dimecres, 30 de juny de 2021

 INTUÏCIONS


“La Pilar té molta intuïció”, “en Miquel és una persona intuïtiva”, “vaig tenir un pressentiment...”, son expressions que tots hem sentit un munt de vegades en referència a situacions concretes de la vida. Un accés al coneixement sense passar pels habituals camins del raonament i la reflexió. Una espurna que s’encén dins nostre i ens dóna la resposta que necessitem d’una forma instantània i eficaç. En psicologia i les ciències cognitives s’accepta aquesta formulació per explicar aquesta capacitat de la ment humana que malgrat ser coneguda i experimentada per una majoria no per això xoca d’entrada amb la visió mecànica que la nostra cultura té de la ment humana i de l’accés al coneixement.

Hi ha persones que tenen una capacitat intuïtiva sorprenent, però de poca volada. Podríem dir que tenen una intuïció exclusivament enfocada a les qüestions materials o a la pura supervivència emocional. Solen ser persones que han passat penúries materials en la seva infància o una greu manca d’amor i acolliment emocional per part dels pares. De l’inevitable bloqueig que en resulta d’aquesta dolorosa situació l’infant genera per la via d’urgència estratègies psicològiques que li permetin sobreviure emocionalment en un entorn hostil. Així, desenvolupa en els primers anys de la seva vida una aparent intuïció que en realitat no és altra cosa que astúcia. I en l’edat adulta, a causa del dolor acumulat i mantingut en el seu subconscient, sol malfiar-se de tothom i davant d’una situació completament innocent sempre hi veu un costat fosc inexistent, quedant en evidència que la seva intuïció té un límit força dramàtic, i més enllà de les qüestions purament materials i de supervivència, en temes de més transcendència la seva aparent intuïció resulta ineficaç i fins i tot perjudicial doncs els seus constants errors de percepció en els altres àmbits de la vida acaben perjudicant greument les seves relacions i possibilitats de realització, sobretot en l’aspecte amorós i professional. A més solen ser persones amb gran dificultat per arrelar en aquests àmbits i amb un dèbil capacitat de permanència.

En l’altre extrem hi trobem la intuïció en el seu sentit més elevat, podríem considerar-la com una de les conquestes més lluminoses i significatives de l’ànima humana. En aquest estadi la persona ja no està polaritzada exclusivament en els aspectes materials de la vida, i els seus afanys i anhels estan orientats vers valors que donen un profund significat a la seva vida, com ara la bellesa, l’amor, el coneixement, la solidaritat, etc. En el seu ascens a voltes feixuc a voltes alegre però sempre amb un sentit de plenitud creixent va trobant senyals que el guien cap a estadis de realització més amplis i profunds, o sia més transcendents. Aquests senyals, que només ell pot percebre, li arriben per la via de la intuïció superior. Així com la intuïció simple i primitiva que comentava en el paràgraf anterior és una intuïció circumscrita exclusivament a l’àmbit de l’ego, puix que la seva finalitat es purament l’estabilitat o fins i tot la supervivència de l’ego, aquesta altra intuïció neix del contacte d’un ego integrat amb el ser essencial, amb l’ànima immortal que al capdavall tots som. En aquest punt ja he revelat les dues condicions que faran possible aquest estat de consciència expandit i lluminós: primer que els anhels de la persona tirin cap amunt, vers el món de les idees pures, dels valors espirituals, i després que hagi superat l’estat de neurosi habitual en els individus de la societat occidental, o sia que els aspectes físic (que inclou l’acció), emocional i mental deixin de barallar-se, superin l’habitual guerra civil interior en el típic sentit de: Desitjo una cosa (nivell emocional) però la ment m’ho prohibeix i acabo fent-ne una altra (nivell físic). Aquest és un esquema molt simple però suficient per començar-hi a reflexionar.

Aquestes son dues condicions sine qua non primerament perquè els anhels (que son l’aspecte superior del desig) son l’impuls, l’energia, el cohet que ens empeny cap amunt i orienta adequadament aquest impuls, i després perquè mentre no disposem d’un ego suficientment integrat i coordinat l’atracció i l’energia de l’ànima, que és la que despertarà la intuïció superior en nosaltres, no ens arribarà doncs la ment-ego actuarà de filtre que n’impedirà la percepció per part de la nostra consciència habitual. Doncs tinguem en compte que quan parlem d’intuïció i de percepció superior estem parlant en realitat d’energies que malgrat el seu poder transformador, malgrat la llum i el coneixement que contenen, son no obstant energies subtils degut a la seva alta vibració i s’esberlaran en una ment, en una consciència quin centre graviti majorment en els aspectes més materials de l’existència.

No confonguem doncs la sagacitat amb la intuïció, ni l’astúcia amb la intel·ligència, i tinguem present que en qualsevol acte de veritable creació la raó i la intuïció van sempre juntes.

 

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 3 d’agost del 2008

 

diumenge, 30 de maig de 2021

 FLEXIBILITAT I OBERTURA

 

Hi ha entre nosaltres una amistat humana i intel·lectual que ve de lluny. Regularment m’obsequia amb una visita els diumenges a la tarda, i aleshores tenim llargues i enriquidores converses que gaudim i valorem plenament. Quan arriba el vespre ens agrada compartir un pa amb tomata i he d’estar amatent a que no falti la cervesa, una pel tombar de la tarda, l’altra ja tot sopant. Tampoc pot faltar la grana de capellà pels postres, perquè tot i que no es queixa obertament el conec prou per saber que sense la grana seca se sentiria frustrat.

És un marxista convençut i irreductible, possiblement un dels últims que queden a la nostra ciutat i aprofita qualsevol motiu per deixar ben patent la seva adscripció ideològica. En una societat on impera la banalitat i la manca de compromís la seva postura és digna de tot elogi, oi més quan el seu marxisme no està pas exempt d’un lirisme a voltes innocent, a voltes impregnat d’un cristianisme poètic que no li impedeix pas, no obstant, de llançar les seves diatribes contra certs personatges locals a qui ell considera els responsables dels mals de mig món. De l’altra altra meitat, òbviament, en fa responsable en Bush. En això estem més d’acord.

Li comento l’últim llibre que he llegit, un esplèndid assaig del professor Emilio Lledó sobre Epicur i l’epicureisme i queda sorprès que un “platònic com jo” s’interessi per Epicur, doncs “no és de la meva línia”. També li llegeixo un capítol sencer d’un llibre de Ken Wilber on aquest pensador nord-americà exposa les seves idees sobre la funció transpersonal i espiritual de l’art i els artistes. Tot i que en principi semblaria que aquest autor “no és de la seva línia”, essent com és una persona sensible i intel·ligent i captant la importància de les idees de Wilber, agafa ràpidament els dos llibres de contingut tan divers per endur-se’ls i llegir-los.

Mica en mica la conversa deriva vers la importància que avui dia té una actitud oberta vers la cultura, les idees i la vida en general. Estem d’acord en que hi ha persones que semblen una fàbrica d’antítesis. Persones tancades en la seva limitada visió, incapaces d’escoltar o de llegir amb una actitud oberta i disposades a considerar noves idees. Son persones temorenques que confronten constantment qualsevol idea amb els seus limitats patrons mentals i que rebutgen compulsivament tot allò que no encaixa amb aquests patrons, sense adonar-se que aquests estan formats majorment de prejudicis, comprensions parcials i una desconfiança bàsica per tot allò nou. Persones que s’escandalitzarien només de pensar que algú pugui integrar d’una forma natural en la seva vida tant les Formes platòniques com el Jardí d’Epicur, tant les idees eternes de Veritat, Bellesa i Bondat, com el goig i el plaer del cos i dels sentits.

En una societat rica i complexa com la nostra, on el coneixement és a l’abast de tothom, ens cal estar sempre desperts i vigilants, perquè l’enemic és a dintre nostre. Renunciar al sentiment de seguretat que ens pot donar la cultura heretada és bàsic per obrir-nos a la immensa riquesa de la cultura universal. Confrontar els nostres prejudicis i tenir el coratge d’obrir-nos a les noves idees amb la inevitable revisió de tot el nostre univers mental, de la nostra visió del món, acollint dins nostre altres cultures, altres sensibilitats, altres formes d’espiritualitat és el camí que ens portarà a la plenitud existencial que li pertoca al ser humà del segle XXI.

El gran obstacle per esdevenir veritablement sers planetaris són efectivament els prejudicis. Ells formen una part important del nostre actiu psicològic. És la part fosca de la nostra herència cultural, familiar i social. Ningú escapa al seu influx a no ser que sigui prou agosarat com per fer una revisió critica de tot allò que ha rebut del seu entorn i ha anat acumulant en aquest farcell que de tan ple i pesant ens limita per tots costats: prejudicis de tipus social, polític, racial, sexual, religiós o econòmic rebuts dels pares, la religió, els professors, la cultura, etc.

Mentre parlem de tot això, ja s’ha fet de nit i gairebé hem sopat. El meu amic s’està cruspint amb veritable fruïció la grana de capellà mentre apura l’últim glop de cervesa. El sentiment d’amistat plana subtil i lluminós per l’estança. De ben segur que demà mateix el veureu pel carrer, caminant amunt i avall amb pas lleuger i cara riallera. Sense ell Girona no seria Girona.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 9 de novembre del 2003


divendres, 30 d’abril de 2021

LA MENT

 

Un científic de Phoenix, Arizona, volia provar una teoria. Necessitava un voluntari que arribés fins les últimes conseqüències. El va trobar en una presó. Era un condemnat a mort que anava a ser executat a la presó de St. Louis, a l’estat de Missouri, on és vigent la pena de mort a la cadira elèctrica.

Li va fer la següent proposta: participaria en un experiment científic en el que se li faria un petit tall al pols del canell, suficient perquè comencés a sortir la sang. Tindria una possibilitat de sobreviure, però en cas contrari tindria una mort sense dolor. El condemnat va acceptar, doncs era preferible això a morir a la cadira elèctrica, i a més tenia una possibilitat de sobreviure. Fou col·locat en un llit alt d’hospital i el lligaren per tal que no es pogués moure. Li varen fer un petit tall en el pols. Sota el seu pols fou col·locat un petit recipient d’alumini. Se li va dir que sentiria gotejar la seva sang en el recipient. No obstant el tall que li feren era superficial i no es va tallar cap arteria ni cap vena, si bé fou suficient perquè ell sentís que se li havia tallat el pols.

El que ell no sabia és que sota el llit hi havia una ampolla de sèrum amb una petita vàlvula. Al moment de tallar el pols es va obrir la vàlvula per tal de fer-li creure que era la seva sang allò que queia al recipient. Cada 10 minuts el científic, sense que el condemnat ho veiés, tancava una mica la vàlvula i el degoteig disminuïa. El condemnat creia que era la seva sang la que estava disminuint, i així que passaven el temps anà perdent color, quedant cada vegada més pàl·lid. Quan el científic va tancar totalment la vàlvula del sèrum el condemnat va tenir un atur cardíac i es va morir, sense haver perdut ni una gota de sang.

Aquesta narració, que volta per la Xarxa i no n’he pogut comprovar la seva veracitat, il·lustra a la perfecció dues grans veritats de l’univers mental: primer el propi poder la ment sobre el cos i segon com allò que creiem que passarà en el nostre àmbit personal té moltes probabilitats que passi, d’acord amb la llei mental que diu que les expectatives tendeixen a complir-se. Em fa pensar aquest cas, si bé en un sentit invers, amb allò que narra l’evangeli de Mateu (9,20): Una dona que patia hemorràgies des de feia dotze anys es va acostar a Jesús per darrera i li tocà la borla del mantell, doncs pensava: Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré. Jesús es girà i en veure-la li digué: “Coratge, filla, la teva fe t’ha salvat”. I la dona quedà guarida des d’aquell moment. D’aquest episodi evangèlic em crida l’atenció dues coses. Primer que la dona estava convençuda que tocant tan sols el vestit de Jesús es curaria, i així va ser, les seves expectatives es varen complir. Segon, Jesús no li va dir que l’havia curada ell perquè era el fill de Déu o el messies, sinó que s’havia curat ella mateixa mitjançant la seva fe, que és una expressió del poder de la ment. Avui estem convençuts que molts dels anomenats miracles tenen una explicació dins del context del poder de la ment.

Tot plegat també em recorda una anècdota sobre el Dr. Trueta que vaig escoltar en la meva joventut i em va estimular a estudiar i investigar els poders de la ment: Quan l’insigne patriota vivia a Londres exiliat i essent ja un metge famós passava visita un dia a l’hospital on exercia. Arribà a una dona malalta de càncer i que ell mateix sabia que no tenia cura. Però sembla que la mirada d’aquella dona i les seves ganes de viure el varen commoure, i en un acte de compassió li digué: “Vostè no es preocupi que es posarà bé. Potser farà primer una baixada, però ja veurà com després remuntarà”. I miraculosament la dona, contra tot pronòstic mèdic, va superar el càncer i es va curar.

Tot just ara comencem a intuir les grans capacitats de la ment humana. Fins ara els orientals estaven en clara avantatge sobre occident doncs s’han passat segles experimentant, aprofundint i comprenent cada vegada més el complex i misteriós funcionament de la ment humana. Ara no obstant Occident, gràcies al mètode d’investigació científica aplicat a la psicologia, les neurociències, etc. arriba a conclusions semblants amb celeritat i objectivitat. Tenim clar que en aquesta cambra fosca que és el crani hi tenim ubicada una computadora còsmica fabulosa però, no sabem perquè, la vida, l’evolució o Déu ens l’ha donat sense el manual d’instruccions. I pàgina a pàgina l’anem escrivim feixugament i amb un munt d’errors, tants que la cpu treu fum per tots costats.

Que n’és de cert l’adagi que vaig llegir fa anys en un llibre: “La ment és la reina del cel i de l’infern. Pren doncs possessió d’ella”.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 3 de febrer del 2008

 


dimarts, 30 de març de 2021

SECTES

 

La dramàtica mort de 53 persones pertanyents a l'anomenada Orde del Temple del Sol ha tornat a posar sobre la taula un dels perills més colpidors i desconcertants de la societat actual: Les persones que incapaces de trobar en el si de la societat un lloc acollidor que els faciliti el marc adequat per al seu creixement i maduració personal, van a raure a grups extremadament patològics que com càncers enquistats dins del cos social acaben autodestruint-se.

En aquesta breu introducció ja hem anomenat els dos pols de la tragèdia: una persona inadaptada i una societat inhòspita. Caldrà doncs tenir present tothora aquests dos pols. De la persona que esdevé víctima d'una secta se n´ha parlat molt i alguns sociòlegs fins i tot s'han especialitzat en aquest tema. Per exemple Pepe Rodríguez anomena quatre factors de predisposició: tenir una personalitat presectària, travessar una crisi personal greu i dolorosa que sobrepassi la capacitat de l'individu per resistir l'estrès i l'angoixa, ser contactat d'una forma adient per un reclutador sectari, i trobar-se davant d'un missatge sectari que encaixi amb les necessitats, interessos i mentalitat de la persona.

Al front del grup sempre hi trobem un líder carismàtic i seductor, i boig és clar. Són persones que sovint coneixen o han practicat filosofies ocultes o esotèriques en si mateixes serioses i no gens perilloses, però que en la seva ment pertorbada esdevenen escabroses plataformes de manipulació i destrucció. Per exemple s'ha publicat que Luc Jouret, líder de la secta de l'Orde del Temple Solar era o és un bon coneixedor de la càbala, l'alquímia, i els templers. La càbala és un sistema filosòfic, de caràcter esotèric, desenvolupat en el si del judaisme que com tota cosmogonia genuïna és de naturalesa universal i posseïdora d'una gran saviesa (recordem l'escola cabalística de Girona, centre d'esplendor cultural i espiritual al segle XIII). L'alquímia, l'art hermètic de transmutació dels metalls en or, va a la recerca del "Lapis Philosophorum" o pedra filosofal, i fou la precursora de la química moderna; el seu origen es perd en la nit del temps si bé les evidències apunten cap  Egipte. Fou intensament conreada a Europa durant l'Edat Mitjana per personalitats tan nostrades com l'Arnau de Vilanova, i d'altres de gran renom com Albert Magne, Roger Bacon, Pico della Mirándola, etc. Justament la influència d'aquests i d'altres grans filòsofs feu que l'alquímia assolís una finalitat mística i esotèrica i que la transmutació física dels metalls inferiors en or esdevingués el símbol de la trasmutació de l'ànima humana vers un estat de consciència diví que s'anomenà La Gran Obra. I que podem dir dels Templers? Organització religiosa i militar fundada el 1119 amb la finalitat de protegir les pelegrinacions a Terra Santa, anà generant en el seu interior un grup gnòstic sobre el qual s'ha especulat molt havent quedat en llegenda moltes de les coses que s'han escrit sobre ella.

Per tant el coneixement o la pràctica d'algun d'aquests o altres sistemes filosòfics ni explica ni està en l'origen de la tragèdia de les sectes. Cal tenir ben present aquest fet doncs altrament qualsevol filosofia o grup minoritari que no segueixi l'escala de valors dictada pel "establishment" esdevindria de facto sospitosa i perillosa: Totes les dictadures i tots els feixismes han fet persecució de les minories que tenen el valor de buscar per si mateixos un coneixement i una visió de l'home i de l'univers més profunds que el vigent en el seu moment.

Recordem: una persona inadaptada i una societat inhòspita. I no caiguem en el simplisme; la complexitat d'aquest tema és molt gran. Caldrà remarcar la importància d'una família integrada on els adolescents i els joves trobin seguretat i suport emocional, un context on resoldre i integrar els seus problemes i inquietuds, i  on puguin esdevenir persones madures capaces de viure sense un traumatisme excessiu les contradiccions i el xoc de valors que comporta l'accés del jove a la societat. Una societat els valors de la qual estan tan allunyats de la naturalesa del jove. Una societat salvatgement competitiva, on l'individualisme extrem, l'agressivitat, el materialisme, el consumisme, la manca de solidaritat i de valors humanistes aboca als seus membres a un nivell tot sovint insuportable d'angoixa i solitud existencial i espiritual. La droga i les sectes esdevenen la fugida endavant, els pas al buit que com mirall esberlat no deixa veure la tràgica fi que espera a qui s'endinsa per aquests tortuosos camins.


Publicat al Diari de Girona el 18 de d’octubre de 1994

 

 

diumenge, 28 de febrer de 2021

EL PARVULARI DEL COSMOS

 

Des de la més remota antiguitat el ser humà s’ha interrogat sobre tot allò relacionat amb la seva pròpia existència, sobre la vida en general i, alçant la seva mirada al cel, sobre els enigmes de l’univers i de la seva relació i ubicació en aquest fantàstic i inabastable conglomerat de vida i energia. D’aquest inquirir en sorgiren els mites religiosos, l’astrologia, i més tard l’astronomia com una forma més objectiva d’estudiar el cosmos. Així, a mesura que s’ampliaven els coneixements sobre l’univers s’ampliava també la consciència humana, doncs aquesta no és sinó el resultat dels seus continguts. Actualment inserits totalment en la nova era científica la nostra visió de l’univers ha sacsejat els vells mites i ens obliga a una nova visió de tot plegat.

A escala planetària el procés ha estat similar. Ara el planeta sencer és la nostra llar, i l’àmbit tribal-nacional ha passat de ser la totalitat del nostre món a reubicar-se dins l’estructura global de Gaia. Aquest procés ha comportat dos canvis significatius: primer la relativització de molts dels fonaments de la nostra cultura, religió, valors, moral, etc. doncs en entrar en contacte amb altres paradigmes ens han obligat a confrontar la idoneïtat dels nostres principis. I l’altre canvi ha estat conseqüència del primer, doncs el progressiu coneixement d’altres cultures ha portat a integrar-ne alguns trets i a acceptar altres visions de la vida i de la realitat.

Sigui dit tot l’anterior com a previ a quelcom que els vull proposar: molts lectors sabran que les religions orientals com ara el budisme i l’hinduisme afirmen que la vida humana no s’exhaureix pas en una sola existència, sinó que en un procés quasi infinit en el temps tornem a néixer una vegada i una altra en un procés evolutiu que culmina en una mena de perfecció anomenada nirvana, vista aquesta com l’assoliment de valors universals elevats com ara l’amor, la compassió, el coneixement i la bellesa, tot això en uns nivells de sublimitat gairebé impossible d’imaginar des de l’actual nivell d’evolució humana.

Fins aquí possiblement no dic res de nou als lectors, doncs avui dia conceptes com la reencarnació, el nirvana, el karma, etc. ja son de domini públic a occident. Però en els últims anys s’ha produït un fet curiós i sorprenent que porta a l’actualitat aquests conceptes i aparentment els valida però no des de l’àmbit de la religió sinó des de la investigació i pràctica mèdica. Obviant referències anteriors que ara s’han anat coneixent podríem dir que tot va començar quan el Dr. Brian Weiss, cap de psiquiatria de l’hospital Mount Sinai de Miami feia el possible per ajudar a una pacient que anomena Catherine. Durant divuit mesos va utilitzar mètodes terapèutics tradicionals per tal d’ajudar-la a superar els seus símptomes. Davant els minsos resultats obtinguts va provar d’ajudar-la amb tècniques hipnòtiques, i sorprenentment, segons explica el propi Dr. Weiss, Catherine recuperà records de “vides passades” que resultaren ser els factors causants dels seus mals. En poques sessions i gràcies a reviure aquestes suposades vides anteriors, la pacient es recuperà i pogué tornar a viure una vida normal.

Això era al final de la dècada dels setanta i des d’aleshores ha plogut molt. Els llibres del Dr. Weiss s’han publicat arreu del món i darrera d’ell han sorgit una munió de metges i científics que han seguit aquesta línia d’investigació. El més interessant al meu parer és el Dr. José Luís Cabouli, metge cirurgià argentí qui amb una sòlida investigació de més de divuit anys i amb una gran capacitat intel·lectual explica en els seus llibres com aquesta nova teràpia de vides passades no solament s’ha revelat com una medecina altament eficaç en algunes malalties cròniques sinó que endemés, i això és el més sorprenent, ve a confirmar els principis metafísics de les religions orientals com l’evolució de la consciència humana a través de vides successives.

Vista la situació del nostre planeta, l’estat primitiu del conjunt de la civilització humana mundial, amb una constant de violència i guerres, odis entre grups socials, religiosos i polítics, egoisme, insolidaritat, agressivitat vers l’entorn, vers la naturalesa, vers els animals, etc. I tenint en compte que s’estima que existeixen més de cent mil milions de galàxies a l’univers observable, no els sembla a vostès que si fossin certes les creences que expliquen l’evolució de la consciència humana mitjançant vides successives, la terra seria sens cap mena de dubte el parvulari del cosmos?


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 16 de març de 2008

 

dissabte, 30 de gener de 2021

LA REGLA D’OR, ENCARA


Fa uns dos mil cinc-cents anys, a l’antiga Xina, Tzu Kung s’atansà a Confuci i li preguntà: “Mestre, hi ha una màxima, una regla de conducta que hom pugui adoptar per a tota la vida?” I el mestre li respongué: “Sí. La compassió i l’afable benignitat. No facis als altres el que no t’agradaria que et fessin a tu”. Un o dos segles abans, a Pèrsia, el profeta  Zaratustra –o Zoroastre- fundador de la religió mazdeista vingué a dir el mateix: “La naturalesa és bona només quan no fa a l’altre allò que no és bo per a un mateix”. La humanitat havia trobat l’anomenada Regla d’Or, una norma ètica fàcil de comprendre i veritablement universal, que com a tal veiem reflectida posteriorment en totes les grans religions i sistemes filosòfics. El seu poder és tal que quan la humanitat es decideixi a fer-la realitat transformarà i capgirarà la història humana i quedarà establert el regne de pau que prometen totes les religions. Caldrà també que la Regla d’Or sigui una veritable norma de vida en les relacions inter-personals fruit d'una transformació i pacificació personal ja que sinó és un miratge parlar de transformació, de pau i de justícia social.

La literatura hindú ha donat grans obres espirituals a la humanitat. Els magnífics cants dels Vedes, l’esplendor dels Upanishads, la immensitat del Mahabarata, dins del qual hi ha el conegut Bhagavad Gita, obres totes elles on la saviesa i la més alta expressió de l’anhel humà hi son presents. En el Mahabarata  hi trobem aquestes paraules: “Els homes dotats d’intel·ligència i les ànimes purificades han de tractar als altres tal com ells mateixos volen ser tractats”. Veiem com la Regla d’Or és llàntia de foc sagrat que va il·luminant racó a racó al llarg i ample del planeta, i també va encenent el foc de l’amor i de les rectes relacions en tots els replecs de l’ànima humana.

Fa també uns dos mil cinc-cents anys Buda, després d’assolir la il·luminació i el secret del sofriment humà, predicava a la ribera del Ganges uns principis filosòfics i espirituals que el revelaren com el més gran psicòleg de la història de la humanitat, com el psicòleg diví. Les seves paraules han esdevingut un far que des d’orient ha il·luminat i segueix il·luminant tot el planeta. En la literatura budista, concretament a l’Udana-Varga hi podem llegir: “No facis mal als demés amb allò que et faci mal a tu mateix”.

En la tradició jueva a més de la llei del talió i d’un Jahvè antropomòrfic i tot sovint ple de ira també hi trobem la Regla d’Or amb tota claredat a Levític 19,18: “No siguis venjatiu ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima als altres com tu mateix”. I encara més endavant, al Talmud, hi podem llegir: “Allò que no vulguis per a tu no ho vulguis tampoc per al teu proïsme, aquesta és la Llei. Tota altra cosa és el contrari”.

Jesús, com sabem, va introduir un salt qualitatiu en la doctrina vigent en aquell moment amb el seu èmfasi en l’amor al proïsme. Ell fou realment el príncep de l’amor diví. La Regla d’Or la trobem clarament expressada a l’evangeli de Mateu 7,12: “Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes”.

En la mateixa línia, Muhammad, el profeta de l’Islam, digué als seus deixebles: “Cap de vosaltres és un veritable creient a menys que vulgui per al seu germà allò que desitja per a ell mateix”.

I ja en la nostra època trobem la Regla d’Or clarament expressada en aquestes paraules de Bahà’u’llàh, el profeta persa que a mitjan segle XIX fundà la fe bahà’i: “Si anheles la justícia tria per els altres allò que triaries per a tu... Benaurat és l’home que prefereix al seu germà abans que a si mateix”.

La Regla d’Or és tan efectiva com a eina de discerniment i tant senzilla en la seva aplicació com pràctica en tots els ordres de la vida. Els catalans la tenim profundament arrelada en la nostra tradició oral: “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú”. Per exemple, contemplant la guerra d’Iraq i aplicant la Regla d’Or els nord-americans, anglesos i espanyols es podrien preguntar si els agradaria que una potència estrangera els declarés la guerra i envaís militarment el seu país amb pretextos falsos i per tal d’usurpar-los els seus recursos naturals. També els ciutadans dels països rics es podrien preguntar si els agradaria veure els seus fills morir-se de fam. Avui més que mai podem veure clar que la humanitat només té futur si estableix la Regla d’Or com a principi regulador de les relacions entre les persones i els països, o sia si estableix una fraternitat pràctica que abraci tot el planeta.


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 7 de desembre del 2003