dissabte, 30 de març de 2019


TRANSFORMAR EL MÓN


Des de fa alguns anys son moltes les persones arreu del món que senten que la humanitat està en una cruïlla, que s’està acabant  -o ja s’ha acabat- una etapa en el devenir històric i evolutiu i és a punt d’obrir-se -o ja s’ha obert- la portalada que ha de donar accés a una nova humanitat, a una nova manera de viure la nostra condició humana. En realitat els símptomes, els senyals que anuncien aquest canvi son prou evidents per a qui els vulgui veure. Uns pel costat negatiu, d’altres pel positiu.

Alguns analistes situen el primer senyal d’aquest canvi d’era en l’explosió de la bomba atòmica a Hirosima el 6 d’agost del 1945. Allà la humanitat s’enfrontà a la més terrible de les realitats possibles, la desaparició de l’espècie humana i de la vida en el planeta a causa de la seva agressivitat. Ja res tornaria a ser igual, doncs el fantasma de l’autodestrucció planaria per sempre més damunt nostre. En haver encarnat el poder de la deessa Kali, la deessa destructora en el panteó de les divinitats hindús, el ser humà s’enfrontava a una dramàtica disjuntiva: la destrucció o un salt evolutiu que signifiqués una transformació en les relacions personals i col·lectives, i la creació d’uns mecanismes i institucions internacionals que fossin capaces de contenir l’agressivitat humana per tal que no s’arribés mai a l’extrem de l’autodestrucció.

Més de seixanta després d’aquella tragèdia la guerra i la violència segueixen imposant el seu domini a molts indrets del planeta. La dramàtica situació dels palestins, la violència a diferents llocs d’Àfrica, i la guerra d’Iraq, basada en mentides que han intentat endebades ocultar l’afany imperialista del govern nord-americà, una guerra inútil que ha destruït de forma ignominiosa un país d’una cultura mil·lenària i esplèndida. Una guerra on els morts civils ja ningú es veu en cor de comptabilitzar des de que fa mesos ja excedien dels cent mil.

Aquests dies és tema de portada i de conversa l’escalfament del planeta. Una cultura, la nostra, orientada en exclusiva al gaudi material i a l’explotació sense límits dels recursos naturals és obvi que ens havia de dur a un carreró sense sortida. Ja hi som. Fa uns mesos la premsa va publicar un informe on posava en evidència que si tots els habitants del planeta consumissin com els països del primer món es necessitarien quatre planetes com la terra per abastir-los. I ara què?

La nostra cultura i la nostra forma de viure és una expressió diàfana dels valors de l’ego, semblaria que d’ençà que el consumisme i el materialisme s’han erigit com a valors predominants estem en caiguda lliure vers el món més dens possible. Destrucció salvatge de boscos i selves, mars enverinats, desaparició definitiva d’espècies animals. Granges de producció animal que son una autèntica salvatjada, autèntics camps de concentració per a milions d’animals als que sotmetem a una agonia infame. Hem maltractat la vida del planeta en totes les seves manifestacions, i ara el planeta es comença a queixar doncs la seva capacitat de regeneració està al límit, però la nostra ambició i afany depredador continuen sense límits.

Hem creat un món gris, estressat i violent. Un món sense bellesa. Allunyats,  esqueixats de la bellesa del món natural i de la bellesa del nostre interior. 

El nostre equipament psicològic actual es mostra insuficient per donar resposta als reptes del nostre temps, per fer el salt qualitatiu que la situació actual demana de nosaltres. Quan les ideologies polítiques han fracassat en la recerca d’un món millor, queda clar que l’únic actiu que ens queda son les persones, que hem de transformar les consciències si realment aspirem a un món que tingui possibilitats de futur. No hi ha altre camí, el món som nosaltres, el portem dins, i és dins nostre on cal buscar la sortida del laberint, incorporant, integrant nous trets i noves habilitats psicològiques, emocionals, mentals i espirituals que ens permetin encetar una era on la justícia porti a la pau, la vivència de la bellesa a la plenitud, la solidaritat a la fraternitat, i la diversitat a l’alegria de compartir-la.

Vet aquí doncs que hem arribat al kilòmetre zero, a nosaltres mateixos, i ens adonem que la feina és immensa. Potser res no ens vindrà regalat, però en l’alegria del treball s’hi entreveu la nova albada que desitgem i visualitzem.


Publicat al Diari de Girona el 15 d’abril del 2007