INSPIRACIÓ I CREATIVITAT

La musa, o més ben dit les muses, divinitats gregues del cant i de la dansa, filles de Zeus, invocades pels poetes de Grècia i Roma, han arribat fins a nosaltres amb aquell alè romàntic i un xic nostàlgic de les coses més antigues. La cultura popular encara les té vives en el record i tots hem sentit més d’una vegada el comentari d’algun creador esperant o comentant el flux inspiratiu de les muses.

La inspiració sempre ha anat lligada a poetes i escriptors, a pintors i també molt especialment als compositors musicals. Quan parlem d’inspiració tots sabem de què parlem perquè d’una o altra manera hem gaudit en moments determinats d’aquell estat especial de consciència en la que tenim accés a una nova percepció de les coses, de la vida. És quan la sensibilitat s’acreix i s’obren portes insospitades, portals daurats que ens donen accés a una nova llum, a una plenitud insospitada, a una rauxa creativa que ens permet reflectir un bocí dels mons dels déus aquí a baix, a la terra. De vegades hom ho viu com una exaltació emocional que encén un foc nou dins la consciència, d’altres és com si caigués un vel dels ulls i mirant el de sempre veiéssim, no obstant, allò que mai no havíem vist. En realitat si quelcom defineix l’artista és justament això, que veu allò que la resta dels mortals no veu, i així a través de la seva obra ajuda als altres a accedir també a nous mons, a noves realitats i a noves percepcions.

La filosofia hermètica sosté que la inspiració és el resultat d’una especial integració psicològica i que només quan els aspectes físic, emocional i mental de la persona estan en harmonia, tècnicament en diu alineats, li és possible a la consciència mitjançant aquesta autoexpansió, accedir a nivells de creativitat inexhaurible, com si connectéssim amb la font de tota creativitat.

És clar que actualment alguns creadors més intel·lectuals rebutgen la vigència d’aquests conceptes segurament per les reminiscències místiques i religioses que contenen. No oblidem que, segons les diverses doctrines religioses, fou Déu qui inspirà els llibres sagrats de les religions que coneixem. No obstant aquestes persones que rebutgen el terme inspiració no els fa res parlar de creativitat puix que consideren un terme més actual. En realitat és fàcil veure que ens referim a la mateixa capacitat humana, o al mateix procés si ho contemplem de forma més dinàmica.

Potser sí que podríem considerar la inspiració com aquell primer esclat que converteix la consciència en receptora de quelcom nou, i després la creativitat com aquella habilitat per organitzar els propis recursos de pensament i d’acció, d’emoció i d’intuïció, d’iniciativa i agosarament, per tal de crear quelcom que estigui en ressonància amb la inspiració rebuda. La psicologia actual ha esmerçat molts esforços per esbrinar-ne els secrets, els mecanismes ocults que fan que una persona expressi aquesta riquesa creativa en diversos àmbits de la seva vida.

Paradoxalment la creativitat pot sorgir en moments d’integració com els que esmentàvem, moments exultants de plenitud, escassos i fugissers, o també en moments d’extrem sofriment i solitud. El que sembla clar és que difícilment sorgirà en la quotidianitat mediocre, en la normativa massificadora. La inspiració, o la creativitat, és el premi que els déus reserven per als agosarats, per als que no renuncien a la lucidesa, per als rebels que es mantenen fidels a ells mateixos.

Totes les tècniques que s’han desenvolupat actualment per potenciar la creativitat personal insisteixen en aquests aspectes. Descobrir i ser fidel a la pròpia singularitat, conrear una curiositat sempre renovada, i ser capaç de traspassar els límits dels valors convencionals, tot sovint mediocres i alienadors.

Tenint en compte tot això no és difícil imaginar que les persones inspirades i creatives seguiran sent, com fins ara, més aviat escasses.

Publicat al Diari de Girona el 13 d’abril del 2008