera infància, quan el nen o la nena
veuen el món únicament a través del seu ego incipient, en una etapa en que
totes les coses i el món sencer giren al seu voltant i en funció de les seves
necessitats. D’aquest egocentrisme natural i inevitable sempre en queda, en
l’edat adulta, una part més o menys important segons sigui la maduració
psicològica i espiritual de cada persona.
En la persona adulta,
doncs, hi podem veure per un costat una estructura física, emocional i mental
sòlida, una consciència de si mateix clara i diàfana. Podríem veure la
personalitat com l’instrument de la consciència individual per experimentar i
créixer en aquest món. Ja en dir experimentar i créixer estem donant la idea
d’un procés dinàmic, mai acabat del tot. Es fonamental tenir clara consciència
d’aquests dos conceptes en parlar de la persona. Per un costat una personalitat
completa, capaç i ben equipada i per altre costat la realitat d’aquest procés
dinàmic que ens empeny a seguir creixent com a persones fins l’últim dia de la
nostra vida.
Aquest últim concepte, el
del creixement personal continuat,
malauradament no està incorporat en l’actitud i la voluntat de moltes
persones per la senzilla raó que poques reben o han rebut en la seva joventut
una formació en aquest sentit. Fins ara s’ha emfatitzat molt en l’educació del
primer concepte, el d’assolir una personalitat completa, una bona formació
acadèmica, humana, etc., però semblaria que un cop arribat a aquest punt el
procés ja hagués culminat, la persona ja pogués aturar-se o si més no anar al
ralentí. Tots coneixem persones que han estat esplèndides en la primera etapa
de la seva vida, i després, quan justament un nivell d’experiència considerable
els ha enriquit i els ha fet més capaços, entren en una mena de somort, de
vagància crònica.
Per això quan en una
conversa sentim que algú diu “jo sóc així” si bé és obvi que està expressant
una identificació amb una sèrie de trets que el defineixen també sol ser
l’expressió d’una actitud de tancament o de justificació. Les persones amb les que ens relacionem són
el millor mirall de la nostra forma de ser. La parella, els amics i companys de
treball ens fan arribar constantment informació molt útil pel que fa a les
parts de nosaltres mateixos que caldria millorar si volem ser persones més
completes, afectuoses i harmonioses. Fixeu-vos que no estic dient que les
altres persones ens hagin de canviar sinó que ens fan veure que per arribar a
ser la persona que en realitat volem ser caldrà modificar aspectes de nosaltres
mateixos. La primera dificultat és creure que realment podem canviar actituds
bàsiques de la nostra personalitat, creure que realment podem transformar-nos
en una persona millor. Potser ens ajudaria a assolir la fe i el valor
necessaris el fet d’acostumar-nos a veure la vida humana com un procés continu,
que per més que tingui alts i baixos forma en realitat una línia ascendent pel
que fa a la incorporació i integració en nosaltres d’aquells valors que ens fan
més i més humans.
Si ens acostumem a veure
la vida d’aquesta manera assolirem dues coses interessants al mateix temps: per
una banda una acceptació profunda i optimista de nosaltres mateixos tal com
som, i de l’altra aquesta disposició al millorament personal i al canvi en
aquells aspectes que el nostre propi interior ens estigui reclamant.
Arribats a aquest punt
sembla clar que el “jo sóc així” no és més que un prejudici sense fonament que
cal superar, un bloqueig que s’ha de dissoldre si realment volem esdevenir la
mena de persona que ens pertoca a cada moment de la nostra vida.
Publicat al Diari de Girona
el 6 de maig del 2001
