dilluns, 30 de gener del 2023

 CREATIVA  MENT


La ciència actual ha arribat al coneixement que la matèria és tan sols energia condensada. Tots els objectes estan formats per àtoms, i els àtoms es formen de partícules subatòmiques. Els científics han descobert, abreviant molt, que les partícules subatòmiques s’escapen del concepte habitual de matèria i més aviat els hauríem de veure com a raigs d’energia. De com estigui organitzada aquesta energia veurem un moble de fusta o una pastanaga. Aquest coneixement, que ja tenien els alquimistes i els hermètics fa alguns milers d’anys, ens porta a creure que allò que avui anomenem energia demà es reconeixerà com a pura consciència. En l’antiga literatura sagrada de l’Índia ja ve reflectida aquesta idea, i en la filosofia hermètica es declara que tota la creació no és sinó una idea mantinguda en la ment de la divinitat.

Si això fos així, i seguint la llei de l’analogia que va proclamar Hermes Trismegist, el mític savi al qual hom identifica amb el déu egipci Thot, qui digué que “tal com és a dalt és a baix, i tal com és a baix és a dalt”, aleshores podríem també pensar que la ment, la consciència, és en realitat el principi i fonament de la realitat, que les coses son perquè son en la nostra ment, defugint d’aquesta manera els postulats de la ciència materialista que diu que la ment i la consciència no son altra cosa que un producte del cervell, de l’activitat cerebral i neuronal. Si les coses son perquè així és com ens les representem en la nostra ment i si tota la creació és finalment una idea mantinguda en la ment divina podem, seguint el fil de l’analogia, connectar la nostra ment amb la ment divina per extreure d’ella tot el potencial i tota la creativitat que com a humans podem arribar a expressar.

Hi ha una metàfora que ens pot ajudar a comprendre aquesta idea amb claredat. Em refereixo  al símbol de la creu, un símbol tan ric en significats filosòfics i metafísics al llarg de la història de la humanitat que ha acabat essent un arquetip, o sia una estructura bàsica, primordial, de la nostra psique. La creu com a símbol de l’home universal qui tot i sòlidament assentat a la terra roman no obstant connectat verticalment amb les esferes divines, d’on extreu coneixement i creativitat, visió i força. La ment divina i el seu reflex  vinculats eternament més enllà de l’espai i el temps. I la dimensió horitzontal de la creu on se’ns mostra l’expressió en l’espai i el temps dels fruits d’aquesta vinculació vertical. O sia que en el ser humà com a unitat o centre de consciència hi ha una expansió vertical, cap a dalt, i una altra horitzontal vers el nostre món físic que és on es desenvolupen les infinites possibilitats creatives que mitjançant l’acció portem a la manifestació tangible.

El Buda va dir fa dos mil cinc-cents anys: “Som el que pensem. Amb els nostres pensaments creem el món”. La nostra vida, ho podem observar, és un pur reflex dels nostres pensaments. Hi ha ànimes fortes, creatives, i ànimes dèbils, imitadores. Com més creativa és una persona més necessitat té d’espais de silenci, reflexió i recolliment per tal de connectar-se verticalment i extreure de la part més íntima de la seva ment, en aquell punt on es reflecteix diàfanament la llum de  la ment universal, el coneixement que busca o necessita. La creativitat sorgeix espontània quan hom cultiva aquest estat de connexió interior, i d’integració amb la totalitat del ser.

La persona que inhibeix de forma considerable la connexió vertical, sigui per ignorància, incapacitat o desídia i viu tan sols en la dimensió horitzontal de la creu, és la persona que no fa altra cosa que imitar. Mancat del coneixement i la creativitat que subministra la connexió vertical, no li queda altra opció que la imitació. Imitarà per via de l’herència, reproduint inconscientment al llarg de la seva vida els patrons heretats dels seus pares i avantpassats, i imitarà el que vegi al seu voltant, doncs en la seva debilitat psicològica i espiritual no tindrà altra opció que conduir la seva vida segons els valors convencionals dictats per la cultura en la qual estigui immers. I tot això d’una manera acrítica i automàtica. Es tracta de l’home alienat tan estès avui dia.

L’equilibri de la vida humana ve representada per la creu els braços de la qual tenen la mateixa longitud, perquè quan en el silenci de la nostra cambra sagrada hem recollit els fruits de la connexió vertical, aleshores cal que obrim el nostre cor al brogit del món i compartim la collita amb els homes i les dones, els nostres germans.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 27 de novembre del 2005