FLUIR

El nivell de complexitat de la nostra cultura, amb un desenvolupament inaudit i prodigiós en tots els àmbits del coneixement és un reflex de la pròpia complexitat que ha assolit en els últims segles la psique humana, i el seu desplegament és alhora causa de més refinament i capacitat en el conjunt de la nostra vida psicològica, en una retroalimentació permanent on les causes i els efectes s’entrellacen en una dansa manifesta i oculta alhora, i que forma part del misteri de l’evolució.

L’evolució sempre va d’allò més simple a allò més complex per retrobar-se finalment en una síntesi d’ordre superior. Des d’aquesta perspectiva podem veure com han evolucionat en els últims anys conceptes com el què ha de ser una personalitat completa, o per quins valors s’ha de sentir motivada una persona, o quines activitats el portaran a la tan anhelada felicitat. Fa vint-i-tres segles que Aristòtil va arribar a la conclusió que el que busquen els humans, per sobre de qualsevol altra cosa, és la felicitat. O sia que allò que perseguim en la vida tindria per finalitat conscient o inconscient la recerca de la felicitat. I ara ens trobem amb la paradoxa que aquesta complexitat que hem assolit, i que és fonamentalment positiva, se’ns torna tot sovint en contra i esdevé motiu d’angoixa i aflicció, com si fos el preu no desitjat de la nostra pròpia evolució.

Davant la nostra impotència enfront de tant de coneixement disponible hem compartimentat el saber en múltiples especialitats que han acabat per fragmentar la nostra consciència i la nostra visió del món creant confusió i sofriment a dintre nostre, doncs aquesta confusió esdevé un laberint que ens impedeix trobar sentit i significat al conjunt de la nostra vida. Voldríem retrobar els valors permanents dels nostres pares sense adonar-nos que en la dinàmica accelerada de la nostra existència cal més aviat integrar-se harmònicament en processos impermanents i canviables, en un fluir constant en l’essència del qual, no obstant, rau el secret de la nostra plenitud com a sers humans.

Han quedat enrere per sempre els conceptes rígids de temps passats, i en els quals molts de nosaltres hem estat educats. La recerca de la seguretat a qualsevol preu, sigui a través de l’adhesió a una escala de valors inamovible, o a una ideologia política o a unes creences religioses, no ens pot portar més que un consol passatger, puix que està assentat en un auto-engany, en un miratge que s’ensorra a la primera dificultat seriosa que afrontem. La pròpia recerca de seguretat, quan depassa un cert límit, esdevé un bloqueig que només ens aporta amargor i ens impedeix gaudir de les coses bones de la vida, de l’amor i de les relacions interpersonals.

Per això cal substituir la rigidesa, basada en un fals sentit de permanència, amb el concepte de fluir, que és sentir-se integrat en l’esdevenir de la vida en el seu sentit més profund. Sentir que fluïm en i amb la vida és un factor de benestar, de llibertat i de despreniment, i ens fa sentir lleugers d’equipatge, frescos interiorment, oberts a valors fonamentals sempre presents com l’amor i la bellesa, i ens obre a unes relacions plenes de sentit que ens fa sensibles a allò més íntim i veritable de cada persona, més enllà de les seves màscares, els seus temors i els seus complexes.

El propi sentit de fluir ens farà conrear un propòsit que doni sentit i coherència al conjunt dels nostres actes i de la nostra vida mental i emocional, doncs és obvi que ens cal un propòsit unificador que ens ajudi a superar la fragmentació de la consciència que esmentàvem més amunt. Un propòsit que ens ajudi a integrar en una dialèctica creativa les antítesis a les que ens submergeix  la complexitat de la vida actual. Individu-societat, idees pròpies-idees convencionals, activitat-reflexió, ment concreta-ment intuïtiva, etc. demanen una síntesi creativa si volem viure la nostra vida amb plenitud i alegria.

Igualment necessitem fluir amb el món natural, amb les lleis de la naturalesa i del cosmos, superant l’estat actual de separativitat entre l’home i la natura. Si la cultura ha consistit en els últims segles en diferenciar-nos del món natural a través d’un procés d’allunyament i individualització, ara és hora de retrobar-nos –en una volta més elevada de l’espiral- amb la natura, amb el planeta i amb el cosmos en una integració superior i curulla de significat. Només així podrem superar l’angoixa derivada d’aquesta separativitat que la cultura actual ha construït,  alliberar-nos del temor a l’autodestrucció i gaudir del goig que dóna la percepció de l’harmonia i de l’ordre subjacent a tota la Creació. 

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 22 de desembre del 2002

 JO, PREJUDICIS?

 

Vaig fullejar el llibre després que el títol m'hagués cridat l'atenció. El ritual fou similar a altres vegades, mirar l'índex, aturar-me breument en els punts de més interès, buscar en la contraportada més informació sobre l'autor, i després tancar-lo i tenir-lo uns instants entre les mans tot esperant percebre les seves vibracions, el seu to general. Vaig comprar-lo. El seu autor és un terapeuta nord-americà força eclèctic que pretén oferir al lector les claus de l'equilibri i el creixement personal i fins i tot espiritual per aquest nou mil·lenni.

Així que començo a llegir el llibre, a casa, l'autor em fa saber que ha estat força anys alcohòlic. Carai! Totes les meves alarmes internes es disparen. Com pot anar de mestre espiritual un ex-alcohòlic? Una cosa és rehabilitar-se i l’altra anar de gurú!

El cas és que segueixo llegint i m’engoleixo les dues-centes cinquanta pàgines del llibre en un parell de dies. M’he emocionat tot sovint llegint-lo; aquest home demostra conèixer bé l’ànima humana, les seves lluites, els seus anhels, les seves frustracions. Constato que la meva intuïció en comprar el llibre m’ha guiat bé i que les meves reserves inicials no tenien cap fonament. A la fi, doncs, el més valuós d’aquest llibre, més enllà d’ell mateix, és que m’ha fet de mirall i m’ha fet veure com n’és de fàcil caure en el parany dels prejudicis.

Els prejudicis formen una part important del nostre actiu psicològic. És la part fosca de la nostra herència familiar, cultural, religiosa i social. Ningú escapa al seu influx a no ser que sigui prou agosarat com per fer una revisió crítica de tot allò que ha rebut del seu entorn des del mateix moment del naixement i ha anat acumulant en aquest farcell que de tan ple i pesant ens limita per tots costats: prejudicis de tipus social, polític, racial, sexual, religiós o econòmic rebuts dels pares, la religió, els professors, la cultura, etc.

Efectivament podríem veure el prejudicis com el gran limitador del nostre creixement personal, de les nostres relacions, i de la nostra riquesa cultural i espiritual. Estan ben aixoplugats i amagats dins l’estructura de l’ego, i aquest sempre troba arguments per a defensar-los. Però la seva permanència dins nostre ens bloqueja i no ens permet viure i manifestar els veritables valors de la persona, que son universals.

Els prejudicis son sempre opinions o actituds sense cap fonament racional, simples reflexos emocionals vers altres persones, grups o cultures que activen en nosaltres algun tipus de temor pel simple fet de percebre’ls com a diferents de nosaltres, dels nostres costums i valors. És doncs el temor que ens provoca l’”altre”, en tant que diferent de nosaltres, allò que hem de treballar si ens interessa ser persones més íntegres i completes.

Val la pena fer un inventari dels nostres prejudicis. Intentem una actitud de distanciament psicològic, de màxima llibertat interior, i també de sentit de l’humor. Fem-ho per temes, és més fàcil. Molts d’ells intentaran amagar-se sota arguments d’allò més sofisticats. No ho permetem. Cal desemmascarar-los. En desprendre’ns d’ells, en alleugerir el farcell, no sols no hi perdrem res, sinó que esdevindrem persones més lliures, i les nostres relacions, les de sempre i les noves, s’enriquiran, i veurem com obrim portes allà on les tancàvem.

I alliberats ni que sigui parcialment d’aquesta vulgar trampa de d’intel·lecte viurem la realitat que més enllà de les cultures, els costums i les pròpies creences, més enllà d’uns valors que assumim únicament en funció d’on hem nascut, més enllà de tot això hi ha la realitat d’un món i una humanitat amb l’exultant riquesa de la seva diversitat, i aprendrem a mirar les persones una a una pels seus propis valors i tal vegada descobrim que alguns del seus trets que fins aquell moment miravem amb recel en realitat son un valor inestimable que ens convé integrar en la nostra persona i en la nostra cultura, i la resta de coses que ens diferencien ja no seran un motiu de temor o de menysteniment sino un valuós coneixement d’altres formes de viure l’experiència humana.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 2 de març del 2008

 CREATIVA  MENT

La ciència actual ha arribat al coneixement que la matèria és tan sols energia condensada. Tots els objectes estan formats per àtoms, i els àtoms es formen de partícules subatòmiques. Els científics han descobert, abreviant molt, que les partícules subatòmiques s’escapen del concepte habitual de matèria i més aviat els hauríem de veure com a raigs d’energia. De com estigui organitzada aquesta energia veurem un moble de fusta o una pastanaga. Aquest coneixement, que ja tenien els alquimistes i els hermètics fa alguns milers d’anys, ens porta a creure que allò que avui anomenem energia demà es reconeixerà com a pura consciència. En l’antiga literatura sagrada de l’Índia ja ve reflectida aquesta idea, i en la filosofia hermètica es declara que tota la creació no és sinó una idea mantinguda en la ment de la divinitat.

Si això fos així, i seguint la llei de l’analogia que va proclamar Hermes Trismegist, el mític savi al qual hom identifica amb el déu egipci Thot, qui digué que “tal com és a dalt és a baix, i tal com és a baix és a dalt”, aleshores podríem també pensar que la ment, la consciència, és en realitat el principi i fonament de la realitat, que les coses son perquè son en la nostra ment, defugint d’aquesta manera els postulats de la ciència materialista que diu que la ment i la consciència no son altra cosa que un producte del cervell, de l’activitat cerebral i neuronal. Si les coses son perquè així és com ens les representem en la nostra ment i si tota la creació és finalment una idea mantinguda en la ment divina podem, seguint el fil de l’analogia, connectar la nostra ment amb la ment divina per extreure d’ella tot el potencial i tota la creativitat que com a humans podem arribar a expressar.

Hi ha una metàfora que ens pot ajudar a comprendre aquesta idea amb claredat. Em refereixo  al símbol de la creu, un símbol tan ric en significats filosòfics i metafísics al llarg de la història de la humanitat que ha acabat essent un arquetip, o sia una estructura bàsica, primordial, de la nostra psique. La creu com a símbol de l’home universal qui tot i sòlidament assentat a la terra roman no obstant connectat verticalment amb les esferes divines, d’on extreu coneixement i creativitat, visió i força. La ment divina i el seu reflex  vinculats eternament més enllà de l’espai i el temps. I la dimensió horitzontal de la creu on se’ns mostra l’expressió en l’espai i el temps dels fruits d’aquesta vinculació vertical. O sia que en el ser humà com a unitat o centre de consciència hi ha una expansió vertical, cap a dalt, i una altra horitzontal vers el nostre món físic que és on es desenvolupen les infinites possibilitats creatives que mitjançant l’acció portem a la manifestació tangible.

El Buda va dir fa dos mil cinc-cents anys: “Som el que pensem. Amb els nostres pensaments creem el món”. La nostra vida, ho podem observar, és un pur reflex dels nostres pensaments. Hi ha ànimes fortes, creatives, i ànimes dèbils, imitadores. Com més creativa és una persona més necessitat té d’espais de silenci, reflexió i recolliment per tal de connectar-se verticalment i extreure de la part més íntima de la seva ment, en aquell punt on es reflecteix diàfanament la llum de  la ment universal, el coneixement que busca o necessita. La creativitat sorgeix espontània quan hom cultiva aquest estat de connexió interior, i d’integració amb la totalitat del ser.

La persona que inhibeix de forma considerable la connexió vertical, sigui per ignorància, incapacitat o desídia i viu tan sols en la dimensió horitzontal de la creu, és la persona que no fa altra cosa que imitar. Mancat del coneixement i la creativitat que subministra la connexió vertical, no li queda altra opció que la imitació. Imitarà per via de l’herència, reproduint inconscientment al llarg de la seva vida els patrons heretats dels seus pares i avantpassats, i imitarà el que vegi al seu voltant, doncs en la seva debilitat psicològica i espiritual no tindrà altra opció que conduir la seva vida segons els valors convencionals dictats per la cultura en la qual estigui immers. I tot això d’una manera acrítica i automàtica. Es tracta de l’home alienat tan estès avui dia.

L’equilibri de la vida humana ve representada per la creu els braços de la qual tenen la mateixa longitud, perquè quan en el silenci de la nostra cambra sagrada hem recollit els fruits de la connexió vertical, aleshores cal que obrim el nostre cor al brogit del món i compartim la collita amb els homes i les dones, els nostres germans.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 27 de novembre del 2005