ALIADES O ADVERSÀRIES

L’estranya relació que mantenen ciència i religió, la desconfiança mútua que s’han manifestat des que la ciència va començar a entredir alguns dogmes i postulats fonamentals de la cosmovisió cristiana-catòlica ha estat viscuda de forma radicalment diferent a un o altra costat de les parts implicades. Si l’adveniment de la ciència moderna va ser viscut per moltes persones com un alliberament dels dictats i la tirania de la religió, per part de l’església no tingué altra sortida que anar adaptant el seu discurs i doctrina a les evidències científiques, com ara les tesis evolucionistes, alhora que s’ha anat ancorant en una actitud temorenca i fins i tot regressiva en alguns aspectes.

El poder creixent de la ciència ha estat paral·lel a la pèrdua d’influència de la religió, i és clara la relació de causa i efecte entre un fenomen i l’altre. Les veritats i aplicacions de la ciència ens semblen més reals i pràctiques que les mítiques llegendes i puerils narracions que encara conserven les religions tradicionals, llegendes centrades en déus dèspotes i etnocèntrics disposats a salvar el seu poble, “el poble elegit” a còpia de destruir els seus enemics. Ara estem més disposats a dipositar la nostra fe en els nous mites de la ciència que no pas en la narració de la creació del món en sis dies.

Per altra banda a hores d’ara ja hem vist que la ciència, si bé aporta una explicació i una visió del món que ens facilita una vida més confortable, també ha caigut tot sovint en un fonamentalisme perniciós, com ara el materialisme científic i el progrés lineal sense control que ens aboca inexorablement al desastre mediambiental i al conflicte bèl·lic.

Sembla doncs lògic arribar a la conclusió que religió i ciència s’han de depurar i regenerar. El passat mes de desembre, en una trobada interreligiosa i intercultural a Garriguella, el conegut filòsof i escriptor Raimon Panikkar va dir clarament que l’església catòlica s’havia de convertir, donant a entendre de quina manera s’havia anat allunyant del missatge original del seu fundador.

Quan les grans religions històriques abandonin les seves llegendes i fantasies mítiques i el seu afany de poder polític i material, o sigui el 95% del seu contingut, quedarà la seva veritable essència, que és l’espiritualitat, i encarnaran el poder que els hi pertoca, que no és altre que el de portar un missatge d’esperança i de fraternitat a aquesta turmentada humanitat. És la metàfora del místic sufí Rumi quan parlava de la clofolla i la nou. Ja és hora que aquestes religions deixin de donar valor a la closca i es fixin finalment en el fruit que és a l’interior.

Cert que es comencen a veure noves i valuoses actituds en aquest sentit. Per exemple el Dalai Lama en una conferència a Alemanya va manifestar que en cas de conflicte entre ciència i religió aquesta última hauria d’adaptar el seu discurs als nous descobriments científics. El mateix va declarar Bahà’u’llàh, fundador de la fe bahà’i a mitjans del segle dinou. Aquesta religió proclama emfàticament  que entre la veritable religió i la veritable ciència no pot haver-hi conflicte doncs la veritat és una, i que molts d’aquests conflictes no tenen altre origen que les supersticions que encara romanen en algunes religions.

Per tant no és que religió i ciència s’ocupin de coses diferents, d’àmbits diferents de la realitat, no és que pertanyin a móns paral·lels que mai s’han de trobar i que per tant el millor que poden fer és ignorar-se. Més aviat jo veig que la religió i la ciència intenten explicar adequadament el nostre món i la naturalesa última de la realitat. L’una va de dalt a baix, l’altra de baix a dalt. El primer pas és que es trobin en un metafòric punt mig del seu recorregut i comencin a col·laborar en harmonia.

En aquest sentit comencen a haver-hi alguns indicadors que mostren un moviment vers una relació que complementi les dues visions de la realitat, la religiosa i la científica. D’alguna manera ja s’està albirant un futur on es farà realitat l’axioma que el tot és superior a la suma de les parts, o sia que la unitat de visió i comprensió resultant de les dues cosmovisions ens aportarà una saviesa impossible d’assolir des de l’exclusiva visió de cada una d’elles en solitari. El proper i definitiu pas és doncs anar més enllà d’aquest punt mig que esmentava. Que la ciència s’elevi tot integrant els nivells espirituals en la seva investigació i la religió davalli fins la matèria per tal d’integrar plenament el sentit últim i global de la creació que sembla haver perdut. El dia que això passi l’optimisme místic de Teilhard de Chardin estarà plenament justificat.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 8 de gener del 2006