PRIMAVERA
La força i la tendresa,
l'alegria de la vida que desperta; verdeja l'horitzó i s'eixamplen els carrers
de la ciutat; la llum ens surt fins pels ulls. La primavera, realment és
l'estació de l'alegria, de la renovació, del miracle. Els vells anhels tornen a
reviure, i una nova energia, poderosa i ingènua, abraça tota forma de vida. És
l'inici d'un nou cicle, després de l'hivern en que la vida, en el món vegetal,
s'ha retirat i una mort aparent s'apodera de boscos i jardins.
A casa, mentre sego
l'herba per primera vegada aquest any, veig el pit-roig saltironejar per entre
els arbusts i les plantes baixes. Canta el seu cant delicat i boscà; aviat se
n'anirà nord enllà a la recerca de temperatures més fresques i de sotabosc per
a poder construir el seu niu. És aquest un ocell amb un encant especial.
Delicat de cos com tots els insectívors, pintat de carbassa el pit, no mostra
gaire temor als humans, malgrat que es manté sempre a una distància prudencial.
Recordo que fa alguns anys vaig aconseguir seduir-ne
un a base de gramaroles, o cucs de la farina,
i ens vàrem arribar a fer tan amics que quan el sentia cantar de lluny
li feia un xiulet i venia a buscar-me a la mà una gramarola que li tenia per a
ell. En arribar els primers calors se n'anà a criar com ja he comentat.
Passaren els mesos i arribà l'hivern. Un dia que estava esporgant un roser
sento cantar un pit-roig. Serà ell? Vaig córrer a buscar una gramarola i vaig
fer-li el xiulet de costum. La meva alegria fou immensa quan, com un colibrí, batent
les ales, s'aturà per damunt la meva mà i agafà delicadament però amb
entusiasme la gramarola que li oferia. Aquesta relació tan bucòlica durà alguns
hiverns fins que vaig deixar de criar gramaroles. Aquest diumenge, mentre
segava l'herba i el pit-roig no parava d'anar amunt i avall del jardí no he
pogut deixar de preguntar-me si seria el meu amic de tants anys.
En la ciutat, on els
espais públics es dissenyen avui dia de manera que no calgui gaire manteniment
per part dels ajuntaments, els jardins i les zones verdes són escasses i el
ciment excessiu. Les anomenades places dures, tan fredes a l'hivern i tan
roentes a l'estiu, imposen la seva presència arreu, i el ciutadà en no tenir
contacte i relació amb el món natural també perd en gran mesura tota la gamma
de sensacions i percepcions estètiques, espirituals i energètiques que dóna
aquesta relació en primavera.
Però el que sí que podem
fer és passejar pels camps i endinsar-nos en els boscos. A mi els camps en
primavera, amb l'herba nova que punteja amb el seu verd delicat, em dóna un
serè optimisme, una esperança especial en la vida, una alegria íntima i
perdurable, una emoció positiva i tranquil.la. Com un mar encalmat m'és repòs
per a la mirada i una invitació a anar enllà, bosc endins. Recordo ara fa un
parell d'anys que vàrem anar amb uns amics a veure uns roures centenaris, en un
bosc més enllà d'Oix. Eren uns roures venerables, de proporcions
impressionants. Vaig seure a terra recolzant l'esquena en un d'ells i tal com
faig altres vegades vaig obrir-me a una comunicació amb aquell arbre. Al cap de
poca estona vaig sentir un calfred, com una energia elèctrica que m'anava amunt
i avall de l'espinada i tot el bosc agafà un caràcter sagrat i s'il.luminà amb
una llum especial. Varen ser uns moments màgics, i també l'evidència que la
relació del ser humà amb la naturalesa pot ser de moltes formes diferents, però
qualsevulla que sigui l'experiència subjectiva d'aquesta relació sempre ens
aporta alegria i equilibri físic i psicològic.
M'agrada agafar un terrós
de terra en la primavera humida i lluminosa, i sentir el seu batec incontenible
quan se m’esberla a les mans en mil trossos de vida.
Publicat al Diari de
Girona el març del 1995
