diumenge, 30 d’octubre del 2022

CRITICAIRES


La capacitat crítica és un aspecte fonamental en el conjunt de les capacitats humanes, i un factor cabdal pel progrés d’una cultura i una civilització. És impensable el progrés en la cultura sense el cultiu intel·lectual de la capacitat crítica, i totes les branques de la ciència la necessiten per igual. Tant en les anàlisis teòriques de filòsofs i assagistes com en la política i en els processos d’investigació científica, la capacitat crítica per analitzar, avaluar, comparar i actuar adequadament és una condició indispensable. Aquesta seria la vessant pública o acadèmica de la crítica.

A nivell de les relacions interpersonals la crítica és tota una altra cosa, i el ser humà s'hi mostra força vulnerable. Atrapat com està en la màscara que ha anat bastint al llarg dels anys producte de les seves vicissituds existencials i de la seva interacció amb el món ja des de la seva primera infància, és especialment sensible als comentaris i expressions que qüestionin la imatge amb la qual es vol presentar davant als altres, doncs és una imatge que per un costat ha anat forjant de forma laboriosa i per altra està tan identificada amb ella que qualsevol crítica que li arriba la percep com un atac a la seva identitat, a la seva persona.

Òbviament els personatges públics, autors, actors, artistes, polítics, etc. han de conviure amb la crítica de forma constant. A l’altra costat hi ha o bé el crític professional o bé el criticaire. Hom diu que el crític professional ha de saber més del tema que critica que no pas el propi artista o autor a qui destina la seva crítica. Llegint crítiques literàries o artístiques és fàcil percebre la línia divisòria entre la crítica professional, fonamentada en un sòlid coneixement i en una ben cultivada sensibilitat, i la crítica fàcil i banal sorgida dels propis prejudicis del crític o fins i tot de les seves simpaties o antipaties vers el personatge o obra objecte de la seva crítica.

A un nivell més immediat hi trobem el criticaire quotidià. Per un costat tenim el perfeccionista que fent honor a la seva condició ho critica gairebé tot doncs poques son les coses o situacions que poden arribar a complaure el seu nivell d’exigència. Cal tenir paciència i una certa commiseració vers ells, doncs el perfeccionisme patològic és un dels estats neuròtics que més sofriment provoca a les persones que el pateixen. Com en tantes coses aquí també la línia divisòria entre una sana exigència de feina ben feta i un perfeccionisme neuròtic és una qüestió de grau.

Per altra banda trobem els que podríem anomenar falsos perfeccionistes. Son aquells criticaires que exerceixen la seva passió desmesurada des de l’aparent convenciment de la seva perfecció. Però la psicologia humana és complexa, i tot sovint el que passa en realitat és que el criticaire és una persona insegura que s’amaga rere la crítica, o una persona amb baixa autoestima que ho compensa fabricant-se una autoimatge idealitzada d’ella mateixa, una autoimatge fantasiosa on hi aboca el revers de les seves mancances, reals o imaginàries, que tant el fan patir. Però la realitat és molt tossuda, i si per la boca mor el peix, en la seva incontrolada compulsió a la crítica permanent hi descobrim una persona que necessita reconciliar-se amb la seva realitat interna, i en aquest descobrir-se, potser amb l’ajuda d’un professional, hi trobarà no solament aquells bloquejos que distorsionen la seva visió de les persones i de la realitat sinó també un munt d’aspectes positius que ignorava d’ella mateixa, doncs hem de tenir present que quan una persona es fabrica una imatge idealitzada i neuròtica d’ella mateixa, que no es correspon amb la seva realitat interna i externa, és bé per fugir bé per ocultar-se aspectes d’ella mateixa que la fan patir o que li desagraden profundament, però amb l’inconvenient que al fabricar-se aquesta màscara també s’està ocultant a ella mateixa tot el seu potencial positiu, tots aquells aspectes del seu ser que la farien sentir bé i que l’ajudarien a créixer i a expandir-se però que el seu complex d’inferioritat no li permet percebre.

Hom s’acaba allunyant del criticaires, d'aquests garlaires impenitents que amb la seva negativitat acaben malmenant per esgotament amistats i relacions afectives. Son com un disc ratllat dels d’abans, dramàticament encallats en un punt del seu creixement psicològic i de la seva capacitat de relació, repetint fins al fastigueig la seva cançó enfadosa. Vostè, no és pas d’aquests, oi?


Publicat al Dominical del Diari de Girona el 19 d’agost del 2007