LA LLIBERTAT ÉS A DINS

 

Quan parlem de llibertat, en el nostre entorn cultural, sempre l’associem a unes condiciones polítiques i socials. Amb més motiu encara els qui per edat hem patit les restriccions i la crueltat de la dictadura franquista. La història d’occident, doncs, amb les seves guerres, les seves revolucions i l’evolució de les seves ideologies polítiques sempre ha estat estretament vinculada a l’anhel de llibertat política i social. Finalment el sistema republicà-parlamentari, alliberat tant dels absolutismes monàrquics com de la secular i perniciosa influència del poder religiós vaticà, sembla ser la culminació d’aquest anhel històric.

Però la llibertat col·lectiva, essent com és tan important per al desenvolupament de la persona, és tan sols una part de la llibertat humana, i no pas la definitiva. La definitiva és a dins, és un estat del ser, de la consciència. Les condicions de llibertat externes com ara la llibertat política, econòmica, religiosa i cultural no son cap garantia d’individus lliures. Més aviat veiem com el temor, la frustració, l’ansietat, les addiccions destructives i l’alienació psicològica i espiritual son condicions cada vegada més presents en els individus de la nostra societat.

Així ens adonem que aquesta llibertat interior de la que parlem, i que és la que finalment ens fa sers lliures i complets cal conquerir-la, doncs tot sovint l’hem perduda ja de ben petits, com a conseqüència dels constrenyiments imposats en la infància en la relació amb els pares, o com a resposta adaptativa en situacions en les quals ens hem sentit rebutjats a causa de l’expressió d’alguna necessitat física o emocional, i en tot el complex conglomerat de condicionaments educatius, socials, culturals o religiosos.

Aquests condicionament infantils s’expressen en l’edat adulta en forma de temors, falta de confiança en nosaltres mateixos, i també en fòbies, obsessions, agressivitat, etc., i en un munt de prejudicis de tot ordre que ens limita i ens impedeix relacionar-nos, viure i expressar-nos amb plenitud. Això fa que tot sovint ens barallem amb nosaltres mateixos, amb les diverses parts que configuren la nostra psique, entre els nostres diversos “jo”, i també amb les circumstàncies de la nostra vida personal, sense adonar-nos que en aquesta lluita interior hi anem deixant a trossos la nostra llibertat i augmentant innecessàriament el nostre sofriment. Quan ens deixa la parella, o quan perdem aquell treball o aquella operació comercial tan desitjada, o quan suspenem les oposicions, i ens deixem arrossegar per la tempesta emocional interior, la nostra percepció del món i de la nostra vida queda temporalment reduïda i distorsionada. És com si una força aliena ens posseís i ens aboqués a uns pensaments obsessius que acaben monopolitzant la nostra ment fins a omplir-nos d’angoixa i patiment. En aquest donar voltes i més voltes al nostre sofriment perdem la nostra llibertat i deixem de ser nosaltres mateixos.

Per contra, quan actuem des del nostre jo central, o sia des del jo integrat,  experimentem la veritable llibertat i els nostres actes flueixen espontàniament i deixen de ser pures reaccions a estímuls externs o interns. Una resposta espontània és completament diferent d’una resposta reactiva, que és el que solem fer habitualment, puix que aquesta és producte de patrons estratificats que hi ha en el nostre subconscient generats a partir d’experiències mal integrades i d’emocions destructives. Contràriament una resposta espontània te a veure amb un actuar que sorgeix del propi moment completament alliberat de la memòria d’experiències anteriors, i es produeix com a conseqüència d’una profunda connexió amb el nostre jo més profund. En aquest sentit és que diem que es tracta de respostes que sorgeixen des de la llibertat.

Algunes persones s’aferren rígidament a un sistema de creences -religiós, social o polític- com una forma d’assolir una seguretat que no és més que un miratge, o com una manera de fugir de la pròpia angoixa, o del buit interior, intentant escapar d’ells mateixos tot violentant la seva naturalesa essencial en intentar transformar-se en allò que no son. Doncs la veritat sobre nosaltres mateixos és una revelació, un reconeixement sorgit de la naturalesa íntima, del nostre ser essencial, i no pot ser mai el producte d’indagacions intel·lectuals ni de pràctiques psicològiques o espirituals basades en sistemes de creences establerts per un líder o autoritat externa. La única autoritat vàlida és la que sorgeix en resposta a una obertura interior, en esdevenir allò que ja som en realitat i que resta ocult per les denses i espesses capes de l’ego amb tot els seus atributs de temors, egoisme, cobdícia, sentiment d’inseguretat, emocions destructives, ansietat per l’estatus, prejudicis, addiccions, ànsies de poder, manipulació, agressivitat, etc. Aleshores ens adonem que aquesta actitud d’obertura crea un espai interior lliure dels condicionaments que acabem d’esmentar, i lliure també dels patrons i programacions del passat. És en aquest espai interior verge, innocent i incondicionat on es produeix el reconeixement de la nostra veritable naturalesa. Aquest reconeixement, que és el que ens permet viure la vida com una experiència amorosa i curulla de bellesa, és el que ens fa finalment i definitivament sers veritablement lliures.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 28 de novembre del 2004