EL CAMÍ DE LA LLIBERTAT
L’evolució humana a més
de ser un camí cap al coneixement en el seu sentit més genèric, és també de
forma significativa un camí vers la llibertat, o més ben dit un camí de
llibertat, doncs des dels seus inicis com a tal ha gaudit d’un grau de
llibertat que en el transcurs del procés evolutiu ha anat desenvolupant i desplegant. Com més
autoconsciència ha anat assolint més alta ha estat la seva exigència de
llibertat, i la història ens il·lustra de quantes lluites i quants sofriments han
calgut perquè nosaltres, homes i dones del segle XXI, gaudíssim d’un grau de
llibertat política i social com no s’havia vist mai, i com la llibertat s’ha
convertit en un bé essencial. Llibertat política, llibertat personal, llibertat
de pensament, consciència i religió, llibertat d’expressió i opinió, llibertat
sexual, llibertat de moviment, etc. tot com a expressió de la dignitat que ens
reconeixem per la nostra condició humana.
En les societats
avançades d’Occident, amb un alt grau de sofisticació organitzativa en els
àmbits polític i social, la llibertat és una realitat objectiva fora de
discussió. Una llibertat abrigallada d’una llarga llista de drets i deures que
ens permet viure en una societat relativament harmoniosa i equilibrada, vista
en el seu conjunt. Fins i tot de vegades sembla que patim d’un excés de
llibertat en el sentit que en haver-la assolit en un grau tan elevat perdem la
perspectiva, el sentit de respecte i solidaritat, i així ens despengem d’aquest
delicat equilibri entre drets i deures, com hem vist fa poc en les ofensives
caricatures de Muhammad.
També la floració d’aquesta bella flor que és la llibertat individual i
col·lectiva ens ha fet adonar que aquesta no és suficient perquè la persona
visqui una vida plena i feliç, doncs així com hi ha una llibertat externa n’hi
ha també una d’interna que cal igualment conquerir. Una llibertat interior que
no ens ve donada per se i que tot sovint és tan o més difícil d’assolir
que la llibertat externa que he comentat. Quines son les característiques
d’aquesta llibertat interior? Quins elements la composen? I què s’hi
oposa? Podríem dir que la llibertat
interior és aquell estat psicològic que permet a la persona decidir i actuar
amb ple poder personal d’acord als seus anhels i legítims interessos perquè ha
desenvolupat els recursos físics, emocionals, mentals i espirituals que ho fan
possible. És doncs una persona en primer lloc alliberada del temor, de les pors
que bloquegen tants anhels i tants projectes, que marceixen abans de florir. Doncs
la por és el gran paralitzant del creixement personal, el responsable
de moltes frustracions, el carceller que impedeix l’exercici de
la llibertat i de l’expressió de la seva genuïna voluntat i el
desplegament de la seva creativitat. Bloqueja tota l’energia i impossibilita
l’acció adequada a cada moment. La por al futur, a les malalties, a la pobresa,
a la soledat, a la mort, o encara pitjor, aquestes pors sense nom,
indefinibles, d’origen desconegut que tenallen i esclavitzen la persona fins a
convertir-la en una ombra d’ella mateixa. Em ve a la memòria un antic proverbi
xinès que diu: “La por truca a la porta, la fe obre, no hi ha ningú”.
La llibertat interior també pressuposa que la persona es mou i actua
d’acord a una escala de valors ben establerta, per bé que flexible i oberta,
que el salvaguarda d’influències i circumstàncies externes que van contra el
seu projecte vital i el seu sentit de la vida. També vol dir que ha passat d’una
llibertat estàtica basada en les creences rebudes per la família i la cultura de
naixement a una llibertat dinàmica basada en la recerca i els assoliments d’un
coneixement i una comprensió creixents.
La llibertat interior és la que permet a la persona actuar, i no
simplement reaccionar com un robot, doncs actua des dels seus propis valors, alliberat de
pulsions internes i de circumstàncies externes. És conscient que factors
temperamentals, innats o adquirits, traumes i complexes que tenen el seu origen
en la infància actuen com a veritables torpedes en contra de la seva llibertat
interior, i per això ha fet un treball feixuc per alliberar-se d’aquests
condicionants, tot desprenent-se, com una ceba, de cada capa fins arribar al
nucli real del seu ser, més enllà de l’ego condicionat.
En el camí de la llibertat interior també cal vèncer altres adversaris com
l’egoisme, la covardia, la hipersensibilitat, l’afany de domini, la nostàlgia,
etc. que distorsionen la consciència de la pròpia llibertat i n’impedeixen la
que és la seva expressió més excelsa: la capacitat de donar i rebre amor.
Publicat al Diari de Girona el 19 de març del 2006