LA SAVIESA OCULTA DELS SUFÍS

El concepte majoritari que es té de l’islam a occident actualment, tan condicionat pels fonamentalistes i grups fanàtics que usen la violència i el terrorisme, de la mateixa manera que ho feren els cristians segles enrere en les seves inacabables creuades i guerres en nom de Déu, no és realment el més adient per traspassar els vels que amaguen la seva immensa saviesa i veure amb claredat i llibertat interior les decisives aportacions que la cultura i l’espiritualitat islàmica han fet tant a la cultura universal com als camins i sistemes de realització espiritual.

Avui més que comentar les decisives aportacions que la cultura àrab feu en els camps de l’astronomia, les matemàtiques, la física, la medicina, la botànica, la geologia, etc. voldria centrar-me en la comunitat d’homes i dones que coneixem com els sufís, hereus d’una filosofia, una psicologia i una espiritualitat capaç de fascinar qualsevol buscador seriós de coneixement metafísic i realització espiritual. Qui son els sufís? La resposta més fàcil es dir que son els místics de l’Islam. Però essent com son dipositaris d’una gran saviesa no solament en el camp espiritual, sinó també en el de la psicologia, la literatura, la poesia, etc. veiem que qualsevol definició estàndard esdevé reduccionista i confusa. Hazrat Inayat Khan – Mestre sufí contemporani nascut a l’Índia i mort el 1927 en fa una aproximació poètico-espiritual amb aquestes paraules: “Què és un sufí? algú que no se separa dels demés per opinió o creença i que concep el cor de l’home com el Regne de Déu. Què vol i quin anhel té el sufí? desprendre’s del fals jo i descobrir Déu dins d’ell mateix. Què ensenya el sufí? Felicitat. Què busca el sufí? Il·luminació. Què veu el sufí ? Harmonia. Què regala el sufí? Amor a tot el creat. Què obté el sufí? Un més gran poder d’amor. Què troba el sufí? A Déu. I què perd? El jo”.

Hom diu que hi ha tres maneres de viure l’Islam: La Llei, la filosofia i la mística. La llei pel poble sense instrucció, al que cal donar pautes i conduir-lo pel recte camí. La filosofia pels instruïts, que son els qui han de preservar el coneixement i els dogmes. I la mística pels sants que son els únics que tindran accés a la veritable saviesa, la saviesa del cor. Els sufís estan ubicats en aquesta última categoria.

La mística sufí ens ha arribat per mitjà d’una immensa obra poètica i literària i està embolcallada d’un aroma saturat de bellesa i d’anhel. La santa musulmana sufí  Rabi’a  Al-Adawiya al segle vuitè EC escriví “Oh Déu, si t’adorés per temor a l’infern, crema’m en les seves fogueres, i si t’adorés amb l’esperança del Paradís exclou-me del paradís, però si t’adoro a Tu per Tu, no m’allunyis de la teva eterna Bellesa”.

Hi ha sufís que ens han deixat una obra poètica i filosòfica incomparable, i que actualment son àmpliament coneguts a occident. L’un és Rumi, qui ha estat qualificat el més gran poeta místic que ha donat mai la humanitat. Aquest poeta persa del segle XIII és conegut també per haver fundat d’orde dels dervixos dansaires, de quina música i art hem pogut gaudir els gironins en el marc del Festival de Músiques Religioses del Món. Ell canta, com Joan de la Creu, a l’estimat:

“Hi ha un lloc on les paraules sorgeixen del silenci,

un lloc d’on brolla el murmuri del cor.

És un lloc on es canta molt alt la Teva bellesa,

un lloc en el que cada alè

esculpeix en la meva ànima la Teva figura”.

Ibn ‘Arabí (Múrcia 1165-Damasc 1240) gran filòsof, místic i erudit ens llegà una obra abundosa, difícil i tot sovint hermètica. Com a gran savi que fou expressà com ningú l’universalitat de l’experiència mística i religiosa. Aquest seu poema reflecteix l’Home universal que alliberat de tota forma externa percep la veritat subjacent que rau per igual en tota forma religiosa genuïna:

“El meu cor abraça totes les formes,

conté un prat per a les gaseles

i un monestir pels monjos cristians.

Hi ha un temple pels idòlatres

i un santuari pels pelegrins;

dins hi ha la Torà

i el llibre de l’Alcorà.

Doncs jo segueixo la religió de l’Amor

i vaig per qualsevol sendera

per on em porti el Seu camell.

Aquesta és la veritable fe;

aquesta és la veritable religió”.

El sufisme es resisteix, per pròpia naturalesa, a qualsevol definició tancada. Una filosofia de vida, una fraternitat hermètica i esotèrica dipositària de grans secrets i poders, místics del més alt rang, poetes sublims que han assaborit el nèctar de la Bellesa divina, gnòstics coneixedors de l’Ultima Realitat, tot això és real, però no ho és tot. Perquè quan hom es submergeix en la seva literatura i la seva poesia, quan hom penetra en l’ànima de seu ser místic hi troba l’Home Universal amarat d’Amor, Bellesa i Coneixement.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 20 de juny del 2004