ONES BELLES I MISTERIOSES

La realitat és diversa, subjectiva i esmunyedissa. Té dimensiones que a primer cop d’ull poden semblar contraposades, perspectives diverses que modulen la nostra percepció i la nostra vivència. Per temperament, caràcter o cultura una persona veurà un aspecte de la realitat ben diferent a la d’una altra, i així la seva visió del món i de la realitat restarà condicionada a aquestes variables.

Això és el que passa també amb la música, hi ha una dimensió intel·lectual, tècnica, summament sofisticada. Escales, intervals, acords, melodia, harmonia, ritme, etc. Requereixen anys de dedicació, estudi i pràctica. Però també hi ha una altra dimensió del fet musical, la que vivim la majoria, purament emocional, de gaudi, de bellesa i de misteri, el que ens fan viure uns sons que en una seqüència ordenada, amb tons i timbres diversos, configuren aquest llenguatge en la frontera entre el tangible i l'intangible. L’essència de la música és immaterial, malgrat que la seva notació o escriptura sigui en un pentagrama dibuixat en un paper o ara en una pantalla d'ordinador, i malgrat que els nous sistemes d'emmagatzematge i reproducció li permeten tenir un suport físic.

L'acte d'escoltar música va més enllà del fet de deixar-nos captivar lúdicament pel ritme i la melodia, per convertir-se, idealment, en una experiència meditativa i transformadora, puix que més enllà de la seducció es fa present en la consciència de qui escolta, el misteri. El misteri d'una experiència inexhaurible que ens convida a oblidar-nos de tots els nostres conceptes i coneixements respecte de la música  i viure aquesta amb innocència i obertura. Obrir-nos al seu misteri i al seu poder, a voltes torbador, a voltes celestial, és reconèixer que la música davalla al nostre món des d'un nivell més enllà de la nostra realitat quotidiana.

Els grans creadors musicals sempre han alimentat l'esperança, més o menys manifestada, de transformar i elevar la naturalesa humana amb el seu art. Beethoven ho expressà amb eloqüència en aquestes paraules: “Aquell que comprengui la meva música s'alliberarà de totes les misèries en les que els altres s'arrosseguen; la música ha d'encendre el foc en l'esperit del ser humà”. I  també amb aquestes altres: “La música és l'únic accés incorpori vers un món superior, que els homes no son capaços de comprendre, malgrat estar envoltats per ell”. No cal dir que Beethoven considerava la música una revelació superior a tota saviesa i a tota filosofia.

Escoltant Bach o Mozart, Beethoven o Bruckner, Britten o qualsevol altre dels grans compositors hom se sent transportat tot sovint a aquestes regions de l'esperit on li és mostrat al ser humà la seva grandesa veritable, la seva dignitat irreductible, la seva bellesa infinita, la seva força i les seves possibilitats de creixement i experiència il·limitada en el procés evolutiu.

Si escoltant aquest grans músics universals hom no se sent impel·lit a una vida més autèntica, més profunda, més gran, aleshores és que no ha desenvolupat encara la sensibilitat que permet la penetració en el misteri que la música posa davant nostre. O potser que oposa resistència perquè tem ser trasbalsat pel seu poder transformador, o qui sap si potser tem el compromís que suposa el coneixement i la vivència de la seva grandesa interior.

És clar que la música com a llenguatge universal no està pas limitat a un àmbit geogràfic. A mi, personalment, a més dels grans compositors europeus hi ha dos tipus de música que em commouen profundament i em transporten inevitablement als regnes de bellesa i coneixement. L'un és el cant gregorià. La seva serena majestat rau justament en la seva senzillesa i el seu equilibri, però el misteri profund de la seva bellesa està més enllà de la capacitat de les paraules. L'altre música que em condueix a les profunditats de la meva ànima és la música hindú, les famoses ragas. Intent inútil seria igualment per a mi descriure la capacitat d'aquesta música per expandir la meva consciència enllà dels límits habituals.

Vostè quan escolta música, pensa en ones sinusoïdals, freqüències, vibracions que generen ones en l’aire que impacten en el seu timpà, o més aviat gaudeix de plaents emocions, i sent que la música és el testimoni en el nostre món de dimensions més grans i més àmplies on regnen de forma perenne la bellesa, la llum i l’harmonia?

Publicat al Diari de Girona el 5 de d'agost del 2007

RUMI, EL POETA DE L’AMOR

“Flairo la fragància de l’Estimat

i el meu cor s’extravia.

Veig un raig de llum en el Seu rostre

i la meva ànima queda embadalida.”

La globalització, la societat de la informació i els avenços en la tecnologia i la cultura han provocat que el món s’hagi anat fent petit a mesura que eixamplàvem la nostra consciència per tal de fer lloc a l’extraordinària diversitat del nostre món. En el jardí de la humanitat hi han anat sortint flors de tota mena i de tots colors, i la seva diversitat ens enriqueix i ens omple d’alegria. En la història humana sempre hi ha hagut sers excepcionals que foren universals enmig de les consciències encara tribals i primitives dels seus contemporanis. En realitat tots els savis i profetes que han il·luminat el camí de la humanitat ho han estat justament perquè s’han elevat fins aquest estadi sublim de la consciència que podríem anomenar el de l’amor universal. Ells sabien que l’amor està més enllà de les religions i de les idees filosòfiques, puix que és l’essència i la força mateixa de l’inici primordial.

Yalaluddín Rumí fou un d’aquest sers excepcionals. Fundador de l’orde del dervixos giròvags, creà aquesta dansa mística justament com a reflex de l’etern moviment dels cossos celestes, cercant en els seus continus giravolts una expansió de la consciència que porta als participants a experiències extàtiques i místiques d’unió divina que queden reflectides en l’exquisida harmonia i la misteriosa bellesa del seu ball. Nascut a Balj, avui Afganistan, el 1207 en el si d’una pietosa i culta família musulmana passà no obstant gran part de la seva vida a Konya, en el cor de l’Anatòlia turca, on també hi va morir. Persona erudita i rector d’universitat la seva vida es veié trasbalsada amb l’encontre d’un sufí errant de nom Shams de Tabrizi qui fou el seu iniciador espiritual i provocà en ell un exaltat amor difícilment comprensible per a un occidental.

Ha estat considerat per molts especialistes com el més gran poeta místic de la història de la humanitat. Possiblement ell i Joan de la Creu representen la més elevada expressió de la poesia espiritual. Però Rumi de qui s’ha dit que fou una flauta en la que la divinitat tocava la més exquisida melodia, fou també un mestre de la metàfora i un gran psicòleg. Aquestes seves paraules tot i ser escrites al segle tretzè son tan actuals i esclaridores de l’estat psicològic de l’home i la dona de la nostra societat urbana que poden ser un bon motiu per a la reflexió: “Què és en realitat la teva vida? No res més que una lluita per ser algú, no res més que una fugida del teu propi silenci”.

La seva poesia és vital, apassionada i enlluernadora. Tota ella crema en la flama ardent de l’amor diví, en la unitat permanent i joiosa amb l’Estimat. I és des d’aquesta unió que emana la seva universalitat: “Què puc fer?, Oh musulmans!, doncs no em reconec a mi mateix. No sóc cristià, ni jueu, ni parsi, ni musulmà. No sóc de l'est, ni de l'oest, ni de la terra, ni del mar (…). No tinc cos ni ànima, car pertanyo a l'ànima de l'Estimat. He rebutjat la dualitat, he vist que els dos móns són un de sol. Cerco Un, conec Un, veig Un, invoco Un. Embriac amb la copa de l'amor, els dos móns han desaparegut de la meva vida. No em resta sinó ballar i celebrar”.

Llegint aquestes paraules em venen a la memòria unes altres, també d’un sufí universal contemporani de Rumi, que va néixer i viure a prop nostre, em refereixo a Ibn Arabí, nascut a Múrcia el 1165, també gran filòsof, místic i erudit, qui va escriure: “El meu cor abraça totes les formes,/ conté un prat per a les gaseles/ i un monestir pels monjos cristians./ Hi ha un temple pels idòlatres/ i un santuari pels pelegrins;/ dins hi ha la Torà/  i el llibre de l’Alcorà./ Doncs jo segueixo la religió de l’Amor/ i vaig per qualsevol sendera/ per on em porti el Seu camell./ Aquesta és la veritable fe;/ aquesta és la veritable religió”.

Enguany se celebra el 800 aniversari del seu naixement, motiu pel qual la UNESCO ha declarat el 2007 com “Any Internacional Rumi”.  També a la seu de la ONU a Nova York s’ha celebrat un acte commemoratiu en el que el Secretari general Ban Ki-moon  ha senyalat que el món actual necessita més que mai la propagació de les idees de Rumi on la pau, la fraternitat i el diàleg entre civilitzacions  estan fortament plasmades en la seva poesia.

“Hi ha un lloc on les paraules sorgeixen del silenci,

un lloc on brolla la remor suau del cor.

És un lloc on es canta ben alt la Teva bellesa,

un lloc on cada alè

esculpeix en la meva ànima la Teva figura”.

Publicat al Diari de Girona el 23 de desembre del 2007

PENSAMENT  I  SALUT

"La ment és la precursora de qualsevol acció. Amb els nostres pensaments creem el món".  Aquestes paraules atribuïdes al Buda varen ser dites fa dos mil cinc-cents anys i ha calgut arribar al segle vint perquè Occident en reconegués el seu valor i les integrés en el seu bagatge cultural, primer amb certa timidesa fins a atorgar-li finalment, en el camp de la psicologia i la medicina, la importància i el valor que realment tenen.

Qualsevol realització humana, des de la més senzilla a la més complexa, ha tingut el seu origen en un pensament; pensament verbal o visual, amb més o menys càrrega emocional, però sempre hi ha un pensament com a patró de les nostres accions i de les nostres creacions.

Els pensaments configuren la nostra realitat personal i dintre d'ella, la nostra salut. Justament fa uns dies la premsa reproduïa les declaracions dels neuroendocrinòleg anglès Dr. G.M. Besser dins del marc del 28è Congrés de la Societat Europea d'Investigació Clínica que s'ha celebrat a Toledo. Segons el Dr. Besser la ment pot controlar i detenir certes formes de càncer, de la mateixa manera que pot accelerar-ne el procés i portar a la mort. "Quan un pacient afronta la malaltia d'una forma positiva, el cervell produeix unes substàncies que d'alguna manera fan que aquesta situació adversa quedi controlada". Des de l'Hospital Sant Bartolomé de Londres el Dr. Besser estudia el mecanisme mitjançant el qual la ment humana controla la progressió del certs càncers, i en aquest procés la qualitat i orientació dels pensaments dels malats és sempre un factor determinant.

Indestriablement lligat als pensaments hi han les emocions que son les que acoloreixen els nostres pensaments i en contenen la càrrega energètica específica. Les alegries i els  sofriments del cor no son solament la vivència d'un estat íntim i subjectiu sinó que son també els indicadors de la fortalesa o debilitat del nostre sistema immunològic. Els metges i els psicòlegs en saben molt d'això i cada vegada és més acceptada la idea que gran part de les malalties son psicosomàtiques, o sia que tenen un origen psicològic.

Canviar els pensaments, sanar les emocions; heus aquí un enunciat simple però de llarg abast per a qui estigui disposat a assumir-lo en profunditat. La força del pensament positiu està àmpliament demostrada avui dia, puix que allò que pensem és allò que atraiem magnèticament en la nostra vida. Pensaments de l'estil de: "La vida és sofriment", "la gent és egoista", "sóc un desastre", "sempre m'equivoco", "no ho aconseguiré mai", alguns d'ells tan arrelats en el nostre subconscient, son tan devastadors que poden impossibilitar qualsevol expectativa de felicitat i plenitud de la persona que s'adhereixi i alimenti dins seu aquest verí letal.

Igualment preocupar-se per foteses, sentir-nos angoixats i temorencs, desesperats o desvalguts, ressentits i culpables, víctimes i impotents, quan esdevé una actitud permanent davant la vida acaba essent una autèntica catàstrofe pel sistema immunològic, una mena de SIDA psicològic que acaba per destruir les nostres defenses naturals.

Els pensaments i les emocions, no obstant,  tenen una qualitat inestimable: es poden canviar, podem decidir canviar aquells pensaments que ens perjudiquen, que ens condicionen negativament, que ens limiten en la nostra experiència humana. Podem transformar les nostres emocions més fosques i destructives, potser amb l'ajut d'un professional, i accedir d'aquesta manera a un sentiment de confiança en la vida, en el futur, en les persones, i accedir al coneixement que, com a creadors, creem moltes de les circumstàncies i situacions que ens porten a la plenitud i a la desgràcia.

La nostra salut, aleshores, ja no serà una realitat tan aleatòria i aliena a la nostra responsabilitat, i descobrirem que en aquest àmbit també som creadors i destructors. A partir d'aquesta descoberta un nou horitzó curull de possibilitats emergirà davant nostre i ens sentirem més amos de la nostra vida i del nostre futur.

Publicat al Diari de Girona a l’octubre del 1994

PLAER, ALEGRIA, FELICITAT

Dins l’àmbit de reflexió del pensament humà, els temes del plaer i el dolor, l’alegria i la tristesa, la felicitat i la malaurança, han estat objecte d’especulació filosòfica des de l’antiguitat. A l’antiga Grècia, per exemple, entenien la felicitat més aviat com a bona sort. Demòcrit va ser el primer pensador occidental que es va plantejar la manera com adquirir una vida prou feliç, apel·lant, com més tard recolliria Aristòtil en la seva Ètica a Nicòmac, a la virtut, la saviesa pràctica, o la prudència en la vivència dels plaers. Sant Agustí va plantejar la felicitat com a fi de la saviesa, com a possessió de la veritat absoluta, o sia de Déu. I encara en temps més actuals el filòsof alemany Schopenhauer, molt influït per la filosofia oriental, asseguraria que només apartar-nos del plaer i del dolor, el ser humà podria accedir a l’estat de  felicitat.

Molt diversos han estat, doncs, els punts de vista, especulacions i raonaments pel que fa al tema d’aquest article. I no podia ser d’altre manera donat que el plaer, l’alegria i la felicitat estan estretament lligats al nivell de consciència en tant que son vivències marcadament subjectives. Allò que fa feliç a una persona primitiva –i dic primitiva des del punt de vista de consciència evolucionada i no pas de situació geogràfica- no té res a veure amb allò que produeix felicitat a una persona que ha assolit un creixement psicològic i espiritual considerable.

Podem veure el plaer com l’esgraó més baix de la tríade plaer, alegria, felicitat. Es fa present en qualsevol activitat o relació altament satisfactòria, o com a resultat de satisfer impulsos primaris i biològics com ara el menjar o el sexe. Naturalment el plaer dura mentre son presents els factors que l’han produït i s’acaba quan aquests deixen d’actuar, o bé quan s’ha culminat l’acte en si. O sia que la concordança entre allò que hom desitja i allò que s’esdevé produeix un estat de plaer.

Dels tres aspectes que comentem el plaer és el més superficial, i per tant una vida dedicada per sobre de tot a la persecució del plaer, cosa ben habitual avui dia, és la vida més superficial que ens podem imaginar per a la persona. Per tant no és que negui la veracitat del principi freudià del plaer, sinó que penso que ja no ens és vàlid, no solament perquè ens aboca a una vida superficial i anodina, sinó perquè avui son tantes les possibilitats de plaer que hom queda fàcilment atrapat en una teranyina infinita d’estímuls que acaben per acaparar tota la vida emocional i sensorial. El no adonar-se d’aquest fet provoca una de les formes d’alienació més extremes dels nostres dies, i és causa finalment de tota mena de sofriment, frustracions i estats depressius.

Això no vol dir que el plaer sigui quelcom negatiu, sinó que el que és negatiu és el nostre enganxament a ell, que ens fa esclaus. Podríem dir que hi ha un plaer bo i un plaer dolent. El bo és aquell la vivència del qual ens produeix benestar i alegria, i el dolent el que ens deixa un sabor amarg, un estat de malestar. Menjar ens produeix plaer i és bo, però si n’abusem i ens empatxem ens provocarem nosaltres mateixos malestar. Igualment el sexe ens dóna plaer i és bo però si ens hi tornem addictes ens produirà malestar i fastigueig. I així molts altres aspectes de la vida.

L’alegria és un estat més profund i complet, doncs traspassa el nivell biològic. Podríem dir que és un estat de l’ànima en que la persona viu intensament un aspecte de la vida. Com estat intermedi entre el plaer i la felicitat és un estat subjectiu curull de goig. L’alegria conté en el seu si l’aspiració a la felicitat i en aquest sentit apunta cap a ella. No sempre està vinculada a fets o situacions externes, i quan la persona assoleix un cert grau d’integració tot sovint brolla en la consciència com un estat expansiu, sense causa ni objecte.

La felicitat neix de l’harmonia perfecte entre els aspecte físic, emocional-mental i espiritual. És l’expressió del ritme suau i omniabarcant que sorgeix de l’interior d’aquesta harmonia. Si l’alegria és el somriure de l’ànima, la felicitat és la presencia de l’ànima en la nostra consciència.

Encara hi ha un quart estat de la consciència, però aquest rau més enllà de les percepcions habituals de la psique: a Occident el coneixem com a benaurança, a Orient com a nirvana, la consciència suprema i transcendent. Qualitativament és radicalment diferent als tres estats esmentats, doncs pertany a una altra categoria de coses. Està reservat als convidats al banquet celestial. La benaurança-nirvana integra en el seu si, expandint-los a escala còsmica, els tres estats que hem comentat, afegint-t’hi la vivència de l’amor com a nucli i origen de la vida. Però aquí penetrem la dimensió del misteri primordial davant del qual només és possible el silenci.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 16 d’octubre del 2005

CONVIURE I ESTIMAR-SE

L’article publicat el diumenge 14 de setembre amb el títol “Separar-se, i estimar-se” ha resultat ser un dels escrits que més comunicacions ha generat, i han estat força els comentaris que he rebut bé per correu electrònic, bé personalment per expressar-me l’acord amb la forma com tractava el tema. M’arriba la notícia que fins i tot un lector va trobar l’article prou interessant com per fer-ne fotocòpies i repartir-les entre els amics i coneguts de la cafeteria on sol esmorzar. Sembla clar doncs que l’intent d’aportar elements clarificadors i positius ha estat útil per alguns dels lectors.

Aquesta resposta positiva m’ha motivat a reflexionar i a fer uns comentaris sobre la naturalesa de l’amor i de la convivència en l’àmbit de la parella, doncs és obvi que al costat de les parelles que per causes diverses es veuen abocades a la separació, també hi ha les que viuen en harmonia i han assolit de fer de la seva unió una matriu fecunda i sinèrgica tant per ells com per als fills, si n’hi han, a través del camí de la comunicació, el diàleg, la tolerància, el respecte mutu i la tendresa i la passió en els seus moments d’intimitat.

Dos pensaments poderosos em venen a la ment en reflexionar sobre la vida de parella: l’un és que l’amor veritable, aquest que esdevé un factor de maduresa personal i de felicitat plena i creativa cal aprendre’l, i aprendre’l en un procés continuat i a voltes difícil que en realitat dura tota la vida, i que no està pas exempt de tensions, errors i ensopegades, puix que com en tantes altres coses tampoc en l’amor no naixem pas ensenyats.

L’altra pensament és el convenciment que la vida en parella és la millor escola de creixement personal que la vida ens ofereix, doncs ella és el gresol on es poden manifestar i experimentar tota la gamma d’experiències que ens fan créixer veritablement en el sentit de donar-nos l’oportunitat de desenvolupar tots aquells trets que fan de nosaltres sers més complets, o sia més savis, més amorosos i més capaços.

Hi ha, al meu parer, un factor, una realitat determinant en el qual es fonamenten els dos pensaments que acabo d’expressar, i és que la parella, la nostra parella esdevé, per la pròpia dinàmica de la vida en comú el nostre mirall on s’hi reflecteix inevitablement el millor i el pitjor de nosaltres mateixos, les nostres llums i les nostres ombres, les nostres capacitats i les nostres carències, els nostres estats neuròtics i els nostres conflictes interns no solucionats.

Una vegada culminada la primera etapa de la relació anomenada d’amor-passió i una vegada s’han dissolt la fascinació, el miratge i les projeccions idealitzades, o sia la imatge distorsionada de la nostra parella, és quan tenim veritablement davant nostre la persona real amb la qual podem construir una relació que respongui als nostres anhels més íntims. L’amor és una força expansiva que ens porta al despertar, i justament és aquesta capacitat expansiva de l’amor la que ens enfronta amb les nostres velles pautes limitadores i conflictives. Aleshores el primer sofriment de l’amor compromès es fa present i en aquest despertar prenem consciència que només en la mesura que ens coneguem i ens sanem a nosaltres mateixos podrem conèixer i estimar veritablement l’altre. El descobriment és doble. Per un costat descobrim la realitat de la persona que hem escollit com a parella, i per l’altre ens descobrim a nosaltres mateixos d’una manera com mai hagués estat possible fora de la relació de parella.

Aquest és el context des d’on pot ser construït un amor intel·ligent, fecund i perdurable, un amor que involucri la totalitat de la persona. Un amor que es fonamenti en el compromís i la voluntat de recórrer junts el camí de la vida siguin quins siguin els obstacles que hagin d’enfrontar. És quan hom descobreix que l’amor més enllà de l’enamorament és també un voler estimar, un acte volitiu, i un obrir-se a dimensions desconegudes del sentiment, del compartir, del goig i del plaer d’una intimitat que no és limita ja a una simple genitalitat, sinó que abraça, en una experiència curulla de goig i transcendència, la totalitat del ser dels amants i les fa persones més completes i més capaces en l’amor en cada encontre i en cada experiència que comparteixen.

Companys, amics, amants. La batalla amb nosaltres mateixos pot ser dura, puix que l’amor és la més alta crida, i és fa impossible ignorar el mirall. Comunicació transparent, sentit de l’humor i voluntat de créixer i de compartir esdevenen imprescindibles. L’egoisme, la desídia, les reaccions impulsives i exagerades, el descontrol de les emocions negatives i destructives, la manca d’habilitat per gestionar els conflictes, el voler imposar a l’altre el nostre criteri, la necessitat imperiosa i neuròtica de tenir raó, la incapacitat per escoltar l’altre, etc. L’amor conscient no defuig ni ignora les dificultats sinó que les reconeix, les enfronta, les transforma i les integra, tot convertint d’aquesta manera l’amor de la parella en una experiència sagrada, si em permeteu l’expressió. Convertint també l’amor de parella en el gresol que comentava al principi, un gresol alquímic on la fusió de les energies de la parella converteix cada acte de la seva relació en or pur i refulgent.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 26 d’octubre del 2003

AMIGABLE  MENT

Cada dia que passa som més conscients de la importància de la ment, de la importància dels seus continguts i del seu estat en el benestar, la salut i el desplegament i expressió de les nostres habilitats i potencialitats. Podríem dir que la ment ha estat el gran descobriment de l’edat moderna. I allò que la cultura oriental, especialment la hindú i la xinesa ja sabien i plasmaren en una literatura tot sovint de caire sagrat, d’una forma poètica, bella i intuïtiva, ara Occident, gràcies als fundadors de la psicologia moderna com Freud i Jung a Europa i Williams James a Nord-Amèrica, ha formulat d’una manera científica i d’acord als patrons culturals i lingüístics del nostre temps.

La ment és la reina del cel i de l’infern. Ells, el cel i l’infern, son ben reals, però no son un lloc com ens explicaven puerilment les religions, sinó un estat de la ment, de la consciència. Un estat que vivim ara i aquí en funció dels continguts i la dinàmica de la nostra ment. L’infern dels estats d’angoixa i depressió i el cel dels estats de realització i plenitud personal, i també col·lectiva. Doncs també, tal com ens demostrà Jung, hi ha una ment col·lectiva que per bé que tot sovint rau en els nivells inconscients no per això deixa de condicionar-nos i afectar-nos, fins a expressar-se de vegades fatalment tal i com ha quedat demostrat en les greus psicopatologies col·lectives com ara la tragèdia del nazisme.

És clar que entre el cel i l’infern, entre la plenitud i el goig de la consciència autorealitzada i els estats extrems d’angoixa, tristesa i depressió, hi ha una gradació gairebé infinita de grisos, un purgatori existencial que és on sembla que estan instal·lades la majoria de les persones. Un purgatori que com una mena de balanceig entre moments de plenitud, o potser tan sols moments de plaer i satisfacció, i moments d’estrès i ansietat provocats per una dinàmica d’emocions o relacions destructives, o per un afany desmesurat per l’estatus o per qualsevol altra enganxament a valors que només ens aporten limitació i malestar, un purgatori que ens té atrapats en un moment de la història on paradoxalment tenim al nostre abast suficients coneixements per poder viure una vida plena d’harmonia i benestar material i psicològic.

El secret és a la ment. Aquest és el paradigma que hem d’integrar a les nostres vides si volem afrontar un procés de transformació vers una vida més plena i satisfactòria. El pare de la psicologia americana, el ja citat Williams James declarà a les acaballes del segle dinou: “El descobriment més important de la meva generació és que les persones poden canviar les seves vides canviant tan sols les seves actituds”.

Les actituds son la base i el fonament de les nostres accions, però acaben modelant igualment les nostres percepcions, el sentiment que tenim del món i de la nostra pròpia existència. Per això es parla tant avui de la importància d’una actitud positiva davant la vida. Si, tal com deia Buda, amb els nostres pensaments creem del món, ens adonem que la tasca més important que tenim davant nostre és fer-nos i ser els millors amics de nosaltres mateixos. Aquesta expressió, lluny de ser una frase feta, banal, veurem, si la meditem, que implica una profunda transformació. Alliberar-nos d’aquells continguts de la nostra ment que ens impedeixen una bona relació interior i assumir i integrar nous continguts que facin possible percebre la nostra ment com una bona amiga i aliada.

Els trets d’una veritable amistat son l’afecte, la confiança, el compromís i la lleialtat. Tots nosaltres ens hi sentim bé en la companyia d’un amic estimat. El diàleg hi és fructífer i els silencis plens de contingut i de bones vibracions. És bo preguntar-nos si tot això es compleix quan quedem a soles amb nosaltres mateixos, si son plaents i creatius els moments de solitud, si ens sentim còmodes mirant i sentint el que hi ha en el nostre interior. Si busquem una estona cada dia aquests moments d’intimitat interior, i si aquests moments ens aporten equilibri, harmonia, creativitat i autoacceptació. O si ben al contrari fugim de nosaltres com del diable i ens refugiem en distraccions, substàncies que alteren la consciència, o qualsevol tipus d’addiccions per tal d’evadir-nos del nostre infern particular.

Convertir la nostra ment en la nostra millor amiga i aliada demanda de nosaltres un procés de neteja, sanació i transformació, un procés de vegades feixuc i dolorós. Però per als valerosos disposats a afrontar aquesta alquímia interior el resultat és l’accés a una vida de plenitud, creativitat i amor. Perquè tal i com ens ho recordà Jesús: “El regne de Déu és dins vostre”.

Publicat al Dominical del Diari de Girona l’11 de desembre del 2005

perdonar per ser lliureS

És característic de la nostra cultura, dominada pel paradigma científic, oferir una nova visió sobre molts aspectes de la vida que fins fa uns anys estaven dominats o monopolitzats per la perspectiva religiosa de la vida. Si agafem els grans preceptes de les religions –els 10 Manaments per exemple en la tradició judeocristiana- hi podem reconèixer una ètica universal i una guia de vida moralment encomiable, però alhora també hi reconeixem, en molts d’aquests preceptes, un factor de salut i equilibri psicològic remarcable.

Un d’aquests principis que és precepte en totes les religions mundials i alhora factor de sanació que comencen a considerar i a integrar en la seva pràctica terapèutica alguns professionals de la salut mental és el perdó. Podríem definir el perdó com la decisió de renunciar a seguir mantenint en la nostra consciència el dolor i el ressentiment causat per un mal rebut d’una altra persona o fins i tot de nosaltres mateixos a través dels nostres errors. Aquest mal pot ser de naturalesa molt diversa, des de traumes infantils derivats de la interacció amb els pares, que inconscientment ens traspassen els seus propis traumes, mancances i limitacions, fins a les infidelitats i traïcions de parelles, amics o companys de treball.

Les petites ofenses son fàcils de perdonar, però de vegades perdonar esdevé un acte gairebé heroic com podria ser perdonar a un terrorista que ha assassinat un familiar, o perdonar a uns pares que t’han negat l’amor i la protecció en la infantesa. Però quan decidim perdonar un nou horitzó es desplega en la nostra vida. Un horitzó de més llibertat, més llum –o sia més comprensió- i més poder personal. Al desprendre’ns del nostre ressentiment la nostra consciència s’expandeix, respirem una nova llibertat i sentim que som més nosaltres, doncs mentre conservem el mal i el sofriment rebut en el nostre cor restem encadenats a la persona que el va causar i d’aquesta manera ens mantenim en un estat d’alienació, o sia que una part de la nostra vida no és viscuda realment per nosaltres sinó que cada vegada que el ressentiment s’expressa en nosaltres és la persona que ens va fer mal la que en realitat viu en nosaltres a través del nostre ressentiment.

Les creences subjacents i a voltes inconscients que tenim sobre nosaltres mateixos i sobre la naturalesa humana cal buscar-les tot sovint en les nostres experiències infantils, en allò que el famós pediatre i psicoanalista anglès Donald Winnicott anomenava “entorn sustentador” i “confiança bàsica”, un entorn segur, càlid i acollidor que fa possible en l’infant una “continuïtat de ser”. Quan l’entorn esdevé emocionalment inestable o conflictiu l’infant se sent impel·lit a generar estratègies de supervivència que provoquen la pèrdua del contacte amb el seu nucli, amb la seva naturalesa essencial, quedant distorsionat o bloquejat el procés natural de creixement fins a fer-lo una criatura, i més endavant un adult, temorenca i amb una marcada tendència al ressentiment i al victimisme. Per això quan en la nostra vida adulta ens sentim estancats i bloquejats caldrà capbussar-nos dins nostre fins a desemmascarar els nostres traumes infantils per tal d’encarar-los i dissoldre’ls fins a recuperar aquella confiança bàsica en nosaltres mateixos i en el procés de la vida, podent evolucionar així vers allò que estem cridats a ser, la plena vivència i expressió de les nostres potencialitats i capacitats, dels nostres dons i talents. El perdó pot arribar a ser en aquest procés de sanació la pedra angular, l’instrument cabdal i insubstituïble.

El perdó també porta implícita la comprensió que la persona que ens ha causat el sofriment ho ha fet com a conseqüència de les seves pròpies limitacions, de la seva ignorància, i que possiblement també ho ha fet a causa d’un estat de pertorbació interior més que no pas per una clara voluntat de fer mal. Si podem mantenir la serenitat quan algú ens fa mal o ens ofèn , és possible que darrera la seva ofensa hi puguem descobrir el sofriment de la soledat, del desamor o del conflicte interior.

La religió ens exhorta a perdonar per tal de ser millors persones i viure un estat moral elevat. La psicologia ens mostra que perdonant sanem velles ferides i assolim una més gran llibertat interior i contacte amb el nostre jo més profund. Gràcies a aquest nou estat guanyem també confiança en nosaltres mateixos, coratge, alegria, serenitat i capacitat d’estimar i ser feliços.

Publicat al Dominical del Diari de Girona l’1 de febrer del 2004

INSPIRACIÓ I CREATIVITAT

La musa, o més ben dit les muses, divinitats gregues del cant i de la dansa, filles de Zeus, invocades pels poetes de Grècia i Roma, han arribat fins a nosaltres amb aquell alè romàntic i un xic nostàlgic de les coses més antigues. La cultura popular encara les té vives en el record i tots hem sentit més d’una vegada el comentari d’algun creador esperant o comentant el flux inspiratiu de les muses.

La inspiració sempre ha anat lligada a poetes i escriptors, a pintors i també molt especialment als compositors musicals. Quan parlem d’inspiració tots sabem de què parlem perquè d’una o altra manera hem gaudit en moments determinats d’aquell estat especial de consciència en la que tenim accés a una nova percepció de les coses, de la vida. És quan la sensibilitat s’acreix i s’obren portes insospitades, portals daurats que ens donen accés a una nova llum, a una plenitud insospitada, a una rauxa creativa que ens permet reflectir un bocí dels mons dels déus aquí a baix, a la terra. De vegades hom ho viu com una exaltació emocional que encén un foc nou dins la consciència, d’altres és com si caigués un vel dels ulls i mirant el de sempre veiéssim, no obstant, allò que mai no havíem vist. En realitat si quelcom defineix l’artista és justament això, que veu allò que la resta dels mortals no veu, i així a través de la seva obra ajuda als altres a accedir també a nous mons, a noves realitats i a noves percepcions.

La filosofia hermètica sosté que la inspiració és el resultat d’una especial integració psicològica i que només quan els aspectes físic, emocional i mental de la persona estan en harmonia, tècnicament en diu alineats, li és possible a la consciència mitjançant aquesta autoexpansió, accedir a nivells de creativitat inexhaurible, com si connectéssim amb la font de tota creativitat.

És clar que actualment alguns creadors més intel·lectuals rebutgen la vigència d’aquests conceptes segurament per les reminiscències místiques i religioses que contenen. No oblidem que, segons les diverses doctrines religioses, fou Déu qui inspirà els llibres sagrats de les religions que coneixem. No obstant aquestes persones que rebutgen el terme inspiració no els fa res parlar de creativitat puix que consideren un terme més actual. En realitat és fàcil veure que ens referim a la mateixa capacitat humana, o al mateix procés si ho contemplem de forma més dinàmica.

Potser sí que podríem considerar la inspiració com aquell primer esclat que converteix la consciència en receptora de quelcom nou, i després la creativitat com aquella habilitat per organitzar els propis recursos de pensament i d’acció, d’emoció i d’intuïció, d’iniciativa i agosarament, per tal de crear quelcom que estigui en ressonància amb la inspiració rebuda. La psicologia actual ha esmerçat molts esforços per esbrinar-ne els secrets, els mecanismes ocults que fan que una persona expressi aquesta riquesa creativa en diversos àmbits de la seva vida.

Paradoxalment la creativitat pot sorgir en moments d’integració com els que esmentàvem, moments exultants de plenitud, escassos i fugissers, o també en moments d’extrem sofriment i solitud. El que sembla clar és que difícilment sorgirà en la quotidianitat mediocre, en la normativa massificadora. La inspiració, o la creativitat, és el premi que els déus reserven per als agosarats, per als que no renuncien a la lucidesa, per als rebels que es mantenen fidels a ells mateixos.

Totes les tècniques que s’han desenvolupat actualment per potenciar la creativitat personal insisteixen en aquests aspectes. Descobrir i ser fidel a la pròpia singularitat, conrear una curiositat sempre renovada, i ser capaç de traspassar els límits dels valors convencionals, tot sovint mediocres i alienadors.

Tenint en compte tot això no és difícil imaginar que les persones inspirades i creatives seguiran sent, com fins ara, més aviat escasses.

Publicat al Diari de Girona el 13 d’abril del 2008

PRIMAVERA

La força i la tendresa, l'alegria de la vida que desperta; verdeja l'horitzó i s'eixamplen els carrers de la ciutat; la llum ens surt fins pels ulls. La primavera, realment és l'estació de l'alegria, de la renovació, del miracle. Els vells anhels tornen a reviure, i una nova energia, poderosa i ingènua, abraça tota forma de vida. És l'inici d'un nou cicle, després de l'hivern en que la vida, en el món vegetal, s'ha retirat i una mort aparent s'apodera de boscos i jardins.

A casa, mentre sego l'herba per primera vegada aquest any, veig el pit-roig saltironejar per entre els arbusts i les plantes baixes. Canta el seu cant delicat i boscà; aviat se n'anirà nord enllà a la recerca de temperatures més fresques i de sotabosc per a poder construir el seu niu. És aquest un ocell amb un encant especial. Delicat de cos com tots els insectívors, pintat de carbassa el pit, no mostra gaire temor als humans, malgrat que es manté sempre a una distància prudencial. Recordo que fa alguns anys vaig aconseguir seduir-ne un a base de gramaroles, o cucs de la farina,  i ens vàrem arribar a fer tan amics que quan el sentia cantar de lluny li feia un xiulet i venia a buscar-me a la mà una gramarola que li tenia per a ell. En arribar els primers calors se n'anà a criar com ja he comentat. Passaren els mesos i arribà l'hivern. Un dia que estava esporgant un roser sento cantar un pit-roig. Serà ell? Vaig córrer a buscar una gramarola i vaig fer-li el xiulet de costum. La meva alegria fou immensa quan, com un colibrí, batent les ales, s'aturà per damunt la meva mà i agafà delicadament però amb entusiasme la gramarola que li oferia. Aquesta relació tan bucòlica durà alguns hiverns fins que vaig deixar de criar gramaroles. Aquest diumenge, mentre segava l'herba i el pit-roig no parava d'anar amunt i avall del jardí no he pogut deixar de preguntar-me si seria el meu amic de tants anys.

En la ciutat, on els espais públics es dissenyen avui dia de manera que no calgui gaire manteniment per part dels ajuntaments, els jardins i les zones verdes són escasses i el ciment excessiu. Les anomenades places dures, tan fredes a l'hivern i tan roentes a l'estiu, imposen la seva presència arreu, i el ciutadà en no tenir contacte i relació amb el món natural també perd en gran mesura tota la gamma de sensacions i percepcions estètiques, espirituals i energètiques que dóna aquesta relació en primavera.

Però el que sí que podem fer és passejar pels camps i endinsar-nos en els boscos. A mi els camps en primavera, amb l'herba nova que punteja amb el seu verd delicat, em dóna un serè optimisme, una esperança especial en la vida, una alegria íntima i perdurable, una emoció positiva i tranquil.la. Com un mar encalmat m'és repòs per a la mirada i una invitació a anar enllà, bosc endins. Recordo ara fa un parell d'anys que vàrem anar amb uns amics a veure uns roures centenaris, en un bosc més enllà d'Oix. Eren uns roures venerables, de proporcions impressionants. Vaig seure a terra recolzant l'esquena en un d'ells i tal com faig altres vegades vaig obrir-me a una comunicació amb aquell arbre. Al cap de poca estona vaig sentir un calfred, com una energia elèctrica que m'anava amunt i avall de l'espinada i tot el bosc agafà un caràcter sagrat i s'il.luminà amb una llum especial. Varen ser uns moments màgics, i també l'evidència que la relació del ser humà amb la naturalesa pot ser de moltes formes diferents, però qualsevulla que sigui l'experiència subjectiva d'aquesta relació sempre ens aporta alegria i equilibri físic i psicològic.

M'agrada agafar un terrós de terra en la primavera humida i lluminosa, i sentir el seu batec incontenible quan se m’esberla a les mans en mil trossos de vida.

Publicat al Diari de Girona el març del 1995

ÀNIMES ABSENTS

-Vaig a veure el pare a la residència, vols venir? Em diu la Dolors. –Anem. I enfilem cap el Puig d’en Roca on te el pare ingressat ja fa alguns anys a causa de l’alzheimer. Entrem en una sala gran on en cada un de la mitja dotzena de llits jauen homes amb els cossos cansats i vells, i aparentment absents en major o menor grau. La Dolors va directe cap el llit del fons a l’esquerra que és on hi té el pare, un home vell, prim, amb la massa muscular esmicolada a causa de tants anys d’inactivitat física. Respon al perfil de persona afectada d’alzheimer, amb la mirada perduda i la consciència extraviada ves a saber per quins viaranys, per quines dimensions incomprensibles pels qui com nosaltres, normals i amb salut, restem atrapats en la densitat del nostre món tridimensional.

Des del moment en que la Dolors s’adreça alegre al seu pare tot dient-li: -Hola maco, què fas? es produeix un miracle que desafia la visió mèdica d’aquesta malaltia. Els ulls d’aquest home amb el cos eixut, sec, cansat i vell adquireixen una lluminositat i una vida que desborda qualsevol expectativa. La Dolors, amorosa i extravertida l’acarona amb tot el cor fins que les seves mirades es troben en unes coordenades de consciència on no existeix malaltia ni sofriment, restriccions ni absències, sinó tan sols el desplegament d’un amor immens i ple.

L’amor i la tendresa d’una filla fan que l’ànima d’aquest home es faci present durant l’estona que dura la visita. Jo observo corprès com, més enllà de les aparences, s’estableix una comunicació de cor a cor, d’ànima a ànima, una comunicació aparentment impossible, tal vegada negada pels metges, i en canvi tan real, tan intensa, tan satisfactòria, tan planera, tan íntima i tan profunda que jo, com a observador només puc percebre la intensa bellesa i emoció d’aquesta escena. I la llum que els embolcalla com una benedicció, una benedicció reservada als privilegiats de l’amor.

La Dolors el besa, i ell amb dificultat li busca la galta i amb una evident manca de control muscular treu la llengua i també la besa. Prova d’articular alguna paraula. Els seus ulls reflecteixen una profunda emoció i un profund amor per la seva filla. Després, en un moment donat, s’adona de la meva presència i gira l’esguard vers mi tot preguntant-me amb la mirada: “I tu, qui ets? –Sóc un amic de la Dolors, li dic de viva veu, i tot seguit li poso una mà al front durant uns instants i després m’hi atanso i el beso. Em torna a mirar, aquesta vegada amb més presència. En la seva mirada neta i transparent hi ha una tendresa desconeguda, aquella que es fa present quan son les ànimes les que es miren i es comuniquen. Sento que m’accepta en aquests moments tan especials d’intimitat amb la seva estimada filla.

En sortir de la residència li comento a la Dolors les meves percepcions i em diu que ella ho viu de la mateixa manera i que és molt conscient de la relació que estableixen el seu pare i ella. Això a pesar que, segons els metges, aquest home no sent res ni s’adona de res. Li dic que la medecina moderna necessita recuperar allò que ha perdut sense perdre allò que ha obtingut, i li comento que afortunadament està sorgint una nova generació de metges que a més de saber interpretar ressonàncies magnètiques, analítiques i proves diverses també aprenen a percebre espais de realitat i comunicació subtils i a vegades no aparents en la seva relació amb els pacients, fins i tot en pacients tant dramàticament disminuïts en la seva percepció i expressió com els malalts d’alzheimer.

Em venen a la memòria els treballs publicats pel Dr. Leonard Laskow, metge nord-americà que ha investigat els efectes de l’amor en els processos curatius. I si bé no es pot parlar de curació en el cas de l’alzheimer, sí que la seva visió ens pot ajudar a entendre la comunicació de la Dolors amb el seu pare, una comunicació que desafia la visió mèdica ortodoxa. El Dr. Laskow veu l’amor en termes de ressonància. Segons ell, quan comencem a ressonar afectivament amb una altra persona i les ones d’energia de cada una vibren a la mateixa freqüència el resultat és una ressonància acoblada. Així, podem experimentar una profunda connexió amb aquesta persona. És, diu el Dr. Laskow, com si una comunicació silenciosa aportés una entesa i una comunicació més enllà de l’intercanvi verbal, i això és possible perquè aquesta comunicació s’estableix a un nivell energètic.

Perquè l’amor no solament dissol barreres, sinó que estableix ponts de comunicació allà on només sembla haver-hi abismes insalvables.

Publicat al Diari de Girona el desembre del 2003

M’AGRADA-NO M’AGRADA

En l’últim l’article d’ara fa quinze dies parlava de la importància de viure una vida amb sentit, de trobar i comprometre’ns amb el nostre sentit de la vida en tant que ell és el fonament d’una existència plena i feliç. Gairebé com una extensió natural dels conceptes expressats en aquell article voldria reflexionar avui sobre una manera de viure la vida que és alhora una actitud, un principi que genera estratègies existencials ben definides, i una forma d’ubicar-se en el devenir de la pròpia vida. En l’antiguitat fou Patanjali, el savi i filòsof hindú que visqué  sobre l’any 200 a.C. i que escrigué els Aforismes del ioga qui definí amb claredat la naturalesa del plaer i el dolor, i el desig i la repulsió, i en la nostra època Freud, el fundador de la psicoanàlisi defensà el principi del plaer en tant que principi hedonista: l’afany per obtenir plaer i evitar el dolor.

En podríem dir, parlant col·loquialment, el “m’agrada-no m’agrada”. Per poc que ens fixem com viuen la generalitat de les persones ens adonarem que viuen, treballen, lluiten i moren sense sortir d’aquest espai estret i limitat de la consciència que en diem el m’agrada-no m’agrada. El m’agrada-no m’agrada, doncs, com a actitud existencial de base afecta a tots els espais i nivells de la vida de la persona que s’hi adhereix, que fonamenta en ella els seus desitjos, decisions i accions.

Òbviament no estic pas dient que no puguem fer coses simplement perquè ens agraden. Desgraciats de nosaltres sinó! Més aviat em refereixo a la importància d’integrar el principi del plaer i el dolor  amb altres dimensions de la consciència, per exemple integrar el m’agrada-no m’agrada amb aquest altre nivell de la consciència on hi ha anhels i motivacions d’ordre més elevat i sofisticat, més inclosiu, com ara el bé, l’afecte, la responsabilitat i l’amor a la veritat.

L’actitud del  m’agrada-no m’agrada és un component fonamental del nivell de l’ego, el nivell on s’expressen els impulsos més simples de la persona. Per tant la persona que es mou només pel m’agrada-no m’agrada està pràcticament posseïda per impulsos com l’egoisme, la vanitat, l’afany de poder i de manipulació, l’orgull, etc. Tenint en compte que estant polaritzat en exclusiva en aquest nivell ignora o reprimeix forçosament els altres nivells de la seva consciència podem dir que és una persona profundament alienada, que no és realment ella, doncs la veritat i la realitat de la seva persona és molt més que aquesta part de la consciència que en diem l’ego, ego-ment o personalitat. És més, la persona “posseïda” pels valors de l’ego viu en realitat en i pel nivell més simple, reduït i efímer del seu ser.

És fàcil doncs entendre que una vida el fonament i la base de la qual és únicament el m’agrada-no m’agrada és una vida que no dóna gaire de si, una vida que es perd el millor d’ella mateixa, una vida al capdavall malaguanyada doncs d’alguna manera és una vida que ha negligit, que ha ofegat l’anhel natural que tots portem dins d’una vida plena i realitzada, una vida compromesa en trobar i expressar tots els nivells de la consciència i de la vida.

Podem considerar que per damunt del plaer, en una octava superior, en una volta més elevada de l’espiral, hi ha el goig, un estat de felicitat interior que a diferència del plaer que està subjecte, aferrat a circumstàncies i situacions externes i sensorials específiques, i porta en el seu nucli el seu oposat, el sofriment, sofriment pel temor a la pròpia pèrdua del plaer, a la pèrdua de les possessions, a la pèrdua de l’estatus, etc., el goig, aquest estat d’inefable felicitat no solament no depèn de factors externs a un mateix sinó que hom hi té accés justament quan s’allibera dels condicionaments externs, de les circumstàncies exteriors i recupera un estat d’integració i unicitat interior. En aquest estat hi ha equanimitat i llibertat. Equanimitat perquè alliberats de l’aferrament i miratges del món sensorial recuperem la capacitat de veure  les coses tal com son, sense l’afegit de sentiments d’atracció o repulsió. Llibertat perquè havent traspassat el món de les falses il·lusions i vanes fantasies, alliberats de l’enganxament al plaer ens desprenem de tots els agregats que formen part d’aquest nivell: el desig incontrolat, la por, l’ambició, el ressentiment, l’agressivitat, l’odi, etc. i en conseqüència les nostres accions son una expressió lúcida i espontània d’aquest estat de llibertat i unicitat, de contacte interior, accions per tant motivades i il·luminades per l’amor, la bellesa i la veritat.

Publicat al Diari de Girona el 18 de setembre del 2005