A, B, C

En les trobades que acostumem a fer alguns amics interessats en temes de psicologia, filosofia i espiritualitat va sorgir recentment el tema del sentit de la vida i dels valors que l’han d’orientar en una època marcada per la confusió que comporta sempre un canvi de civilització com el que estem vivint, amb el consegüent esfondrament de les religions tradicionals i sistemes filosòfics i morals que havien il·luminat o almenys consolat la persona en els seus interrogants existencials i metafísics.

Al ser interpel·lat en aquesta qüestió, i en un intent de fer entenedora i sobretot de bon recordar allò que anava a exposar vaig fer una adequació lliure de les idees platòniques -allò veritable, allò bell, allò bo, allò just- i vaig contestar: “A,B,C”. Òbviament tota la concurrència va quedar sorpresa i esperant alguna cosa més de la meva resposta. En les seves mirades expectants em va semblar que ja havia aconseguit l’efecte mnemotècnic que cercava. A, B, C. Amor, Bellesa, Coneixement vaig aclarir. No era pas una resposta acadèmica ni enquadrada en cap sistema filosòfic, per més ressò platònic que pogués tenir, sinó més aviat l’expressió dels valors que estimulen la meva vida, que m’aporten la plenitud que cerco i que m’empenyen a seguir buscant el sentit últim dels esdeveniments i de la pròpia existència.

Altres grans filòsofs, a part de Plató amb la seva diferenciació del món de les idees i del món de les coses de les quals aquestes últimes no en son sinó un reflex distorsionat, i també grans místics i profetes han fet èmfasi en una o en la totalitat d’aquestes idees, que podem veure com a poderosos arquetips que modelen l’ànima humana, i que justament quan hom connecta amb seu ser essencial, tot traspassant les defenses i resistències de l’ego, és el que troba, és amb allò que connecta, amb l’Amor, la Bellesa i el Coneixement, forces poderoses capaces de transformar i il·luminar per sempre la pròpia vida, dotant-la de sentit i significat.

Al escriure en majúscules aquestes tres realitats sublims ho faig en un intent de desmarcar-les de l’àmbit o nivell conceptual i remarcar la seva singularitat de força arquetípica, metafísica i experiencial. Això fa que parlar d’aquestes forces en el llenguatge corrent sigui veritablement frustrant per la pròpia incapacitat d’aquest per abastar aquests nivells tan elevats. Per això és necessari recórrer al llenguatge simbòlic, poètic o artístic –sobretot musical-  per tal de poder fer apropaments parcials però reals, impulsant o elevant la consciència més enllà del limitat nivell intel·lectual-conceptual i ajudar-la a entrar en la dimensió inefable de l’esperit on podrà viure i experimentar sense les restriccions pròpies de l’ego l’abast incommensurable de l’Amor, la Bellesa i el Coneixement. Ibn Arabi el gran filòsof, poeta i místic musulmà i sufí nascut a Murcia el 1165 no s’estava de dir, com ja ho havien fet d’altres abans que ell, que “els gnòstics no poden comunicar als altres allò que senten, tan sols poden suggerir-ho simbòlicament a aquells que han començat a experimentar-ho de forma similar”.

No solament cal renunciar a l’ego-ment si hom vol penetrar o elevar-se vers aquestes altures, sinó que cal a més establir la consciència en un centre diferent, concretament en el centre del cor. Aquesta és una condició indispensable en el procés del coneixement metafísic tal i com ens han advertit reiteradament aquells grans sers que s’hi han establert i ens han parlat de la saviesa del cor. Ramana Maharshi, el gran savi i místic hindú mort al 1950 ho expressà de forma corprenedora i transparent amb aquestes paraules: “En el més íntim de la cripta del cor, sol, eternament, hi ha el brahman, l’únic jo, l’únic si mateix, l’esplendor essencial. Penetra, oh home, en aquest fons de tu mateix, amb el pensament girat cap a l’interior, la ment submergida en la seva deu, tota en pau, fixa en el jo, esdevingut tu. OM”

En els escrits de les tradicions zoroastrianes, hinduistes, budistes, jueves, cristianes, islàmiques, bahà’is i sufís hi trobem una gran riquesa de testimonis d’éssers humans que elevant-se per damunt de la consciència ordinària han assaborit el regne de plenitud de l’Amor, la Bellesa i el Coneixement. També trobem el testimoniatge d’aquesta vivència en la música sagrada de les tradicions religioses del món. Les ragues hindús, el cant gregorià i part de la música sacra cristiana, la música devocional i extàtica dels sufís, etc.

El camí de l’Amor, la Bellesa i el Coneixement no és pas un camí reservat a una minoria, sinó que és una minoria la que pren la determinació de recorre’l i fer-ne el centre de la seva existència.

Publicat al Diari de Girona el 6 de juny de 2004