PLAER, ALEGRIA, FELICITAT
Dins l’àmbit de reflexió
del pensament humà, els temes del plaer i el dolor, l’alegria i la tristesa, la
felicitat i la malaurança, han estat objecte d’especulació filosòfica des de
l’antiguitat. A l’antiga Grècia, per exemple, entenien la felicitat més aviat
com a bona sort. Demòcrit va ser el primer pensador occidental que es va
plantejar la manera com adquirir una vida prou feliç, apel·lant, com més tard
recolliria Aristòtil en la seva Ètica a Nicòmac, a la virtut, la saviesa
pràctica, o la prudència en la vivència dels plaers. Sant Agustí va plantejar
la felicitat com a fi de la saviesa, com a possessió de la veritat absoluta, o
sia de Déu. I encara en temps més actuals el filòsof alemany Schopenhauer, molt
influït per la filosofia oriental, asseguraria que només apartar-nos del plaer
i del dolor, el ser humà podria accedir a l’estat de felicitat.
Molt diversos han estat,
doncs, els punts de vista, especulacions i raonaments pel que fa al tema d’aquest
article. I no podia ser d’altre manera donat que el plaer, l’alegria i la
felicitat estan estretament lligats al nivell de consciència en tant que son
vivències marcadament subjectives. Allò que fa feliç a una persona primitiva –i
dic primitiva des del punt de vista de consciència evolucionada i no pas de
situació geogràfica- no té res a veure amb allò que produeix felicitat a una
persona que ha assolit un creixement psicològic i espiritual considerable.
Podem veure el plaer com
l’esgraó més baix de la tríade plaer, alegria, felicitat. Es fa present en
qualsevol activitat o relació altament satisfactòria, o com a resultat de
satisfer impulsos primaris i biològics com ara el menjar o el sexe.
Naturalment el plaer dura mentre son presents els factors que l’han produït i
s’acaba quan aquests deixen d’actuar, o bé quan s’ha culminat l’acte en si. O
sia que la concordança entre allò que hom desitja i allò que s’esdevé produeix
un estat de plaer.
Dels tres aspectes que
comentem el plaer és el més superficial, i per tant una vida dedicada per sobre
de tot a la persecució del plaer, cosa ben habitual avui dia, és la vida més
superficial que ens podem imaginar per a la persona. Per tant no és que negui
la veracitat del principi freudià del plaer, sinó que penso que ja no ens és
vàlid, no solament perquè ens aboca a una vida superficial i anodina, sinó
perquè avui son tantes les possibilitats de plaer que hom queda fàcilment
atrapat en una teranyina infinita d’estímuls que acaben per acaparar tota la
vida emocional i sensorial. El no adonar-se d’aquest fet provoca una de les
formes d’alienació més extremes dels nostres dies, i és causa finalment de tota
mena de sofriment, frustracions i estats depressius.
Això no vol dir que el
plaer sigui quelcom negatiu, sinó que el que és negatiu és el nostre
enganxament a ell, que ens fa esclaus. Podríem dir que hi ha un plaer bo i un
plaer dolent. El bo és aquell la vivència del qual ens produeix benestar i
alegria, i el dolent el que ens deixa un sabor amarg, un estat de malestar.
Menjar ens produeix plaer i és bo, però si n’abusem i ens empatxem ens
provocarem nosaltres mateixos malestar. Igualment el sexe ens dóna plaer i és
bo però si ens hi tornem addictes ens produirà malestar i fastigueig. I així
molts altres aspectes de la vida.
L’alegria és un estat més
profund i complet, doncs traspassa el nivell biològic. Podríem dir que és un
estat de l’ànima en que la persona viu intensament un aspecte de la vida. Com
estat intermedi entre el plaer i la felicitat és un estat subjectiu curull de
goig. L’alegria conté en el seu si l’aspiració a la felicitat i en aquest
sentit apunta cap a ella. No sempre està vinculada a fets o situacions
externes, i quan la persona assoleix un cert grau d’integració tot sovint
brolla en la consciència com un estat expansiu, sense causa ni objecte.
La felicitat neix de
l’harmonia perfecte entre els aspecte físic, emocional-mental i espiritual. És
l’expressió del ritme suau i omniabarcant que sorgeix de l’interior d’aquesta
harmonia. Si l’alegria és el somriure de l’ànima, la felicitat és la presencia
de l’ànima en la nostra consciència.
Encara hi ha un quart
estat de la consciència, però aquest rau més enllà de les percepcions habituals
de la psique: a Occident el coneixem com a benaurança, a Orient com a nirvana,
la consciència suprema i transcendent. Qualitativament és radicalment diferent
als tres estats esmentats, doncs pertany a una altra categoria de coses. Està
reservat als convidats al banquet celestial. La benaurança-nirvana integra en
el seu si, expandint-los a escala còsmica, els tres estats que hem comentat,
afegint-t’hi la vivència de l’amor com a nucli i origen de la vida. Però aquí
penetrem la dimensió del misteri primordial davant del qual només és possible
el silenci.
Publicat al
Dominical del Diari de Girona el 16 d’octubre del 2005
