FLEXIBILITAT I OBERTURA

 

Hi ha entre nosaltres una amistat humana i intel·lectual que ve de lluny. Regularment m’obsequia amb una visita els diumenges a la tarda, i aleshores tenim llargues i enriquidores converses que gaudim i valorem plenament. Quan arriba el vespre ens agrada compartir un pa amb tomata i he d’estar amatent a que no falti la cervesa, una pel tombar de la tarda, l’altra ja tot sopant. Tampoc pot faltar la grana de capellà pels postres, perquè tot i que no es queixa obertament el conec prou per saber que sense la grana seca se sentiria frustrat.

És un marxista convençut i irreductible, possiblement un dels últims que queden a la nostra ciutat i aprofita qualsevol motiu per deixar ben patent la seva adscripció ideològica. En una societat on impera la banalitat i la manca de compromís la seva postura és digna de tot elogi, oi més quan el seu marxisme no està pas exempt d’un lirisme a voltes innocent, a voltes impregnat d’un cristianisme poètic que no li impedeix pas, no obstant, de llançar les seves diatribes contra certs personatges locals a qui ell considera els responsables dels mals de mig món. De l’altra altra meitat, òbviament, en fa responsable en Bush. En això estem més d’acord.

Li comento l’últim llibre que he llegit, un esplèndid assaig del professor Emilio Lledó sobre Epicur i l’epicureisme i queda sorprès que un “platònic com jo” s’interessi per Epicur, doncs “no és de la meva línia”. També li llegeixo un capítol sencer d’un llibre de Ken Wilber on aquest pensador nord-americà exposa les seves idees sobre la funció transpersonal i espiritual de l’art i els artistes. Tot i que en principi semblaria que aquest autor “no és de la seva línia”, essent com és una persona sensible i intel·ligent i captant la importància de les idees de Wilber, agafa ràpidament els dos llibres de contingut tan divers per endur-se’ls i llegir-los.

Mica en mica la conversa deriva vers la importància que avui dia té una actitud oberta vers la cultura, les idees i la vida en general. Estem d’acord en que hi ha persones que semblen una fàbrica d’antítesis. Persones tancades en la seva limitada visió, incapaces d’escoltar o de llegir amb una actitud oberta i disposades a considerar noves idees. Son persones temorenques que confronten constantment qualsevol idea amb els seus limitats patrons mentals i que rebutgen compulsivament tot allò que no encaixa amb aquests patrons, sense adonar-se que aquests estan formats majorment de prejudicis, comprensions parcials i una desconfiança bàsica per tot allò nou. Persones que s’escandalitzarien només de pensar que algú pugui integrar d’una forma natural en la seva vida tant les Formes platòniques com el Jardí d’Epicur, tant les idees eternes de Veritat, Bellesa i Bondat, com el goig i el plaer del cos i dels sentits.

En una societat rica i complexa com la nostra, on el coneixement és a l’abast de tothom, ens cal estar sempre desperts i vigilants, perquè l’enemic és a dintre nostre. Renunciar al sentiment de seguretat que ens pot donar la cultura heretada és bàsic per obrir-nos a la immensa riquesa de la cultura universal. Confrontar els nostres prejudicis i tenir el coratge d’obrir-nos a les noves idees amb la inevitable revisió de tot el nostre univers mental, de la nostra visió del món, acollint dins nostre altres cultures, altres sensibilitats, altres formes d’espiritualitat és el camí que ens portarà a la plenitud existencial que li pertoca al ser humà del segle XXI.

El gran obstacle per esdevenir veritablement sers planetaris són efectivament els prejudicis. Ells formen una part important del nostre actiu psicològic. És la part fosca de la nostra herència cultural, familiar i social. Ningú escapa al seu influx a no ser que sigui prou agosarat com per fer una revisió critica de tot allò que ha rebut del seu entorn i ha anat acumulant en aquest farcell que de tan ple i pesant ens limita per tots costats: prejudicis de tipus social, polític, racial, sexual, religiós o econòmic rebuts dels pares, la religió, els professors, la cultura, etc.

Mentre parlem de tot això, ja s’ha fet de nit i gairebé hem sopat. El meu amic s’està cruspint amb veritable fruïció la grana de capellà mentre apura l’últim glop de cervesa. El sentiment d’amistat plana subtil i lluminós per l’estança. De ben segur que demà mateix el veureu pel carrer, caminant amunt i avall amb pas lleuger i cara riallera. Sense ell Girona no seria Girona.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 9 de novembre del 2003