TRANSFORMAR EL MÓN
Des de
fa alguns anys son moltes les persones arreu del món que senten que la
humanitat està en una cruïlla, que s’està acabant -o ja s’ha acabat- una etapa en el devenir
històric i evolutiu i és a punt d’obrir-se -o ja s’ha obert- la portalada que ha
de donar accés a una nova humanitat, a una nova manera de viure la nostra
condició humana. En realitat els símptomes, els senyals que anuncien aquest canvi
son prou evidents per a qui els vulgui veure. Uns pel costat negatiu, d’altres
pel positiu.
Alguns analistes
situen el primer senyal d’aquest canvi d’era en l’explosió de la bomba atòmica
a Hirosima el 6 d’agost del 1945. Allà la humanitat s’enfrontà a la més
terrible de les realitats possibles, la desaparició de l’espècie humana i de la
vida en el planeta a causa de la seva agressivitat. Ja res tornaria a ser
igual, doncs el fantasma de l’autodestrucció planaria per sempre més damunt
nostre. En haver encarnat el poder de la deessa Kali, la deessa destructora en
el panteó de les divinitats hindús, el ser humà s’enfrontava a una dramàtica
disjuntiva: la destrucció o un salt evolutiu que signifiqués una transformació
en les relacions personals i col·lectives, i la creació d’uns mecanismes i
institucions internacionals que fossin capaces de contenir l’agressivitat
humana per tal que no s’arribés mai a l’extrem de l’autodestrucció.
Més de seixanta després d’aquella tragèdia la guerra i
la violència segueixen imposant el seu domini a molts indrets del planeta. La
dramàtica situació dels palestins, la violència a diferents llocs d’Àfrica, i
la guerra d’Iraq, basada en mentides que han intentat endebades ocultar l’afany
imperialista del govern nord-americà, una guerra inútil que ha destruït de
forma ignominiosa un país d’una cultura mil·lenària i esplèndida. Una guerra on
els morts civils ja ningú es veu en cor de comptabilitzar des de que fa mesos
ja excedien dels cent mil.
Aquests dies és tema de portada i de conversa
l’escalfament del planeta. Una cultura, la nostra, orientada en exclusiva al
gaudi material i a l’explotació sense límits dels recursos naturals és obvi que
ens havia de dur a un carreró sense sortida. Ja hi som. Fa uns mesos la premsa
va publicar un informe on posava en evidència que si tots els habitants del
planeta consumissin com els països del primer món es necessitarien quatre
planetes com la terra per abastir-los. I ara què?
La nostra cultura i la nostra forma de viure és una
expressió diàfana dels valors de l’ego, semblaria que d’ençà que el consumisme
i el materialisme s’han erigit com a valors predominants estem en caiguda
lliure vers el món més dens possible. Destrucció salvatge de boscos i selves,
mars enverinats, desaparició definitiva d’espècies animals. Granges de
producció animal que son una autèntica salvatjada, autèntics camps de
concentració per a milions d’animals als que sotmetem a una agonia infame. Hem
maltractat la vida del planeta en totes les seves manifestacions, i ara el
planeta es comença a queixar doncs la seva capacitat de regeneració està al
límit, però la nostra ambició i afany depredador continuen sense límits.
Hem creat un món gris, estressat i violent. Un món
sense bellesa. Allunyats, esqueixats de
la bellesa del món natural i de la bellesa del nostre interior.
El nostre equipament psicològic actual es mostra
insuficient per donar resposta als reptes del nostre temps, per fer el salt
qualitatiu que la situació actual demana de nosaltres. Quan les ideologies
polítiques han fracassat en la recerca d’un món millor, queda clar que l’únic
actiu que ens queda son les persones, que hem de transformar les consciències
si realment aspirem a un món que tingui possibilitats de futur. No hi ha altre
camí, el món som nosaltres, el portem dins, i és dins nostre on cal buscar la
sortida del laberint, incorporant, integrant nous trets i noves habilitats psicològiques,
emocionals, mentals i espirituals que ens permetin encetar una era on la justícia
porti a la pau, la vivència de la bellesa a la plenitud, la solidaritat a la
fraternitat, i la diversitat a l’alegria de compartir-la.
Vet aquí doncs que hem arribat al kilòmetre zero, a
nosaltres mateixos, i ens adonem que la feina és immensa. Potser res no ens
vindrà regalat, però en l’alegria del treball s’hi entreveu la nova albada que
desitgem i visualitzem.
Publicat al Diari de
Girona el 15 d’abril
del 2007
