DESERTAR DE LA VIDA

L’existència humana és un do preciós, un bé inestimable, un regal suprem. Siguin quines siguin les nostres creences aquesta és una estimació que fàcilment podem compartir tots els humans. Podem veure l’existència humana com un desplegament progressiu que va des del naixement i estat de fusió del nadó amb la mare fins, tot travessant les etapes de la infantesa, l’adolescència, la joventut i la maduresa, arribar a la plena expressió de les nostres potencialitats humanes.

Per tal que aquest desplegament sigui possible i puguem percebre la nostra vida com un estat de plenitud i realització caldrà anar fent conscient dins nostre el sentit de la nostra vida personal, doncs aquest serà el far que anirà il·luminant el nostre camí. Una persona que manté de forma diàfana i clara el sentit de la vida en la seva consciència podrà afrontar amb serenitat i valor els desafiaments i les dificultats de la vida i arribarà a bon port, o sia al sentiment que està realitzant moment a moment allò que li pertoca, malgrat les dificultats que hagi d’afrontar per mor d’aquest compromís de fidelitat amb ell mateix.

Hi ha un moment clau en l’existència de cadascú on el sentit de la vida és revelat i es fa present en la consciència. Aquest moment és l’adolescència, aquesta etapa tan especial i de vegades tan confusa que culmina amb el plena cohesió del conjunt de la persona, del seu cos físic amb la seva psique, un trànsit complex i a voltes laberíntic però que no obstant va desgranant a cada tombant del camí les claus del que ha de ser la vida present. Aquestes claus que aniran configurant el projecte de vida de la persona es presenten fonamentalment en forma d’ideals, d’impulsos positius, de projectes de futur. Podríem dir que l’ànima va destil·lant en la consciència el projecte que cal fer realitat, una crida cap a la plenitud a través de les experiències que en el transcórrer del temps ens faran més savis, amorosos i complets, en definitiva humans més evolucionats, atansant-nos a través d’una vida, o tal volta de moltes, a l’arquetip de perfecció i unió que han proclamat els homes savis i il·luminats.

No sempre, però, les coses son tan clares com les presentem. Distorsions en l’etapa infantil provocades per la manca d’un entorn acollidor, o de no haver rebut l’amor necessari de la mare, i després del pare, acaben bloquejant el normal desenvolupament, fent que la infantesa no es conclogui de forma sana i satisfactòria. Com a conseqüència l’adolescència serà més conflictiva, amb més temors, confusió o agressivitat del que seria normal. En aquest estat el procés esmentat més amunt queda òbviament compromès i l’adolescent tindrà més dificultats per definir el proper pas a donar en el camí de la vida.

Sigui no obstant que el sentit de la vida es desplegui de forma progressiva i natural o per contra a batzegades i amb distorsió, finalment en la major part de les persones es va fent evident: una vocació professional, uns valors que mouen la vida, uns anhels que malden per expressar-se i els empeny a accions, associacions i relacions específiques, etc.

En passar els anys, però, hem vist com moltes persones conegudes han anat abandonant aquells valors i aquella visió que inspirà els seus primers passos en l’edat adulta i anaven caient de mica en mica en un estat d’alienació psicològica i de pobresa espiritual, esdevenint finalment una caricatura, una trista ombra del potencial que estaven cridats a ser. Quin fou el motiu? Manca de valor? Desídia? L’egoisme tan propi de la naturalesa humana? El deixar-se atrapar pel materialisme i el consumisme? Possiblement una mica de tot. Perquè encarnar el sentit de la vida en el dia a dia implica compromís, valor, de vegades sofriment, però sense això tampoc no hi ha creixement. I si renunciem al creixement com a persones i desertem de la vida morim interiorment, ens perdem, i la nostra vida s’omple de confusió, cinisme i depressió.

Comprometre’s amb el sentit de la pròpia vida és esdevenir fidels a allò més profund i autèntic de nosaltres mateixos, reconeixent que cap plaer ni possessió d’aquest món ens podrà aportar felicitat i benestar si va en contra d’allò que ens demanda la nostra ànima perquè no hi ha pitjor deserció que vendre’ns per un plat de llenties.

Publicat al Diari de Girona el 6 de febrer del 2005