UNA PSICOLOGIA PER AL SEGLE XXI

La societat del segle XXI, la del nostre entorn, necessita una nova psicologia, una psicologia que vagi més enllà dels nivells instintius i biològics. I necessita per tant professionals de la psicologia que hagin anat ells mateixos més enllà d’aquests nivells i del supòsits acadèmics que foren vigents fins fa uns cinquanta anys, i s’hagin endinsat en els espais fins aleshores desconeguts de la consciència humana, que hagin entrat en contacte amb les noves necessitats del ser humà, les necessitats d’autorealització que van més enllà de l’ego, de la personalitat, i hagin fet ells mateixos el camí de descoberta i integració dels anomenats nivells transpersonals, o sia de realització espiritual, en tant que impuls evolutiu i natural de la persona, entrant en contacte, relacionant-se i estimant allò que els transcendeix, el Misteri, la Bondat, la Bellesa, l’Amor impersonal, tot això en majúscula perquè magnificents son les energies i estats de consciència amb les quals hom entra en contacte quan, atenent la crida del seu ser més íntim, s’endinsa per terrenys i espais fins aleshores desconeguts, plens de llum però també de foc devorador, de paranys i perills propis de qualsevol territori al qual hom s’endinsa sense plànols ni referències.

Bé, de plànols i referències sí que n’hi ha, però fins ara calia anar-los a buscar fora del context de la psicologia científica i de la psicoteràpia, com ara el budisme, les escoles hermètiques, o algun mestre espiritual que havent recorregut el camí podia guiar sàviament la persona sobretot en les primeres fases consistent en alliberar-se de l’ego i les seves falses, pertorbadores i permanents demandes i fal·làcies. La nostra, però, és l’època que ha vist sorgir la síntesi de la clàssica psicologia acadèmica i les tradicions espirituals més profundes que ha produït arreu l’experiència humana al llarg dels segles i els mil·lennis, amb la seva capacitat de creixement, realització i sanació. Ens pot servir com a imatge dir que ens cal integrar Freud amb Buda, doncs la nova psicologia, primer la psicologia humanista fundada entre altres pel psicòleg nord-americà Abraham Maslow i la seva hereva natural, la psicologia transpersonal han descobert que les tradicions espirituals de la humanitat no son simplement mitologies sinó autèntiques psicologies que ens aporten una veritable comprensió del comportament humà, de la ment, i posen a l’abast recursos fonamentals per a la sanació i transformació de la consciència.

Per dessota la consciència habitual hi ha el subconscient, una àrea de l’inconscient personal. Però per damunt hi ha el supraconscient, el Jo mateix transcendent, que en restar inconscient per a la majoria de les persones forma igualment part de l’inconscient personal. Fins ara la psicologia tant en el seu corpus teòric com en la seva praxi terapèutica s’ha limitat a intentar sanar els continguts pertorbadors i traumàtics del subconscient fent-los conscients i aplicant diverses tècniques fins assolir un ego harmònic i integrat. Ara es tracta de donar un pas més i d’integrar tant en la teoria com en la clínica la part “de dalt” de la consciència, allà on hi ha tot allò que reconeixem com a més elevat, bell i amorós del ser humà. Fou justament Abraham Maslow qui s’adonà, en la seva pràctica clínica, que moltes persones que tot i estant plenament realitzades en el nivells material, intel·lectual, social i professional patien no obstant severs estats de neurosis i conflictes interiors. Investigant arribà a la conclusió que aquests estats patològics eren provocats per la negativa o incapacitat d’aquestes persones per accedir als nivells espirituals de l’existència i integrar-los en el conjunt de la seva vida, provocant amb aquesta repressió o incapacitat un bloqueig existencial que els sumia en un estat de sofriment psíquic i pèrdua del sentit de la vida.

Quedava clar doncs que quan s’eludeix el propi creixement a causa de la por el resultat és un estat de profund desacord amb un mateix, un estat de sofriment psíquic provocat per un fals creixement, fals perquè esdevé un creixement desvirtuat, distorsionat, una renúncia negativa al propi destí, l’assumpció d’un estat de negligència psicològica que es torna contra un mateix, i que sumeix a la persona en un estat de morbidesa provocant el trencament traumàtic de la pròpia autovàlua, i del sentit de dignitat i autoestima.

La vida ens aboca indefectiblement a una sèrie constant d’eleccions que basculen entre la necessitat de seguretat i el creixement com a persones. De com responguem a aquesta dialèctica interior dependrà que anem realitzant a cada moment el sentit de la nostra vida en un estat d’auto-acceptació i plenitud o que llisquem vers la  frustració i buidor existencial. Necessiten psicòlegs que coneixent i havent fet ells mateixos el camí ens puguin acompanyar en aquesta extraordinària i definitiva aventura.

Publicat al Diari de Girona 2 d’octubre del 2005