DE SOBTE UN RAIG DE SOL!

Viganella és un poblet dels Alps italians que no arriba als 200 habitants. No és que sigui un poble trist, però ha estat fins ara i des de la seva fundació 1217 amb una certa malenconia durant tres mesos l’any, exactament des de l’onze de novembre al 2 de febrer, doncs durant tot aquest temps d’hivern el sol no arribava al poble. Els seus habitants havien assumit amb resignació aquesta circumstància motivada per la seva situació geogràfica, al estar el poble ubicat en una vall. Any rere any, amb fatídica puntualitat, en arribar l’onze de novembre el sol desapareixia durant vuitanta quatre dies rere una muntanya de 1.600 metres d’alçada, i el poble quedava en una penombra grisa i melangiosa. La temperatura baixava en picat, i tot el poble entrava en una mena d’hibernació.

Però heus aquí que gairebé vuit-cents anys després un personatge que sembla sorgit de les fantàstiques narracions mitològiques de l’antiguitat es proposa quelcom reservat als déus: -“Voteu-me d’alcalde i us donaré la llum” “Voteu-me d’alcalde i us inundaré de sol la plaça del poble durant tot l’hivern”, qui així parlà fou Pierfranco Midali, un vehí ex-ferroviari. Lògicament els veïns més assenyats i benpensants de Viganella el prengueren per boig, d’altres per un somiatruites amb una gran capacitat imaginativa. Però somiatruites o no Midali ha demostrat que coneixia el secret de qualsevol acte creatiu: Tota obra humana, des de la més humil a la més grandiosa, comença per un pensament sostingut amb determinació. Des de les piràmides d’Egipte a les malaguanyades Torres bessones, o la Sagrada Família de Barcelona, totes varen començar amb un pensament en les ments dels seus arquitectes. Un pensament que germinà i anar agafant forma fins a expressar-se en el món físic. Aquesta és la llei de la creació i així s’han creat igualment els grans sistemes filosòfics, polítics i religiosos.

“Farem instal·lar miralls gegants dalt la muntanya que reflecteixin els raigs del sol damunt del poble”. Va aconseguir que el votessin per alcalde, i amb la força de les idees fecundes i poderoses es va dedicar a recórrer tot el país per tal de buscar finançament per la seva brillant idea. Set anys va trigar en aconseguir dels estament oficials i d’alguns empresaris els noranta nou mil euros que costava el seu projecte.

Finalment un matí fred i boirós de finals de novembre d’enguany aparegué a l’horitzó un helicòpter portant un gran mirall de vuit metres d’amplada per cinc d’alçada. Onze tones i 40 metres quadrats de mirall. El somni d’un home que s’atreví a imaginar l’impossible començava a fer-se realitat. Un ordinador connectat al mirall el feia girar seguint el sol per tal d’enviar el seu reflex, la seva llum i el seu escalf damunt la plaça del poble. El diumenge passat un miler de persones, els veïns del poble més centenars vingudes d’arreu del món, aplaudiren emocionades quan els primers raigs del sol inundaren els seus rostres. “Faci’s la llum”, Pierfranco Midali, l’alcalde, es devia sentir com un déu mític que havia salvat el seu poble de les tenebres i els havia retornat la llum immemorial, aquella que només els déus tenen la capacitat de fer arribar, com un regal del cel, a les criatures humanes.

La notícia té una gran càrrega simbòlica, i és una metàfora perfecte de com ens hem de conduir en la nostra vida personal en moments de dificultats, quan sembla que la vida ens dóna l’esquena i no veiem sortida a la nostra situació. Moments en que les circumstàncies ens aclaparen i tot esdevé fosc i incert. En la història del poble de Viganella i del seu alcalde Pierfranco Midali hi han tots els ingredients d’una història arquetípica: la foscor, la llum -o sia la plenitud, la felicitat, el sentit de la vida- aparentment inabastable, el visionari-heroi interior -aquest que sapiguem o no portem tots dintre- capaç de visualitzar una nova situació i amb el poder primigeni dels déus vèncer el poder de les tenebres, i en un sublim acte creador ser capaç d’exclamar: “faci’s la llum”, o sia el poder de crear una nova situació en la vida on els anhels més íntims i la realitat tangible estiguin en harmonia.

Viganella s’ha guanyat el títol de poble de la llum. Tant de bo cada u de nosaltres al igual que l’alcalde  Midali comprenguem que el ser humà sempre és més gran que el seu problema.. Bon Nadal, amics lectors.

Publicat al Diari de Girona el 24 de desembre del 2006

SOROLL

La nostra vida, tal com la coneixem, és plena se sons. Els múltiples i variats sons de la naturalesa, amb la remor dels arbres que tant gaudim quan caminem pel bosc, l’aigua que llisca suaument pel llit del riu, o el cant dels ocells de les nostres contrades com el discret i encantador pit-roig que ara a l’hivern trobem arreu, rodonet i confiat, o el rossinyol que d’aquí a un mes o mes i mig tornarà de la seva migració africana i ens delectarà tant de dia com de nit amb el seu cant variat i melodiós. O la remor de les ones del mar que acaba embolcallant-nos amb el seu ritme compassat tot relaxant-nos i revitalitzant-nos. Els sons de la naturalesa harmonitzen les nostres energies internes i ens aporten salut i benestar.

És clar que vist des de la nostra actual vida urbana tot això pot semblar un conte de fades o una fantasia llunyana, doncs la ciutat ha convertit els sons en sorolls agressius que pertorben la oïda fins a irritar el sistema nerviós i convertir-se en una contaminació crònica del nostre entorn. L’estat espanyol té el trist privilegi d’ocupar el segon lloc, darrera el Japó, en el rànking de països més sorollosos del planeta. Es calcula que un 70% del ciutadans de l’estat pateixen nivells de soroll per damunt dels 65 decibels que és el llindar a partir del qual els científics consideren perjudicial per a la salut. Els més de 100 decibels que es poden mesurar en sales de festa, bars i cinemes, l’ús abusiu dels reproductors mp3, el soroll constant de cotxes i motos, i els 60 o 70 decibels a dintre les cases quan se sobreposa el so de la televisió al d’algun altre electrodomèstic fa, tot plegat, que visquem en un entorn acústicament molt agressiu que acaba generant estrès, mal de cap, taquicàrdia, irritabilitat, tensió muscular, trastorn del son, deteriorament del sistema immunològic i malestar en general.

Semblaria doncs que el soroll és el preu inevitable del progrés però en realitat és una companyia ingrata que atenta directament contra qualsevol noció de progrés, puix que no hi ha progrés sense benestar. El soroll és més aviat un abús i un mal ús dels ingredients que conformen la nostra civilització. No produeix residus, més aviat ens converteix a nosaltres en residus. Hi ha lleis que limiten el soroll de cotxes i motos, però tot i això continuen havent-t’hi motos amb un nivell de soroll inadmissible, ràdios de cotxes a tot volum i bocinades sense justificació.

Més incomprensible resulta el soroll a dintre les cases, on cada ú pot crear, si vol, un espai tranquil i silenciós. Les llars haurien de ser un oasi de pau i de sons agradables que no es convertissin mai en sorolls. Menys televisió, més música i més silenci per tal de crear un entorn on per un costat ens puguem recuperar de les agressions dels sorolls exteriors i per altra puguem retrobar-nos, en el silenci, amb nosaltres mateixos. Doncs igual que hi han sorolls exteriors també n’hi han dins nostre, en la nostra ment. El silenci interior ens posa en contacte amb les dimensions profundes del ser i del coneixement. És matriu fecunda per a la creativitat, l’harmonia i la salut. És també guia segura a través del que s’ha anomenat la veu del silenci, un coneixement que està més enllà de les paraules i dels conceptes. És en el silenci calm on s’expressa la intuïció i trobem les respostes que cerquem. També és en el silenci on s’amanseixen les terbolenques aigües dels nostres neguits i dels nostres fantasmes interiors, i ens retrobem a nosaltres mateixos en un estat de pau i serenor.

Quan sentim que el soroll, exterior i interior, ens ofega i ens constreny, el silenci ens retorna la dignitat, la comprensió i l’acceptació de nosaltres mateixos, doncs en ell trobem les claus del nostre present, la veu que ens indica el proper pas a donar, o que ens indica el camí del cim de la muntanya de la nostra realització, o tal vegada la veu que ens mostra la sortida del laberint en el que ens trobem, perduts i desorientats.

És cert que el silenci també pot fer por, puix que ens obre de bat a bat les portes del subconscient i fa que ens enfrontem amb aquella part de nosaltres que no volem veure, que hem reprimit o negat. Però quan ens decidim a ventilar el soterrani de la nostra consciència ens sentim alleugerits d’antigues pors, sofriments o rancors que ja no necessitem mantenir dins nostre. Aleshores el silenci interior esdevé una llum alegre com el sol de primavera que ens fa respirar fons i ens ajuda a viure la vida amb plenitud.

Publicat al Diari de Girona el 6 de març del 2005

EL GENET I EL CARRUATGE

Se’l veia nerviós i insegur. El carruatge no obstant estava ben dissenyat, construït amb cura, era de proporcions adequades, sòlid, i amb els eixos de les rodes ben engreixinats. Estava dotat a més a més d’una bellesa remarcable en les seves formes. Essent doncs un carruatge amb tots els atributs i condicions per transitar amb èxit per qualsevol camí que volgués o necessités, el genet no se’n sortia. Agafava les brides amb inseguretat i tirava ara d’un costat ara de l’altra sense cap lògica, tant que els cavalls s’anaven posant també nerviosos, fins al punt que uns tiraven en una direcció i altres volien tombar cap a l’altre, i finalment acabaven agafant el camí equivocat, no el camí per on realment volia anar el genet.

S’ha utilitzat tot sovint imatges com aquesta per representar la consciència humana, l’estructura psicològica que ens serveix d’instrument per viure la vida, tot experimentant, creixent i fent via pel camí de la vida. El genet és òbviament el jo, el carruatge el conjunt de la persona, el seu cos físic, però també l’emocional i el mental. I els cavalls aquells continguts del subconscient que anomenem subpersonalitats, petits egos, aspectes remarcables de nosaltres mateixos, energies ben definides que ens habiten, ens condicionen, ens fan sentir d’una forma determinada, i ens impulsen a actuar en un sentit o un altre. El jo està dotat de dues principals funcions, que son la consciència i la voluntat, però aquestes i la pròpia acció que se’n deriva queden molt condicionats per les subpersonalitats, doncs mentre que no formin part d’un ego ben integrat son com entitats semiautònomes i contradictòries entre elles que, igual que els cavalls del carruatge, cada una farà la guerra pel seu costat, o es faran la guerra entre elles, convertint la ment humana en un autèntic camp de batalla tot submergint la persona en els diferents estats neuròtics tan propis de la nostra cultura i de la nostra època.

Aquesta multiplicitat interior, aquesta multitud que ens habita, se sobreposen al jo real a través de les diverses màscares que ens posem fins arribar a suplantar-lo mentre romanen en escena. Les màscares professionals solen ser de les més poderoses gràcies a la forta identificació que s’estableix, al llarg temps que “ens ocupen” i la importància que tenen en tant que font d’ingressos, de prestigi, d’èxit, etc. El llenguatge revela fàcilment quan una subpersonalitat ha suplantat la veritable identitat d’una persona, doncs per exemple no és el mateix fer de metge, de venedor, de funcionari que “ser” metge, venedor, funcionari, etc.

Les subpersonalitats neuròtiques son aspectes de la nostra psique, sexualitat inclosa, que malden per expressar-se però que han estat reprimides. Passen a formar part del que s’anomena l’ombra, i mentre que no s’integrin totalment en la vida de la persona, tot portant-les a la superfície de la consciència i donant-li expressió adequada, poden ser molt pertorbadores, provocant sofriment i ofuscant densament la veritable identitat, el veritable jo de la persona.

També hi podem trobar les subpersonalitats addictives, com ara el jo fumador, el jo ludòpata, el jo alcohòlic, etc. Aquests son autèntics enemics i el seu efecte damunt la persona és devastador, doncs anul·len una de les funcions bàsiques del jo, com és la voluntat i la capacitat de decidir. El seu efecte és semblant al d’una possessió doncs alienen de tal manera la persona del seu jo veritable que “l’obliguen” a actuar contra ella mateixa en activitats autodestructius tant per a la salut física com mental. L’únic camí de sanació és desprendre’s totalment d’aquestes energies, d’aquests jos per tal de recuperar el poder i l’equilibri personal que han estat robant a la persona.

Pel que fa a les altres subpersonalitats, cal identificar-les i integrar-les en un conjunt dinàmic que funcioni amb sinèrgia i harmonia. Fer-les conscients i posar-les a treballar totes d’acord als interessos reals del jo. I quins son aquests? Aquells que donen sentit i plenitud a la vida. En el procés de fer conscient l’inconscient, citant Jung, la persona recupera totalment aquest sentit, aquesta motivació essencial de la seva vida, aquesta raó de ser primordial que com un sol interior el guiarà per camins de plenitud i de joioses aventures. Finalment genet, carruatge i cavalls hauran recuperat la sintonia perduda.

Publicat al Diari de Girona el 14 d’octubre de 2007

EL NODRIMENT DE L’ÀNIMA

Mai com ara ens havíem preocupat tant de la nostra alimentació. Congressos internacionals, programes de televisió, dossiers a les revistes, etc. son el signe de la importància que li donem. I així, mentre una gran part de la població mundial està mancada de la quantitat necessària d’aliments, en l'anomenat món desenvolupat les investigacions científiques s’han divulgat fins a l’extrem de formar part del nostre bagatge cultural. Grasses (ai les grasses!), hidrats de carboni, Omega 3, etc. formen part de les nostres converses quotidianes, i tothom més qui menys té una opinió formada en aquest tema.

Si contemplem no obstant el ser humà en la seva globalitat haurem de donar per bones les paraules que no només de pa viu l’home, que no és suficient aportar a l’organisme les substàncies nutritives i energètiques que li son necessàries sinó que cal nodrir igualment les altres parts que constitueixen el conjunt de la persona: les emocions, la ment, el conjunt de la consciència, l’ànima en definitiva. Podríem expressar-nos també dient que igual que alimentem el cos físic també cal alimentar adequadament el cos emocional, el cos mental i el cos espiritual. Ara ja sabem prou bé que un nodriment inadequat del cos emocional que l’alteri i el desequilibri acabarà afectant tot el “sistema”, la ment s’omplirà de neguit i acabarà essent una nòria descontrolada de pensaments obsessius, i finalment aquest desequilibri acabarà “precipitant-se” en el cos físic en multitud de patologies de les que diem que tenen un origen psicosomàtic.

Vivim en una societat sobreestimulada a tots nivells, la publicitat ens vol convèncer que per ser feliços necessitem comprar un munt de coses inútils més enllà de les necessitats raonables de benestar i confort. Els grans magatzems s’inventen diades sagrades -que si el dia de la mare, que si el del pare, que si el dels enamorats...- pet tal de satisfer la seva infinita cobdícia, i tant les inventades com les més tradicionals acaben per crear una “programació” de la nostra vida i activitats que tot sovint seguim per pura inèrcia. Sembla evident que algú intenta contínuament decidir per nosaltres. Ara hem celebrat la diada de sant Jordi, i és una bona ocasió per reflexionar sobre quin llibre o llibres finalment hem comprat, qui n’hagi comprat. La tradició és lloable, per suposat. Però també és un bon moment per preguntar-nos si hem comprat el llibre o llibres induïts simplement per la publicitat, sense cap reflexió. Ens hem conformat amb un llibre facilet, dels autors  anomenats mediàtics per la simple fascinació o popularitat televisiva de l’autor? Hem aprofitat per comprar poesia, que elevi la nostra visió a la dimensió de la bellesa i eixampli la nostra consciència, o tal vegada assaig o narrativa de qualitat que ens aporti coneixement i plaer estètic?

Les alteracions i dolències emocionals creixen com l’escuma en la nostra societat. Acumulació d’estrès, relacions sentimentals fallides o insatisfactòries, ansietat per l’estatus, per la generació de falses expectatives en molts aspectes de la vida, etc. fan que tot sovint la persona es senti atrapada en un laberint quina sortida se li fa impossible de trobar. Però si reflexionem una mica ens adonarem que la major part dels nostres desequilibris emocionals son provocats per una confusió en els valors sobre els que fonamentem l’existència o per una manca de sentit de la nostra vida.

La millor prevenció a tots aquests sofriments és una bona “alimentació” de les nostres emocions i de la nostra ment. No cal convertir-se en filòsof o místic per tenir una vida emocional rica i equilibrada, i cada u pot fer els ajustaments pràctics en la seva vida per tal que aquesta sigui una font d’alegria i de benestar interior. Per exemple entre veure una pel·lícula farcida de violència o cercar la companyia d’un bon llibre o un bon disc hi ha un abisme pel que fa a la qualitat i conseqüències d’una o altra elecció. O tal vegada algú pot pensar que el cos i la ment poden descansar i recuperar-se després  d’haver-se sotmès a la tortura d’una pel·lícula plena de violència just abans d’anar a dormir? Cultivar la sensibilitat, el sentit de la bellesa, compartir amb altres persones pràctiques o activitats culturals, socials i espirituals que aportin una dimensió més àmplia de l’existència, una consciència més plena i integral, farà que el dia a dia s’enriqueixi constantment i la vida personal vagi assolint equilibri, benestar i alegria tant en la vida interior com en les relacions.

Publicat al Diari de Girona el 29 d’abril de 2007

ALLÒ QUE EL BUDA ENSENYÀ

“Aneu, oh monjos, i beneïu tothom, porteu la felicitat per compassió arreu del món; aneu, pel benestar, la benaurança i la felicitat de tots els éssers... Aneu i escampeu l’ensenyança que és bella en el seu principi, bella a meitat de camí i bella en el seu final”. En una India extremadament classista dominada per la casta sacerdotal dels Brahmans que gaudia de tota mena de privilegis i on la immensa majoria de la població vivia en la marginació material, però també social i cultural sorgí un ser extraordinari que retornà la dignitat dels qui no eren considerats ningú, un ser humà que havent assolit la més elevada saviesa, el coneixement dels misteris més pregons de la naturalesa humana proclamà una veritat revolucionària en el seu context: “A un home no el converteix en brahman el seu llarg cabell, ni la seva família, ni la condició del seu naixement. L’home en el qual habiten la veritat i la santedat viu en el goig i és un brahman”.

Heus aquí doncs el fundador d’una de les religions més antigues i esteses del món que no va pretendre mai ser l’encarnació de cap divinitat i defugí sempre els debats teològics i les elucubracions metafísiques que tant agradaven als erudits i refinats brahmans, centrant-se a investigar per ell mateix i sense altre ajuda que la seva pròpia determinació la naturalesa humana, l’origen del sofriment i el camí per alliberar-se’n a través del coneixement més elevat que hom pot trobar en la investigació del seu propi interior i en una ètica exigent en els seus actes, doncs efectivament “l’home en el qual habiten la veritat i la santedat viu en el goig i és un brahman”.

Ens diu la tradició que quan el príncep Gautama assolí l’estat de buda es dirigí a Benarés on pronuncià davant els seus cinc antics companys de vida ascètica el seu primer sermó, conegut justament com el Sermó de Benarés, i on proclamà les Quatre Nobles Veritats, columna vertebral de la filosofia budista, que son: Primera: La veritat de l’existència del sofriment. Segona: La veritat de l’origen del sofriment. Tercera: La veritat de l’extinció del sofriment, i quarta: la veritat del camí que porta a l’extinció del sofriment, on explica el “Noble Camí Òctuple” que inclou la saviesa, l’ètica i la meditació budista. En podeu trobar una informació detallada i solvent en aquests dos llibres, de bon trobar o que us poden encarregar en qualsevol llibreria: l’un és: “La paraula del Buda” de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, i l’altra “Lo que el Buda enseñó”, de qui he pres el títol per encapçalar aquest article. Aquest llibre és editat per l’Editorial Kier de Buenos Aires, però es distribueix al nostre país.

No és d’estranyar que el budisme hagi despertat un gran interès a occident, doncs s’integra com cap altre tradició espiritual en el concepte actual de cultura i societat laica, ja que proposa un desenvolupament personal mitjançant una ètica elevada, un perfeccionament moral, espiritual i intel·lectual allunyat de dogmes, mites i teologies que no fan altra cosa que empènyer al buscador per un corredor sense sortida. La finalitat del budisme és el Nirvana, que no és altra cosa que la Veritat, així en majúscula, un summum bonum que les altres religions situen en tot cas per després de la mort, però que el budisme proclama que pot ser experimentat en aquesta vida.

Com molts lectors sabran el budisme dóna una gran importància a l’estat de la ment i les seves activitats. La meditació budista té per finalitat el desenvolupament harmònic de la ment i els seus processos mentals. No cerca pas l’assoliment d’estats místics ni d’èxtasis sublims sinó més aviat l’autoconeixement, la imparcialitat, la lucidesa i el desaferrament de totes les servituds que la ment ha creat. Desempallegar-se en definitiva de la falsa idea del jo. Com aquell qui mira la seva cara en el mirall, així hom contempla en la meditació el moviment de la seva ment, i en perfecta equanimitat s’endinsa fins l’arrel de les seves pertorbacions i se n’allibera.

No ens ha d’estranyar, doncs, que molts psicòlegs i psicoterapeutes hagin integrat la meditació budista o vipassana en la seva pràctica terapèutica, com un recurs més que ofereixen als seus clients, doncs en aquests estats meditatius de pura observació interior més que no pas de discriminació es donen tot sovint els anomenats “insight’s”, un adonar-se tot d’una, de sobte, de la pròpia realitat interior, una comprensió profunda de continguts que fins aleshores havien romàs en les profunditats de l’inconscient i que porten una gran càrrega sanadora i alliberadora.

El desig com a causa del sofriment i el desaferrament (el “desapego” castellà) com a mètode per alliberar-nos de tants miratges i falses il·lusions que el món actual materialista, egoista, consumista i hedonista posa hipnòticament davant la nostra dèbil consciència és un dels tresors que la filosofia, la psicologia i l’espiritualitat budista ens ofereix, dos mil cinc-cents anys després que un ser excepcional, el príncep Gautama esdevingut Buda ens esperonés a tots nosaltres sense excepció a esdevenir també com ell, un buda, un despert.

Publicat al Diari de Girona el 7 de desembre del 2008

FINS QUE EL DIVORCI ENS SEPARI

Segons que llegeixo avui a la premsa (dimarts passat per al lector) cada tres minuts i mig es produeix una ruptura familiar a l’Estat espanyol, unes quatre-centes cada dia. En els primers sis mesos d’enguany més de setanta mil matrimonis han decidit trencar el seu vincle afectiu i separar-se. Si es manté la mitjana, cent quaranta mil parelles que en el seu dia es varen enamorar, s’estimaren i decidiren fundar una família se separaran segurament enemistats i amb poques ganes de tornar-se a veure.

Aparentment és un fracàs, cent quaranta mil fracassos en un any arreu de l’Estat, un bon percentatge, per cert, a Catalunya. Segons aquest informe hi ha dos grups que sobresurten, o sia que més se separen, els que fa menys de cinc anys que estan casats, i els que en fa més de vint, dada que ens marca dos grups ben diferenciats.

Del primer grup seria interessant saber quants se separen amb un any o menys de casats, perquè aquesta sí que es podria considerar que ha estat una unió fallida, tot i que en una visió més profunda caldria obviar aquest concepte, ja que no hi ha experiència fallida si se’n treu la corresponent lliçó o si ho voleu dir amb altres paraules, si se’n treu la saviesa que porta implícita tota experiència humana.

Probablement trobaríem alguns factors comuns com a causa d’aquestes ruptures primerenques, factors propis de la cultura urbana actual com ara l’extrem individualisme en el que s’educa les noves generacions. Aquest individualisme punyent, solitari i neuròtic en tant que factor disgregador del jo –puix que impossibilita la realització del jo grupal– fa a les persones rígides i inflexibles i les aboca inevitablement a una lluita d’egos que com un corc va destruint per dintre l’amor, la comunicació i el desig d’intimitat.

Les ànimes se separen i deixen d’estimar-se, possiblement abans d’hora i sense haver culminat en el si de la parella l’etapa existencial que els calia viure en comú. Mirat globalment no podem deixar de percebre una immaduresa psicològica que els fa molt vulnerables enfront dels conflictes que inevitablement ha d’afrontar qualsevol parella i que formen part del procés de creixement i de consolidació de la pròpia parella com a tal i de cada integrant en tant que persona. També en l’estat d’immaduresa psicològica hi ha una tendència a associar diferència amb conflicte, o sia transformar qualsevol diferència de criteri en un conflicte que dificulta la relació i allunya els integrants de la parella. La seqüència seria aquesta: diferència=conflicte, conflicte=separació. O sia que les diferències normals i lògiques entre persones adultes són per a les persones immadures motiu de separació.

L’altre grup que esmenta l’estudi és el de les parelles que se separen després de vint anys o més de vida en comú. Aquesta és una situació completament diferent a la del primer grup. Solen ser parelles que han culminat un llarg procés personal, afectiu, social i familiar. Tal vegada amb fills ja crescuts la relació de parella entra en un estat d’atonia que els fa replantejar la seva relació. Encara que la crisi sembli que sorgeix de sobte, en realitat s’ha estat covant durant molt de temps. És molt important per a aquestes parelles entendre la clau psicològica del moment que estant vivint, ja que els permetrà encarar la separació d’una forma menys traumàtica, sense retrets ni ressentiments que no tenen base ni fonament.

L’experiència vital i existencial d’una vida humana actual equival a diverses vides de les de fa uns segles. La corba gràfica del seu creixement psicològic, de les habilitats adquirides, de la intensitat de les experiències viscudes s’enlaira en picat si ho comparem amb el que era una vida humana de fa tan sols dos o tres segles, o d'un segle en zones rurals. Això fa que és molt fàcil que una parella que en un moment concret de la seva vida percebi amb intensitat una comunió d’interessos vitals i espirituals, al cap d’uns anys se n’adonin que s’han distanciat de tal manera que la seva unió ha perdut el sentit i la força seminal que hi va haver en el seu inici.

Podríem dir, per fer-ho més entenedor, que una vida humana de fa un segle o dos equival tan sols a una etapa de la vida d’avui dia, i en la vida d’una persona actualment es comencen i s’acaben diferents etapes, dins del procés de canvi continu que comporta la vida. Comprenent que això és així també es comprèn amb més facilitat que els integrants d’una parella, en el seu procés de creixement personal en el transcurs del temps, en un moment donat s’adonin que ja no compateixen valors essencials que havien estat el fonament de la seva unió, ja que cada u s’ha anat endinsant i transitant per camins diferents i progressivament allunyats. Quin retret es poden fer els components d’una parella en veure que s’han anat distanciant justament per ésser fidels al que sentien dins seu? Si s’entén bé això i poden renunciar a l’egoisme se separaran com a bons amics celebrant mútuament tot allò que s’han aportat mútuament en la seva vida en comú.

Separar-se i estimar-se. Aquesta és la clau d’aquelles parelles que havent culminat una etapa important de la seva vida en comú senten que necessiten encetar nous camins i tal vegada noves relacions no com a conseqüència de cap fracàs sinó com una demanda del seu interior, o com un nou repte en la seva vida.

Publicat al Diari de Girona el 9 de novembre del 2008

DE L’EGO A L’ÀNIMA

En la psicologia actual, tant en la psicoteràpia com en la psicologia teòrica i fins i tot la filosòfica hi ha, igual que en altres àmbits del coneixement i de la ciència, els qui creuen que no existeix res més que la matèria, i els qui creuen que existeixen dimensions invisibles, aquelles que no solament son inabastables a l’aparell sensorial humà sinó que pertanyen a una categoria totalment diferent de la realitat, aquella que s’ha conegut històricament com el món espiritual. De fet el panorama actual és força més complex que aquest si tenim en compte que molts científics de la física quàntica donen per fet l’existència d’onze o més dimensions de la realitat, la majoria d’elles sense haver-se demostrat de forma objectiva, potser perquè a mesura que ens endinsem en la matèria aquesta perd la qualitat de tal per entrar en un món d’energies cada vegada més subtils i misterioses.

Així, per a la psicologia materialista la consciència no és més que un subproducte del cervell, una simple fusió de neurones, no res més que reaccions bioquímiques, i per tant tota idea d’una ànima és pura fantasia. Freud, el pare de la psicologia moderna pensava d’aquesta forma, i la psicoanàlisi en tant que teràpia busca l’assoliment d’un ego integrat lliure dels estat neuròtics que tant fan patir l’home i la dona actual. Però més enllà de l’estructura del jo no acceptava pas que hi hagués res més. Posteriorment Jung va trencar aquest esquema i va ampliar el mapa de la consciència humana reconeixent i rescatant la naturalesa lluminosa que rau en l’inconscient humà, obrint la porta al concepte de supraconscient, concepte que ampliaren més tard els psicòlegs de la psicologia humanista i transpersonal.

Si podem doncs contemplar la visió del ser humà tot incloent-hi el supraconscient com un camp ampliat de la consciència, allà on rau la nostra essència, la nostra part lluminosa, sàvia, bella i bondadosa ens serà més fàcil comprendre la naturalesa del jo, de l’ego, i situar-lo adequadament dins l’estructura global de la persona.

L’ego, com sabem, és el sentiment de si mateix identificat amb la condició  d’individu separat dels altres, aquella part de la ment amb la qual la persona s’identifica quan diu “jo”. En realitat la persona s’identifica  amb una imatge, una representació de si mateix. També podem entendre l’ego com a sinònim del conjunt de la personalitat, incloent el cos, les emocions i el conjunt de la vida psíquica. Per a les persones de tendència materialista o que no s’han endinsat mai en la recerca de la seva realitat més profunda, l’ego esdevé la seva única identitat.

L’ego es comença a construir en els primers anys de la vida, i és el que ens permet desenvolupar-nos en la vida quotidiana. Conté el conjunt d’habilitats que ens fan capaços i autònoms en el món. Malgrat tot, els grans savis de la humanitat, filòsofs i mestres espirituals ens prevenen amb insistència que no quedem atrapats per l’ego i la seva dinàmica egocèntrica, puix que això representaria la nostra mort psicològica i espiritual.

Actualment, tot i la gran alienació que la nostra cultura materialista sotmet als individus, moltes persones han experimentat que l’ego no és la seva última identitat, sinó més aviat el personatge, la màscara. I també l’instrument. Però quan en comptes d’un instrument del nostre ser real es constitueix en una finalitat en ell mateix, en l’alfa i l’omega de la nostra vida, esdevé aleshores aquella  consciència reduïda, petita i temorenca que se sent separada dels altres, i crea interessos individuals egoistes que entren en conflicte amb els interessos dels altres, generant enveja, odi i agressivitat.

I quan l’ego té l’hegemonia de la consciència esdevé una força dominada pel desig d’estímuls de tot tipus. Però el cas és que mai se’n té suficient d’allò que realment hom no necessita, i l’ego organitza tot un reguitzell de necessitats neuròtiques insaciables. Ens fa egocèntrics, orgullosos i arrogants, però alhora també fràgils i dividits.

Altrament quan una persona veu i utilitza el seu ego, la seva personalitat, no com una finalitat en ell mateix, sinó com  l'instrument d’una consciència superior, la consciència del ser intern, aleshores es transforma, s’expandeix, esclareix els seus laberints mentals i recupera el sentit i el propòsit de la vida. Doncs podríem dir que aquesta informació rau en la profunditat de l’ànima, del ser essencial, tan se val el nom que li donem.

Una persona alliberada de l’ego, doncs, és aquella que ha superat la confusió entre la seva identitat real i l’instrument d’aquesta identitat. Aleshores l’ego no solament deixa de ser un enemic que boicoteja el seu creixement psicològic i espiritual, sinó que, transformat per la força i la llum de l’ànima, esdevé el vehicle pel qual l’ànima es pot expressar i desplegar en plenitud en la vida de la persona.

Publicat al Diari de Girona el 23 de novembre del 2008

DÉU ÉS A LES MUNTANYES

Un dels factors que han configurat la civilització actual ha estat el flux constant de grans masses migratòries cap a les ciutats a la recerca de noves oportunitats laborals, educatives o de relació. El creixement de les ciutats ha esdevingut un factor clau en el canvi que ha caracteritzat la història humana en el darrer segle. I si a l'any mil nou-cents només un 14% de les persones del planeta vivien a les ciutats, actualment es calcula que un 50% de la humanitat viu en àrees urbanes.

La vida urbana ha generat i imposat nous valors en les relacions humanes, professionals i culturals. Les grans ciutats són els nous centres energètics del planeta, on es concentra el més creatiu i el més destructiu del món actual. Les possibilitats són aparentment infinites en tots els àmbits, però tot sovint això no és res més que un miratge que amaga darrera la seva aparença de benestar social fonamentat en l’individualisme extrem i la competència desmesurada, estrès, angoixa i pertorbacions psicològiques de tota mena. A Catalunya més de quatre-centes mil persones sofreixen ansietat, una patologia que està esdevenint una epidèmia en la nostra societat.

El contacte i la vivència del món natural és el gran equilibrador de la nostra vida física i emocional. La relació vital que establim amb la natura, de vegades amb el simple fet de passejar per boscos i muntanyes esdevé el gran harmonitzador de la nostra estructura psíquica, el sanador per excel·lència dels  mals generats per la vida urbana. El pensador budista Daisaku Ikeda diu que quan els sers humans tallen els seus vincles amb la naturalesa i l’univers també deixen marcir i morir els llaços recíprocs que els vinculen i uneixen amb els seus semblants. La conseqüència és que l’home acaba aïllant-se en la seva pròpia angoixa i solitud.

A mi un simple passeig pels camps i boscos que envolten la nostra ciutat em dóna un serè optimisme, una esperança irreductible en la vida, una alegria íntima i perdurable, una emoció positiva i tranquil·la. Els camps esdevenen com un mar encalmat que m'és repòs a la mirada i també una invitació a anar enllà, bosc endins. Recordo ara fa un parell d'anys que vàrem anar amb uns amics a veure uns roures centenaris, en un bosc més enllà d'Oix. Eren uns arbres venerables, de proporcions impressionants. Vaig seure a terra recolzant l'esquena en un d'ells i tal com faig altres vegades vaig obrir-me a una comunicació amb aquell ser vivent. Al cap de poca estona vaig sentir un calfred, com una energia elèctrica que m'anava amunt i avall de l'espinada i tot el bosc agafà un caràcter sagrat i s’il·luminà amb una llum especial, etèria i subtil. La percepció s’expandí i la consciència penetrà nivells no habituals de la realitat. Fou també l'evidència que la relació del ser humà amb la naturalesa pot ser de moltes formes diferents, però qualsevulla que sigui l'experiència subjectiva d'aquesta relació sempre ens aporta alegria, serenitat i equilibri físic i psicològic.

Som fills de l’Univers com ho son els arbres i les estrelles, i no obstant això vivim l’enorme contradicció de l’isolament i l’aïllament. No hi ha sentiment negatiu, temor, ira, desesperança o qualsevol altra dels que acoloreixen la nostra psique que no es calmi i es curi amb una relació sincera i profunda amb el món natural, perquè les seves energies són plenes de la llum i l’amor de la divinitat.

Publicat al Diari de Girona el 7 de desembre del 2001

PRENDRE POSSESSIÓ DEL REIALME

Tot sovint s’ha utilitzat la figura del guerrer mític que a través de mil batalles i aventures assoleix la conquesta del reialme que tenia predestinat com a metàfora per evocar i representar el recorregut psicològic que ha de fer la persona compromesa amb el seu creixement personal per tal d’assolir el reialme de la seva ànima, o dit d’una altra manera la plena possessió d’ell mateix, una forma de dir que ha desenvolupat i actualitzat plenament les seves potencialitats humanes, psicològiques i espirituals, assolint aquell estat de plenitud que ha rebut diferents noms en funció del context cultural en el que es produïa. Per a la psicologia junguiana és completar el procés d’individuació, que porta l’individu a ser plenament ell mateix, un ser plenament integrat que havent fet conscient els continguts del seu inconscient ha superat tots els obstacles i sanat els conflictes que l’impedien arribar a ser plenament ell mateix. En el context de la psicologia humanista es parla d’autorealització, concepte que per la seva claredat s’ha popularitzat i ha quedat com a expressió genèrica de l’estat de plenitud al qual tendeix tota persona i en realitat tot ser viu. En l’àmbit budista es parla d’arribar a la consciència de buda, o nirvana, un ser plenament despert, que ha assolit el coneixement de l’arrel del sofriment i havent superat tots els esclavatges i identificacions de l’ego, i alliberat de tots els desigs i conflictes emocionals s’ha alliberat plenament. En l’àmbit del zen s’utilitza la paraula satori, un estat de desvetllament i lucidesa espiritual que porta a la persona a la plena realització i llibertat interior. Totes les tradicions filosòfiques i espirituals del món, doncs, ens han deixat un esplèndid llegat tant de corpus teòric com de tècniques per arribar a aquest estat de plenitud i realització que tot individu anhela de forma conscient o inconscient.

Aquestes tradicions de saviesa i filosofies apunten clarament que el gran obstacle per arribar a aquest estat de plenitud i llibertat interior és l’ego, que com una mena de màscara sobreposada al nostre Ser real ens l’oculta a través d’un procés d’identificació mental fent-nos caure en l’engany de pensar que som la màscara, que la nostra identitat és aquesta interfície que anomenem ego, que essent el nostre mecanisme d’interacció amb el món, el nostre instrument per moure’ns i transitar per la vida acaba no obstant essent el nostre únic punt de referència ofuscant totalment la nostra identitat més profunda i real, l’ànima, l’atman, el si mateix, el buda interior, tant se val el nom que li donem.

L’ego, la personalitat, que es comença a formar durant els primers anys de la vida, està profundament condicionat per les experiències infantils, la interacció amb la mare, i després amb el pare i l’entorn més proper, i també per la sensibilitat específica de l’infant. Tot plegat crea en la consciència del nen una percepció específica d’aquest món com un lloc acollidor, nutritiu i sustentador que fa néixer en ell una confiança bàsica en la vida, o contràriament si no es produeix una relació amorosa i harmoniosa amb la mare i els altres factors que he esmentat, l’infant comença a percebre amb inquietud que quelcom no va bé i en conseqüència comença a generar estratègies d’adaptació per tal de compensar aquestes carències fonamentals. Com podeu imaginar la gamma entre un extrem i l’altre és pràcticament infinita, però ara sabem que un infant que a causa d’un ambient familiar desestructurat, privat del nodriment amorós i emocional que li doni seguretat i confiança haurà de carregar al llarg de la seva vida amb tota una sèrie de conflictes i desequilibris que no faran sinó endurir la seva màscara, el seu ego, per tal de, segons la seva percepció distorsionada, sobreviure com millor pugui en aquesta vida. Com que virtualment ningú ha tingut els pares ideals tothom haurà de fer al llarg del seu procés de creixement el treball d’alliberar-se d’aquests conflictes que distorsionen la realitat, el sentit de la vida i la seva pròpia identitat, per tal de poder desplegar de forma natural, conscient però espontàniament, els tresors ocults que porta en la seva ànima i d’aquesta manera poder prendre possessió del seu propi reialme. Aleshores, quan entri victoriós en el seu palau mirarà enrere i s’adonarà que, paradoxalment, totes les batalles que ha hagut de guanyar, tots els sofriments que ha hagut de patir no han estat més que un somni que l’han portat finalment a despertar a la realitat  i a la plena possessió d’ell mateix.

Publicat al Diari de Girona el 23 de gener del 2005

AUTO-SATISFACCIÓ PERMANENT

Em preguntava l’altra dia un amable lector què en pensava de  la necessitat que senten moltes persones de complaure els seus desigs, incloent els més banals, de forma immediata i fins i tot compulsiva.

El que penso és que la constant i ben calculada pressió publicitària en una societat marcada fortament pels valors consumistes ha aconseguit no solament de crear-nos necessitats del tot artificials, sinó també imprimir en la consciència de molta gent la idea que el seu benestar i la seva felicitat depenen de la satisfacció d’aquelles fantasioses necessitats segons els patrons inoculats en la consciència per la publicitat i l’escala de valors de la nostra cultura.

Ben al contrari aquesta dinàmica acaba creant una mena d’angoixa en la persona, puix que lògicament és impossible de consumir i posseir tot allò que un desig incontrolat vol posseir i gaudir. Viure i treballar per consumir ha esdevingut un estàndard de vida per a moltes persones, però és de sentit comú que fonamentar el nostre benestar psicològic sobre aquesta premissa és abocar-nos a una vida plena de frustracions.

Per altra banda, una vida condicionada per aquests valors acaba essent una vida ben pobre, doncs aquells altres valors que sí ens poden aportar autenticitat, creixement personal, afectivitat, relacions creatives, etc., acaben essent distorsionats, sinó anul·lats, de tal forma que el cercle de la nostra existència, en comptes d’anar-se eixamplant i enriquint, es va reduint i esmicolant en una existència petita i esquinçada.

Tinguem en compte que viure pendent de l’auto-satisfacció acaba arrossegant a una mena d’egocentrisme que fa que totes les activitats i energies de la persona girin únicament al voltant de la pròpia i permanent satisfacció. Podem comprendre doncs que una persona que visqui segons aquest esquema li serà molt difícil establir relacions d’amistat i d’amor plenes i enriquidores, doncs sempre passarà per davant la satisfacció immediata de les seves necessitats més banals, sent incapaç de viure el veritable amor, aquell que es complau i troba la felicitat en satisfer les naturals necessitats i desigs de la persona estimada, de vegades fins i tot abans que les pròpies.

Aquesta incapacitat per estimar, per ser sensible a les necessitats de l’altre i per sentir la felicitat en aquesta entrega és actualment el principal motiu de trencament de moltes parelles atrapades en la voràgine de l’auto-satisfacció personal permanent.

Hi ha psicòlegs que plantegen com a mètode de creixement personal just el contrari, ajornar voluntàriament satisfaccions personals ben legítimes per tal de fer créixer en nosaltres valors més humans. No és pas cap mena de masoquisme camuflat sinó la capacitat de veure les coses des d’una altra perspectiva, i cultivar la capacitat de deslligar-nos, de sentir-nos més lliures enfront les demandes incessants de la nostra central interna de desigs.

Publicat al Diari de Girona el 24 de setembre del 1999

DESERTAR DE LA VIDA

L’existència humana és un do preciós, un bé inestimable, un regal suprem. Siguin quines siguin les nostres creences aquesta és una estimació que fàcilment podem compartir tots els humans. Podem veure l’existència humana com un desplegament progressiu que va des del naixement i estat de fusió del nadó amb la mare fins, tot travessant les etapes de la infantesa, l’adolescència, la joventut i la maduresa, arribar a la plena expressió de les nostres potencialitats humanes.

Per tal que aquest desplegament sigui possible i puguem percebre la nostra vida com un estat de plenitud i realització caldrà anar fent conscient dins nostre el sentit de la nostra vida personal, doncs aquest serà el far que anirà il·luminant el nostre camí. Una persona que manté de forma diàfana i clara el sentit de la vida en la seva consciència podrà afrontar amb serenitat i valor els desafiaments i les dificultats de la vida i arribarà a bon port, o sia al sentiment que està realitzant moment a moment allò que li pertoca, malgrat les dificultats que hagi d’afrontar per mor d’aquest compromís de fidelitat amb ell mateix.

Hi ha un moment clau en l’existència de cadascú on el sentit de la vida és revelat i es fa present en la consciència. Aquest moment és l’adolescència, aquesta etapa tan especial i de vegades tan confusa que culmina amb el plena cohesió del conjunt de la persona, del seu cos físic amb la seva psique, un trànsit complex i a voltes laberíntic però que no obstant va desgranant a cada tombant del camí les claus del que ha de ser la vida present. Aquestes claus que aniran configurant el projecte de vida de la persona es presenten fonamentalment en forma d’ideals, d’impulsos positius, de projectes de futur. Podríem dir que l’ànima va destil·lant en la consciència el projecte que cal fer realitat, una crida cap a la plenitud a través de les experiències que en el transcórrer del temps ens faran més savis, amorosos i complets, en definitiva humans més evolucionats, atansant-nos a través d’una vida, o tal volta de moltes, a l’arquetip de perfecció i unió que han proclamat els homes savis i il·luminats.

No sempre, però, les coses son tan clares com les presentem. Distorsions en l’etapa infantil provocades per la manca d’un entorn acollidor, o de no haver rebut l’amor necessari de la mare, i després del pare, acaben bloquejant el normal desenvolupament, fent que la infantesa no es conclogui de forma sana i satisfactòria. Com a conseqüència l’adolescència serà més conflictiva, amb més temors, confusió o agressivitat del que seria normal. En aquest estat el procés esmentat més amunt queda òbviament compromès i l’adolescent tindrà més dificultats per definir el proper pas a donar en el camí de la vida.

Sigui no obstant que el sentit de la vida es desplegui de forma progressiva i natural o per contra a batzegades i amb distorsió, finalment en la major part de les persones es va fent evident: una vocació professional, uns valors que mouen la vida, uns anhels que malden per expressar-se i els empeny a accions, associacions i relacions específiques, etc.

En passar els anys, però, hem vist com moltes persones conegudes han anat abandonant aquells valors i aquella visió que inspirà els seus primers passos en l’edat adulta i anaven caient de mica en mica en un estat d’alienació psicològica i de pobresa espiritual, esdevenint finalment una caricatura, una trista ombra del potencial que estaven cridats a ser. Quin fou el motiu? Manca de valor? Desídia? L’egoisme tan propi de la naturalesa humana? El deixar-se atrapar pel materialisme i el consumisme? Possiblement una mica de tot. Perquè encarnar el sentit de la vida en el dia a dia implica compromís, valor, de vegades sofriment, però sense això tampoc no hi ha creixement. I si renunciem al creixement com a persones i desertem de la vida morim interiorment, ens perdem, i la nostra vida s’omple de confusió, cinisme i depressió.

Comprometre’s amb el sentit de la pròpia vida és esdevenir fidels a allò més profund i autèntic de nosaltres mateixos, reconeixent que cap plaer ni possessió d’aquest món ens podrà aportar felicitat i benestar si va en contra d’allò que ens demanda la nostra ànima perquè no hi ha pitjor deserció que vendre’ns per un plat de llenties.

Publicat al Diari de Girona el 6 de febrer del 2005

EL CAMÍ DE LA LLIBERTAT

L’evolució humana a més de ser un camí cap al coneixement en el seu sentit més genèric, és també de forma significativa un camí vers la llibertat, o més ben dit un camí de llibertat, doncs des dels seus inicis com a tal ha gaudit d’un grau de llibertat que en el transcurs del procés evolutiu ha anat desenvolupant i desplegant. Com més autoconsciència ha anat assolint més alta ha estat la seva exigència de llibertat, i la història ens il·lustra de quantes lluites i quants sofriments han calgut perquè nosaltres, homes i dones del segle XXI, gaudíssim d’un grau de llibertat política i social com no s’havia vist mai, i com la llibertat s’ha convertit en un bé essencial. Llibertat política, llibertat personal, llibertat de pensament, consciència i religió, llibertat d’expressió i opinió, llibertat sexual, llibertat de moviment, etc. tot com a expressió de la dignitat que ens reconeixem per la nostra condició humana.

En les societats avançades d’Occident, amb un alt grau de sofisticació organitzativa en els àmbits polític i social, la llibertat és una realitat objectiva fora de discussió. Una llibertat abrigallada d’una llarga llista de drets i deures que ens permet viure en una societat relativament harmoniosa i equilibrada, vista en el seu conjunt. Fins i tot de vegades sembla que patim d’un excés de llibertat en el sentit que en haver-la assolit en un grau tan elevat perdem la perspectiva, el sentit de respecte i solidaritat, i així ens despengem d’aquest delicat equilibri entre drets i deures, com hem vist fa poc en les ofensives caricatures de Muhammad.

També la floració d’aquesta bella flor que és la llibertat individual i col·lectiva ens ha fet adonar que aquesta no és suficient perquè la persona visqui una vida plena i feliç, doncs així com hi ha una llibertat externa n’hi ha també una d’interna que cal igualment conquerir. Una llibertat interior que no ens ve donada per se i que tot sovint és tan o més difícil d’assolir que la llibertat externa que he comentat. Quines son les característiques d’aquesta llibertat interior? Quins elements la composen? I què s’hi oposa?  Podríem dir que la llibertat interior és aquell estat psicològic que permet a la persona decidir i actuar amb ple poder personal d’acord als seus anhels i legítims interessos perquè ha desenvolupat els recursos físics, emocionals, mentals i espirituals que ho fan possible. És doncs una persona en primer lloc alliberada del temor, de les pors que bloquegen tants anhels i tants projectes, que marceixen abans de florir. Doncs la por és el gran paralitzant del creixement personal, el responsable de moltes frustracions, el carceller que impedeix l’exercici de la llibertat i de l’expressió de la seva genuïna voluntat i el desplegament de la seva creativitat. Bloqueja tota l’energia i impossibilita l’acció adequada a cada moment. La por al futur, a les malalties, a la pobresa, a la soledat, a la mort, o encara pitjor, aquestes pors sense nom, indefinibles, d’origen desconegut que tenallen i esclavitzen la persona fins a convertir-la en una ombra d’ella mateixa. Em ve a la memòria un antic proverbi xinès que diu: “La por truca a la porta, la fe obre, no hi ha ningú”.

La llibertat interior també pressuposa que la persona es mou i actua d’acord a una escala de valors ben establerta, per bé que flexible i oberta, que el salvaguarda d’influències i circumstàncies externes que van contra el seu projecte vital i el seu sentit de la vida. També vol dir que ha passat d’una llibertat estàtica basada en les creences rebudes per la família i la cultura de naixement a una llibertat dinàmica basada en la recerca i els assoliments d’un coneixement i una comprensió creixents.

La llibertat interior és la que permet a la persona actuar, i no simplement reaccionar com un robot, doncs actua des dels seus propis valors, alliberat de pulsions internes i de circumstàncies externes. És conscient que factors temperamentals, innats o adquirits, traumes i complexes que tenen el seu origen en la infància actuen com a veritables torpedes en contra de la seva llibertat interior, i per això ha fet un treball feixuc per alliberar-se d’aquests condicionants, tot desprenent-se, com una ceba, de cada capa fins arribar al nucli real del seu ser, més enllà de l’ego condicionat.

En el camí de la llibertat interior també cal vèncer altres adversaris com l’egoisme, la covardia, la hipersensibilitat, l’afany de domini, la nostàlgia, etc. que distorsionen la consciència de la pròpia llibertat i n’impedeixen la que és la seva expressió més excelsa: la capacitat de donar i rebre amor.

Publicat al Diari de Girona el 19 de març del 2006