LES PREGUNTES QUE ENS FEM

Fa centenars de milers d’anys aquell primat espavilat encetava un procés que el portaria a diferenciar-se definitivament de les espècies afins, un procés que no sabem encara si fou provocat per intervenció d’una intel·ligència creadora que anomenem Déu o tal vegada per intervenció de sers extraplanetaris o extradimensionals que implementaren en aquelles privilegiades criatures noves capacitats mitjançant alguna mutació genètica que els ascendia a la categoria d’homínids, capacitats que requeririen no obstant per a la seva plena expressió milers o milions d’anys. Algunes d’aquestes capacitats ja les coneixem ara doncs les hem anat desenvolupant i formen part de l’actiu de la humanitat actual, d’altres son intuïdes i d’altres encara resten desconegudes però de ben segur aniran emergint en la consciència humana si som a temps de parar la barbàrie i el caos actuals promoguts pels poderosos del món, i assumir d’una vegada i plenament la nostra condició humana en camí vers aquest punt omega que descrivia Teilhard de Chardin. I ara mirant enrere contemplem el camí recorregut i ens adonem que un dels recursos que hem utilitzat en el camí evolutiu per arribar fins aquí ha estat la nostra capacitat per formular preguntes que fossin un estímul, un trampolí que ens fes anar més enllà en el camí del coneixement i en l’aplicació d’aquest coneixement.

Sigui quan l’home primitiu sortia de la cova en plena nit i contemplava extasiat i intrigat els milers de punts lluminosos que omplien el cel i es començà a fer preguntes sobre l’univers, o sigui quan els antics Rishis o savis de l’Índia començaren a exhortar el cultiu de la mirada vers l’interior d’un mateix com a camí de coneixement, el capbussament en la pròpia consciència com a forma de trobar les respostes als grans enigmes de la vida, o sigui quan el científic actual es planteja les més sofisticades hipòtesis dins l’àmbit de la física quàntica, és obvi que aquesta capacitat humana de fer-se preguntes ha estat un dels estímuls, un dels motors més poderosos en el seu camí evolutiu.

Els grans filòsofs ho han estat justament per la qualitat de les preguntes que es formularen. Més enllà d’ells hi trobem els profetes i grans savis que han donat respostes a algunes d’aquestes preguntes. Curiosament algunes respostes donades en un context tan distant com el profètic troben avui constatació en l’àmbit científic, encara que aquest fet ens passa tot sovint desapercebut. Quan per exemple Jesús diu: “el regne de Déu és dins vostre”, o sia la plenitud, la felicitat, l’amor, la saviesa, etc. ens està indicant tal i com ell mateix explicita en l’evangeli de Lluc que el regne de Déu no és un lloc, tal i com s’ha entestat en fer creure el dogma catòlic per tal de tenir ben atemorits i controlats als seus fidels, sinó un estat de consciència. És el mateix que ens diu la psicologia actual, el cel i l’infern son la plenitud i un sentit elevat de la vida, o la psicosis, la neurosis, l’esquizofrènia, la depressió, etc. sofriments que tant turmenten la humanitat actual. El budisme sosté que tota la realitat és creada per la ment i la consciència, la mateixa conclusió que ha arribat la física quàntica per la via de l’experimentació científica.

Quan Albert Einstein era un nen es preguntava: “Què passaria si muntés en la meva bicicleta a la velocitat de la llum i encengués el far? S’encendria? Quasi que es torna boig fent-se aquesta pregunta durant anys, però gràcies al seu atreviment i a la seva persistència arribà a la teoria de la relativitat, que canvià totalment la nostra percepció del que és la realitat.

Si fins l’època actual les grans preguntes filosòfiques i metafísiques clàssiques com ara don venim, què hi fem aquí, on anem, hi ha vida després de la mort, existeix Déu, etc. eren el fonament d’una vida compromesa amb el coneixement, ara estem indefugiblement obligats a afegir-hi  al nostre “catàleg“ preguntes de l’àmbit científic com ara quina és la naturalesa última de la matèria, de què està compost el cosmos, hi ha vida fora de la terra, la ment té poder sobre la matèria, estem tots els humans units en el nivell de l’inconscient col·lectiu, etc.

Fer-nos preguntes atrevides, provocadores, al llindar del límit establert per la cultura, explorant noves regions en la geografia de la nostra ment és una manera de convertir una vida gris i alienada en una existència estimulant, sàvia i divertida. Qüestionant les veritats rebudes, les suposicions assumides acríticament, l’automatisme dels nostres pensaments i els nostres actes eixamplarem la nostra consciència fins regions insospitades i ja no ens preguntarem mai més quin sentit té la nostra vida.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 7 de gener de 2007