AUTO-SATISFACCIÓ PERMANENT
Em preguntava l’altra dia
un amable lector què en pensava de la
necessitat que senten moltes persones de complaure els seus desigs, incloent
els més banals, de forma immediata i fins i tot compulsiva.
El que penso és que la constant
i ben calculada pressió publicitària en una societat marcada fortament pels
valors consumistes ha aconseguit no solament de crear-nos necessitats del tot
artificials, sinó també imprimir en la consciència de molta gent la idea que el
seu benestar i la seva felicitat depenen de la satisfacció d’aquelles
fantasioses necessitats segons els patrons inoculats en la consciència per la
publicitat i l’escala de valors de la nostra cultura.
Ben al contrari aquesta
dinàmica acaba creant una mena d’angoixa en la persona, puix que lògicament és
impossible de consumir i posseir tot allò que un desig incontrolat vol posseir
i gaudir. Viure i treballar per consumir ha esdevingut un estàndard de vida per
a moltes persones, però és de sentit comú que fonamentar el nostre benestar
psicològic sobre aquesta premissa és abocar-nos a una vida plena de
frustracions.
Per altra banda, una vida
condicionada per aquests valors acaba essent una vida ben pobre, doncs aquells
altres valors que sí ens poden aportar autenticitat, creixement personal,
afectivitat, relacions creatives, etc., acaben essent distorsionats, sinó
anul·lats, de tal forma que el cercle de la nostra existència, en comptes
d’anar-se eixamplant i enriquint, es va reduint i esmicolant en una existència petita
i esquinçada.
Tinguem en compte que
viure pendent de l’auto-satisfacció acaba arrossegant a una mena d’egocentrisme
que fa que totes les activitats i energies de la persona girin únicament al voltant de la
pròpia i permanent satisfacció. Podem comprendre doncs que una persona
que visqui segons aquest esquema li serà molt difícil establir relacions
d’amistat i d’amor plenes i enriquidores, doncs sempre passarà per davant la
satisfacció immediata de les seves necessitats més banals, sent incapaç de
viure el veritable amor, aquell que es complau i troba la felicitat en satisfer
les naturals necessitats i desigs de la persona estimada, de vegades fins i tot abans que
les pròpies.
Aquesta incapacitat per
estimar, per ser sensible a les necessitats de l’altre i per sentir la
felicitat en aquesta entrega és actualment el principal motiu de trencament de
moltes parelles atrapades en la voràgine de l’auto-satisfacció personal
permanent.
Hi ha psicòlegs que plantegen com a mètode de creixement personal
just el contrari, ajornar voluntàriament satisfaccions personals ben
legítimes per tal de fer créixer en nosaltres valors més humans. No és pas cap
mena de masoquisme camuflat sinó la capacitat de veure les coses des d’una
altra perspectiva, i cultivar la capacitat de deslligar-nos, de sentir-nos més
lliures enfront les demandes incessants de la nostra central interna de desigs.
Publicat al Diari de
Girona el 24 de setembre del 1999
