PRENDRE POSSESSIÓ DEL REIALME

Tot sovint s’ha utilitzat la figura del guerrer mític que a través de mil batalles i aventures assoleix la conquesta del reialme que tenia predestinat com a metàfora per evocar i representar el recorregut psicològic que ha de fer la persona compromesa amb el seu creixement personal per tal d’assolir el reialme de la seva ànima, o dit d’una altra manera la plena possessió d’ell mateix, una forma de dir que ha desenvolupat i actualitzat plenament les seves potencialitats humanes, psicològiques i espirituals, assolint aquell estat de plenitud que ha rebut diferents noms en funció del context cultural en el que es produïa. Per a la psicologia junguiana és completar el procés d’individuació, que porta l’individu a ser plenament ell mateix, un ser plenament integrat que havent fet conscient els continguts del seu inconscient ha superat tots els obstacles i sanat els conflictes que l’impedien arribar a ser plenament ell mateix. En el context de la psicologia humanista es parla d’autorealització, concepte que per la seva claredat s’ha popularitzat i ha quedat com a expressió genèrica de l’estat de plenitud al qual tendeix tota persona i en realitat tot ser viu. En l’àmbit budista es parla d’arribar a la consciència de buda, o nirvana, un ser plenament despert, que ha assolit el coneixement de l’arrel del sofriment i havent superat tots els esclavatges i identificacions de l’ego, i alliberat de tots els desigs i conflictes emocionals s’ha alliberat plenament. En l’àmbit del zen s’utilitza la paraula satori, un estat de desvetllament i lucidesa espiritual que porta a la persona a la plena realització i llibertat interior. Totes les tradicions filosòfiques i espirituals del món, doncs, ens han deixat un esplèndid llegat tant de corpus teòric com de tècniques per arribar a aquest estat de plenitud i realització que tot individu anhela de forma conscient o inconscient.

Aquestes tradicions de saviesa i filosofies apunten clarament que el gran obstacle per arribar a aquest estat de plenitud i llibertat interior és l’ego, que com una mena de màscara sobreposada al nostre Ser real ens l’oculta a través d’un procés d’identificació mental fent-nos caure en l’engany de pensar que som la màscara, que la nostra identitat és aquesta interfície que anomenem ego, que essent el nostre mecanisme d’interacció amb el món, el nostre instrument per moure’ns i transitar per la vida acaba no obstant essent el nostre únic punt de referència ofuscant totalment la nostra identitat més profunda i real, l’ànima, l’atman, el si mateix, el buda interior, tant se val el nom que li donem.

L’ego, la personalitat, que es comença a formar durant els primers anys de la vida, està profundament condicionat per les experiències infantils, la interacció amb la mare, i després amb el pare i l’entorn més proper, i també per la sensibilitat específica de l’infant. Tot plegat crea en la consciència del nen una percepció específica d’aquest món com un lloc acollidor, nutritiu i sustentador que fa néixer en ell una confiança bàsica en la vida, o contràriament si no es produeix una relació amorosa i harmoniosa amb la mare i els altres factors que he esmentat, l’infant comença a percebre amb inquietud que quelcom no va bé i en conseqüència comença a generar estratègies d’adaptació per tal de compensar aquestes carències fonamentals. Com podeu imaginar la gamma entre un extrem i l’altre és pràcticament infinita, però ara sabem que un infant que a causa d’un ambient familiar desestructurat, privat del nodriment amorós i emocional que li doni seguretat i confiança haurà de carregar al llarg de la seva vida amb tota una sèrie de conflictes i desequilibris que no faran sinó endurir la seva màscara, el seu ego, per tal de, segons la seva percepció distorsionada, sobreviure com millor pugui en aquesta vida. Com que virtualment ningú ha tingut els pares ideals tothom haurà de fer al llarg del seu procés de creixement el treball d’alliberar-se d’aquests conflictes que distorsionen la realitat, el sentit de la vida i la seva pròpia identitat, per tal de poder desplegar de forma natural, conscient però espontàniament, els tresors ocults que porta en la seva ànima i d’aquesta manera poder prendre possessió del seu propi reialme. Aleshores, quan entri victoriós en el seu palau mirarà enrere i s’adonarà que, paradoxalment, totes les batalles que ha hagut de guanyar, tots els sofriments que ha hagut de patir no han estat més que un somni que l’han portat finalment a despertar a la realitat  i a la plena possessió d’ell mateix.

Publicat al Diari de Girona el 23 de gener del 2005