CONVIURE I ESTIMAR-SE
L’article publicat el diumenge 14 de
setembre amb el títol “Separar-se, i estimar-se” ha resultat ser un dels
escrits que més comunicacions ha generat, i han estat força els comentaris que
he rebut bé per correu electrònic, bé personalment per expressar-me l’acord amb
la forma com tractava el tema. M’arriba la notícia que fins i tot un lector va
trobar l’article prou interessant com per fer-ne fotocòpies i repartir-les
entre els amics i coneguts de la cafeteria on sol esmorzar. Sembla clar doncs
que l’intent d’aportar elements clarificadors i positius ha estat útil per
alguns dels lectors.
Aquesta resposta positiva m’ha motivat
a reflexionar i a fer uns comentaris sobre la naturalesa de l’amor i de la
convivència en l’àmbit de la parella, doncs és obvi que al costat de les
parelles que per causes diverses es veuen abocades a la separació, també hi ha
les que viuen en harmonia i han assolit de fer de la seva unió una matriu
fecunda i sinèrgica tant per ells com per als fills, si n’hi han, a través del
camí de la comunicació, el diàleg, la tolerància, el respecte mutu i la
tendresa i la passió en els seus moments d’intimitat.
Dos pensaments poderosos em venen a la
ment en reflexionar sobre la vida de parella: l’un és que l’amor veritable,
aquest que esdevé un factor de maduresa personal i de felicitat plena i
creativa cal aprendre’l, i aprendre’l en un procés continuat i a voltes difícil
que en realitat dura tota la vida, i que no està pas exempt de tensions, errors
i ensopegades, puix que com en tantes altres coses tampoc en l’amor no naixem
pas ensenyats.
L’altra pensament és el convenciment
que la vida en parella és la millor escola de creixement personal que la vida
ens ofereix, doncs ella és el gresol on es poden manifestar i experimentar tota
la gamma d’experiències que ens fan créixer veritablement en el sentit de
donar-nos l’oportunitat de desenvolupar tots aquells trets que fan de nosaltres
sers més complets, o sia més savis, més amorosos i més capaços.
Hi ha, al meu parer, un factor, una
realitat determinant en el qual es fonamenten els dos pensaments que acabo
d’expressar, i és que la parella, la nostra parella esdevé, per la pròpia
dinàmica de la vida en comú el nostre mirall on s’hi reflecteix inevitablement
el millor i el pitjor de nosaltres mateixos, les nostres llums i les nostres
ombres, les nostres capacitats i les nostres carències, els nostres estats
neuròtics i els nostres conflictes interns no solucionats.
Una vegada culminada la primera etapa
de la relació anomenada d’amor-passió i una vegada s’han dissolt la fascinació,
el miratge i les projeccions idealitzades, o sia la imatge distorsionada de la
nostra parella, és quan tenim veritablement davant nostre la persona real amb
la qual podem construir una relació que respongui als nostres anhels més
íntims. L’amor és una força expansiva que ens porta al despertar, i justament
és aquesta capacitat expansiva de l’amor la que ens enfronta amb les nostres
velles pautes limitadores i conflictives. Aleshores el primer sofriment de
l’amor compromès es fa present i en aquest despertar prenem consciència que
només en la mesura que ens coneguem i ens sanem a nosaltres mateixos podrem
conèixer i estimar veritablement l’altre. El descobriment és doble. Per un
costat descobrim la realitat de la persona que hem escollit com a parella, i
per l’altre ens descobrim a nosaltres mateixos d’una manera com mai hagués
estat possible fora de la relació de parella.
Aquest és el context des d’on pot ser
construït un amor intel·ligent, fecund i perdurable, un amor que involucri la
totalitat de la persona. Un amor que es fonamenti en el compromís i la voluntat
de recórrer junts el camí de la vida siguin quins siguin els obstacles que
hagin d’enfrontar. És quan hom descobreix que l’amor més enllà de l’enamorament
és també un voler estimar, un acte volitiu, i un obrir-se a dimensions
desconegudes del sentiment, del compartir, del goig i del plaer d’una intimitat
que no és limita ja a una simple genitalitat, sinó que abraça, en una
experiència curulla de goig i transcendència, la totalitat del ser dels amants
i les fa persones més completes i més capaces en l’amor en cada encontre i en
cada experiència que comparteixen.
Companys, amics, amants. La batalla amb
nosaltres mateixos pot ser dura, puix que l’amor és la més alta crida, i és fa
impossible ignorar el mirall. Comunicació transparent, sentit de l’humor i
voluntat de créixer i de compartir esdevenen imprescindibles. L’egoisme, la
desídia, les reaccions impulsives i exagerades, el descontrol de les emocions
negatives i destructives, la manca d’habilitat per gestionar els conflictes, el
voler imposar a l’altre el nostre criteri, la necessitat imperiosa i neuròtica
de tenir raó, la incapacitat per escoltar l’altre, etc. L’amor conscient no
defuig ni ignora les dificultats sinó que les reconeix, les enfronta, les
transforma i les integra, tot convertint d’aquesta manera l’amor de la parella
en una experiència sagrada, si em permeteu l’expressió. Convertint també l’amor
de parella en el gresol que comentava al principi, un gresol alquímic on la
fusió de les energies de la parella converteix cada acte de la seva relació en
or pur i refulgent.
Publicat al Dominical del
Diari de Girona el 26 d’octubre del 2003
