QUAN TOTHOM VIURÀ D’AMOR

“Quan tothom viurà d’amor/ja no hi haurà mai més misèria,/els soldats seran trobadors/però potser no ho podrem veure.”  Les paraules del poeta quebequès Raymond Lévesque prenen una qualitat transparent i poderosa en les veus de Marina Rossell i Lluís Llach. Ara que intel·lectuals i filòsofs semblen haver renunciat a reflexionar sobre l’amor i a proclamar-ne el seu valor suprem com a força motriu de la vida ens queda no obstant la força i la llum que ens transmeten els artistes que han fet de l’amor un dels seus signes d’identitat, el centre sobre el que gravita gran part de la seva obra creativa. L’amor com a ideal suprem, però també l’amor al país, l’amor a les persones, siguin qui siguin i vinguin d’on vinguin, doncs  “venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no creiem en les fronteres...”

Lluís Llach és el paradigma del que acabo de dir. No se n’avergonyeix tanmateix de reivindicar la tendresa, aquesta expressió suau i íntima de l’amor, doncs “el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa”, i encara en la cançó que porta per títol justament “tendresa”, canta: “Ah, si no fos per la tendresa que espera... la tendresa que exalta... la tendresa que estima quan fa por la solitud...”. Sí, vist com està el món, l’amor i la tendresa, ja ho digué durant el recital, son actes revolucionaris, o sia actituds i formes de vida capaces de transformar la realitat d’aquest món confós i tribulat.

Dissabte de l’altra setmana fórem moltes les persones que visquérem intensament l’emoció, la bellesa i també la lucidesa que d’una forma tan clara i tan viva transmet el cantant de Verges amb les seves cançons. Les imatges més belles, les metàfores més suggeridores, la solidaritat i el compromís que formen una constant en la seva obra creativa i en la seva actitud vital, què és tot això sinó expressió d’un amor real i apassionat? Les cinc mil persones que omplien la carpa de Verges més les milers que varem seguir el recital de comiat per la televisió visquérem de ben segur una autèntica comunió d’amor i d’ideals. Aquell dia estava sol a casa. La meva amiga Teresa, de Barcelona, coneixent la meva aversió per la televisió m’havia avisat per sms de l’esdeveniment, i fou tanta l’emoció que s’apoderà de nosaltres que ens anàvem enviant missatges durant tot el recital. Vet aquí doncs que gràcies a la tècnica poguérem compartir tota la riquesa de les cançons d’en Lluís Llach i les emocions que estàvem vivint en aquells inoblidables moments, doncs les emocions compartides tenen una qualitat, una presència que ens fa més humans i propers. “Força, saviesa, integritat, m’ha colpit tots els sentiments...” em deia la Teresa en un dels seus missatges. “Pur èxtasi d’amor, força i bellesa” li contestava jo...

L’amor, en les seves múltiples expressions, és l’únic camí que ens pot ajudar a sortir del laberint en el que està atrapada la humanitat, no hi ha altra sendera si volem anar més enllà d’aquest món violent i despietat, consumit per mil addiccions destructives, pel desamor en les relacions, per les depressions i per tota mena de pertorbacions que assolen l’ànima humana en aquest nostre temps marcat per l’angoixa de les guerres criminals com la d’Iraq, per la fam injusta de milions d’esser humans quan el primer món pateix d’obesitat a causa de la sobrealimentació, per les injustícies de tota mena, per l’explotació infantil en la guerra, en prostíbuls i en les fàbriques que grans multinacionals instal·len en el tercer món, per un planeta devastat en els seus boscos i selves, ferit pel sobreescalfament i enverinat en el seu aire, les seves aigües i el seu subsòl.

Només quan extirpem de la nostra consciència la idea de separativitat sorgida dels nostres egos primitius i puguem superar la idea de “l’altre” en tant que competidor, adversari o fins i tot enemic; només quan tinguem una actitud d’amor i compassió vers totes les criatures vivents del planeta, i vers el propi planeta; només quan fem indestriable el nostre benestar individual del benestar general a nivell planetari tot assumint que cada u de nosaltres és una cèl·lula d’aquest organisme que és la humanitat; només quan el concepte de família humana inspiri i guiï l’acció dels polítics renunciant a la cobdícia; i la recerca de la veritat, la bellesa i l’amor esdevingui el triangle màgic de la nostra vida individual i col·lectiva, només aleshores podrem albirar l’esperança d’una nova era de plenitud i de glòria per a la humanitat i el planeta.

Voldria acabar amb el poema del començament però reescrivint l’últim vers, més d’acord amb la meva forma de pensar: Quan tothom viurà d’amor/ja no hi haurà mai més misèria,/els soldats seran trobadors/de nosaltres depèn que ho puguem veure.

Publicat al Diari de Girona el diumenge 1 d’abril de 2007