A, B, C

En les trobades que acostumem a fer alguns amics interessats en temes de psicologia, filosofia i espiritualitat va sorgir recentment el tema del sentit de la vida i dels valors que l’han d’orientar en una època marcada per la confusió que comporta sempre un canvi de civilització com el que estem vivint, amb el consegüent esfondrament de les religions tradicionals i sistemes filosòfics i morals que havien il·luminat o almenys consolat la persona en els seus interrogants existencials i metafísics.

Al ser interpel·lat en aquesta qüestió, i en un intent de fer entenedora i sobretot de bon recordar allò que anava a exposar vaig fer una adequació lliure de les idees platòniques -allò veritable, allò bell, allò bo, allò just- i vaig contestar: “A,B,C”. Òbviament tota la concurrència va quedar sorpresa i esperant alguna cosa més de la meva resposta. En les seves mirades expectants em va semblar que ja havia aconseguit l’efecte mnemotècnic que cercava. A, B, C. Amor, Bellesa, Coneixement vaig aclarir. No era pas una resposta acadèmica ni enquadrada en cap sistema filosòfic, per més ressò platònic que pogués tenir, sinó més aviat l’expressió dels valors que estimulen la meva vida, que m’aporten la plenitud que cerco i que m’empenyen a seguir buscant el sentit últim dels esdeveniments i de la pròpia existència.

Altres grans filòsofs, a part de Plató amb la seva diferenciació del món de les idees i del món de les coses de les quals aquestes últimes no en son sinó un reflex distorsionat, i també grans místics i profetes han fet èmfasi en una o en la totalitat d’aquestes idees, que podem veure com a poderosos arquetips que modelen l’ànima humana, i que justament quan hom connecta amb seu ser essencial, tot traspassant les defenses i resistències de l’ego, és el que troba, és amb allò que connecta, amb l’Amor, la Bellesa i el Coneixement, forces poderoses capaces de transformar i il·luminar per sempre la pròpia vida, dotant-la de sentit i significat.

Al escriure en majúscules aquestes tres realitats sublims ho faig en un intent de desmarcar-les de l’àmbit o nivell conceptual i remarcar la seva singularitat de força arquetípica, metafísica i experiencial. Això fa que parlar d’aquestes forces en el llenguatge corrent sigui veritablement frustrant per la pròpia incapacitat d’aquest per abastar aquests nivells tan elevats. Per això és necessari recórrer al llenguatge simbòlic, poètic o artístic –sobretot musical-  per tal de poder fer apropaments parcials però reals, impulsant o elevant la consciència més enllà del limitat nivell intel·lectual-conceptual i ajudar-la a entrar en la dimensió inefable de l’esperit on podrà viure i experimentar sense les restriccions pròpies de l’ego l’abast incommensurable de l’Amor, la Bellesa i el Coneixement. Ibn Arabi el gran filòsof, poeta i místic musulmà i sufí nascut a Murcia el 1165 no s’estava de dir, com ja ho havien fet d’altres abans que ell, que “els gnòstics no poden comunicar als altres allò que senten, tan sols poden suggerir-ho simbòlicament a aquells que han començat a experimentar-ho de forma similar”.

No solament cal renunciar a l’ego-ment si hom vol penetrar o elevar-se vers aquestes altures, sinó que cal a més establir la consciència en un centre diferent, concretament en el centre del cor. Aquesta és una condició indispensable en el procés del coneixement metafísic tal i com ens han advertit reiteradament aquells grans sers que s’hi han establert i ens han parlat de la saviesa del cor. Ramana Maharshi, el gran savi i místic hindú mort al 1950 ho expressà de forma corprenedora i transparent amb aquestes paraules: “En el més íntim de la cripta del cor, sol, eternament, hi ha el brahman, l’únic jo, l’únic si mateix, l’esplendor essencial. Penetra, oh home, en aquest fons de tu mateix, amb el pensament girat cap a l’interior, la ment submergida en la seva deu, tota en pau, fixa en el jo, esdevingut tu. OM”

En els escrits de les tradicions zoroastrianes, hinduistes, budistes, jueves, cristianes, islàmiques, bahà’is i sufís hi trobem una gran riquesa de testimonis d’éssers humans que elevant-se per damunt de la consciència ordinària han assaborit el regne de plenitud de l’Amor, la Bellesa i el Coneixement. També trobem el testimoniatge d’aquesta vivència en la música sagrada de les tradicions religioses del món. Les ragues hindús, el cant gregorià i part de la música sacra cristiana, la música devocional i extàtica dels sufís, etc.

El camí de l’Amor, la Bellesa i el Coneixement no és pas un camí reservat a una minoria, sinó que és una minoria la que pren la determinació de recorre’l i fer-ne el centre de la seva existència.

Publicat al Diari de Girona el 6 de juny de 2004

UNA SOCIETAT DE SONÀMBULS SATISFETS

 “Yo sueño que estoy aquí / de estas cadenas cargado, /...  ¿Qué es la vida? Una ilusión;/ una sombra, una ficción /...  ¡Que toda la vida es sueño / y los sueños, sueños son!”.

Molt abans que Calderón de la Barca, filòsofs, mestres espirituals, místics i poetes ens han previngut de la inconsistència de l’existència humana viscuda en un estat  que en podríem anomenar de somnolència. Ja el Buda, 500 anys abans de Crist, es va donar compte d’aquest fet i elaborà una filosofia encaminada a “despertar” els humans del seu somni mitjançant el que es coneix com Les Quatre Nobles Veritats, on ens fa veure com la causa del sofriment no és altra que la identificació, enganxament i desig de valors finits, no reals, i il·lusoris.

L’al·legoria de la caverna de Plató, on uns homes encadenats des del naixement només poden percebre l’ombra d’un objectes que son projectats darrera d’ells imaginant aquestes ombres com la veritable i única realitat existent, és una metàfora plena d’actualitat que ens convida a reflexionar sobre l’estat actual del ser humà en la nostra societat, que malgrat creure’s lliure, culte i intel·ligent, està sumit en un estat d’alienació permanent. Els indicadors del que dic son l’alarmant progressió dels nivells d’ansietat, de depressió, de consum d’ansiolítics, de drogues, d’addiccions destructives, tot això com a expressió de la pèrdua de sentit de la vida, de la violentació sistemàtica de la seva veritable naturalesa, de la repressió i negació dels valors espirituals que porten a la persona a una fragmentació i reducció de la seva consciència. Fent una interpretació sui generis del mite de la caverna m’imagino irònicament Plató escrivint-lo avui, però en comptes de projectar sobre la paret figures d’animals, d’homes, etc., projectant aparells de televisors, vídeos, dvd’s, pc’s, accions de borsa, pòlisses d’assegurança, joguines eròtiques, pastilles d’èxtasi, escriptures de propietat, etc. i tots nosaltres encadenats i fascinats per aquestes ombres, incapaços de percebre’n llur naturalesa il·lusòria i enganyosa, pensant que el seu gaudi i possessió ens portarà la felicitat que anhelem.

En l’època actual filòsofs i pensadors com Krishnamurti, Gurdjieff, Aurobindo, etc. han insistit sobre aquesta condició de la consciència humana, i psicòlegs com Jung i Assagioli han dissenyat mètodes i sistemes terapèutics que busquen el despertar mitjançant la integració en la consciència del vast camp de l’inconscient personal i col·lectiu, doncs l’inconscient, amb la seva amalgama d’impulsos de tota mena derivats de complexos i fixacions no resolts, de l’ombra personal, etc. determina inexorablement l’actuar mecànic i reactiu de la majoria de les persones. Amb aquesta integració doncs la persona assoleix una nova visió, un despertar, una reorganització i transformació de la consciència en el sentit d’una expansió integradora que li dóna accés a la totalitat del seu ser, despertant a la realitat profunda de les coses i de la vida més enllà dels falsos valors alienants tan presents en la nostra societat.

Vivim o som viscuts? Aquesta és la pregunta clau. Mentre no assolim la plena autoconsciència actuarem i viurem de forma reactiva, egocèntrica, compulsiva i mecànica, moguts per impulsos aliens. Instal·lats com estem en les nostres fantasies, les  ànsies de consum, les  projeccions neuròtiques que ofusquen la nostra consciència i la mantenen en un estat de somnolència, podem afirmar veritablement que la vida tal com la vivim és real? O haurem de reconèixer que som viscuts per forces que no controlem? Podem considerar real una existència quins continguts s’escapen de la nostra consciència i discerniment? Por haver-hi plenitud, alegria, bellesa, amor i veritat en la vida dominada i esclavitzada per unes forces alienes al nostre jo real?

Publicat al Diari de Girona el setembre del 2002

UNA PSICOLOGIA PER AL SEGLE XXI

La societat del segle XXI, la del nostre entorn, necessita una nova psicologia, una psicologia que vagi més enllà dels nivells instintius i biològics. I necessita per tant professionals de la psicologia que hagin anat ells mateixos més enllà d’aquests nivells i del supòsits acadèmics que foren vigents fins fa uns cinquanta anys, i s’hagin endinsat en els espais fins aleshores desconeguts de la consciència humana, que hagin entrat en contacte amb les noves necessitats del ser humà, les necessitats d’autorealització que van més enllà de l’ego, de la personalitat, i hagin fet ells mateixos el camí de descoberta i integració dels anomenats nivells transpersonals, o sia de realització espiritual, en tant que impuls evolutiu i natural de la persona, entrant en contacte, relacionant-se i estimant allò que els transcendeix, el Misteri, la Bondat, la Bellesa, l’Amor impersonal, tot això en majúscula perquè magnificents son les energies i estats de consciència amb les quals hom entra en contacte quan, atenent la crida del seu ser més íntim, s’endinsa per terrenys i espais fins aleshores desconeguts, plens de llum però també de foc devorador, de paranys i perills propis de qualsevol territori al qual hom s’endinsa sense plànols ni referències.

Bé, de plànols i referències sí que n’hi ha, però fins ara calia anar-los a buscar fora del context de la psicologia científica i de la psicoteràpia, com ara el budisme, les escoles hermètiques, o algun mestre espiritual que havent recorregut el camí podia guiar sàviament la persona sobretot en les primeres fases consistent en alliberar-se de l’ego i les seves falses, pertorbadores i permanents demandes i fal·làcies. La nostra, però, és l’època que ha vist sorgir la síntesi de la clàssica psicologia acadèmica i les tradicions espirituals més profundes que ha produït arreu l’experiència humana al llarg dels segles i els mil·lennis, amb la seva capacitat de creixement, realització i sanació. Ens pot servir com a imatge dir que ens cal integrar Freud amb Buda, doncs la nova psicologia, primer la psicologia humanista fundada entre altres pel psicòleg nord-americà Abraham Maslow i la seva hereva natural, la psicologia transpersonal han descobert que les tradicions espirituals de la humanitat no son simplement mitologies sinó autèntiques psicologies que ens aporten una veritable comprensió del comportament humà, de la ment, i posen a l’abast recursos fonamentals per a la sanació i transformació de la consciència.

Per dessota la consciència habitual hi ha el subconscient, una àrea de l’inconscient personal. Però per damunt hi ha el supraconscient, el Jo mateix transcendent, que en restar inconscient per a la majoria de les persones forma igualment part de l’inconscient personal. Fins ara la psicologia tant en el seu corpus teòric com en la seva praxi terapèutica s’ha limitat a intentar sanar els continguts pertorbadors i traumàtics del subconscient fent-los conscients i aplicant diverses tècniques fins assolir un ego harmònic i integrat. Ara es tracta de donar un pas més i d’integrar tant en la teoria com en la clínica la part “de dalt” de la consciència, allà on hi ha tot allò que reconeixem com a més elevat, bell i amorós del ser humà. Fou justament Abraham Maslow qui s’adonà, en la seva pràctica clínica, que moltes persones que tot i estant plenament realitzades en el nivells material, intel·lectual, social i professional patien no obstant severs estats de neurosis i conflictes interiors. Investigant arribà a la conclusió que aquests estats patològics eren provocats per la negativa o incapacitat d’aquestes persones per accedir als nivells espirituals de l’existència i integrar-los en el conjunt de la seva vida, provocant amb aquesta repressió o incapacitat un bloqueig existencial que els sumia en un estat de sofriment psíquic i pèrdua del sentit de la vida.

Quedava clar doncs que quan s’eludeix el propi creixement a causa de la por el resultat és un estat de profund desacord amb un mateix, un estat de sofriment psíquic provocat per un fals creixement, fals perquè esdevé un creixement desvirtuat, distorsionat, una renúncia negativa al propi destí, l’assumpció d’un estat de negligència psicològica que es torna contra un mateix, i que sumeix a la persona en un estat de morbidesa provocant el trencament traumàtic de la pròpia autovàlua, i del sentit de dignitat i autoestima.

La vida ens aboca indefectiblement a una sèrie constant d’eleccions que basculen entre la necessitat de seguretat i el creixement com a persones. De com responguem a aquesta dialèctica interior dependrà que anem realitzant a cada moment el sentit de la nostra vida en un estat d’auto-acceptació i plenitud o que llisquem vers la  frustració i buidor existencial. Necessiten psicòlegs que coneixent i havent fet ells mateixos el camí ens puguin acompanyar en aquesta extraordinària i definitiva aventura.

Publicat al Diari de Girona 2 d’octubre del 2005

NO NOMÉS DE PA VIU L'HOME

Mai com ara el ser humà s'havia preocupat tant de la seva alimentació. Congressos internacionals, llibres a dojo, programes de televisió, dossiers a les revistes, etc. son el signe de la importància que concedim a la qualitat de l'alimentació. I així, mentre una gran part de la població mundial està mancada de la quantitat necessària d'aliments, en l'anomenat món desenvolupat les investigacions científiques s'han divulgat fins a l'extrem de formar part del nostre bagatge cultural, i ens han portat a una gran sofisticació en els plantejaments dietètics que assumim. Greixos (ai les greixos!), hidrats de carboni, combinacions alimentàries, etc. formen part de les nostres converses quotidianes, i tothom més qui menys té opinions formades en aquest tema.

La sentència bíblica que encapçala aquest article em ve al pèl per portar a la consideració del lector una ampliació del concepte de com ens alimentem, o com ens nodrim. Si considerem la nutrició com la introducció en l'organisme i utilització per aquest organisme dels materials nutritius i energètics que li són necessaris, aleshores estarem d'acord a parlar també d'una nutrició emocional i d'una nutrició mental. Així avui dia la medicina accepta àmpliament la relació de moltes malalties físiques amb estats emocionals alterats, i el concepte de dolència psicosomàtica amplia cada dia que passa el seu camp de consideració. Per tant qualsevol persona preocupada positivament pel seu benestar hauria de preguntar-se  i reflexionar sobre com alimenta la part emocional de la seva persona; parlant gràficament podríem parlar d'un cos emocional i d'un cos mental, a més del cos físic. Hem d'acceptar que conscientment o inconscientment estem triant tot sovint quines emocions introduïm en el nostre organisme, o en la nostra consciència. Penso sobretot en el temps de lleure, quan triem quin llibre, quina música, quin espectacle o quin programa de televisió vindrà a omplir aquests moments. Una música agressiva, sincopada, eixordadora no tindrà pas el mateix efecte en qui l'escolta que una música melòdica i ben estructurada, i les emocions negatives o positives que provoquen tindran una repercussió definida en el benestar de la persona que es nodreix d'aquest material. La televisió ha esdevingut paradigmàtica en aquest sentit. El seu poder i la seva influència és tema de discussió permanent. Considerem una autèntica barbaritat i una aberració des del punt de vista de la salut la gran quantitat de pel·lícules amb alt contingut d'escenes violentes que es programen a la nit. Justament quan a causa del cansament per l'activitat del dia el cos i la ment estan especialment receptius, empassar-se moltes de les pel.lícules-escombraria farcides de violència i escenes angoixants i pretendre després tenir un son profund i reparador és una autèntica fal.làcia. Com també considerem que nodrir el nostre cos emocional amb novel·la negra, l'una darrera l'altra, és exposar-se a una depressió. Depressió que haurem anat bastint de la mateixa manera que s'exposa a una gastroenteritis qui beu en una font d'aigua contaminada.

Conrear i viure emocions positives com a factor determinant d'una bona salut i d'un estat de benestar és doncs prendre consciència que quan veiem una pel·lícula, escoltem música, llegim un llibre, etc. ens vinculem emocionalment amb aquella obra. I que per tant ens  interessa molt seleccionar. De la mateixa manera que no deixaríem entrar a casa nostra una persona que sabem que ve amb males intencions, de la mateixa manera no hem de deixar entrar dins el nostre espai psíquic aquell material que sabem ens provocarà malestar emocional i mental.

Alimentar correctament el cos, alimentar correctament l'esperit. Heus aquí  un enunciat que ens podria servir de bona guia per a assolir i mantenir una qualitat de vida psicosomàtica. Perquè no només de pa viu l'home.

Publicat al Diari de Girona a l’octubre del 1994

ELS CICLES DE LA VIDA

Una de les Lleis fonamentals de l’Univers és, com sabem, la llei dels cicles. Aquesta  és una llei que afecta tota forma de vida. En la vida del ser humà podríem veure un cicle com aquella part de l’existència en la qual es manifesta un bocí de la nostra experiència humana. Penetrar el significat dels nostres cicles existencials és d’una gran importància per a les persones compromeses en el  creixement personal, perquè ens ajuda a comprendre a cada moment quina part de la nostra vida i del nostre potencial ens pertoca expressar.

Potser una de les habilitats que ens convé desenvolupar és la de reconèixer el pas d’un cicle existencial a un altre, i com enfrontar correctament aquest trànsit -aquesta petita mort i aquest petit naixement- aprenent a deixar anar sense nostàlgia allò vell per tal que allò nou pugui esdevenir una realitat en la nostra vida.

Afortunadament hi ha signes que com senyals en el camí ens indiquen molt clarament quan un cicle, una etapa de la nostra vida, arriba a la seva fi i un de nou malda per manifestar-se. Son aquests:

1er. Sentiment de culminació. Aquest és un sentiment molt clar. Les experiències que han donat contingut al cicle culminen, s’esgoten, no donen més de sí. L’experiència global del cicle s’ha realitzat plenament.

2on. Insatisfacció existencial.  Cada etapa de la nostra vida ve marcada pel que en podríem dir una nota clau que és la que informa, configura i dóna vida a la globalitat del cicle en qüestió. Quan un cicle culmina el sentiment d’insatisfacció amb aquesta nota clau és tan evident, i tan punyent a voltes, que esdevé la motivació més poderosa que ens impulsa a entrar en un nou cicle.

3er. Necessitat de recapitulació.  La consciència sent la necessitat de replegar-se en ella mateixa per tal de reflexionar sobre els continguts i també sobre allò essèncial de l’etapa que fineix. Reflexionar sobre els encerts i els errors del cicle que s’acaba per tal d’integrar en el seu si la saviesa que les experiències del cicle li aporta.

4rt. Necessitat de renovació. Per tal que allò nou pugui manifestar-se caldrà deixar anar tot allò que per obsolet interfereixi l’expressió plena de les noves energies. Vells conceptes, velles actituds, vells prejudicis. Doncs tan cert com que els colors obscurs i opacs no s’adiuen amb la primavera renovada i lluminosa, tampoc els vells ropatges intel.lectuals, sensorials i emocionals no serveixen per a expressar allò nou a través nostre.

5è.  Necessitat d’aïllament.  Cada cicle ve marcat, tal com hem dit, per una nota clau essencial que al manifestar-se en la vida quotidiana ho fa sota múltiples aspectes, els quals conserven no obstant aquella coloració especial que els distingeix i els dóna un sentit unitari i coherent. Penetrar en el més profund de si mateix i trobar la nota clau per al nou cicle és trobar la comprensió i la força del proper pas a donar.

6è.  Sentiment de confiança.  Aquest ve motivat perquè un canvi de cicle i tota la seva dinàmica psicològica porta implícit  un contacte definit amb el sentit global de la nostra vida, amb la consegüent reorganització de forces per tal d’escometre correctament el nou cicle. Un vegada superat l’inevitable temps de confusió el present s’il.lumina i el futur esdevé promesa de plenitud. És clar que si quedem atrapats en les resistències al canvi, tal com veurem en el proper punt, en comptes d’aquest sentiment de confiança el que podem patir és una depressió degut a l’estratificació de les velles energies i al bloqueix i impossibilitat de manifestació de les noves.

7è.  Resistència al canvi.  Ja ho hem dit, la ment es refugia en allò conegut, la personalitat s’arrapa al passat. L’impuls a un nou cicle existencial, que és canvi, produeix sempre una reacció opositora de la ment-ego. Aquesta resistència pot arribar a ser molt tossuda i retrassar amb més o menys grau el proper pas a donar en la nostra vida. Podríem considerar que si la visió fos sempre clara i la voluntat conseqüent, la crisi del canvi seria mínima, però degut en gran part a les resistències psicològiques al canvi, la crisi s’allarga innecessàriament i s’acreix.

Aquests son, molt resumits, els elements més importants que tal com hem dit al començament actuen de senyals en el camí de la vida. Una vida, la nostra, tan intensa i accelerada que reclama una nova sensibilitat per reconèixer amb claredat les etapes del camí i recorre’l així amb  alegria i plenitud.

Publicat al Diari de Girona el novembre del 1994

QUAN TOTHOM VIURÀ D’AMOR

“Quan tothom viurà d’amor/ja no hi haurà mai més misèria,/els soldats seran trobadors/però potser no ho podrem veure.”  Les paraules del poeta quebequès Raymond Lévesque prenen una qualitat transparent i poderosa en les veus de Marina Rossell i Lluís Llach. Ara que intel·lectuals i filòsofs semblen haver renunciat a reflexionar sobre l’amor i a proclamar-ne el seu valor suprem com a força motriu de la vida ens queda no obstant la força i la llum que ens transmeten els artistes que han fet de l’amor un dels seus signes d’identitat, el centre sobre el que gravita gran part de la seva obra creativa. L’amor com a ideal suprem, però també l’amor al país, l’amor a les persones, siguin qui siguin i vinguin d’on vinguin, doncs  “venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no creiem en les fronteres...”

Lluís Llach és el paradigma del que acabo de dir. No se n’avergonyeix tanmateix de reivindicar la tendresa, aquesta expressió suau i íntima de l’amor, doncs “el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa”, i encara en la cançó que porta per títol justament “tendresa”, canta: “Ah, si no fos per la tendresa que espera... la tendresa que exalta... la tendresa que estima quan fa por la solitud...”. Sí, vist com està el món, l’amor i la tendresa, ja ho digué durant el recital, son actes revolucionaris, o sia actituds i formes de vida capaces de transformar la realitat d’aquest món confós i tribulat.

Dissabte de l’altra setmana fórem moltes les persones que visquérem intensament l’emoció, la bellesa i també la lucidesa que d’una forma tan clara i tan viva transmet el cantant de Verges amb les seves cançons. Les imatges més belles, les metàfores més suggeridores, la solidaritat i el compromís que formen una constant en la seva obra creativa i en la seva actitud vital, què és tot això sinó expressió d’un amor real i apassionat? Les cinc mil persones que omplien la carpa de Verges més les milers que varem seguir el recital de comiat per la televisió visquérem de ben segur una autèntica comunió d’amor i d’ideals. Aquell dia estava sol a casa. La meva amiga Teresa, de Barcelona, coneixent la meva aversió per la televisió m’havia avisat per sms de l’esdeveniment, i fou tanta l’emoció que s’apoderà de nosaltres que ens anàvem enviant missatges durant tot el recital. Vet aquí doncs que gràcies a la tècnica poguérem compartir tota la riquesa de les cançons d’en Lluís Llach i les emocions que estàvem vivint en aquells inoblidables moments, doncs les emocions compartides tenen una qualitat, una presència que ens fa més humans i propers. “Força, saviesa, integritat, m’ha colpit tots els sentiments...” em deia la Teresa en un dels seus missatges. “Pur èxtasi d’amor, força i bellesa” li contestava jo...

L’amor, en les seves múltiples expressions, és l’únic camí que ens pot ajudar a sortir del laberint en el que està atrapada la humanitat, no hi ha altra sendera si volem anar més enllà d’aquest món violent i despietat, consumit per mil addiccions destructives, pel desamor en les relacions, per les depressions i per tota mena de pertorbacions que assolen l’ànima humana en aquest nostre temps marcat per l’angoixa de les guerres criminals com la d’Iraq, per la fam injusta de milions d’esser humans quan el primer món pateix d’obesitat a causa de la sobrealimentació, per les injustícies de tota mena, per l’explotació infantil en la guerra, en prostíbuls i en les fàbriques que grans multinacionals instal·len en el tercer món, per un planeta devastat en els seus boscos i selves, ferit pel sobreescalfament i enverinat en el seu aire, les seves aigües i el seu subsòl.

Només quan extirpem de la nostra consciència la idea de separativitat sorgida dels nostres egos primitius i puguem superar la idea de “l’altre” en tant que competidor, adversari o fins i tot enemic; només quan tinguem una actitud d’amor i compassió vers totes les criatures vivents del planeta, i vers el propi planeta; només quan fem indestriable el nostre benestar individual del benestar general a nivell planetari tot assumint que cada u de nosaltres és una cèl·lula d’aquest organisme que és la humanitat; només quan el concepte de família humana inspiri i guiï l’acció dels polítics renunciant a la cobdícia; i la recerca de la veritat, la bellesa i l’amor esdevingui el triangle màgic de la nostra vida individual i col·lectiva, només aleshores podrem albirar l’esperança d’una nova era de plenitud i de glòria per a la humanitat i el planeta.

Voldria acabar amb el poema del començament però reescrivint l’últim vers, més d’acord amb la meva forma de pensar: Quan tothom viurà d’amor/ja no hi haurà mai més misèria,/els soldats seran trobadors/de nosaltres depèn que ho puguem veure.

Publicat al Diari de Girona el diumenge 1 d’abril de 2007