L’AMOR HO ÉS TOT

Si haguéssim de buscar un punt de confluència entre els grans moviments filosòfics i espirituals, un nexe d’unió que hagi inspirat, il·luminat i motivat positivament la vida de milions de persones, i si haguéssim de buscar una vivència humana que per ella mateixa justifiqués i expliqués la nostra més profunda humanitat, aquest nexe seria sense cap mena de dubte l’energia i la vivència de l’amor, la capacitat que tenim els humans d’expressar d’una forma singular les mil expressions d’aquest sentiment -que també és voluntat- i que coneixem com amor: afecte, amistat, tendresa, carinyo, solidaritat, voluntat al bé, etc.

De fet, l’amor, en tant que energia és arreu, en tota cosa viva. Des d’un punt de vista filosòfic podríem veure l’amor com l’energia que estructura i cohesiona tota forma de vida. És la força primordial que permet a tot ser viu expressar les potencialitats que li son pròpies, doncs també en el món animal com més el coneixem més hi trobem expressions admirables i fins ara desconegudes d’amor. En nosaltres l’amor és el que ens fa definitivament humans, el que ens atansa als altres i ens fa viure en plenitud la nostra naturalesa més veritable, doncs tinguem en compte que l’amor és justament el contrari de l’egoisme, un dels trets de l’ego primitiu i no integrat en la totalitat de la persona.

Sabem que l’amor té moltes gradacions, des del pseudoamor del donar per rebre, que no és més que un pur mercantilisme d’egoisme compartit, fins a l’expressió més elevada de l’amor que és l’espontani altruisme de l’ànima que no demana res pel jo separat.

En la nostra societat i en la nostra cultura la vida de parella és el gresol on es poden manifestar tota la varietat expressiva de l’amor, l’amor de companys, d’amics, d’amants, de pares. També és el laboratori on a partir del que el sociòleg Francesco Alberoni anomena el big bang de l’enamorament es porta a terme una alquímia prodigiosa que capgira pautes i valors per tal de crear en la parella una nova realitat, el nosaltres, sorgida de l’amor.

Afortunadament el concepte tradicional de l’enamorament vist com una mena d’alienació en que els enamorats deixaven de ser ells no solament ha quedat definitivament enterrat sinó que sociòlegs i psicòlegs ens demostren justament el contrari, que és gràcies a aquest fantàstic desplegament vital que emergeixen ni que sigui com un tast, com un avenç,  les enormes potencialitats que hi ha dins la persona, com una crida a consolidar-les i a integrar-les en la seva experiència quotidiana.

Queda feliçment superat doncs el concepte d’Ortega y Gasset que considerava l’enamorament  com una estupidesa passatgera. O el concepte psicoanalític que veu l’enamorament com el producte d’un desig sexual frustrat, inhibit en la seva meta, mentre que la fusió entre els amants és vist com el producte d’una regressió als primers mesos de vida quan l’únic objecte és la mare. Fins i tot Erich Fromm, des de la seva reflexiva racionalitat, es malfiava força de l’enamorament.

La visió de la psicologia actual és una altra. L’enamorament és vist com la primera etapa d’un amor que pot esdevenir fecund i transformador. Com una força que desenvolupa la creativitat, la intel·ligència i el coratge d’una manera adulta. Com el triomf de la joia de viure en paraules del mateix Alberoni. Cert que la consolidació d’aquest projecte vital no és tan senzilla com alguns enamorats poden pensar des de la seva eufòria. A aquesta explosió inicial que és l’enamorament caldrà afegir-hi amb dosis adequades intel·ligència, voluntat, compromís i fidelitat. Només així l’alquímia de l’amor veritable transformarà en l’or de la plenitud les experiències de la nostra relació.

El psicoterapeuta John Welwood ens adverteix no obstant que per arribar a aquesta plenitud caldrà enfrontar-nos als nostres conflictes psicològics no resolts, conflictes provocats tot sovint arran d’experiències doloroses i limitadores en la nostra relació infantil amb els pares. Però aquest fet en comptes de veure’l com un inconvenient cal percebre’l com una valuosa oportunitat de creixement personal, com un procés, com una sendera que cal transitar per arribar a aquesta unió profunda, a aquesta aliança que esdevé sagrada quan ambdues parts s’adonen que la finalitat es ajudar-se a descobrir, acceptar i expressar les seves mútues potencialitats com a persones en una alegria que transcendeix qualsevol contingència.

Publicat al Diari de Girona el 24 de juny del 2007