dimecres, 30 de maig del 2018

DÉU ÉS A LES MUNTANYES



Un dels factors que han configurat la civilització actual ha estat el flux constant de grans masses migratòries cap a les ciutats a la recerca de noves oportunitats laborals, educatives o de relació. El creixement de les ciutats ha esdevingut un factor clau en el canvi que ha caracteritzat la història humana en el darrer segle. I si a l'any mil nou-cents només un 14% de les persones del planeta vivien a les ciutats, actualment es calcula que un 50% de la humanitat viu en àrees urbanes.

La vida urbana ha generat i imposat nous valors en les relacions humanes, professionals i culturals. Les grans ciutats són els nous centres energètics del planeta, on es concentra el més creatiu i el més destructiu del món actual. Les possibilitats són aparentment infinites en tots els àmbits, però tot sovint això no és res més que un miratge que amaga darrera la seva aparença de benestar social fonamentat en l’individualisme extrem i la competència desmesurada, estrès, angoixa i pertorbacions psicològiques de tota mena. A Catalunya més de quatre-centes mil persones sofreixen ansietat, una patologia que està esdevenint una epidèmia en la nostra societat.

El contacte i la vivència del món natural és el gran equilibrador de la nostra vida física i emocional. La relació vital que establim amb la natura, de vegades amb el simple fet de passejar per boscos i muntanyes esdevé el gran harmonitzador de la nostra estructura psíquica, el sanador per excel·lència dels  mals generats per la vida urbana. El pensador budista Daisaku Ikeda diu que quan els sers humans tallen els seus vincles amb la naturalesa i l’univers també deixen marcir i morir els llaços recíprocs que els vinculen i uneixen amb els seus semblants. La conseqüència és que l’home acaba aïllant-se en la seva pròpia angoixa i solitud.

A mi un simple passeig pels camps i boscos que envolten la nostra ciutat em dóna un serè optimisme, una esperança irreductible en la vida, una alegria íntima i perdurable, una emoció positiva i tranquil·la. Els camps esdevenen com un mar encalmat que m'és repòs a la mirada i també una invitació a anar enllà, bosc endins. Recordo ara fa un parell d'anys que vàrem anar amb uns amics a veure uns roures centenaris, en un bosc més enllà d'Oix. Eren uns arbres venerables, de proporcions impressionants. Vaig seure a terra recolzant l'esquena en un d'ells i tal com faig altres vegades vaig obrir-me a una comunicació amb aquell ser vivent. Al cap de poca estona vaig sentir un calfred, com una energia elèctrica que m'anava amunt i avall de l'espinada i tot el bosc agafà un caràcter sagrat i s’il·luminà amb una llum especial, etèria i subtil. La percepció s’expandí i la consciència penetrà nivells no habituals de la realitat. Fou també l'evidència que la relació del ser humà amb la naturalesa pot ser de moltes formes diferents, però qualsevulla que sigui l'experiència subjectiva d'aquesta relació sempre ens aporta alegria, serenitat i equilibri físic i psicològic.

Som fills de l’Univers com ho son els arbres i les estrelles, i no obstant això vivim l’enorme contradicció de l’isolament i l’aïllament. No hi ha sentiment negatiu, temor, ira, desesperança o qualsevol altra dels que acoloreixen la nostra psique que no es calmi i es curi amb una relació sincera i profunda amb el món natural, perquè les seves energies són plenes de la llum i l’amor de la divinitat.


Publicat al Diari de Girona el 7 de desembre del 2001