NADAL, LA SUBVERSIÓ D’UN MITE

Hi ha històries, tant en la nostra vida personal com en la col·lectiva que estan revestides d’una força especial. A través d’aquestes històries i de la seva significació ens expliquem els fets que considerem importants en la nostra vida. Son metàfores poderoses que ens permeten ubicar-nos i explicar-nos la nostra vida i el nostre món. Són els mites. És el ric substrat que nodreix la nostra vida psíquica i espiritual. Sense ells la vida personal i col·lectiva perdria aquella força misteriosa i màgica i esdevindria grisa i vulnerable.

Tots els enamorats recorden aquells signes especials que forniren i donaren una dimensió gairebé transcendent al seu encontre. Sobre aquests signes, que només tenen valor per a ells, construïren el seu mite amorós. Per a ells aquests signes tingueren un valor de predeterminació, de destí, irreductible. “-Recordes, carinyo, aquell dinar previ a la conferència al qual ens varen convidar? I la nostra primera mirada farcida d’aquella emoció tan especial? I com va succeir aquell fet, i l’altre, que ens indicaven clarament que estàvem predestinats l’un a l’altre?” Quan les parelles obliden o deixen d’actualitzar el seu mite amorós, el seu amor va perdent la potència original i la seva significació especial, i la relació va perdent força en la mateixa proporció que el mite va quedant llunyà i afeblit, engolit en una racionalització anèmica i reduccionista.

També les civilitzacions i els pobles fonamenten gran part de la seva vida psíquica i espiritual en poderosos mites fundacionals que omplen de sentit llur naixement i esdevenir històric. Plató considerava el mite com una forma d’expressar certes veritats que escapen al pur raonament. El mite de sant Jordi i el dragó, o del naixement de la bandera catalana amb quatre barres de sang en son un clar exemple dels mites que alimenten el nostre inconscient col·lectiu.

També en l’origen de les religions hi trobem el mite en forma de narració extraordinària que ens parla de l’establiment d’una nova forma de relació entre Déu –o els déus- i la humanitat. El mite del naixement virginal de Jesús –igual que ja fou anteriorment el de Buda, Krishna i Horus- ens evoca un fet sobrenatural, extraordinari, que marca l’inici d’un nou cicle en la història humana, de la possibilitat d’una nova consciència en el si de la humanitat. El mite sempre és refulgent, commovedor, i té el poder de sacsejar els cors i les consciències. Mircea Eliade deia que els mites son molt persistents perquè contenen maneres de ser i actuar que son rellevants per a nosaltres. Comuniquen una història dels temps primordials que poden il·luminar les recerques del present. El mite del Nadal ha conservat la seva força primigènia fins l’adveniment de la era moderna on en comptes d’extingir-se ha estat subvertit i manipulat per la dinàmica materialista i consumista. Però aquesta subversió del sentit original i primigeni del mite de Nadal està creant un malestar evident en moltes persones que se senten fastiguejades per aquesta pèrdua de sentit espiritual i al·legòric d’una de les festes més entranyables de la nostra tradició cultural i religiosa.

Per un costat el mite nadalenc és encara ben viu en l’inconscient col·lectiu i segueix marcant el ritme del cicle anual del solstici d’hivern, però la seva expressió actual, orientada exclusivament al consum compulsiu, al deure de fer obsequis de forma forçada i convencional, i a l’excés d’ingesta d’aliments, és font de frustració al trair el seu sentit original, simbòlic i transformador.

El Nadal en tant que invitació i crida interior a deixar que en l’espai del nostre cor neixi el nen diví –força còsmica creadora- com a germen de potencialitat de tot allò que malda per ser encarnat i expressat en el nou cicle que comença és enormement evocador, amb un gran poder per actualitzar i fer realitat en la nostra vida els nous impulsos existencials que reclamen fer-se presents en la nostra vida. Però en comptes de comprometre’ns amb aquesta crida de creixement i realització personal ens fem l’orni i omplim la nostra buidor existencial amb tecs excessius i compres compulsives.

Les llegendes i narracions mítiques han captivat i estimulat la imaginació humana en el transcurs del temps, i filòsofs i científics malden per esbrinar el secret d’aquesta atracció. És obvi que a través dels mites intentem resoldre els misteris de la vida i de l’univers, i ells ens aporten un sentiment de connexió, de consciència i de sensibilitat que dóna sentit i profunditat a la nostra vida. D’alguna manera son llànties que il·luminen la nostra comprensió, i renunciar al seu missatge simbòlic és renunciar a una part de la nostra comprensió i creativitat.

Publicat al Diari de Girona el 28 de desembre del 2003

“JO SÓC AIXÍ”

En el procés de maduració de la persona arriba un moment en que hom pren plena consciència de la seva pròpia identitat, quan en dir “jo” s’identifica amb la pròpia consciència i amb una sèrie de trets que el caracteritzen. La personalitat, com sabem es va bastint a través d’un procés que comença en la primera infància, quan el nen o la nena veuen el món únicament a través del seu ego incipient, en una etapa en que totes les coses i el món sencer giren al seu voltant i en funció de les seves necessitats. D’aquest egocentrisme natural i inevitable sempre en queda, en l’edat adulta, una part més o menys important segons sigui la maduració psicològica i espiritual de cada persona.

En la persona adulta, doncs, hi podem veure per un costat una estructura física, emocional i mental sòlida, una consciència de si mateix clara i diàfana. Podríem veure la personalitat com l’instrument de la consciència individual per experimentar i créixer en aquest món. Ja en dir experimentar i créixer estem donant la idea d’un procés dinàmic, mai acabat del tot. Es fonamental tenir clara consciència d’aquests dos conceptes en parlar de la persona. Per un costat una personalitat completa, capaç i ben equipada i per altre costat la realitat d’aquest procés dinàmic que ens empeny a seguir creixent com a persones fins l’últim dia de la nostra vida. 

Aquest últim concepte, el del creixement personal continuat,  malauradament no està incorporat en l’actitud i la voluntat de moltes persones per la senzilla raó que poques reben o han rebut en la seva joventut una formació en aquest sentit. Fins ara s’ha emfatitzat molt en l’educació del primer concepte, el d’assolir una personalitat completa, una bona formació acadèmica, humana, etc., però semblaria que un cop arribat a aquest punt el procés ja hagués culminat, la persona ja pogués aturar-se o si més no anar al ralentí. Tots coneixem persones que han estat esplèndides en la primera etapa de la seva vida, i després, quan justament un nivell d’experiència considerable els ha enriquit i els ha fet més capaços, entren en una mena de somort, de vagància crònica.

Per això quan en una conversa sentim que algú diu “jo sóc així” si bé és obvi que està expressant una identificació amb una sèrie de trets que el defineixen també sol ser l’expressió d’una actitud de tancament o de justificació.  Les persones amb les que ens relacionem són el millor mirall de la nostra forma de ser. La parella, els amics i companys de treball ens fan arribar constantment informació molt útil pel que fa a les parts de nosaltres mateixos que caldria millorar si volem ser persones més completes, afectuoses i harmonioses. Fixeu-vos que no estic dient que les altres persones ens hagin de canviar sinó que ens fan veure que per arribar a ser la persona que en realitat volem ser caldrà modificar aspectes de nosaltres mateixos. La primera dificultat és creure que realment podem canviar actituds bàsiques de la nostra personalitat, creure que realment podem transformar-nos en una persona millor. Potser ens ajudaria a assolir la fe i el valor necessaris el fet d’acostumar-nos a veure la vida humana com un procés continu, que per més que tingui alts i baixos forma en realitat una línia ascendent pel que fa a la incorporació i integració en nosaltres d’aquells valors que ens fan més i més humans. 

Si ens acostumem a veure la vida d’aquesta manera assolirem dues coses interessants al mateix temps: per una banda una acceptació profunda i optimista de nosaltres mateixos tal com som, i de l’altra aquesta disposició al millorament personal i al canvi en aquells aspectes que el nostre propi interior ens estigui reclamant. 

Arribats a aquest punt sembla clar que el “jo sóc així” no és més que un prejudici sense fonament que cal superar, un bloqueig que s’ha de dissoldre si realment volem esdevenir la mena de persona que ens pertoca a cada moment de la nostra vida.

 Publicat al Diari de Girona el 6 de maig del 2001

LA VIDA QUE VIVIM

Un dels trets més remarcables dels últims anys ha estat el canvi radical de valors tant en la nostra societat com en la nostra vida personal. Tot i que es veia a venir, l'impacte ha estat com el d'un huracà que ha enderrocat i esmicolat en el no res molts dels valors que informaven les nostres relacions, les nostres accions, les nostres expectatives, les nostres actituds, la nostra manera de veure i de viure la vida.

Aquest procés de transformació de valors en la que està immersa la societat occidental és d'una complexitat tal que és inútil  apropar-s´hi des d'una perspectiva unidimensional, o dit d'una altra manera des d'una postura que no sigui multidisciplinar. La psicologia, la sociologia, les ciències socials, econòmiques i polítiques, totes elles són necessàries si volem comprendre  les incerteses i les esperances, les angoixes i les motivacions del moment present.

No obstant això voldria reflexionar avui sobre un dels trets que més em crida l'atenció de tot aquest procés. Em refereixo a l'establiment del consumisme com a valor prominent de la nostra societat, no tant com a resultat o conseqüència del materialisme imperant sinó més aviat com a símptoma d'una pertorbació en la consciència humana en les nostres societats urbanes. Reduir l'existència humana al guany material i al consum com a fites prioritàries és el símptoma d'una profunda desorientació i fragmentació del ser humà, que ha optat per inhibir, ignorar o rebutjar altres nivells d'experiència, renunciant a una vida de plenitud a canvi del plat de llenties -tal vegada llenties d'or- que representa una vida viscuda segons els valors a l'ús.

El nivell espiritual és considerat des de Jung i altres psicòlegs contemporanis con un nivell constitutiu del ser humà, tant com ho poden ser el nivell físic, l'emocional i el mental. La seva repressió és l'origen de moltes pertorbacions i desequilibris psicològics, puix que representa la repressió i negació d'una part de nosaltres mateixos. La meva experiència com a organitzador i participant en grups de treball sobre creixement personal m'ha fet arribar a la conclusió que la negació de la vivència espiritual ve determinada per dos factors molt definits: la reacció i el prejudici. Lamentablement les generacions adultes han estat molt perjudicades, violentades i interferides en el seu creixement psicològic normal pels valors religiosos tal com eren viscuts i imposats fins fa poc. D'això ja se n´ha investigat i parlat prou i no cal aprofundir-hi aquí. La religió ha estat viscuda per molta gent com una tirania, i això ha motivat una reacció de rebuig a tot el que fos espiritual. És una reacció que hem de considerar sana però no per això exempta d'efectes secundaris indesitjables, com aquestes medecines que t'arreglen una cosa i te n'espatllen un altre. Perquè ja sabem que les reaccions es produeixen sota la Llei del pèndul, i ara no solament ens hem situat a l'altre extrem sinó el que és més greu hem donat status de realitat a una confusió fatal: la confusió entre religió i espiritualitat.

La religió, tal com ens ha demostrat la història, tant pot ser una forma de viure l'espiritualitat, com l'enemiga o, tal com deia un místic cristià, la matadora de l'espiritualitat. Perquè si bé l'espiritualitat pot incloure les expressions religioses, l'espiritualitat és molt més que la religió. Podem considerar l'espiritualitat com la part de la vida que inclou allò més bell, allò més sensible, allò més creatiu. Les emocions elevades, la poesia, la música, totes les arts que penetren el signe i el símbol, que van més enllà del merament tangible, que ens obren la percepció a noves realitats, a noves emocions, a noves sensibilitats. Podríem veure l'espiritualitat com una perllongació natural de la nostra experiència física, vers mons més subtils. Si és una perllongació vol dir que no és una oposició ni un àmbit antitètic al físic, i que la suposada elecció entre el món material i el món espiritual és una perversió conceptual que alimenta la confusió i impedeix la integració del tangible amb l'intangible, del material amb l'espiritual, puix quan es viu la vida amb amplitud d'horitzons totes aquestes categories s’esvaeixen, i emergeix la consciència de totalitat, de vinculació i de solidaritat amb totes les formes de vida.

A més de la reacció hem parlat del prejudici com a factor de negació de l'experiència espiritual en la nostra vida. Efectivament el prejudici que la vida espiritual va contra la "modernitat" o contra els valors "progressistes" ha fet forat per raons òbvies en amplis sectors de la societat. Però aquestes creences no solament son falses sinó que com tot prejudici son un enquistament en l'estructura psicològica de la persona que actuen com un bloqueig i l'impedeixen el seu normal i complet desenvolupament.

Semblaria que havent començat parlant del consumisme ens n´hem anat de tema. No; calia esbrinar d'on venia aquesta desorientació i aquesta fragmentació de la que parlàvem, per poder comprendre el consumisme com a símptoma. Perquè quan hom viu l'espiritualitat natural de la vida, amb la mateixa naturalitat i alegria amb que, per exemple,  fa l'amor amb la persona que estima, o amb la mateixa motivació amb que es lliura a un projecte professional que l’il·lusiona, el consumisme com a valor es dissol en una escala de valors equilibrada i vital. Perquè aleshores ja no cal abandonar-se a un consum compulsiu i permanentment insatisfet que compensi la misèria, la banalitat i l'angoixa d'una existència esquinçada en el més íntim del seu si.

Publicat al Diari de Girona a l’octubre del 1994

EL RESCAT DE LA PRINCESA

Ell estava sumit en una gran desesperança. Havia recorregut mil camins i guanyat mil batalles en la seva vida, però ara, assegut en aquella cruïlla de camins en la profunditat del bosc se sentia sol i abatut. Gairebé havia oblidat el seu noble llinatge i dubtava de poder assolir alguna vegada la possessió del seu reialme tal i com estava escrit en antics manuscrits. En aquell moment de la seva vida, quan aparentment semblava que ho tenia tot, se n’adonà que res no tenia a menys que no rescatés la princesa, la seva princesa que restava segrestada pel dragó al castell del cim de la muntanya. El seu lament era profund i sincer però tanmateix no li aportava pas cap ajuda ni esclariment: -Com arribaré a tu princesa meva? Hi va haver un temps que no sabia on buscar-te i ni tan sols et trobava a faltar. Em semblava que ho tenia tot sense tu, però ara en la teva absència em sento morir. -Com arribaré a tu princesa estimada? Sense tu el meu reialme és tan sols un miratge, i estant privat de la teva bellesa mai no podrà assolir el coneixement i l’amor. -Cerco amb frisança d’arribar a tu per mil camins diferents, però en tots ells ensopego amb els fantasmes de la por i em sento defallir. -Com t’alliberaré eterna Beatriu, essència extraviada de mi mateix? Oh tu, la més bella de les criatures de Déu. La resplendor de la teva bellesa única i sublim oculta i conté el coneixement de tots els mons i de tots els éssers.

Atrapat com estava en la confusió i el sofriment no s’adonà fins que el tingué gairebé a tocar que un home vell a qui envoltava una aura de dignitat s’havia anat atansant pel camí del nord. Es miraren de fit i fit i una corrent de simpatia s’establí al moment entre els dos. Ell va saber a l’instant que era el Savi. Feia molts anys s’havia presentat en la seva vida en moments crucials, però ja l’havia oblidat.

El Savi s’assegué al seu costat i li parlà d’aquesta manera: -No et lamentis d’aquest moment i dóna gràcies per haver estat despertat pel sofriment de l’absència i l’agonia de la separació. Mira al teu voltant i veu com la majoria resten somnolents, i malgrat el seu lamentable estat pensen que llur trista condició és tota la felicitat a la que poden aspirar. Ara vols alliberar la princesa i et dols de la teva impotència sense adonar-te que has estat tu mateix qui l’ha lliurada al dragó a causa l’enviliment del teu ego. -I com podré anar fins al castell i vèncer al dragó si com dius l’ego és el que m’impedeix tal acció, preguntà ell. I el Savi digué: -retira’t dins la cova del teu cor i ves-te desprenent de tots els agregats que han fet del teu ego el teu enemic doncs has de saber que allò que t’envileix és allò que un cop transformat t’ha d’ennoblir. -I com ho faré? I el Savi digué: -Dins del teu cor hi ha dues torxes de foc, una és la torxa de l’anhel, l’altra és la torxa de la intuïció. Agafa’n una en cada mà i ves cremant tots els agregats que han fet del teu ego el teu enemic. No t’espanti el sofriment, accepta’l i traspassa’l perquè al capdavall ell és també una vana il·lusió doncs el teu jo veritable és incombustible. Quan t’hagis purificat i transformat veuràs que tens dues cames noves, doncs en una hauràs incorporat l’anhel i en l’altra la intuïció. Equipat d’aquesta manera endinsa’t encara més enllà en l’espai del teu cor fins que trobis un altar de pedra com la de les antigues esglésies romàniques. Al seu damunt, en el seu centre hi trobaràs un calze que conté vi, és el vi dels herois. Pren-ne fins l’última gota i deixa’t embriagar pels seus ocults poders. Només en aquest nou estat podràs adonar-te que damunt l’altar també hi ha una espasa de foc. És l’espasa flamígera de l’amor. Pren-la, perquè l’amor, juntament amb l’anhel i la intuïció son els tres vèrtexs de força que configuren el triangle sagrat sense el qual la teva aventura estaria abocada al fracàs. Entra dins aquest triangle i situa’t en el seu centre exacte. Sent els teus peus sòlidament arrelats a la terra i alça els teus braços vers l’espai infinit amb l’espasa fermament agafada amb la teva mà dreta. En aquest moment sentiràs un lleu ressò dins teu que s’anirà concretant en un mot clar i definit. Fes-lo teu doncs és la teva paraula de poder. Emet-la com una poderosa vibració in crescendo fins que el poder de la seva vibració faci esclatar un tro en el cel i el seu llampec davalli fins l’espasa flamígera i et penetri per tota la columna vertebral. En aquest moment hauràs estat investit amb el coratge i el poder dels déus. Ara, fill meu, estàs preparat per enfrontar-te amb el dragó i alliberar la princesa.

-Ves, doncs, valent guerrer, ves ferm i alegre vers l’última batalla, t’acompanyen en la teva gesta tots els astres del cel, i els àngels del Senyor tenen llurs trompetes a punt per tal que ressoni per tot l’univers l’exultació del retorn de l’últim pelegrí. Ves, allibera i uneix-te amb la teva estimada. Converteix-te amb l’heroi solar que estàs cridat a ser i pren possessió del teu reialme. Beneit siguis tu que has escoltat la crida i has respost amb entusiasme. Tots nosaltres, des de la princesa fins jo mateix estem pendents de tu i estem amb tu...”.  I baixant la veu fins al punt de fer-la inaudible el Savi encara digué aquestes últimes paraules: “Ves, puix ja falta poc perquè sàpigues que tots nosaltres, fins i tot el dragó,  no som sinó tu”.

Publicat al Diari de Girona el mes d’octubre del 2003

EL FUTUR ÉS ANDROGIN

Dia a dia veiem com s’estan esvaint els contorns d’allò que fins ara es considerava de forma inqüestionable com a rols masculins i rols femenins. Els patrons heretats estan sucumbint davant la força imparable de la nova cultura i la nova civilització que està sorgint d’entre les runes d’uns estereotips que han deixat de ser vàlids pels individus de la nostra societat confrontats a una nova autoimatge i a una nova identitat que reclama des del supraconscient humà desplegar-se i ser protagonista en aquest nou cicle d’experiència humana: el ser humà androgin, o dit d’una altra manera el ser humà complet.

Des de les arts plàstiques, la literatura, el cinema, etc. els artistes i creadors del nostre temps en tant que persones especialment sensibles i receptives a les noves energies entrants ens plantegen constantment nous patrons estètics i conceptuals pel que fa a la condició i naturalesa dels sexes. I des la psicologia Jung, en el segle passat, ja situà l’androgínia psicològica com l’estàndard més evolucionat per a l’espècia humana, una coincidentia oppositorum o integració dels contraris, un estat a assolir dins el que ell anomenava procés d’individuació, o arribar a ser un mateix en l’elevat concepte junguià del Si mateix.

En el context d’aquest article parlem de l’androgínia com la integració dels trets psicològics contrasexuals en un mateix, o sia la integració en un mateix dels trets i habilitats que fins ara la nostra cultura considerava definitoris del sexe contrari. És obvi doncs que l’androgínia no té res a veure amb tendències i opcions sexuals, ni estem parlant tampoc que els homes es converteixin en dones i a les dones en homes, sinó que sense deixar de ser el que hom és es vagi integrant, en un procés que és psicològic i també espiritual, capacitats i valors dels que hom n’està mancat per simples motius d’herència cultural clarament limitatius, per esdevenir d’aquesta manera un ser humà en la seva completud potencial.

Homes sensibles i carinyosos que acaronen tendrament llurs infantons i assumeixen amb naturalitat les tasques domèstiques, i es relacionen en un pla  d’igualtat amb la seva parella abandonant el tòpic de l’agressivitat i el domini masclista, i dones decidides, cultes, actives, feliçment allunyades del patró de dona passiva i submisa que delega les decisions en la seva parella conformen tan sols petits exemples del canvi que s’està produint en la mentalitat i en les relacions en aquest nostre temps.

Contràriament al que algú pugui pensar l’androgínia en tant que estat unitiu en la consciència i la psicologia humana ve de lluny, i és un mite universal que el trobem reiteradament en totes les cultures del món. És tanmateix un arquetip poderós que roman en l’inconscient col·lectiu tot esperant una oportunitat per fer-se present en la consciència humana per tal de fer realitat una civilització d’homes i dones desperts, capaços i savis com mai s’hagi vist en el planeta.

En el panteó de divinitats hindús Shiva, la gran divinitat d’aquesta tradició, està sempre acompanyat de Shakti, la seva consort qui personifica el principi femení de la divinitat. I en la tradició judeocristiana el mite d’Adam i Eva és interpretat en cercles hermètics i en autors com Jakob Boehme com el d’Adam essent un ser que no era mascle ni femella sinó ambdues coses alhora, i a qui Jahvè va separar la seva part femenina. Recordem que tot seguit els va prohibir menjar del fruit de l’arbre del coneixement, i és clar, justament això és el que varen fer. Jahvè aleshores es va començar a espantar: “L’home s’ha tornat com un de nosaltres, ja coneix el bé i el mal! I si ara agafa el fruit de l’arbre de la vida, el cull i el menja, viurà per sempre!” (Gènesi 3,22). Llavors Jahvè els va expulsar del jardí de l’Edèn”. Podem veure aquí el jardí de l’Edèn com la nostàlgia de la unitat andrògina perduda.

Plató en El Banquet posa en boca d’Aristòfanes el mite de l’androgin, el doble ser originari que era home i dona alhora el qual a causa de la seva supèrbia i orgull provocà la ira de Zeus que el partí en dues meitats. Des d’aleshores cada part busca el seu complement, la meitat perduda i quan es troben es fonen en una amorosa abraçada i prometen romandre així eternament. Diu textualment: “la nostra raça només podria arribar a ser plenament feliç si portéssim l’amor a la seva culminació i cada u de nosaltres trobés l’estimat que li pertany retornant així a la seva antiga naturalesa”.

En l’evangeli apòcrif de Tomàs, versicle 22, Jesús, en ser preguntat pels seus deixebles: “Essent com infants, entrarem en el Regne?” Ell els respongué: “Quan feu dels dos u... l’interior com l’exterior... i allò que és a dalt com el que és a baix, per tal de fer l’home amb la dona una sola cosa, de tal manera que l’home ja no sigui home ni la dona ja no sigui dona... aleshores entrareu en el Regne”.

La pròpia dinàmica de l’evolució, en el seu devenir històric, ens aboca en aquests moments a portar a terme aquestes noces internes que tan bé descriu la literatura alquímica, la integració dels principis femenins i masculins en nosaltres, en tots nosaltres, com una crida a la plenitud imaginada i sentida des del principi del temps. L’anima i l’animus junguià, el príncep i la princesa ja s’han trobat, i la seva unió mística els retorna la primigènia plenitud. El sol i la lluna dansen la dansa còsmica cada vegada que un nou déu entra al panteó.

Publicat al Diari de Girona el mes d’agost del 2004

DONA, (NO) PARIRÀS AMB DOLOR

Segons publicaven diferents mitjans de comunicació a principis d’aquesta setmana, dels 400.000 nens que neixen a l’any l’estat espanyol uns 100.000 ho fan actualment per cesària, o sia un 25 per cent. Contràriament a França i Anglaterra el percentatge és molt menor. A més a més, el part natural a casa és freqüent a Europa. A Holanda, per exemple, el 40% de les mares escullen aquesta forma de portar els seus fills al món.

La OMS recomana no sobrepassar un percentatge del 10 al 15 per cent de cesàries, percentatge que resulta d’aplicar criteris estrictament mèdics i de preservació de la salut tant de la mare com del nounat, o sia quan el nadó no pot sortir per la via vaginal natural a causa de l’estretor de la pelvis de la mare o degut a la presència de tumors a la pelvis o a l’úter, així com en casos de ruptura de l’úter, fetus excessivament gran o presentació transversa del nadó, entre altres situacions.

Malauradament la cesària s’està convertint en una moda en la que tothom sembla estar-hi implicat, i així el que hauria de ser una decisió basada en criteris estrictament mèdics està sent tot sovint una degradació de la pràctica mèdica basada en la comoditat, doncs una cesària a més de ser programada dura tan sols una hora o menys mentre que un part normal requereix molt més temps. Així doncs sembla que en alguns hospitals les cesàries es disparen els divendres a la tarda... La universitat de Yale, als Estats Units, va portar a terme una investigació que revelava que els obstetres homes tenien tres vegades més tendència  a fer cesàries que les seves col·legues dones.

El model de societat actual basat en el més extrem consumisme, banalització de l’existència i allunyament de valors espirituals ha provocat la pèrdua de significats profunds en els actes i moments més transcendents de la vida, com son el naixement i la mort. Als Estats Units s’està promocionant el naixement amb cesària amb l’argument de “preservar intacte el canal de l’amor”. Hom diu que la cultura és per naturalesa una perversió del món natural, però una cultura que permet aquestes aberracions és una cultura malalta. Quan es posa en primer pla la consecució d’un plaer purament genital i adolescent per damunt l’emoció, l’alegria i la responsabilitat de portar un fill al món en les millors condicions possibles és que hem perdut quelcom essencial del significat de la vida i de l’existència humana.

El Dr. Michel Odent és un obstetra famós per haver introduït i popularitzat els parts en l’aigua. És també el fundador del Primal Health Research Center, de Londres, que es dedica a l’estudi de la correlació entre el període que va des de la concepció fins el primer any de vida del nen i la salut i el comportament posterior en la vida. És autor d’onze llibres traduïts a 21 idiomes. Provocador i lúcid proposa “eliminar tot el que és específicament humà en el part” i recuperar en aquest procés tot allò que és compartit, pel que fa a les necessitats bàsiques de la mare i el nen, amb la resta de mamífers. És una forma de denunciar que s’ha convertit un fet biològic i natural en un acte mèdic. Un fet biològic i natural que requereix no obstant unes condicions d’intimitat, silenci, confiança en l’entorn, llum atenuada, presència del pare o d’algun altre familiar de confiança, etc.

Un grup de científics nord-americans i canadencs (biòlegs, neuròlegs i psiquiatres) realitzaren, en la dècada dels noranta, unes investigacions molt importants en relació a l’etapa primal de la vida humana. Va quedar demostrat que el contacte, el fregadís pell amb pell, cos amb cos del nadó amb la mare i altres familiars produeix uns moduladors químics necessaris per a la formació de les neurones i del sistema immunològic. O sia que la carència de contacte i afecte corporal en la primera etapa de la vida trastorna greument el desenvolupament normal dels infants. Per això cada vegada hi ha més especialistes que desaconsellen deixar l’infant sol al bressol sense atendre el seu plor de reclamació.

És arribada l’hora de canviar el vell i mític paradigma bíblic de pariràs amb dolor, que conté el mandat implícit de parir amb temor, per un que comporti el parir com una celebració de la vida, que alliberi també la dona de la seva alienació i incapacitat de decisió, i li retorni el protagonisme del seu cos esdevingut altar sagrat, encarnació de la bellesa i del misteri de la vida. Sí, desterrem l’antiga i insensata maledicció i creem un nou paradigma que ressoni en el cor de les dones i els homes d’avui i sigui un dels fonaments d’una nova civilització alliberada de la ignorància, el temor i la violència, i que digui: Dona, pariràs amb amor.

Publicat al Diari de Girona el 30 de setembre del 2007

A, B, C

En les trobades que acostumem a fer alguns amics interessats en temes de psicologia, filosofia i espiritualitat va sorgir recentment el tema del sentit de la vida i dels valors que l’han d’orientar en una època marcada per la confusió que comporta sempre un canvi de civilització com el que estem vivint, amb el consegüent esfondrament de les religions tradicionals i sistemes filosòfics i morals que havien il·luminat o almenys consolat la persona en els seus interrogants existencials i metafísics.

Al ser interpel·lat en aquesta qüestió, i en un intent de fer entenedora i sobretot de bon recordar allò que anava a exposar vaig fer una adequació lliure de les idees platòniques -allò veritable, allò bell, allò bo, allò just- i vaig contestar: “A,B,C”. Òbviament tota la concurrència va quedar sorpresa i esperant alguna cosa més de la meva resposta. En les seves mirades expectants em va semblar que ja havia aconseguit l’efecte mnemotècnic que cercava. A, B, C. Amor, Bellesa, Coneixement vaig aclarir. No era pas una resposta acadèmica ni enquadrada en cap sistema filosòfic, per més ressò platònic que pogués tenir, sinó més aviat l’expressió dels valors que estimulen la meva vida, que m’aporten la plenitud que cerco i que m’empenyen a seguir buscant el sentit últim dels esdeveniments i de la pròpia existència.

Altres grans filòsofs, a part de Plató amb la seva diferenciació del món de les idees i del món de les coses de les quals aquestes últimes no en son sinó un reflex distorsionat, i també grans místics i profetes han fet èmfasi en una o en la totalitat d’aquestes idees, que podem veure com a poderosos arquetips que modelen l’ànima humana, i que justament quan hom connecta amb seu ser essencial, tot traspassant les defenses i resistències de l’ego, és el que troba, és amb allò que connecta, amb l’Amor, la Bellesa i el Coneixement, forces poderoses capaces de transformar i il·luminar per sempre la pròpia vida, dotant-la de sentit i significat.

Al escriure en majúscules aquestes tres realitats sublims ho faig en un intent de desmarcar-les de l’àmbit o nivell conceptual i remarcar la seva singularitat de força arquetípica, metafísica i experiencial. Això fa que parlar d’aquestes forces en el llenguatge corrent sigui veritablement frustrant per la pròpia incapacitat d’aquest per abastar aquests nivells tan elevats. Per això és necessari recórrer al llenguatge simbòlic, poètic o artístic –sobretot musical-  per tal de poder fer apropaments parcials però reals, impulsant o elevant la consciència més enllà del limitat nivell intel·lectual-conceptual i ajudar-la a entrar en la dimensió inefable de l’esperit on podrà viure i experimentar sense les restriccions pròpies de l’ego l’abast incommensurable de l’Amor, la Bellesa i el Coneixement. Ibn Arabi el gran filòsof, poeta i místic musulmà i sufí nascut a Murcia el 1165 no s’estava de dir, com ja ho havien fet d’altres abans que ell, que “els gnòstics no poden comunicar als altres allò que senten, tan sols poden suggerir-ho simbòlicament a aquells que han començat a experimentar-ho de forma similar”.

No solament cal renunciar a l’ego-ment si hom vol penetrar o elevar-se vers aquestes altures, sinó que cal a més establir la consciència en un centre diferent, concretament en el centre del cor. Aquesta és una condició indispensable en el procés del coneixement metafísic tal i com ens han advertit reiteradament aquells grans sers que s’hi han establert i ens han parlat de la saviesa del cor. Ramana Maharshi, el gran savi i místic hindú mort al 1950 ho expressà de forma corprenedora i transparent amb aquestes paraules: “En el més íntim de la cripta del cor, sol, eternament, hi ha el brahman, l’únic jo, l’únic si mateix, l’esplendor essencial. Penetra, oh home, en aquest fons de tu mateix, amb el pensament girat cap a l’interior, la ment submergida en la seva deu, tota en pau, fixa en el jo, esdevingut tu. OM”

En els escrits de les tradicions zoroastrianes, hinduistes, budistes, jueves, cristianes, islàmiques, bahà’is i sufís hi trobem una gran riquesa de testimonis d’éssers humans que elevant-se per damunt de la consciència ordinària han assaborit el regne de plenitud de l’Amor, la Bellesa i el Coneixement. També trobem el testimoniatge d’aquesta vivència en la música sagrada de les tradicions religioses del món. Les ragues hindús, el cant gregorià i part de la música sacra cristiana, la música devocional i extàtica dels sufís, etc.

El camí de l’Amor, la Bellesa i el Coneixement no és pas un camí reservat a una minoria, sinó que és una minoria la que pren la determinació de recorre’l i fer-ne el centre de la seva existència.

Publicat al Diari de Girona el 6 de juny de 2004

UNA SOCIETAT DE SONÀMBULS SATISFETS

 “Yo sueño que estoy aquí / de estas cadenas cargado, /...  ¿Qué es la vida? Una ilusión;/ una sombra, una ficción /...  ¡Que toda la vida es sueño / y los sueños, sueños son!”.

Molt abans que Calderón de la Barca, filòsofs, mestres espirituals, místics i poetes ens han previngut de la inconsistència de l’existència humana viscuda en un estat  que en podríem anomenar de somnolència. Ja el Buda, 500 anys abans de Crist, es va donar compte d’aquest fet i elaborà una filosofia encaminada a “despertar” els humans del seu somni mitjançant el que es coneix com Les Quatre Nobles Veritats, on ens fa veure com la causa del sofriment no és altra que la identificació, enganxament i desig de valors finits, no reals, i il·lusoris.

L’al·legoria de la caverna de Plató, on uns homes encadenats des del naixement només poden percebre l’ombra d’un objectes que son projectats darrera d’ells imaginant aquestes ombres com la veritable i única realitat existent, és una metàfora plena d’actualitat que ens convida a reflexionar sobre l’estat actual del ser humà en la nostra societat, que malgrat creure’s lliure, culte i intel·ligent, està sumit en un estat d’alienació permanent. Els indicadors del que dic son l’alarmant progressió dels nivells d’ansietat, de depressió, de consum d’ansiolítics, de drogues, d’addiccions destructives, tot això com a expressió de la pèrdua de sentit de la vida, de la violentació sistemàtica de la seva veritable naturalesa, de la repressió i negació dels valors espirituals que porten a la persona a una fragmentació i reducció de la seva consciència. Fent una interpretació sui generis del mite de la caverna m’imagino irònicament Plató escrivint-lo avui, però en comptes de projectar sobre la paret figures d’animals, d’homes, etc., projectant aparells de televisors, vídeos, dvd’s, pc’s, accions de borsa, pòlisses d’assegurança, joguines eròtiques, pastilles d’èxtasi, escriptures de propietat, etc. i tots nosaltres encadenats i fascinats per aquestes ombres, incapaços de percebre’n llur naturalesa il·lusòria i enganyosa, pensant que el seu gaudi i possessió ens portarà la felicitat que anhelem.

En l’època actual filòsofs i pensadors com Krishnamurti, Gurdjieff, Aurobindo, etc. han insistit sobre aquesta condició de la consciència humana, i psicòlegs com Jung i Assagioli han dissenyat mètodes i sistemes terapèutics que busquen el despertar mitjançant la integració en la consciència del vast camp de l’inconscient personal i col·lectiu, doncs l’inconscient, amb la seva amalgama d’impulsos de tota mena derivats de complexos i fixacions no resolts, de l’ombra personal, etc. determina inexorablement l’actuar mecànic i reactiu de la majoria de les persones. Amb aquesta integració doncs la persona assoleix una nova visió, un despertar, una reorganització i transformació de la consciència en el sentit d’una expansió integradora que li dóna accés a la totalitat del seu ser, despertant a la realitat profunda de les coses i de la vida més enllà dels falsos valors alienants tan presents en la nostra societat.

Vivim o som viscuts? Aquesta és la pregunta clau. Mentre no assolim la plena autoconsciència actuarem i viurem de forma reactiva, egocèntrica, compulsiva i mecànica, moguts per impulsos aliens. Instal·lats com estem en les nostres fantasies, les  ànsies de consum, les  projeccions neuròtiques que ofusquen la nostra consciència i la mantenen en un estat de somnolència, podem afirmar veritablement que la vida tal com la vivim és real? O haurem de reconèixer que som viscuts per forces que no controlem? Podem considerar real una existència quins continguts s’escapen de la nostra consciència i discerniment? Por haver-hi plenitud, alegria, bellesa, amor i veritat en la vida dominada i esclavitzada per unes forces alienes al nostre jo real?

Publicat al Diari de Girona el setembre del 2002

UNA PSICOLOGIA PER AL SEGLE XXI

La societat del segle XXI, la del nostre entorn, necessita una nova psicologia, una psicologia que vagi més enllà dels nivells instintius i biològics. I necessita per tant professionals de la psicologia que hagin anat ells mateixos més enllà d’aquests nivells i del supòsits acadèmics que foren vigents fins fa uns cinquanta anys, i s’hagin endinsat en els espais fins aleshores desconeguts de la consciència humana, que hagin entrat en contacte amb les noves necessitats del ser humà, les necessitats d’autorealització que van més enllà de l’ego, de la personalitat, i hagin fet ells mateixos el camí de descoberta i integració dels anomenats nivells transpersonals, o sia de realització espiritual, en tant que impuls evolutiu i natural de la persona, entrant en contacte, relacionant-se i estimant allò que els transcendeix, el Misteri, la Bondat, la Bellesa, l’Amor impersonal, tot això en majúscula perquè magnificents son les energies i estats de consciència amb les quals hom entra en contacte quan, atenent la crida del seu ser més íntim, s’endinsa per terrenys i espais fins aleshores desconeguts, plens de llum però també de foc devorador, de paranys i perills propis de qualsevol territori al qual hom s’endinsa sense plànols ni referències.

Bé, de plànols i referències sí que n’hi ha, però fins ara calia anar-los a buscar fora del context de la psicologia científica i de la psicoteràpia, com ara el budisme, les escoles hermètiques, o algun mestre espiritual que havent recorregut el camí podia guiar sàviament la persona sobretot en les primeres fases consistent en alliberar-se de l’ego i les seves falses, pertorbadores i permanents demandes i fal·làcies. La nostra, però, és l’època que ha vist sorgir la síntesi de la clàssica psicologia acadèmica i les tradicions espirituals més profundes que ha produït arreu l’experiència humana al llarg dels segles i els mil·lennis, amb la seva capacitat de creixement, realització i sanació. Ens pot servir com a imatge dir que ens cal integrar Freud amb Buda, doncs la nova psicologia, primer la psicologia humanista fundada entre altres pel psicòleg nord-americà Abraham Maslow i la seva hereva natural, la psicologia transpersonal han descobert que les tradicions espirituals de la humanitat no son simplement mitologies sinó autèntiques psicologies que ens aporten una veritable comprensió del comportament humà, de la ment, i posen a l’abast recursos fonamentals per a la sanació i transformació de la consciència.

Per dessota la consciència habitual hi ha el subconscient, una àrea de l’inconscient personal. Però per damunt hi ha el supraconscient, el Jo mateix transcendent, que en restar inconscient per a la majoria de les persones forma igualment part de l’inconscient personal. Fins ara la psicologia tant en el seu corpus teòric com en la seva praxi terapèutica s’ha limitat a intentar sanar els continguts pertorbadors i traumàtics del subconscient fent-los conscients i aplicant diverses tècniques fins assolir un ego harmònic i integrat. Ara es tracta de donar un pas més i d’integrar tant en la teoria com en la clínica la part “de dalt” de la consciència, allà on hi ha tot allò que reconeixem com a més elevat, bell i amorós del ser humà. Fou justament Abraham Maslow qui s’adonà, en la seva pràctica clínica, que moltes persones que tot i estant plenament realitzades en el nivells material, intel·lectual, social i professional patien no obstant severs estats de neurosis i conflictes interiors. Investigant arribà a la conclusió que aquests estats patològics eren provocats per la negativa o incapacitat d’aquestes persones per accedir als nivells espirituals de l’existència i integrar-los en el conjunt de la seva vida, provocant amb aquesta repressió o incapacitat un bloqueig existencial que els sumia en un estat de sofriment psíquic i pèrdua del sentit de la vida.

Quedava clar doncs que quan s’eludeix el propi creixement a causa de la por el resultat és un estat de profund desacord amb un mateix, un estat de sofriment psíquic provocat per un fals creixement, fals perquè esdevé un creixement desvirtuat, distorsionat, una renúncia negativa al propi destí, l’assumpció d’un estat de negligència psicològica que es torna contra un mateix, i que sumeix a la persona en un estat de morbidesa provocant el trencament traumàtic de la pròpia autovàlua, i del sentit de dignitat i autoestima.

La vida ens aboca indefectiblement a una sèrie constant d’eleccions que basculen entre la necessitat de seguretat i el creixement com a persones. De com responguem a aquesta dialèctica interior dependrà que anem realitzant a cada moment el sentit de la nostra vida en un estat d’auto-acceptació i plenitud o que llisquem vers la  frustració i buidor existencial. Necessiten psicòlegs que coneixent i havent fet ells mateixos el camí ens puguin acompanyar en aquesta extraordinària i definitiva aventura.

Publicat al Diari de Girona 2 d’octubre del 2005

NO NOMÉS DE PA VIU L'HOME

Mai com ara el ser humà s'havia preocupat tant de la seva alimentació. Congressos internacionals, llibres a dojo, programes de televisió, dossiers a les revistes, etc. son el signe de la importància que concedim a la qualitat de l'alimentació. I així, mentre una gran part de la població mundial està mancada de la quantitat necessària d'aliments, en l'anomenat món desenvolupat les investigacions científiques s'han divulgat fins a l'extrem de formar part del nostre bagatge cultural, i ens han portat a una gran sofisticació en els plantejaments dietètics que assumim. Greixos (ai les greixos!), hidrats de carboni, combinacions alimentàries, etc. formen part de les nostres converses quotidianes, i tothom més qui menys té opinions formades en aquest tema.

La sentència bíblica que encapçala aquest article em ve al pèl per portar a la consideració del lector una ampliació del concepte de com ens alimentem, o com ens nodrim. Si considerem la nutrició com la introducció en l'organisme i utilització per aquest organisme dels materials nutritius i energètics que li són necessaris, aleshores estarem d'acord a parlar també d'una nutrició emocional i d'una nutrició mental. Així avui dia la medicina accepta àmpliament la relació de moltes malalties físiques amb estats emocionals alterats, i el concepte de dolència psicosomàtica amplia cada dia que passa el seu camp de consideració. Per tant qualsevol persona preocupada positivament pel seu benestar hauria de preguntar-se  i reflexionar sobre com alimenta la part emocional de la seva persona; parlant gràficament podríem parlar d'un cos emocional i d'un cos mental, a més del cos físic. Hem d'acceptar que conscientment o inconscientment estem triant tot sovint quines emocions introduïm en el nostre organisme, o en la nostra consciència. Penso sobretot en el temps de lleure, quan triem quin llibre, quina música, quin espectacle o quin programa de televisió vindrà a omplir aquests moments. Una música agressiva, sincopada, eixordadora no tindrà pas el mateix efecte en qui l'escolta que una música melòdica i ben estructurada, i les emocions negatives o positives que provoquen tindran una repercussió definida en el benestar de la persona que es nodreix d'aquest material. La televisió ha esdevingut paradigmàtica en aquest sentit. El seu poder i la seva influència és tema de discussió permanent. Considerem una autèntica barbaritat i una aberració des del punt de vista de la salut la gran quantitat de pel·lícules amb alt contingut d'escenes violentes que es programen a la nit. Justament quan a causa del cansament per l'activitat del dia el cos i la ment estan especialment receptius, empassar-se moltes de les pel.lícules-escombraria farcides de violència i escenes angoixants i pretendre després tenir un son profund i reparador és una autèntica fal.làcia. Com també considerem que nodrir el nostre cos emocional amb novel·la negra, l'una darrera l'altra, és exposar-se a una depressió. Depressió que haurem anat bastint de la mateixa manera que s'exposa a una gastroenteritis qui beu en una font d'aigua contaminada.

Conrear i viure emocions positives com a factor determinant d'una bona salut i d'un estat de benestar és doncs prendre consciència que quan veiem una pel·lícula, escoltem música, llegim un llibre, etc. ens vinculem emocionalment amb aquella obra. I que per tant ens  interessa molt seleccionar. De la mateixa manera que no deixaríem entrar a casa nostra una persona que sabem que ve amb males intencions, de la mateixa manera no hem de deixar entrar dins el nostre espai psíquic aquell material que sabem ens provocarà malestar emocional i mental.

Alimentar correctament el cos, alimentar correctament l'esperit. Heus aquí  un enunciat que ens podria servir de bona guia per a assolir i mantenir una qualitat de vida psicosomàtica. Perquè no només de pa viu l'home.

Publicat al Diari de Girona a l’octubre del 1994

ELS CICLES DE LA VIDA

Una de les Lleis fonamentals de l’Univers és, com sabem, la llei dels cicles. Aquesta  és una llei que afecta tota forma de vida. En la vida del ser humà podríem veure un cicle com aquella part de l’existència en la qual es manifesta un bocí de la nostra experiència humana. Penetrar el significat dels nostres cicles existencials és d’una gran importància per a les persones compromeses en el  creixement personal, perquè ens ajuda a comprendre a cada moment quina part de la nostra vida i del nostre potencial ens pertoca expressar.

Potser una de les habilitats que ens convé desenvolupar és la de reconèixer el pas d’un cicle existencial a un altre, i com enfrontar correctament aquest trànsit -aquesta petita mort i aquest petit naixement- aprenent a deixar anar sense nostàlgia allò vell per tal que allò nou pugui esdevenir una realitat en la nostra vida.

Afortunadament hi ha signes que com senyals en el camí ens indiquen molt clarament quan un cicle, una etapa de la nostra vida, arriba a la seva fi i un de nou malda per manifestar-se. Son aquests:

1er. Sentiment de culminació. Aquest és un sentiment molt clar. Les experiències que han donat contingut al cicle culminen, s’esgoten, no donen més de sí. L’experiència global del cicle s’ha realitzat plenament.

2on. Insatisfacció existencial.  Cada etapa de la nostra vida ve marcada pel que en podríem dir una nota clau que és la que informa, configura i dóna vida a la globalitat del cicle en qüestió. Quan un cicle culmina el sentiment d’insatisfacció amb aquesta nota clau és tan evident, i tan punyent a voltes, que esdevé la motivació més poderosa que ens impulsa a entrar en un nou cicle.

3er. Necessitat de recapitulació.  La consciència sent la necessitat de replegar-se en ella mateixa per tal de reflexionar sobre els continguts i també sobre allò essèncial de l’etapa que fineix. Reflexionar sobre els encerts i els errors del cicle que s’acaba per tal d’integrar en el seu si la saviesa que les experiències del cicle li aporta.

4rt. Necessitat de renovació. Per tal que allò nou pugui manifestar-se caldrà deixar anar tot allò que per obsolet interfereixi l’expressió plena de les noves energies. Vells conceptes, velles actituds, vells prejudicis. Doncs tan cert com que els colors obscurs i opacs no s’adiuen amb la primavera renovada i lluminosa, tampoc els vells ropatges intel.lectuals, sensorials i emocionals no serveixen per a expressar allò nou a través nostre.

5è.  Necessitat d’aïllament.  Cada cicle ve marcat, tal com hem dit, per una nota clau essencial que al manifestar-se en la vida quotidiana ho fa sota múltiples aspectes, els quals conserven no obstant aquella coloració especial que els distingeix i els dóna un sentit unitari i coherent. Penetrar en el més profund de si mateix i trobar la nota clau per al nou cicle és trobar la comprensió i la força del proper pas a donar.

6è.  Sentiment de confiança.  Aquest ve motivat perquè un canvi de cicle i tota la seva dinàmica psicològica porta implícit  un contacte definit amb el sentit global de la nostra vida, amb la consegüent reorganització de forces per tal d’escometre correctament el nou cicle. Un vegada superat l’inevitable temps de confusió el present s’il.lumina i el futur esdevé promesa de plenitud. És clar que si quedem atrapats en les resistències al canvi, tal com veurem en el proper punt, en comptes d’aquest sentiment de confiança el que podem patir és una depressió degut a l’estratificació de les velles energies i al bloqueix i impossibilitat de manifestació de les noves.

7è.  Resistència al canvi.  Ja ho hem dit, la ment es refugia en allò conegut, la personalitat s’arrapa al passat. L’impuls a un nou cicle existencial, que és canvi, produeix sempre una reacció opositora de la ment-ego. Aquesta resistència pot arribar a ser molt tossuda i retrassar amb més o menys grau el proper pas a donar en la nostra vida. Podríem considerar que si la visió fos sempre clara i la voluntat conseqüent, la crisi del canvi seria mínima, però degut en gran part a les resistències psicològiques al canvi, la crisi s’allarga innecessàriament i s’acreix.

Aquests son, molt resumits, els elements més importants que tal com hem dit al començament actuen de senyals en el camí de la vida. Una vida, la nostra, tan intensa i accelerada que reclama una nova sensibilitat per reconèixer amb claredat les etapes del camí i recorre’l així amb  alegria i plenitud.

Publicat al Diari de Girona el novembre del 1994